Administrar

Pàgines del meu dietari (XXII) – Els Very Important Persons – Problemes dels escriptors mallorquins

pobler | 11 Agost, 2016 12:05 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (XXII) – Els Very Important Persons – Problemes dels escriptors mallorquins -


Pullulant al costat dels responsables de les edicions universitàries -per allò d'aprofitar el viatge i aconseguir la publicació d'algun llibret- hi veig l'impresentable Joan Terrades, fent capadetes, servil -com de costum- davant qui comanda, qui té diners o aquell que pot reproduir les seves ximpleries als diaris. Passant pel seu costat, el sent defensar Joan Estelrich i Llorenç Villalonga. Ataca Bernanos, el digne i honest escriptor catòlic que en Els grans cementiris sota la lluna blasmà els crims i barbaritats de Falange Española de las JONS a les Illes. Un mercenari de la ploma. No és cap sorpresa. Amb els anys una majoria de progres del seixanta tornaren als caus d'on sortiren: la lloriguera de jutges i fiscals del feixisme, de munió de nissagues enriquides per la feina feta en els escamots d'afusellament. Finalment, i sense gaire esforç, acceptaren les regles de joc dictades pels poders fàctics. (Miquel López Crespí)


Installat en l'ampli menjador que la universitat té per als Very Important Persons, oblid per uns moments els problemes de la presentació. Feia segles que no posava els peus en aquest indret vetat per a autodidactes d'esperit crític i escriptors sens càtedra. Quan encara no era una immensa fàbrica de títols i frustracions (record unes aules en un casalot ple de goteres, uns centenars d'alumnes...) hi vaig venir alguna vegada a ajudar els darrers grups d'alumnes que encara maldaven per convocar assemblees, mobilitzar els estudiants. Aleshores dibuixaven grans cartells reivindicatius protestant per les acostumades bestieses del sistema. Exigíem un altre tipus d'ensenyament, una cultura i vida diferents... Teníem ben gravat al cervell allò tan lluminós de "Demanau l'impossible" que ens deixà per herència el maig del seixanta-vuit. Aquí (a part de les amargues experiències de la guerra: l'assassinat d'Andreu Nin, la fi del somni anarquista de les collectivitzacions, la repressió estalinista en la zona republicana controlada pels homes de Líster i Carrillo), els primers mesos de la transició envers el no-res ens feren copsar a la perfecció com les traïdes del passat es tornaven a repetir una per una... ampliades. Va ser terrible per als companys més vells, per als que havien viscut a fons la lluita clandestina, les tortures de la Guàrdia Civil i la Brigada Social, constatar com s'abraçava els assassins d'ahir. L'abandonament de la lluita per la República, l'oblit del dret a l'autodeterminació, fou un sotrac del qual encara cap dels sobrevivents ens hem recuperat.

Això de què parl era en el plistocè. Ara ja no record si de veritat existí la mítica època daurada de la revolta o tot va ser senzillament un somni, mitificació d'una realitat inexistent en una terra vaporosa i desvertebrada. En aquests moments, la brillantor dels marbres -en el terra, a les parets, envoltant les columnes de formigó- m'encega, em fa llenegar. Es tracta d'anar amb compte. No relliscar. Sense assegurança, un braç o una cama trencada podria ser la ruïna! Dies, setmanes sense poder escriure. No hi vull pensar. Els "companys" del Club, amb càtedra des de molt temps enrere, fa segles que s'han acostumat a caminar per damunt tan refulgent trespol, i, amb unes sabates adients, caminen segurs, sense por de caure, per escales i passadissos. Els veig riure des de la distància, mentre amb n'Antoni Crespí ens apropam a l'entrada del menjador.

-Vés amb compte. No hauríem de patinar davant els seus ulls... Seríem la rialla de la genteta que ens vigila de coa d'ull, la colla d'oportunistes que han oblidat qualsevol utopia per tal d'installar-se a recer del sistema -diu n'Antoni, procurant mantenir un posat digne, mentre fa com si no res; com si sempre, d'ençà la infantesa, hagués caminat damunt marbre de Carrara o de Santanyí.

Ensucrada música d'altaveus. La Marsellesa esdevinguda mambo (música de bordell barat a l'Havana, abans de la Revolució). Prop de la porta, una munió de cambrers encorbatats -el cap del servei com si fos un ministre, un rei d'opereta- ens esperen, obsequiosos, amb somriure de circumstàncies (educat rictus assajat en les proves d'accés a la plantilla). Unes allotes amb minifaldilla -també cambreres d'aquest reducte d'elit- se'ns apropen amb caramull de palanganes que porten diversos aperitius i copes amb xampany. Hi ha platets amb petits entrepans de caviar, formatge, pernil, i també amb gambes, tota mena de fruits secs...

Pullulant al costat dels responsables de les edicions universitàries -per allò d'aprofitar el viatge i aconseguir la publicació d'algun llibret- hi veig l'impresentable Joan Terrades, fent capadetes, servil -com de costum- davant qui comanda, qui té diners o aquell que pot reproduir les seves ximpleries als diaris. Passant pel seu costat, el sent defensar Joan Estelrich i Llorenç Villalonga. Ataca Bernanos, el digne i honest escriptor catòlic que en Els grans cementiris sota la lluna blasmà els crims i barbaritats de Falange Española de las JONS a les Illes. Un mercenari de la ploma. No és cap sorpresa. Amb els anys una majoria de progres del seixanta tornaren als caus d'on sortiren: la lloriguera de jutges i fiscals del feixisme, de munió de nissagues enriquides per la feina feta en els escamots d'afusellament. Finalment, i sense gaire esforç, acceptaren les regles de joc dictades pels poders fàctics.

Terrades xerrica, amb el to d'histèria que el caracteritza:

-Villalonga només va ser falangista un parell de mesos! No sé per què hi ha tanta gent que s'entesta a voler retreure una petita, anecdòtica història de joventut. En Josep Massot i Muntaner, n'Antoni Nadal, en Miquel López Crespí, la mateixa Manuela Alcover... Esquerrans mancats de la necessària objectivitat que escriuen apressadament, sense rigor, envejosos del geni del nostre autor, incapaços de perdonar un fet simplement ocasional, mancat d'importància...

Mentrestant, per la boca li regalima una mescla oiosa de vermut i caviar.

-Evidentment no entenen el geni de la creació, la màgia de l'art -matisa Climent Caldés, un exhoteler que, a les velleses, carregat de diners, sense saber què fer amb tanta fortuna (accions, hotels al Carib, hípers...) li ha donat per escriure els seus records i fer-se del Club. I continua:

-Ja ho sabem -qui ho ignora encara?- que Villalonga, el mateix Estelrich -que lliurà Companys a la Gestapo- eren uns perfectes cínics, un fills de la gran marfanda, per entendre'ns. Ara bé... )què té a veure la seva moralitat o amoralitat (si ajudaren o no als botxins del poble mallorquí) amb la qualitat literària, amb l'excelsitud de la literatura, la noble ocupació de l'escriptura?

-Ben cert! -mormola, excitat, tremolant d'emoció, Terrades. L'únic compromís de l'autor és amb els adjectius, amb el diccionari, amb la correcta aplicació de les normes gramaticals, amb els punts i comes... l'estil! L'estil és l'únic que importa! Tanta gent que no sap escriure, aprenents que volen donar lliçons a monstres de la creació com els que ens ocupen, figura't! Quines absurditats!

Pens que en Terrades és un vertader impresentable. Ara, no content amb la paga que li han donat per provar de dissimular les brutors en favor dels assassins de Llorenç Villalonga... ens voldria fer creure, pobre!, que sabia escriure en català quan tothom coneix les mancances d'aquest falangista de primera hora.

N'Antoni Crespí, que també escolta la discussió pel passadís, em mira esglaiat:

-Vols dir que el faran defensor del català? El canonitzaran, l'elevaran al panteó de la literatura? Però si va enviar quasi tots els membres de l'Escola Mallorquina a la presó, al paredó! Els obligà -directa o indirectament- a fer-se de Falange! No pot ser que hi hagi tant de cinisme!

Cinisme? Molt més que cinisme! No hi ha qualificatius per a descriure el que s'esdevé ara mateix en la inhabitable selva de la literatura. Ningú no sap ja valorar el grau de perversitat cultural al qual hem arribat. A vegades se sent vergonya de pertànyer a un collectiu tan mancat d'ètica, de principis, de valors humans. En Gabriel Febrer ho comentava recentment. Opinava si no seria convenient deixar de cotitzar al Club, fugir ben lluny de tant maquiavelisme barat.

-La conspiració permanent dels mediocres! Val més deixar-ho córrer. No esser-hi, deixar de fer el joc a organitzacions pseudoculturals bastides per a promocionar falsos genis de la ploma, la més grisa incapacitat intellectual.

Hi estic d'acord, sens dubte.

El cert és que ara som aquí, a punt d'entrar al menjador de la universitat, enmig de la colla de servils que ens encerclen, i en aquest moment no podem tornar enrere. Hem d'entrar passant davant la filera de cambrers i cambreres que s'acosten, servicials, i ens demanen l'abric, l'americana, les carpetes, mentre enretiren les cadires de les taules per a poder asseure'ns. Mai no s'havia vist tanta amabilitat amb els autors illencs! Començ a pensar si m'hauré equivocat venint a la reunió. No ho acab de veure clar. Mentre procur situar-me ben lluny d'en Terrades i faig senyes desesperades a n'Antoni Crespí perquè s'assegui al meu costat, veig com entra en Tomeu Rebassa, "la Bella Otero", malnom que li han posat per la seva accentuada ambivalència sexual; tan evident que és perillosíssim asseure-s'hi a prop: mai no saps on posa la mà. La majoria dels seus llibres els ha collocat d'aquesta manera: fent favors a dreta i esquerra, anant a jeure amb editors de la colla. És prou coneguda la seva història, i no seria preocupant si no estàs sempre posseït per una enveja malaltissa que el fa conspirar contra qui sigui a qualsevol hora i moment. Encerta en Crespí quan em diu, a cau d'orella:

-Has vist? "La Bella Otero"! Adéu reunió. Ve a donar murga. Segur que en té preparada alguna de bona. Si el conseller volia aprovar algun ajut ja pots pensar que intentarà llevar-li la idea del cap. Ja podem restar preparats. Això es complica abans de començar. És capaç de pujar damunt la taula del dinar i ballar un twist si així ens ha de fer quedar malament davant el representat del Govern.

La trobada d'escriptors es complica abans d'iniciar-se. Em deman què hi faig enmig de la xurma que em volta. Potser en Miquel Oliver, el president del Club, sàpiga actuar correctament i pugui convèncer el conseller de la necessitat d'impulsar determinats ajuts. En Sebastià Picornell, malgrat la seva dèria pels premis literaris (imagina que com més en guanyi més l'estimarà el gremi i no sap com va d'errat: cada guardó que obté és una nova sentència de mort que li cau al damunt), és un home que pot ajudar a normalitzar el debat. En Cladera -un dels fundadors del Club en els anys difícils de la transició-, en Crespí, jo mateix podem intervenir reforçant les intervencions del president. Però, molt abans de començar, ja podem endevinar per on aniran els trets (veient qui són els altres membres de la taula).

Comunic les meves sospites a n'Antoni Crespí, i em diu que és massa prest per a jutjar: s'ha de tenir una mica de paciència; no avalotar el galliner abans d'hora. Encara no sabem quines són les propostes d'aquest jovenet executiu esdevingut màxim responsable de la nostra cultura.

Entra. Ens saluda amb un lleu moviment del cap. El mir des del meu indret, el racó de la taula on m'han collocat les cambreres amb minifaldilla. Un allotó que no arriba a la trentena. Encara no havia nascut quan ens detenien i torturaven a comissaria. Què deu saber del muntatge de les Aules de Novella, Poesia i Teatre a mitjans dels seixanta? En segons hom pot copsar com han passat els anys, inclements, sense misericòrdia. I els estudis universitaris... no haurien de servir per a consolidar la memòria històrica dels pobles? Segur que a Oxford -on estudià econòmiques- no li ensenyaren res dels anys de resistència antifranquista, el nom dels intellectuals que portaren a coll la flama de la llengua i de la lluita per la llibertat... Basta veure'l. Ens analitza amb menyspreu. Sort que no ha vengut en Biel Caimari (els pintors no hi estaven convidats). Segurament li hauria dit alguna cosa ben gruixuda. Me'l puc imaginar, amb cert posat de profeta aïrat, asenyalant amb el dit el jovençà esdevingut senyor i amo absolut de l'ingent pressupost dedicat a cultura: "No ens heu de fer perdre el temps, senyor meu. Aquí del que es tracta és de repartir una mica el dineral que traieu dels nostres impostos, i, sobretot, de donar als autors aquí presents un poc de la plusvàlua que proporciona la venda de l'Illa al capital estranger...".

Vaja si ho diria, en Biel Caimari! Ho sé ben cert. Per això, en dècades -va fer la primera exposició de quadres l'any mil nou-cents quaranta nou- mai no l'han convidat a cap àpat oficial.

No l'hauríem pogut fer callar! El que menys pot suportar en Biel són tots aquests polítics de darrera onada, ignorants de la nostra història, del que s'ha esdevingut en aquesta terra els darrers anys. Odia -i amb raó- tanta burda imitació de John Travolta, els clenxinats estil Mario Conde. En això hi coincidesc: tampoc a mi m'agrada la falsa autosuficiència que dóna el fet de saber que són els que obtenen majories parlamentàries -per diners, per manipulació televisiva-, i tenen en la mà el poder de promocionar o destruir una cultura. Vet aquí que avui els hem d'escoltar.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS