Administrar

Pàgines del meu dietari (XXVII) – Talment dirigir una batalla – Els problemes dels escriptors mallorquins

pobler | 12 Setembre, 2016 14:05 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (XXVII) – Talment dirigir una batalla – Els problemes dels escriptors mallorquins -


L'objectiu és omplir l'indret de la presentació, deixar contents -per l'afluència de gent- tant l'editor com el cap de la Casa de Cultura (principalment l'estimat excompany de la clandestinitat, avui un dels màxims consumidors de uisqui Chivas i de cigars havans de Ciutat). Talment dirigir una batalla: tenir en compte els avantatges i inconvenients de cada decisió. No es pot deixar res a la improvisació. Podria esdevenir-se que, en el moment de començar la intervenció de Guillem Pradial, no hagués comparegut cap mitjà de comunicació. És per posar-se a tremolar imaginar la cara de prunes agres que farien Manel Serra, l'editor, o el mateix Josep Palau Ribas i Thomàs. Sens dubte arribarien a la conclusió que no es poden publicar obres d'autors sense possibilitats econòmiques malgrat que la seva indiscutible qualitat literària estigui avalada per multitud de crítics honrats (els pocs que estan al marge de qualsevol endoll institucional o de les camarilles controlades pels mandarins). (Miquel López Crespí)


L'objectiu és omplir l'indret de la presentació, deixar contents -per l'afluència de gent- tant l'editor com el cap de la Casa de Cultura (principalment l'estimat excompany de la clandestinitat, avui un dels màxims consumidors de uisqui Chivas i de cigars havans de Ciutat). Talment dirigir una batalla: tenir en compte els avantatges i inconvenients de cada decisió. No es pot deixar res a la improvisació. Podria esdevenir-se que, en el moment de començar la intervenció de Guillem Pradial, no hagués comparegut cap mitjà de comunicació. És per posar-se a tremolar imaginar la cara de prunes agres que farien Manel Serra, l'editor, o el mateix Josep Palau Ribas i Thomàs. Sens dubte arribarien a la conclusió que no es poden publicar obres d'autors sense possibilitats econòmiques malgrat que la seva indiscutible qualitat literària estigui avalada per multitud de crítics honrats (els pocs que estan al marge de qualsevol endoll institucional o de les camarilles controlades pels mandarins).

És ben senzill imaginar el que diria Manel Serra en constatar la manca d'assistència de públic i de premsa, ràdio i televisió: "És inútil editar llibres de pretesa 'qualitat'. No té sentit entestar-s'hi i perdre-hi diners contínuament. La gent, amb tantes antenes parabòliques, amb la infinitat de possibilitats audiovisuals que té a l'abast, no llegeix. M'he errat en les meves apreciacions. Potser vaig perdent facultats comercials. Si Felip Pons, aquest home (i m'assenyalaria com qui indica la presència d'un contagiat per la SIDA), l'escriptor que no ha pogut arreplegar més d'una dotzena de persones en la presentació de la novella, és un dels màxims exponents de les nostres lletres... on anirem a parar? Quin sentit té finançar unes edicions que tanmateix -per manca de lectors- acabaran en la capoladora?". I, adreçant-se a Josep Palau Ribas i Thomas, hi afegiria, mentre l'altre li contestaria fent capadetes afirmatives: "Tanmateix el millor sistema, per a editar, és la subvenció. No n'hi ha d'altre. És un fet indiscutible. O que el novellista pagui l'edició (també ens podríem conformar si compràs dos-cents o tres-cents exemplars). No té sentit anar pel món confiant en els hipotètics lectors en català. Ja me n'he cansat. La presentació de la novella de Felip Pons era la darrera provatura en aquest sentit".

Per tant, si es vol continuar publicant, si no vol caure definitivament en desgràcia davant els editors, cal garantir una presentació com pertoca, tenir-ne cura d'una manera ben especial, sense deixar res a l'atzar. Les invitacions s'han d'enviar en dues tongades. Les primeres dues-centes haurien de ser a correus dues setmanes abans de l'acte. A vegades el servei de repartiment funciona malament i tot es pot desbaratar si no tens els mínims detalls calculats a la perfecció. La primera distribució de targes serveix per a avisar tant amics com enemics, gent important del món editorial o de la crítica que ja saps que no hi compareixeran (però als quals convé tenir informats de les teves novetats literàries per si un dia els necessites). Quant als rivals, els enemics que existeixen en qualsevulla professió (i la de ploma no és cap excepció), el fet de rebre una de les targes pot servir per a posar-los nerviosos davant la constatació de l'edició d'un nou llibre. Fins i tot els pots desmoralitzar, desanimar, aconseguint, d'una manera indirecta, dificultar el treball que realitzen, fer que no acabin la novella que, no ho dubtis!, podria competir amb la teva en el proper concurs o davant el comú editor. No has d'esperar mai ajut de ningú. I, molt manco, de part de qualsevol cotitzant del Club (malgrat que sempre existeixen honorables excepcions). Dins el món literari no hi ha misericòrdia davant qui queda endarrerit. El públic s'oblida de qui no obté un premi cada mig any, qui no edita almenys!- una novella anual. Per a un autor que no publiqui amb certa regularitat, no hi ha pietat ni misericòrdia. Resta silenciat fins que guanya un guardó important o publica a una editorial que pagui uns bons àpats després de les presentacions (restaurant de luxe, cava, caviar, música de cambra, agençades hostesses vestides amb provocatives minifaldilles, cambrers de dubtoses tendències sexuals...). Els àpats; no hem d'oblidar mai els àpats! Els autors amb possibilitats econòmiques estudien més l'indret dels banquets, el menú que s'ha de servir, que no pas l'argument o l'estil de la novella. A l'època de la ficció informativa, de la buidor generalitzada, de la cultura de diploma emmarcat en el despatx, una fotografia, un titular, una entrevista de cinc minuts en un canal autonòmic té més importància que no pas una obra de cinc-centes pàgines que ha costat cinc anys enllestir. Del contingut, de la forma, les idees que hom ha volgut transmetre, val més no parlar-ne ni comentar-ho. A qui pot importar el que l'autor ha desitjat expressar amb el seu domini de la paraula, de la llengua?

S'han de tenir informats els enemics, car alguna vegada compareixen per la sala de conferències per a constatar el teu fracàs. La mitja dotzena de seients que ocupen és essencial per a animar una mica l'esdeveniment! No els coneix ningú. A qui importen els lletraferits? Per als assistents seria -és!- un públic normal i corrent: persones interessades en la nostra literatura. En el fons els intellectuals illencs tan sols són útils -és una opinió generalitzada- per a una convidada institucional, acompanyar alguna festeta dels polítics o fer creure als votants que es preocupen de la cultura. Els enemics que vénguin a l'acte no deixen de tenir la seva importància en l'estratègia del dia. Poden passar molt bé com a amics de tota la vida. Ells mateixos desconeixen la importància de la seva compareixença. Convé saludar-los, fer-los creure que ignoram l'odi i l'enveja que ens tenen. Despistar-los, amb posat de bàmbols. Els infeliços poden arribar a pensar que som beneits i no sabem que, de seguida que troben un periodista, un editor, qualsevol company d'ofici, parlen malament de qui, per aquelles dates -sigui qui sigui-, acaba de publicar o ha guanyat un premi literari.

El primer paquet de targes -que, si tot va bé, arriba en un parell de dies- sol ser oblidat de seguida. Cal tenir-ho ben present. La teva família tampoc no és una excepció. Cosins, la mare o les germanes -que han collocat la tarja damunt els prestatges del menjador- no hi pensen. Els hi fuig del cap. És per això que, en el moment oportú -ho has de calcular amb precisió científica-, s'ha de portar a la bústia el segon enviament. La segona provatura és la que realment funcionarà i, perquè tot rutlli a la perfecció, les targes han d'arribar almenys una setmana abans. La gent ha de tenir temps d'organitzar-se, canviar els plans fets amb antelació (vés a saber si volien anar al cinema o al teatre aquella nit). Si no ho fas d'aquesta manera, si les invitacions no arriben amb el temps cronometrat, és molt possible que, passat el dia de l'acte, truquin i et diguin que no varen poder canviar el que ja havien planificat. I -cop definitiu- tres dies abans s'ha de trucar, un per un, el personal de confiança, inclosa tota la família. Es necessiten de seixanta a setanta trucades per a garantir l'assistència de dues dotzenes de persones. Les telefonades serveixen -hi ha tanta gent immersa en el brogit de la supervivència quotidiana- per a donar una mica de calor humà a les convidades. El sobre, la simple tarja, és un detall que es considera fred, impersonal. A més... se'n reben tants, de papers de tot tipus! Que no arriba a haver-hi dins una bústia! Quilos d'opuscles que es llancen, sense llegir, al cubell de les escombraries! Res no pot substituir l'efecte de la veu de l'autor. "Pensa en nosaltres, aquest home. No hi podem fallar. Vés a saber si el dia de demà serà tant important com Gala o Mario Vargas Llosa!".

Has de trucar tot el teu llistat, sense oblidar ningú. El dia de la presentació compareixerà qui menys esperes. Les sorpreses són abundoses. Potser qui t'ha donat més garanties quan has telefonat serà de qui no sabràs res de res. I, al contrari, aquell amic del qual quasi no te'n recordaves (en servaves l'adreça per pura casualitat) et vendrà a saludar el primer quan s'obrin les portes de la sala de conferències. En pots tenir la seguretat més absoluta!


Na Teresa, del Departament d'Assistència Tècnica, em diu que hi hauré d'anar una setmana abans per a donar el vist-i-plau al sistema de llums i de so de la sala. Ella n'és l'encarregada. M'explica que ja ha rebut les dotze pàgines -el meu dossier ha anat augmentant amb el pas dels dies- del permís oficial i té ordres de la direcció per a concretar amb mi els detalls que hi puguin mancar. Quan li contest que hi bastarà una illuminació adequada i uns altaveus que funcionin bé, s'enreda en una pormenoritzada (i no demanada) explicació damunt les "possibilitats" de la sala. Em fa saber que fou construïda per un famós arquitecte japonès. Va ampliant la seva estudiada i asèptica informació parlant dels vats de potència dels altaveus, del modern i poderós ordinador que controla -"sense possibilitat d'error", remarca-, els jocs de llum, la música ambiental, l'obertura i tancament de les portes... Cada persona que assisteix a l'acte és retratada per unes càmeres ocultes i la conferència és enregistrada en vídeo per a enviar posteriorment als arxius centrals. No hi ha forma d'aturar la seva programada xerrameca! Un perfecte aprenentatge, el de na Teresa. No entendria res de res si volgués explicar-li que durant anys he presentat llibres sense l'ajut de tan burocràtica institució. En les llibreries de barri o en els barets plens de fum hem xerrat de novella, teatre o poesia d'ençà que començàrem a escriure. Mai no ens ha molestat el soroll de la clientela, la -a vegades- esfereïdora música de fons. Hem parlat a viva veu, sense focus ni necessitat de llums directes o indirectes... I, el més important, sense hostesses de nau espacial com aquest desinfectat personal del qual forma part matemàticament la -suposam- eficient funcionària Teresa.


Quin embolic, tot plegat! He de vigilar no fos que les pèrdues fossin més considerables que els hipotètics guanys. No volia gastar més doblers, ja que, entre targes, sobres i segells -sense tenir en compte la munió infinita de trucades que he hagut de fer-, les despeses han superat les meves previsions inicials. La Casa de Cultura no ha fet gens de promoció; l'editor s'ha desentès. El vaig trucar un parell de vegades per veure si havia canviat d'idea i es decidia a imprimir -a càrrec seu- les invitacions. Mai no l'he pogut localitzar. El contestador automàtic o la dona em deien que no sabien quan tornaria. Amb aquesta política no hi ha editor que pugui perdre un duro! S'acosta el dia "D" i no tenc clar que hi hagi un mínim de gent. Nervis. Si no arrib a la trentena de persones estic perdut. S'ha de garantir la presència dels responsables dels suplements de Cultura: el corresponsal de El Temps, el diari Avui o El Mundo. Si no hi hagués el mínim de personal indispensable -garantir una fotografia als diaris sense cadires buides- seria un fracàs absolut. La notícia es podria propagar entre els editors i és possible que mai més no em demanassin un original. Ara ja ho fan molt de tard en tard... I hom no té un lloc de funcionari o negociet particular per a anar tirant. Tan sols un premi literari, alguna collaboració a la premsa, uns drets d'autor cada vegada més mals de cobrar, ens permeten -dificultosament, ja que determinades màfies actuen en contra teva- arribar a final de mes. S'ha de garantir, caigui qui caigui, que hi hagi un mínim de gent a la presentació. Hauré de comprar quatre o cinc exemplars per a enviar als responsables de les pàgines de cultura dels diaris de Ciutat. Una despesa imprevista; però és l'única forma que surti -si hi ha sort!- una petita nota de premsa. I això si no necessiten l'espai per a un anunci comercial, parlar de futbol o d'algun crim que es pugui cometre aquests dies. No vull calcular el que m'hauria pogut costar la presentació si m'hagués decidit a fer-la amb cocarrois i espinagades. Del cost a una possessió, a l'Europa o a Son Vida, ja no en vull ni parlar-ne. La factura no davallaria del mig milió de pessetes. Això només s'ho poden permetre Terenci Moix o Camilo José Cela!


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS