Administrar

Guillem Frontera, Miquel López Crespí, Cristina Ros, Llorenç Capellà – MÉS, PSOE, el Consell de Mallorca i la Cultura (articles)

pobler | 08 Setembre, 2016 21:16 | facebook.com

Guillem Frontera, Miquel López Crespí, Cristina Ros, Llorenç Capellà – MÉS, el Consell de Mallorca i la Cultura (articles)


Llorenç Capellà, la cultura i MÉS per Mallorca - El pregó o la cultura de xivarri - Per Llorenç Capellà Fornés, escriptor - (Diari Última Hora, 8-IX-2016) Però les institucions públiques han apostat per la clovella sense bessó o la cultura de xivarri. I el president Ensenyat s’ajusta al guió. (Llorenç Capellà) -


El president Ensenyat ha alçat la coa, tot rabent, perquè IB3 no dedica al Consell de Mallorca gaire espai. Afortunadament, el malentès –si ho era–, s’ha aclarit. D’ara endavant que s’ho repensi abans d’alçar la veu. Sortir, sortir en pantalla...! Per què sortir tant? Don Fransisco sortia a tots els No-Do i ben segur que si ara pogués parlar, en el benentès que totes les animetes són sàvies, demanaria als censors que el llevessin d’enmig. No pretenc fer comparances, Déu me n’alliberi! Únicament vull fer-li entendre, al president Ensenyat, que no n’hi ha per tant. Els disgusts emmalalteixen, i ell ja en té prou amb el disgustàs que li ha donat Rossy de Palma. El president volia celebrar el 12-S amb un pregó que rompés motlles, i ni mirant sota el llit ha aconseguit trobar algú amb un verb intel·lectualment tan provocatiu com el de Rossy. Perquè Rossy, la pregonera, ha marxat a Califòrnia, allà en el Ranxo Grande, i el nostre president s’ha quedat per a vestir sants. Res, què no s’amoïni. Rossy no és única. Per provocadora Bel Rotllet, que va dir-li a la cara a Don Fransisco que no se l’imaginava tan baix. Probablement Franco va estar a punt d’aixecar-li la mà, però com a bon gallec s’ho repensà a temps. Si li arriba a clavar una neula, na Beleta li n’hauria tornat quatre i ja tenim armat un qui sap què. Espanya, a la dècada dels quaranta, no estava en condicions d’entrar en guerra. Don Fransisco ho havia explicat a Hitler, i possiblement ho va repetir a na Beleta per tal de fer-li entendre que si no treia la mà de la butxaca dels cacauets no era per falta de penques, sinó per evitar que n’anessin i en tornessin. Tot s’arregla amb paciència o enginy. Mussolini, que també feia l’alçada d’una ortiga borda, quan sortia al balcó del Quirinal a saludar les masses, al costat d’aquell gegant anomenat Primo Carnera, s’estirava damunt un tamboret de sabater i guanyava dos pams. Tocant al llenguatge trencador, na Beleta hauria estat una gran pregonera del 12-S. Perquè volem creure que el president Ensenyat, en proposar un pregó fresc i original, no pensava en Tristan Tzara ni en Malèvitx. Al cap i a la fi no cal picar tan amunt. És cert que no hi ha res més trencador, sorprenent i enlluernador que quatre paraules ben dites. Però les institucions públiques han apostat per la clovella sense bessó o la cultura de xivarri. I el president Ensenyat s’ajusta al guió.


Carta oberta al Govern de les Illes Balears – Miquel López Crespí - Domingo Morales, Isabel Rosselló, Toni Roig, Antònia Serrano, Jaume Adrover, Jaume Moncades, Gerard Matas, Miquel Morell, Llorenç Buades, Paco García, Miquel Vanrell, Josep Planas Montanyà, Sebastià Serra, Francesc Calvet, Maties Tugores, Aina Montaner, Joan Pericàs… -


Per la dignitat i la memòria


Carta oberta de l´escriptor Miquel López Crespí al Govern de les Illes


No ens basta el ritual homenatge al tanatori (ni que sigui enmig de la Plaça Major de Ciutat!). No ens és suficient una medalleta de reconeixement quan aquella persona ja no pot veure reconegut públicament el seu esforç. Què hauria estat dels polítics professionals sense el suport d’aquesta munió d´intel·lectuals i activistes? Qui ha creat el teixit social de la nostra societat? Qui ha fet la feina per enlairar qui està situat a les cadiretes institucionals? No ens basten excuses de mal pagador. Manco paraules i més accions en defensa dels nostres! Volem una permanència perenne. Volem que el seu exemple no desaparegui amb el pas inexorable del temps! La paraula ritual d’homenatge s’esvaneix. El llibre perdura. Potser estudiat durant generacions i generacions! (Miquel López Crespí)


El silenci oficial en referència a la mort d´alguns dels nostres activistes culturals i polítics més destacats, d´artistes i escriptors, m’ha fet reflexionar; i voldria suggerir algunes possibles actuacions a les nostres autoritats culturals. Pens ara mateix (però la relació de noms podria ser interminable!) en determitats i significatius silencis sobre persones que han estat imprescindibles per a crear el bastiment essencial de la societat civil i cultural de les Illes. Seria el cas de tants coneguts i companys de lluita morts recentment: Domingo Morales, Isabel Rosselló, Toni Roig, Antònia Serrano, Jaume Adrover, Jaume Moncades, Gerad Matas, Miquel Morell, Llorenç Buades, Paco García, Miquel Vanrell, Josep Planas Montanyà, Sebastià Serra, Francesc Calvet, Maties Tugores, Aina Montaner, Joan Pericàs… La llista es pot anar ampliant; són els primers noms que m´han vingut en ment. I encara d’altres que moriren fa temps: Rosa Bueno, Joan Soler Antich…

La meva proposta és crear una petita Biblioteca Popular, una col·lecció de llibres que, amb una acurada biografia, servís per a mantenir viva la memòria i l’exemple de tants i tants sindicalistes, intel·lectuals, autors, artistes, activistes culturals que, com els esmentats, han estat la columna fonamental del nostre redreçament nacional i social. I que, en el cas concret de Llorenç Buades, recollís la seva obra (articles, història de Mallorca…) que es pot trobar en el Web que ell coordinava, Ixent.

No ens basta el ritual homenatge al tanatori (ni que sigui enmig de la Plaça Major de Ciutat!). No ens és suficient una medalleta de reconeixement quan aquella persona ja no pot veure reconegut públicament el seu esforç. Què hauria estat dels polítics professionals sense el suport d’aquesta munió d´intel·lectuals i activistes? Qui ha creat el teixit social de la nostra societat? Qui ha fet la feina per enlairar qui està situat a les cadiretes institucionals? No ens basten excuses de mal pagador. Manco paraules i més accions en defensa dels nostres! Volem una permanència perenne. Volem que el seu exemple no desaparegui amb el pas inexorable del temps! La paraula ritual d’homenatge s’esvaneix. El llibre perdura. Potser estudiat durant generacions i generacions!

Just en aquest moment, gràcies al nou Pacte de Progrés, els partits que aquests lluitadors situaren en el poder polític (em referesc a MÉS, Podem i PSOE) tenen a la seva disposició els recursos adients per a portar endavant aquesta proposta de Biblioteca Popular d´activistes illencs.

No és la primera vegada que faig una provatura semblant. Però els nostres no escolten. Mesos després de la mort del company Llorenç Buades el silenci més brutal era la resposta de l’esquerra oficial a la suggerència de salvar l´obra d’un dels intel·lectuals marxistes que més han fet pel redreçament nacional i social dels Països Catalans.

Vet aquí la nota escrita quan morí l’historiador marxista i independentista Llorenç Buades:

“Caldria fer justícia en record dels grans activistes culturals i polítics que, com Llorenç Buades i Jaume Adrover (entre tants d´altres!), han portat a coll la lluita contra la dreta i en defensa de les idees republicanes i antifeixistes.

Cal pensar en l’edició d’un llibre amb els articles més importants de Llorenç Buades! Un volum que pogués preservar tot el que va fer en defensa de la nostra memòria històrica, la lluita contra la dreta neofeixista espanyola i les claudicacions constants de certa esquerra. També caldria portar endavant la realització d’un documental damunt el constant combat en defensa dels nostres drets nacionals i socials. No seria gens difícil ara que, amb el nou Pacte Progressista de les Illes, es poden emprar els nombrosos mitjans que té a l’abast el Govern per fer realitat una aportació útil i valuosa a la recuperació de la memòria històrica dels Països Catalans. El material amb el qual podria fer feina un equip de la Conselleria de Cultura es pot trobar en el web Ixent. Per tant, editar un llibre i fer un documental no causaria cap greu problema econòmic als nostres gestors. Es tracta de tenir voluntat i voler transmetre a les noves generacions l’exemple de lluitadors plens de dignitat, teòrics del pensament independentista i revolucionari, grans historiadors com era Llorenç Buades.

Hauríem de recordar que els homenatges s’esvaneixen, però els llibres resten! Ara que tenim l’esquerra al Govern és el moment oportú de portar endavant aquesta tasca. Un llibre no costa tant! Un documental de trenta o quaranta minuts, tampoc! En cas contrari, tan sols restarà el record i la interpretació dels vencedors, dels que signaren amb els franquistes la repartició de sous i cadiretes per a poder viure sempre d’esquena dreta. Sense aquesta feina summament senzilla, la memòria dels grans pensadors i activistes culturals illencs d’esquerra quedarà esborrada, oblidada sota tones de ciment armat, de la mateixa manera que ha estat liquidat el record de tants revolucionaris intel·lectuals republicans i independentistes, marginats sempre per alguns sectors que controlen la nostra cultura.”

És evident que mai ningú, al cap d’un any i mesos de la mort de l’historiador, ha fet res al respecte. Ara demanam més. Ara la petició inclou també les persones esmentades més amunt. Una col·lecció de llibres que servi els fets més essencials de la seva lluita pel nostre redreçament nacional i social. Les autoritats que ells ajudaren a situar en el poder no poden mantenir el silenci i la inacció actuals.

La Biblioteca Popular que volem podria titular-se “Els Imprescindibles”.

Esperam una resposta.

Miquel López Crespí (Palma, 23-VIII-2016)


Durissima crítica de Guillem Frontera als gestors culturals de MÉS per Mallorca – Guillem Frontera ha escrit: El PSM, ara inclòs a Més, havia estat sempre el partit amb més suport del que emfàticament en deim el “món de la cultura” -abans “forces de la cultura”, ja ho veus-. A hores d’ara, no s’explica ningú com d’aquest partit ha pogut eixir un equip de responsables de la política cultural tan insuficient, quan, sense necessitat de sortir de la seva militància, hauria pogut formar el millor conjunt possible de dirigents culturals adscrits al govern de la comunitat. Deuen ser coses d’aquesta forma d’entendre i de practicar la política que la fan tan impopular.


Qui ens volia prendre Ramon Llull?


GUILLEM FRONTERA ACTUALITZADA EL 02/09/2016 22:50


Sortir de l’Institut Ramon Llull, després que la comunitat illenca hi ingressés per l’interès d’un govern presidit per Francesc Antich (el primer Pacte de Progrés), és una actuació rutinària dels governs del Partit Popular de les Illes Balears. La primera sortida la va pilotar Jaume Matas. El reingrés vindria novament amb Francesc Antich de president (segon Pacte de Progrés), fins que José Ramón Bauzá inclogué l’exclusió en el seu ampli programa de descatalanització de la cultura a les Illes Balears. Ara, amb Francina Armengol al capdavant del que ningú no vol anomenar tercer Pacte de Progrés -el segon va acabar com el rosari de l’aurora-, el reingrés de la comunitat balear a l’Institut Ramon Llull s’ha complicat pels canvis soferts per aquest organisme en la seva personalitat jurídica. El director per part illenca ja està nomenat fa temps: és l’escriptor Lluís Maicas, sobre la capacitat del qual sembla haver-hi un consens ampli. Què passa, doncs, que no hi ha forma que la reincorporació sigui neta, plena, normal i fructífera?

Les conseqüències de l’anticatalanisme atroç del PP depassen els espais de les seves legislatures. Quan Matas abandonà el seu país a una sort més aviat dissortada, va refundar l’Institut d’Estudis Baleàrics amb l’objectiu de suplir amb pressuposts indígenes la capacitat de projecció exterior de la cultura catalana a les Balears que ens procurava l’associació amb l’IRL. Era un projecte ple de dificultats, assumit amb la coartada que els illencs ens bastàvem sols per desenvolupar-nos culturalment. Des d’aleshores, l’IEB no ha acabat de ser l’eina que el país necessita, i les seves funcions, en coincidència o competència amb les de l’IRL, de vegades esdevenen veritables disfuncions. Per si la qüestió no fos prou lamentable, el reingrés a l’IRL el promou la presidència del govern (Francina Armengol, PSIB), mentre que l’IEB està en la zona de màxima influència de Més -ecosobiranistes-. El PSM, ara inclòs a Més, havia estat sempre el partit amb més suport del que emfàticament en deim el “món de la cultura” -abans “forces de la cultura”, ja ho veus-. A hores d’ara, no s’explica ningú com d’aquest partit ha pogut eixir un equip de responsables de la política cultural tan insuficient, quan, sense necessitat de sortir de la seva militància, hauria pogut formar el millor conjunt possible de dirigents culturals adscrits al govern de la comunitat. Deuen ser coses d’aquesta forma d’entendre i de practicar la política que la fan tan impopular.

És a dir, les accions del PP les patim encara. Es tracta d’una política de terra cremada i posteriorment sembrada de sal perquè no hi creixi res -tanmateix les males herbes hi treuen el cap-. Es tracta d’alçar murs entre els espais de la cultura catalana, de cercar, amb les argúcies més bordes, l’enfrontament non stop. Ara fa sis anys, en plena legislatura de José Ramón Bauzá, va sorgir del cor del PP un crit salvatge, una consigna generada per la combinació letal que defineix l’anticatalanisme popular, la ignorància bel·ligerant i la bastardia. El crit, quan al Principat ja es parlava de setè centenari de la mort de Ramon Llull, fou: “Que no ens el prenguin!”

Els lladres eren, òbviament, “els catalans”, i el tresor que despertava la seva cobdícia era Ramon Llull. Hauríeu pensat que aquesta consigna amagava una intenció positiva enmig del seu desvari general, hauríeu pogut pensar que el govern del PP estava disposat a rivalitzar amb el Principat en el contingut i la difusió de les celebracions lul·lianes. Si ho haguéssiu pensat, hauríeu manifestat una innocència just al llindar de l’estupidesa. Perquè l’anticatalanisme, disfressat de mallorquinisme, no ha fet res per la cultura del país. Fins i tot va impedir que La Balanguera fos l’himne de Mallorca perquè l’associaven al PSM, quan l’autor del poema, Joan Alcover, no es va distingir precisament pel seu esquerranisme. Ignorància i bastardia.

Com no ha pogut estranyar a ningú, aquell crit salvatge no donà la sortida a l’elaboració d’un programa de celebracions: ni acadèmiques, ni populars. Ni tan sols religioses. L’Església de Mallorca, pel seu cantó, ha fet les seves coses, i les institucions autonòmiques han presentat un programa d’allò més esquifit. La Universitat de les Illes Balears ha nomenat doctor honoris causa Anthony Bonner, cosa que ha estat una gran sorpresa per a molta de gent: ¿fins ara la UIB no havia honorat el gran lul·lista Anthony Bonner, quan ja fa anys distingí amb aquest honor l’hoteler Gabriel Escarrer? Sic transit annus Raimundi Lulli... (AraBalears)


p>

El temps no es compra 12/09/2016


Per CRISTINA ROS, periodista


Deman una vegada més pel pla de cultura 2016-2020, el que la presidenta Francina Armengol anuncià com a imminent el passat mes de maig al Parlament. Ho deman al director general de Cultura del Govern, el menorquí Jaume Gomila, un home que sempre dispensa les atencions més exquisides. Ja sé que som insistent i fins i tot puc ser una tabarra. Em salva que l'interès no té res de personal, sinó que ve donat per la preocupació en una legislatura que avança i en canvi no es veu cap directriu clara en matèria cultural, en cap ni una de les grans instituciones públiques. (Cristina Ros)


Deman una vegada més pel pla de cultura 2016-2020, el que la presidenta Francina Armengol anuncià com a imminent el passat mes de maig al Parlament. Ho deman al director general de Cultura del Govern, el menorquí Jaume Gomila, un home que sempre dispensa les atencions més exquisides. Ja sé que som insistent i fins i tot puc ser una tabarra. Em salva que l'interès no té res de personal, sinó que ve donat per la preocupació en una legislatura que avança i en canvi no es veu cap directriu clara en matèria cultural, en cap ni una de les grans instituciones públiques.

Jaume Gomila m'assegura que aquest mateix mes de setembre presentaran els resultats d'un estudi sobre consum cultural, passa prèvia, segons el director general, per poder treballar el pla de cultura 2020 amb els diferents sectors i les principals associacions. En poques paraules, el pla ni hi és ni l'hem d'esperar de moment. Pot donar algunes dades l'estudi sobre consum cultural, però en aquests moments només som capaç de veure'l com una manera de comprar temps. I el temps no té preu.

Sincerament, crec que a la presidenta Francina Armengol fa mesos que la preocupa la insatisfacció que es percep respecte de les polítiques culturals. Si hi ha la seguretat que la cultura no dóna vots, també és sabut que el descontentament en aquest àmbit actua en certa mesura com un virus que a vegades es converteix en epidèmia. No donarà vots, però genera una abstenció que no hi ha cap coalició d'esquerres que se la pugui permetre. Crec que la presidenta n'està preocupada, però també crec que així com s'han repartit les parcel·les de poder en les distintes institucions, poca cosa pot fer.

El pla de cultura 2020, que no mira tan a llarg termini com s'ha volgut fer veure, sinó que acabaria un any després de les eleccions autonòmiques, ja hauria d'estar en marxa. No treballant-lo, sinó aplicant-lo. Només així les grans línies de la cultura, la definició del paper de cada una de les institucions culturals, quedarien clares i es podrien més o manco consolidar abans que no passi allò que pot passar, i és que els populars tornin a governar i trobin el terreny cultural enlaire i verge per fer i desfer com altres vegades.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS