Administrar

Pàgines del meu dietari (XVII) – La presentació del llibre - ...dues ampolles de cava, una copeta de vi dolç, herbes, palo de Llubí, amb acompanyament de cacauets. - Problemes dels escriptors mallorquins

pobler | 01 Agost, 2016 10:03 | facebook.com

- Pàgines del meu dietari (XVII) – La presentació del llibre - ...dues ampolles de cava, una copeta de vi dolç, herbes, palo de Llubí, amb acompanyament de cacauets. - Problemes dels escriptors mallorquins -


En els anys finals de la dictadura, o més recentment, a principis dels vuitanta, bastava una telefonada, un full fotocopiat enviat per carta, per a avisar els amics que solien venir a aquest tipus d'actes. El màxim que un autor podia gastar en una presentació era un parell de centenars de pessetes en segells i, si era molt esplèndid, una o dues ampolles de cava, o una copeta de vi dolç, herbes, palo de Llubí, amb acompanyament de cacauets. Amb un tassonet d'herbes i una grapada d'avellanes, l'escriptor restava com un rei. L'"àpat" era comentat durant i dies entre el reduït cercle d'iniciats. Es feien infinitat d'hipòtesis i suposicions envoltant el "festí". Hom imaginava una imprevista herència, sort en la loteria o -els més malpensats ho calculaven tot- que l'escriptor tenia una amant secreta, una estrangera rica que, d'amagat de la núvia oficial, li pagava aquesta mena de capricis. (Miquel López Crespí)


Quan començava a pensar que no hi hauria resposta i que l'amic Josep Palau Ribas i Thomàs havia arribat a la conclusió que no interessava la presentació del llibre, truquen a la porta. Un estrany missatger, amb casc que porta l'anagrama de l'entitat bancària que subvenciona les activitats de la Casa de Cultura, és al meu davant. Sorprès encara, constat que em duu un sobre amb l'esperada autorització oficial.

-Miracle! Ho haurem de celebrar amb xampany -pens sense arribar a creure que tot marxa per bon camí.

Nerviós -fa tants dies que esper la resposta de'n Ribas i Thomàs!- obr el sobre que m'ha deixat el motorista. Quines situacions més estranyes! Llig. És talment com si volguessin estalviar paraules. La nota diu: "Distingit senyor: hem rebut la sollicitud que vostè ens envia demanant la sala de conferències per a fer la presentació del llibre Dones en guerra.

'Li comunic que per a nosaltres serà un plaer collaborar amb un escriptor conegut tant a l'àrea de la comunitat lingüística de parla catalana, com arreu de l'Estat i l'estranger.

'Per tant, ens plau informar-li que, dijous 24 d'octubre a les 20h., té la nostra sala a la seva disposició.

'Esperant que es posi en contacte amb nosaltres el més aviat possible per a ultimar detalls, li enviï una salutació ben cordial".

Veig que signa el document el director general de la Casa de Cultura "Reis de Mallorca", el meu excompany de la clandestinitat, Ribas i Thomàs.

Respir una mica alleugerit. En Biel Caimari, que sospita fins i tot del que si li acosta amb les més bones intencions, ja m'havia fet pensar que no hi hauria acte per l'octubre.

-Els problemes sorgiran per allà on menys els esperis. En pots tenir la completa seguretat, -predicava, sense deixar de fumar, expulsant amb parsimònia el fum.

Movent la pipa com si fos un regla, un garrot, un arma en moviment, agitant-la amunt i avall, continuava:

-Primer et diuen que sí, que ho han aprovat. Després, quan ja t'has illusionat, quan creus que tens el gorrió dins de la butxaca... Jas! Amb un truc de prestidigitador t'ho tiren tot pel terra. Vés amb compte, si no et vols portar una desillusió.


És possible que tengui raó, en Biel; però amb el missatge que m'ha portat el motorista ja puc anar a parlar amb l'editor. Veurà que he complit amb la meva part. Estarà content pensant que no haurà de gastar en promoció de la novella, ja que, entre les entrevistes que em puguin fer per premsa i televisió, ja són un parell de milers les pessetes estalviades. I si a més hi afegim tot el que fa la Casa de Cultura (cartells, tríptics, targes postals, enviament de cartes a més de quatre mil persones, anuncis pagats als diaris...), més felicitat encara.

Record que fa uns anys no creia gaire en la promoció i publicitat dels meus llibres. Imaginava que era suficient la qualitat de la novella perquè tota sola, sense necessitat de cap ajut, s'obrís camí entre el laberint de novetats que surten cada dia en el mercat.

En el fons vivíem en la més absoluta ignorància del que era el verinós món de la ploma. Pensàvem que els que escrivíem en català érem de la mateixa colla, ens inspiraven idèntics interessos: la salvació d'una cultura arrabassada des del temps de Felip V.

Potser és una idea heretada del temps de la clandestinitat, quan, amb la victòria del Movimiento, restà prohibit editar cap mena de llibre en la llengua pròpia. Durant dècades tot el món que alletà l'adolescència i joventut dels nostres pares restà esbucat. Els intellectuals que no foren afusellats, hagueren de callar sota pena de mort o presó. Altres, per salvar la vida, collaboraren amb els assassins. Un reduït cercle tengué la "sort" de poder retirar-se envers un caut exili interior. Amb precaució, com si fossin membres d'una perillossíssima secta -actius militants dels Socors Roig o d'algun grup d'ajut a la guerrilla-, els quatre poetes que sobrevisqueren a la repressió, llegien, en veu baixa, guaitant per la finestra per por d'un sobtat escorcoll, els poemes que encara tenien el valor d'enllestir.

Cap als quaranta s'anà autoritzant -amb comptagotes- l'edició d'algun clàssic, on editors intelligents, jugant amb la ignorància de la censura, collaven un escriptor modern.

Les edicions eren esquifides, pagades per subscripció popular entre les dues o tres dotzenes de fidels seguidors del català. Ningú aleshores -ni en temps més propers!- s'hauria pogut imaginar el gran negoci que representaria l'edició de llibres subvencionats, ni -amb la riquesa proporcionada pel turisme de masses- la possibilitat que els autors es pagassin poemaris i novelles, contribuint així a crear aquest fals miratge d'una cultura esponerosa en vies de normalització. Quasi setanta editorials i més de cent cinquanta cotitzants del Club Literari -sense comptar historiadors, assagistes, filòsofs, que també publiquen- en quatre metres quadrats de terra, no és normal. O tenim l'índex de creativitat més elevat del món -que també és possible!-, o les institucions són massa generoses amb els promotors de les editorials.


Estic pensant encara en les dificultats d'aquella època tenebrosa quan sent una nova trucada. Deman qui és: vull saber qui em telefona; després, amb tanta gent fent feina a la Casa de Cultura, mai no saps qui t'ha dit què o aconsellat d'una determinada qüestió. Es van passant el mort d'una secció a l'altra, d'un departament a un altre fins que arribes a perdre el fil.

Una veu anònima em diu que parlaré amb la senyoreta Xesca.

Pens que hi ha sort. Almanco, si he de reclamar per qualque motiu, podré demanar per aquesta allota.

L'encarregada de l'estètica de les targes -Xesca-, em dóna explicacions de com han de ser les invitacions. Servicial, amb to segur i professional, em recomana passar pel seu despatx per a aclarir qualsevol mena de detall tècnic o dubte que pugui tenir. Té una veu extremament melodiosa, l'eficient funcionària. Això sí que no ho discutiré.

Fins al dia que vaig anar a veure en Josep Palau Ribas i Thomàs mai no hauria pogut imaginar tant d'entrebanc burocràtic! En els anys finals de la dictadura, o més recentment, a principis dels vuitanta, bastava una telefonada, un full fotocopiat enviat per carta, per a avisar els amics que solien venir a aquest tipus d'actes. El màxim que un autor podia gastar en una presentació era un parell de centenars de pessetes en segells i, si era molt esplèndid, una o dues ampolles de cava, o una copeta de vi dolç, herbes, palo de Llubí, amb acompanyament de cacauets. Amb un tassonet d'herbes i una grapada d'avellanes, l'escriptor restava com un rei. L'"àpat" era comentat durant i dies entre el reduït cercle d'iniciats. Es feien infinitat d'hipòtesis i suposicions envoltant el "festí". Hom imaginava una imprevista herència, sort en la loteria o -els més malpensats ho calculaven tot- que l'escriptor tenia una amant secreta, una estrangera rica que, d'amagat de la núvia oficial, li pagava aquesta mena de capricis. Era quan els més vells, els que havien viscut a fons els anys més tètrics de la guerra i la postguerra, en veure l'inesperat desplegament cultural -malgrat que fins ben entrats els anys setanta hagués de demanar permís al Govern Civil i tenguéssim la presència d'un membre de la Brigada Social a l'indret on es feia la presentació- es feien el senyal de la creu, bocabadats. Mormolaven, mentre provaven amb prevenció una copeta de vi dolça: "Els temps han canviat definitivament! Quan hauríem pogut muntar una festeta així? Llibres arreu, la premsa que demà en parlarà, porta oberta a tothom i -malgrat la vigilància de la Social- possibilitat de fer una mica de colloqui! Coses mai vistes producte de la victòria aliada damunt l'Alemanya nazi i la Itàlia de Mussolini!".

Ara, amb les possibilitats que oferien tantes i tantes institucions culturals, també havien augmentat fins a límits insospitats els entrebancs burocràtics. Mai, en aquells anys dels quals estam parlant, ens hauríem pogut imaginar -ja sense policies a la sala- que els problemes fossin uns altres. Per exemple: el tipus de paper de la tarja o el seu format, o el color del cartró, el lloc on es collocaven els anagrames de la Institució i de l'Editorial, la lletra -gruix, quantitat de paraules-...

Aquests eren les dificultats que, molt amablement, em comunicava na Xesca de part del cap de secció. Ella -i per això havia trucat-, una vegada comprovat que ja era oficial l'acceptació de la sollicitud, es posava a la meva disposició per anar solucionant, en els propers mesos, els entrebancs que poguessin anar sorgint.

-Vostè pensi -em digué, sense mudar ni per un segon l'entonació de la veu- que basta que un d'aquests requisits tan essencials no estiguin aprovats, perquè no sigui possible parlar de la novella en el dia i l'hora convinguts.

M'ho deien ben clar i amb setmanes d'anticipació; no podia queixar-me. Estava avisat i l'advertència significava nous viatges a la Casa de Cultura. Més hores perdudes en els embussos de cotxes de la zona. Voltar per a trobar aparcament. Novament xerrar amb els guàrdia de seguretat. L'estúpida rutina a la qual, durant setmanes, m'he anat acostumant quasi sense adonar-me'n: mostrar el carnet; escoltar la musiqueta del fil musical; caminar damunt marbre dut expressament d'Itàlia... La senyoreta Xesca, una vegada comprovat de nou que tenc el permís oficial signat pel director general, és educada i amable (no desapareix mai una certa fredor en el to de la seva veu). )Feinejar com si visquessin dins d'una gelera espiritual i sentimental? Potser cobren vida quan surten de la feina. La cultura, per a tan eficients funcionàries, no deixa de ser una forma de guanyar-se la vida. Ben igual que si haguessin estat empleades o venedores de roba: atendre els clients, estar a bé amb els que manen. Vet aquí na Xesca al meu davant, uniformada, asexuada -moda unisex- rere l'ordinador que maneja, carpetes i arxivadors. Em mostra un caramull de targes oficials. M'indica el gruix i color dels papers adequats, la distància entre retxes que hi ha d'haver, l'indret exacte on he d'imprimir la data de la presentació...

Servicial, s'aixeca sense pronunciar gaire paraules i em fotocopia diversos originals de l'arxiu.

-Els doni a la impremta. Ho han de fer ben igual. Ens han d'anar enviant les primers proves i nosaltres ja donarem l'autorització definitiva.

Mai no m'hauria pogut imaginar que editar una simple tarja per a convidar a la presentació d'una novella fos un assumpte semblant a una qüestió d'Estat! Coses que t'ensenya la vida!


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS