Administrar

Pàgines del meu dietari (XVIII) – Els avenços de la modernitat – Problemes dels escriptors mallorquins

pobler | 02 Agost, 2016 13:25 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (XVIII) – Els avenços de la modernitat – Problemes dels escriptors mallorquins -


Els companys que en el passat -d'això només fa uns quinze o vint anys- no tenien vint duros per a menjar un entrepà, ara, al capdamunt de la universitat o dels centenars i centenars d'institucions culturals que han sorgit com a bolets amb la reforma del règim, manegen milers de milions de pessetes. La banca, els partits, els sindicats, determinats collegis professionals, pugnen per tenir els seus homes collocats en llocs estratègics de comandament econòmic, polític o cultural. (Miquel López Crespí)


Creient que la qüestió de la propaganda restava solucionada, he tornat a telefonar a l'encarregada de les targes. Volia saber si podien enviar un grapat d'invitacions als meus amics, a la família. Poca cosa en definitiva: trenta o quaranta sobres; una despesa ridícula. Anava ben convençut que tot rutllava a la perfecció. Però vet aquí que, de cop i volta, reb una inesperada sorpresa.

Després de trucar tres vegades per a localitzar-la, i al cap d'una estona d'esperar com un babau amb l'auricular a les mans, sent una veueta que m'explica novetats: ara s'esdevé que la Casa de Cultura no pot fer la promoció, perquè no hi ha prevista cap despesa especial (els segells per als sobres, algun tríptic...), ja que la sollicitud l'he feta jo! És a dir: si hom demana de fer un acte sense haver estat convidat expressament per la Direcció, se suposa que tal activitat no entra a formar part del programa normal de la "Casa". Escoltant-la arrib a pensar si la meva novella deu tenir la SIDA o jo estic tuberculós (o ambdues coses a la vegada!). )És possible que, a les acaballes del segle XX, després de més de quinze anys de pretesa normalització cultural, sigui un pecat voler presentar un llibre? L'alloteta em xerra sense embulls:

-Pensi que no l'hem anat a cercar. És vostè que ens ha vengut a demanar un ajut. Comprengui que en aquestes circumstàncies, sense que el seu acte estigui programat, som nosaltres que li fem un gran servei.

Un favor, presentar el meu llibre! Cada vegada ho entenc menys. Si al final no paguen el que costa la propaganda... quin tipus d'ajut em fan? Deixar-me una tauleta i una cadira per parlar des d'un escenari sense cap altra mena de decoració? Quines despeses els significa deixar una sala d'actes? Potser m'equivoc. En Biel, sorneguer com de costum, em diria que han de mantenir oberta la sala seixanta minuts més de l'acostumat. Vet aquí el "problema"!

-Ves a saber si han de pagar una hora extraordinària al vigilant, a l'allota encarregada d'obrir i tancar portes -explica, provant d'imaginar totes i cada una de les possibilitats, els entrebancs burocràtics que puguin sortir encara.

En el fons he entès a la perfecció el que em volien dir. Costa fer-se a la idea. La propaganda (prèviament aprovada pel departament corresponent: tipus de lletra i paper, lloc per a collocar el meu nom i el de l'editor, etc, etc...) ha de córrer a càrrec meu. La notícia, inesperada, em deixa per un moments sense respiració. Una nova despesa!

Qui sap si en Ribas i Thomàs es penedeix de tanta "generositat": haver-me rebut en el despatx. No sé què pensar. Hi ha fets que em desconcerten. Tants d'anys tancat entre aquestes quatre parets m'han fet oblidar l'aferrissada lluita d'interessos que, per la publicació d'un llibre, per la subvenció, per simple protagonisme personal, hi ha en el món de la ploma. Em deman amb qui deu haver parlat en Ribas i Thomàs per a mudar d'opinió. Ells, allà dalt, saben el que costa una promoció adequada d'un llibre, i, evidentment, no ignoren que l'escriptor, tret que pertanyi a la colla dels privilegiats, no pot competir amb igualtat de condicions amb els exquisits. Són el conegut exèrcit dels servils, dels que no tenen res a dir, grafòmans de dissabte i diumenge que únicament malden per sortir en els diaris. Onanistes de la paraula, de la frase plagiada, de l'argument pres d'alguna novella estrangera... Milionaris que paguen les edicions, encarreguen a universitaris sense diners articles, biografies elogioses, on, sense cap mena de dubte, el biografiat és el fidel continuador de Ramon Llull, la superació de tota literatura escrita fins al moment present. Espaventós reialme de la manipulació contínua i la mentida.

No arrib imaginar qui deu haver parlat amb la direcció de la Institució per a maquinar tan gran malifeta: deixar-me sense targes, voler fer-me pagar la promoció... Sabotatge sota els peus. El conegut paisatge quotidià.

N'Antoni Crespí -li he trucat per a explicar-li el problema- creu que deu ser a causa del presentador, en Guillem Pradial, el catedràtic d'història (que, per cert, lluità amb el pare d'en Ribas i Thomàs contra la Unió Soviètica en la famosa "División Azul"). No acab d'entendre els motius que em suggereix n'Antoni. Li dic que la Casa de Cultura manté bones relacions amb la universitat, que tenen multitud de convenis signats i ambdues institucions funcionen alhora: jo et promocion els teus actes i tu em promociones els meus.

-Fins ara mateix era així... Sovint les coses muden en dies. D'aquí tres mesos hi ha eleccions. S'ha d'elegir rector i un nou equip de direcció. En Guillem Pradial -que t'ha de presentar el llibre-, malgrat que és bon amic d'en Ribas i Thomàs... forma part de l'equip perdedor! Hi ha hagut pressions de determinats grups bancaris i del govern per a llevar els amics d'en Pradial del rectorat. No ho sabies? Per això no volen saber res dels que ja no podran oferir cap prebenda a la universitat. Els negocis comercials de la banca -que és en definitiva qui subvenciona les activitats de la Casa de Cultura- es faran amb el nou equip directiu. Parlar de Guillem Pradial és com nomenar les guerres de Cartago contra Roma! Un home sense futur; algú de qui ja no es pot xuclar res.

No ho havia pensat. Segurament té raó n'Antoni. Escrivint al teu racó no arribes a copsar mai, en profunditat, les conseqüències polítiques i culturals de la nova època -la postmodernitat!-, de l'avanç incontenible d'una democràcia basada en un cinquanta per cent d'abstenció de l'electorat. A Dallas encara és pitjor: el batle és elegit només amb el cinc per cent de ciutadans que va a votar. Hi ha indrets amb un noranta-cinc per cent de gent que passa de tot! I aquesta és la democràcia que els ianquis volen estendre arreu del món a força de míssils i bonbardejaments continuats!

Els companys que en el passat -d'això només fa uns quinze o vint anys- no tenien vint duros per a menjar un entrepà, ara, al capdamunt de la universitat o dels centenars i centenars d'institucions culturals que han sorgit com a bolets amb la reforma del règim, manegen milers de milions de pessetes. La banca, els partits, els sindicats, determinats collegis professionals, pugnen per tenir els seus homes collocats en llocs estratègics de comandament econòmic, polític o cultural. Jo he anat a escollir un home com en Guillem Pradial, important fins ahir, sense anar a pensar que el vent sol mudar de direcció. Pradial ja és un destorb, un nom que s'ha d'oblidar.

Pretenen que mudi de presentador? Voldrien que anàs de nou a veure'ls per a escoltar un "suggeriment"? La recomanació d'algun professoret desconegut però que entrarà a formar part del nou equip directiu? Em neg a fer més concessions. Que pensi el que vulgui en Manel, l'editor. Ja estic una mica avorrit d'anar constantment rere quatre penedits. En Guillem Pradial, malgrat procedir d'una nissaga de repressors del nostre poble, sempre ha donat suport en allò que ha pogut a la causa per la llibertat: donà ajuts econòmics, pagà la publicació de números de la premsa clandestina i, malgrat que amb el temps evolucionà fins a postures properes al poder, mai no ha fet cap declaració pública penedint-se dels anys de collaboració amb l'esquerra. Un gran mèrit a tenir en compte enmig del maremàgnum d'oportunisme galopant que ens envolta!


Resumint: m'han fet anar tot el dia anant amunt i avall. Adéu escriure, adéu la preparació del llibre de contes que havia de presentar al concurs de Perpinyà! Avui dia ja no és com abans. Els treballs d'edició, qualsevol ximpleria, valen una doblerada. He demanat pressupost a tres impremtes. Quatre-centes targes costen deu mil pessetes. Hauré de seleccionar els convidats; estudiar acuradament qui és cada una de les persones que tenc al llistat d'amics i coneguts. Pitjor seria que fos pintor: amb el que costa un catàleg per a una exposició! He de mirar prim: deixar de banda els que no hagin vengut a les dues darreres presentacions; oblidar el lliurament de targes als rivals. Allò que tothom fa d'enviar invitacions a gent que saps que no vendrà mai -"ni que els matassin"-, però que els pot pegar un atac de cor d'enveja en constatar que has publicat un altre llibre. Pensar que ja se n'assabentaran pel diari, que tendran l'atac de gota en obrir la premsa. Potser que en dues-centes o tres-centes ja n'hi hagi prou. Deu mil pessetes! I diuen que és barat! Els hauré de creure? Expliquen que em faran la feina perquè sóc client de fa molts d'anys! D'altra manera no podrien prometre res. Una fortuna, deu mil cuques! Hauria estat millor fer la carta de sempre amb l'ordinador. A pesseta el full, per no res m'hauria sortit. M'ho meresc per haver accedit a les sollicituds de l'editor. Deixar-se portar per la línia de menor resistència porta aquests problemes. En Manel Serra no n'és l'únic culpable. Acostumat a veure als diaris i als informatius de la televisió que tots els escriptors fan les presentacions en indrets de cert prestigi, m'he deixat vèncer una mica per l'enveja. En el fons som humans. Què hi farem! "Si els altres ho organitzen així... )per què hauria de ser menys?". No sabia que la "competència" té secretàries que fan la feina per l'autor. Jo encara no he arribat a tan excelsa categoria: despatx, edicions de luxe pagades pels bancs, convidades del President de la Província Autonòmica o del batle... Ben mirat, no sé per què protest. )No volia presentar el meu darrer llibre a l'indret de moda a Ciutat, la Casa de Cultura "Reis de Mallorca"? Don massa la culpa a l'editor. Als cinquanta anys ja hauria de saber el que es cou pels indrets artístics. En Manel no m'hi hauria pogut obligar, si m'hagués inventat una excusa versemblant. Pensava que m'aniria bé vendre un parell de llibres, ingressar -si l'editor em pagava puntualment- una quantitat extra de duros (sempre el problema de factures endarrerides, l'escola i els llibres dels fills...). Provar de sobreviure en una societat que no vol saber res de res de poesia, novella o teatre (a menys que sigui un best-seller promocionat per la tele; una companyia vinguda de Madrid) és complicadíssim. En Biel tengué també bona part de culpa. "Com vols vendre si no saps presentar el producte com correspon, en un indret adequat, on periodistes i futurs compradors puguin anar mudats, lluir el vestit comprat a Londres o Milà?". M'ho digué molta gent. Amb l'entrada al Mercat Comú, amb la fi dels partits d'esquerra i l'abandonament de la lluita revolucionària per part de la majoria de coneguts, estava mal vist repetir les antigues representacions als barets de moda. S'havien avorrit dels cantaautors de protesta, de la coca amb verdura i el vi negre de Binissalem, signes evidents d'una època -les dèries juvenils- que volien oblidar ràpidament costàs el que costàs.

Fa uns dies vengué a Ciutat en Paco Ibáñez i donà un concert. Velles cançons de la resistència. Celaya. Blas de Otero. Rafael Alberti. "A galopar hasta enterrarlos en el mar". El públic -poca gent, moltes cadires buides a la sala- deia, sortint al carrer: "Aquest Paco Ibáñez cada dia beu més. És un borratxo perdut. Pobre home".

Només fa uns anys volien conquerir el món, alçar barricades contra la injustícia després de sentir les mateixes cançons que ara critiquen.

"Són els avenços de la modernitat!", diria, sorneguer Biel Caimari.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS