Administrar

Pàgines del meu dietari (XIX) – Malifetes i conspiracions de saló – Els problemes dels escriptors mallorquins

pobler | 04 Agost, 2016 14:27 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (XIX) – Malifetes i conspiracions de saló – Els problemes dels escriptors mallorquins -


Però... quin indret més adequat que una possessió (mobles antics, sofàs vellutats, cortinatges portats de Venècia o Istanbul, pergamins donant fe d'un llunyà familiar que va pertànyer al Tribunal de la Inquisició o participà en la guerra de Successió a favor dels Borbons) per a presentar la darrera novella de l'aristocràtic autor? I les relíquies de la guerra del trenta-sis, sense pols, en vitrines especials: banderes de la República amb restes del fang de les batalles, el forat de les bales, les insígnies de la CNT-FAI preses dels locals de Ciutat després d'afusellar tants d'homes i dones que gosaren somniar un esdevenir lliure per a ells i llurs infants... No res de contaminació popular: presentacions a locals sindicals, saló d'actes d'instituts i collegis mal illuminats, bars on acudeixen encara els darrers militants de l'esquerra, els pocs que ho han lliurat idees i illusions davant els voltors de la postmodernitat... (Miquel López Crespí)


Em truquen de la impremta. Vaig triar un taller de serigrafia prop de casa: era qüestió d'estalviar una mica de temps i no anar amunt i avall. Ara, amb la salvatge invasió del cotxe que ens aclapara -dos o tres per família- no hi ha qui circuli per Ciutat. Els polítics s'omplen la boca parlant de l'"alt nivell de vida assolit per la nostra comunitat". Però no diuen res de "qualitat de vida". No entenen el concepte. Reialme immisericorde del ciment, de la ferralla damunt quatre rodes. L'encarregat de la impremta em diu que hi vagi de seguida. Fa tres vegades que envien un fax -amb el dibuix de la tarja- i a la Casa de Cultura no hi estan d'acord; hi troben defectes. Tot són problemes i entrebancs. El pobre home ja no sap què fer. Amb la primera prova enviada ha rebut, de resposta, una nota dient: "Tipus de lletra massa prim". En suggerien dos models: un roman, l'altre verdana. L'impressor em mira suant. Quan ho hem fet tal com ens demanaven han contestat: "Els noms de l'autor i del presentador han d'anar subratllats". L'encarregat posa les proves damunt el mostrador. Obre una altra carpeta i estén la tercera mostra. "Em sembla perfecta", dic. "Idò va ben errat de comptes! Tampoc no els ha agradat. Aquí -i assenyala el peu de la tarja- han trobat que la data no estava ben centrada i hem hagut de tornar a repetir el muntatge. Hauria de parlar amb aquestes senyoretes. Nosaltres ja no podem fer-hi res més!", acaba, sufocat. Pareix que està penedit d'haver acceptat l'encàrrec. "Un parell de centenars de targes, vaja quina feina! I per això tant de marruell!". És com si pogués llegir-li el pensament. No sap què fer; em mira esperant una solució miraculosa. No treballen als horabaixes; per això li promet que l'endemà em posaré en contacte amb la Casa de Cultura i miraré de solucionar-ho ràpidament. Li dic que si he de parlar amb el mateix Josep Palau Ribas i Thomàs hi parlaré. No entenc el que passa. I si no ho entenc jo, l'autor del llibre... com ho han de comprendre aquests homes, feinejant tot el dia a la impremta? Em preocupa que no vulgui fer la invitació. Els preus dels altres tallers són encara més elevats (edició per ordinador, aparells japonesos...).

Veig que queda una mica conformat. Normalitza la respiració. S'eixuga la suor amb el mocador. Fa capadetes mentre amaga les carpetes dins l'arxiu. "Demà hauré de solucionar els esculls que encara restin". Plou. Un esdeveniment estrany. Finirà la sequera? Esperant per a travessar el carrer davant del semàfor, un cotxe m'esquitxa de fang. Torn a casa marejat per aquesta feinada tan empipadora. És possible que m'hagi errat -ho he pensat més d'una vegada- volent presentar el llibre. Qui hauria pogut imaginar el caramull de dificultats que anirien sorgint! Era impensable! Hom prova de viure de la literatura i ha de tenir content l'editor. Altres, els escriptors que tenen ingressos provinents d'altres ocupacions, poden fer-se pregar, fer com si no els importàs presentar o no l'obra que escriuen. Però la situació es veu diferent segons com sigui la teva ubicació en la trinxera. La realitat és copsada des d'una òptica diferent si ets rendista, jugador de borsa, fill de militar o de terratinent amb l'esquena coberta per la família. El concepte "treballador de la cultura" que volíem popularitzar en temps del Congrés de Cultura Catalana no arrelà gaire, i ara és motiu de rialla. Sí; ja hem vist com emprenya els exquisits la paraula "treballador". No em parlem si l'aplicam a la literatura o l'art. La ira els ofega. Pateixen inesperats infarts. Alguns, enyorant l'època gloriosa dels seus pares (amics del Comte Rossi) comencen a cantar el Cara al sol. "Quina manera de prostituir una cosa tan excelsa! Com podem aplicar conceptes de feina al que és i ha de ser pels segles dels segles un do dels déus! Una vergonya, contaminar així l'essència de la bellesa!".

Alguns no s'han volgut fer del Club Literari. Pensen que allà on hi ha gent, poble, viva discussió, no és indret saludable per a conrear l'"esperit" (un "esperit" de rància arrel aristocràtica, evidentment). De les majories, de la xurma... què es pot esperar? El Club Literari els pareix una invenció bolxevic, un sindicat... i els sindicats els recorden la política, l'esquerra... la guerra civil! A més d'un la idea d'una unió professional (concepció tan propera a l'esquerranisme, al més ferotge i disolvent marxisme) els fa pensar en els assassinats comesos per les seves famílies en temps del Movimiento. Potser que, inconscientment és clar, imaginen que, pertanyent al Club, demanant rebaixes en el preu del paper per a fotocòpies o en material d'informàtica, traeixen pares i padrins. Deuen imaginar que és caure molt baix discutir de drets d'autor, problemes de jubilació, possibilitat de creació de llars per als autors amb pocs mitjans econòmics... Des de la seguretat que donen les propietats familiars aconseguides en segles de repressió, deu sonar ridícul lluitar per unes pensions dignes, aconseguir una residència d'ancians per a artistes sense possibilitats econòmiques...

Xerriquen, indignats: "Des de quan és un ofici, escriure? Vaja quins dois ens volen enflocar els grafòmans".

Solament "ells" es consideren "escriptors", posseïdors de l'alè vital de la genialitat. "L'Art, la literatura, són qüestions massa exquisides per a prostituir-les amb reivindicacions, carnets, exigències absurdes que no tenen res a veure amb els genis de la creació!".

En bon vivedéu m'he ficat amb la conya de la presentació del llibre! No fa tants d'anys, amb un parell de trucades als amics ja restava tot solucionat. Quan volíem que l'acte fos sonat, que la premsa no retratàs cadires buides, o, simplement, per donar una mica d'enveja als companys que tan sols compareixien per ensumar el fracàs de la presentació, parlàvem amb Tòfol Seguí. En Tòfol és un fervent afeccionat al futbol, sempre organitzant anades massives a l'estadi. En no res et podia omplir una església en cas de funeral o una sala d'actes si es tractava d'un recital. Era un truc infallible! Els socis del Club Literari -que tan sols venien a l'acte per empassolar-se els pastissos que podien, o per a acabar amb el xampany, quan n'hi havia- restaven amb la boca oberta en veure aquella gentada que ens portava en Tòfol!

Mai no se'ls haurien imaginat, els nostres trucs! Ara bé, ells, la competència, els exquisits, també sabien emprar jocs de prestidigitador increïbles. Tothom utilitza els mitjans que té a disposició per a intentar barrar el pas al rival, l'enemic: és a dir, el company de ploma. No hi ha res que no serveixi! Alguns, tot imitant -però sense arribar-ne a assolir la categoria- Wilde o Flaubert, empraven, per enlluernar la premsa i el públic assistent, les mansions de la família, els casals que, tant en el pla com a la muntanya, mantinguts d'ençà del temps de les germanies -i molt abans!- fins al present, servien com a demostració de poder i de classe. Conservació aconseguida, com molt bé matisa sempre Biel Caimari, damunt la sang de la pagesia.

Però... quin indret més adequat que una possessió (mobles antics, sofàs vellutats, cortinatges portats de Venècia o Istanbul, pergamins donant fe d'un llunyà familiar que va pertànyer al Tribunal de la Inquisició o participà en la guerra de Successió a favor dels Borbons) per a presentar la darrera novella de l'aristocràtic autor? I les relíquies de la guerra del trenta-sis, sense pols, en vitrines especials: banderes de la República amb restes del fang de les batalles, el forat de les bales, les insígnies de la CNT-FAI preses dels locals de Ciutat després d'afusellar tants d'homes i dones que gosaren somniar un esdevenir lliure per a ells i llurs infants... No res de contaminació popular: presentacions a locals sindicals, saló d'actes d'instituts i collegis mal illuminats, bars on acudeixen encara els darrers militants de l'esquerra, els pocs que ho han lliurat idees i illusions davant els voltors de la postmodernitat...

És evident -no cal ni discutir-ho- que els poders fàctics de la cultura -editors i institucions que els subvencionen- s'estimen més aquest darrer tipus d'autor -els "perfumats", els exquisits- que no pas aquells qui procedeixen de les zones frontereres, els que porten a la sang l'escriptura com un ofici i no com una afecció de desenfeinats. Curiosa diferència entre escriptors: els uns -nosaltres- pugnant per dignificar una de les professions més mal considerades i que fins ara mateix era considerada com a ocupació de desenfeinats; i els altres, fermament convençuts que escriure és un sacerdoci. Partidaris d'anar bastint llurs excelses "genialitats" lentament -tenen el temps ocupat amb altres activitats guanyant diners amb l'especulació immobiliària, amb mil negocis inconfesables-, es consideren depositaris de no se sap quines eternes essències... Igual que en la guerra del trenta-sis: uns, els franquistes, dient que ells eren els defensors de la cultura, de la civilització i els altres, els republicans, els separatistes, eren -som!- la vulgaritat, la barbàrie que tot ho contamina. Tants d'escrits de Pemán, Villalonga, Giménez Caballero, Ramiro de Maeztu, plagiant Ortega i Gasset, Spengler, o enlairant D'Annunzio a la màxima expressió de la saviesa universal.

Com una batalla de veritat: aconseguir publicar un llibre, fer una presentació. N'Antoni Crespí, el mateix Alexandre Arquer, m'ho contaven l'altra dia.

-Saps que n'hi ha de malifetes i conspiracions de saló dins del nostre enverinat cercle d'aspirants al Nobel, de pretesos amics! Molts dels que et saluden pel carrer... fins i tot gent que et truca per a felicitar-te per haver guanyat un premi, al cap de pocs segons són capaços de telefonar a l'editor per dir-li que no vals res, que estàs negat per a escriure, que serà un fracàs l'edició de la novella que ja tens aparaulada!

-Que m'heu de dir! -explica n'Alexandre Arquer. M'havien de publicar una recull d'obres de teatre, a Barcelona precisament... Creureu que un membre prou conegut del Club Literari anà al Principat -imagineu les despeses: avió, hotel, etc., etc.- per a parlar amb l'editorial? L'home m'ho explicà més endavant fent-se'n creus. Em digué que l'enveja i l'odi existent entre els escriptors illencs superava de molt el que es respirava al Principat... i allà també era extremat. Sortosament el viatge de l'"amic" no serví per a res, ja que l'editor havia cobrat la subvenció i el llibre sortí al carrer talment com estava programat.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS