Administrar

Crònica sentimental de la transició – Palma, Anys 70 – Convertir els militants d´esquerra en policia “democràtica”

pobler | 30 Juliol, 2016 10:48 | facebook.com

Crònica sentimental de la transició – Palma, Anys 70 – Convertir els militants d´esquerra en policia “democràtica” -


Tots els partits de la Plataforma volien acabar amb les protestes enmig del carrer. Després, en veure que el poble no cedia en la seva actitud de pressionar el règim, canviaren de tàctica i es concentraren a controlar i llevar radicalitat a qualsevol tipus d´activitat antifeixista. Convertiren molts militants del PCE en la nova policia “democràtica”, en “servei d´ordre” que, amb l’excusa de “protegir el poble de provocacions”, acabaren perseguint els partits revolucionaris que portaven banderes republicanes i independentistes. La lluita per la República i els drets dels pobles a l´Autodeterminació esdevenia, en boca dels dirigents carrillistes, “una perillosa maniobra per a desestabilitzar la situació i provocar els militars”. Finalment, les direccions provincials del PCE, obeint ordres de Madrid, arribaren al límit del servilisme i, sense cap mena de vergonya, acabaren anant a donar la mà a la policia que sempre ens havia apallissat. (Miquel López Crespí)


Era un dilluns de novembre del setanta-sis.

La citació deia que ens havíem de presentar als jutjats a les nou del matí. Vaig trucar a Jaume Calafell i Guillem Salomó. Quedarem d’acord a trobar-nos trenta minuts abans, a un cafè de la plaça del Mercat per intercanviar les darreres idees abans d’entrar a la presó. L´advocat ens havia informat que ens posaven una multa de setanta mil pessetes per presentar un partit polític il·legal.

Res de nou.

Era el previst quan decidírem fer la roda de premsa clandestina. Del que es tractava en aquells moments era de convertir l´entrada a la presó en una acció, el més àmplia possible, de denúncia de la manca de llibertat existent, la injustícia que significava que els partits d’esquerra no fossin legalitzats.

Uns dies abans d’anar als jutjats quedàrem amb Mateu Ferragut, el nostre secretari general, per a ultimar els darrers detalls de la campanya. La nostra detenció els sortiria cara! Volíem emprar al màxim la disponibilitat de la militància. L’organització ja tenia preparat un cartell amb les nostres fotografies. Les cèl·lules d´estudiants, barris i el front obrer coneixia els indrets estratègics on era més rendible políticament aferrar la denúncia. Sabíem les cantonades més adients, els racons de la facultat, la fàbrica, l´hotel i la barriada on els cartells podien durar més temps. Era una experiència acumulada amb els anys! Més d´una vegada, les mateixes brigades de neteja enviades per l´Ajuntament feien com si no veiessin els posters. Teníem companys que hi feinejaven i, amb la seva complicitat, aconseguíem que les consignes contra la dictadura fossin efectives tot el matí.

Isidre, que militava a Son Cladera, era únic en l´invent creatiu de sistemes de propaganda. Va desenvolupar, amb notable èxit, una petita catapulta que, situada a la terrassa de les finques i, mitjançant una simple corda i el foc d´un cigarreta, feia que centenars de fulls volanders caiguessin damunt la gent a una hora determinada.

L´aparell era molt simple: situar la cigarreta encesa al costat del fil que aguantava la catapulta donava el temps just per fugir de l´edifici. Quan arribava la policia, mai no hi trobaven ningú! Els nostres militants eren al carrer contemplant, sorneguers, la ràbia de la Social!

A l´època en què els grups feixistes sortien de nit per desferrar els nostres cartells, Isidre trobà un mètode que els obligà a deixar la tasca de seguida. El truc consistia a mesclar cinc-cents grams de vidre fet bocinets per cada poal de cola d´aferrar. Quan els Círculos José Antonio i Fuerza Nueva provaven d´arrancar les crides a la llibertat, el cristall esmicolat els feia malbé els dits. Acabaven amb sang a les mans, un dolor insuportable que els obligava a deixar la feina.

Mateu Ferragut m’explicà que s’estava redactant un número especial de Democràcia Proletària, on Josep M. Llompart i altres destacats intel·lectuals progressistes demanaven la nostra llibertat. Mateu deia que les revistes serien distribuïdes entre els sectors més combatius de la població. Les nostres possibilitats econòmiques no eren excessives. Planificàvem les accions segons les aportacions que rebíem. Els estudiants i treballadors sovint no podien lliurar-nos gaires diners. A vegades s’esdevenien fets excepcionals: algunes donacions de quadres de pintors amics que, venuts en subhastes secretes, servien per a pagar els tècnics que ens publicaven el material d’amagat.

Sense el suport de tantes persones, sense la feina anònima dels amics de les impremtes no haguéssim pogut treure al carrer tanta propaganda contra el règim. La Brigada Social anava rere els responsables de les edicions subversives. Feia temps que l’organització havia deixat de treure opuscles i fulletons amb les antigues màquines de ciclostilar. Estèticament, els diaris no sortien amb la qualitat que volíem. Per a nosaltres era un desafiament anar millorant dia a dia les revistes. El ciclostil ja no ens servia. No oferia la qualitat desitjada. A vegades hi havia pàgines que no es podien llegir. Finalment, després de cercar molt, trobàrem, just davant la seu dels sindicats feixistes, la fotocopisteria i impremta de Margalida Riutort. Aleshores Margalida era una ferrenya activista i una dona valenta que es jugava el futur del negoci amb aquella aventura.

Feia una bona feina. Tant, que la Brigada Social anà investigant i arribà a sospitar que la majoria de cartells, fulls volanders i setmanaris rojos de l´illa sortien d'aquell local. Una nit, per atemorir Margalida, li pintaren el cotxe amb les sigles de tots els partits d’esquerra i, dalt del capó i damunt les portes, uns insults ben visibles: ¡Zorra roja! ¡Te tenemos fichada! La próxima vez será el fuego!.

Margalida no s’atemorí en cap moment. La valentia de la joventut és admirable! L’endemà de l´atemptat va visitar les redaccions dels diaris de Palma i aconseguí que el cotxe sortís retratat. Ella hi romania al costat, desafiant. A l’entrevista, deia, sense cap mena de por: “Si cremau el cotxe, segurament me´n podré comprar un de nou, ja que el tenc assegurat a tot risc! Ho podeu fer en voler, tanmateix no em feu por!”.

En llegir les declaracions hom s’adonava com, de forma imperceptible, els temps havien anant canviat inexorablement, talment com cantava Bob Dylan en una coneguda cançó. Abans de morir el dictador... qui s’hauria atrevit a desafiar públicament la Brigada Social? Ningú ho hagués fet! La por era omnipresent i caminava, amb pas segur i ferm, pels carrers de Ciutat.

Tan sols feia uns mesos, la simple sospita que en la fotocopisteria es publicassin revistes de l’oposició hauria bastat per detenir la propietària del negoci, portar-la a comissaria, i iniciar un expedient per enviar-lo al Tribunal d’Ordre Públic.

No feren res de semblant. Es conformaven a fer malbé un vehicle, pintar d´amagat sense atrevir-se a donar la cara.

Ho comentàvem amb Mateu Ferragut.

-El règim es descompon, dividit entre les faccions que el volen reformar i el búnquer més extremista encapçalat per Blas Piñar i els dinosaures de Falange Española. Alguns comandaments de la policia pensen que, possiblement, alguns dels detinguts per activitats contra el franquisme poden arribar a esdevenir ministres, directors generals i, qui sap!, caps de la Guàrdia Civil i dels futurs serveis d´informació. Sens dubte, vivim un moment històric summament contradictori. Per una banda afusellen, com ho feren el setembre de l’any passat amb els membres d’ETA i FRAP; per l’altra, deixen que PSOE i PCE guanyin cada vegada més espais d´actuació. Pareix que tenen instruccions precises i comencen a saber amb exactitud matemàtica quines organitzacions han de perseguir i quines han de deixar que vagin fent sense entrebancs.

Mateu tenia raó.

Ho havíem debatut moltíssimes vegades. El canvi que s’apropava, la pseudollibertat controlada que s’aniria establint a poc a poc no tendria res a veure amb el que el poble exigia. El guió s´escrivia en secret, en accelerades reunions entre els hereus del franquisme i la pretesa oposició. Res de poder popular, democràcia directa, consells obrers com a Vitòria.

Per això mateix la reforma, els pactes per les altures.

-Trobar proves contra Margalida hauria estat fàcil –continuava Mateu-. És suficient entrar a la impremta i mirar arreu. Bastaria trobar una revista llançada al cubell de les escombraries, analitzar el tipus de tinta emprada, incautar les planxes d’ofset que s´han fet servir... I més senzill: detenir els que hi fan feina, interrogar-los fins que signassin una declaració que els comprometés.

Però el temps canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d´esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L´estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada”? Impossible aturar un riu que se´n porta tot el que troba pel davant! I les manifestacions? Què fer per controlar els milers de persones que sortien al carrer disposades a acabar amb la gèlida foscor que ens encerclava? Dir a la policia i la Guàrdia Civil que no estalviassin bales? Matar cada dia? Disparar als obrers en vaga, als treballadors i estudiants que desafiaven les prohibicions? La burgesia espanyola, àvida per aconseguir entrar a la Comunitat Econòmica Europea no podia consentir que el règim que li havia donat tants beneficis fos considerat bàrbar i salvatge. Amb la desaparició del general ja no hi havia possibilitat de fer marxa enrere: s’avançava cap a un canvi de façana, es consolidava un nou tipus de relacions polítiques i laborals o tot l’edifici, bastit amb tant d’esforç i tanta sang, s’esbucaria definitivament.

Perfilàrem els darrers detalls de la campanya per l´Amnistia total amb Mateu Ferragut. Combinaríem l’acció de les cèl·lules del partit amb una ofensiva dins la Plataforma Democràtica on, després de nombrosos impediments, havíem estat admesos com a observadors. Era evident que l’organització no es volia comprometre amb una política cada volta més claudicant. Però ens interessava estar informats de les accions (o de la manca d’accions!) dels fantasmals grups integrats en l´inoperant organisme polític. A la darrera reunió del Comitè d´Illes ja teníem acordades les passes a donar: en un determinat moment, just després de la nostra entrada a la presó, demanar que la Plataforma organitzàs un míting i una manifestació per l´Amnistia, a favor dels detinguts polítics. Sabíem que, després de la manifestació del 12 de novembre, aquell estrany i fantasmal organisme no volia convocar cap demostració antifeixista. La lluita de novembre havia estat impulsada per la base, pels grups més esquerrans, els que comprometeren els carrilistes en l’acció. Després dels enfrontaments amb els grisos a la plaça d’Espanya, els partits que negociaven amb el règim s´atemoriren. L’esperit combatiu del poble encara no estava anestesiat i, als cops de la policia, els manifestants respongueren amb llançament de pedres i amb les taules i cadires dels bars dels voltants. Quan provaren de dissoldre la manifestació amb gasos, la gent, decidida, retornava els pots a les forces repressives. De forma imprudent, la policia no portava màscares. Un error que els va costar prou car! Els enfrontaments a la plaça d’Espanya i les avingudes es perllogaren durant hores. Treballadors i estudiants aturaven la circulació i, en alguns indrets, es provaren de bastir barricades amb els cotxes aparcats a la voravia.

Hi hagué un munt de persones detingudes i apallissades.

Tots els partits de la Plataforma volien acabar amb les protestes enmig del carrer. Després, en veure que el poble no cedia en la seva actitud de pressionar el règim, canviaren de tàctica i es concentraren a controlar i llevar radicalitat a qualsevol tipus d´activitat antifeixista. Convertiren molts militants del PCE en la nova policia “democràtica”, en “servei d´ordre” que, amb l’excusa de “protegir el poble de provocacions”, acabaren perseguint els partits revolucionaris que portaven banderes republicanes i independentistes. La lluita per la República i els drets dels pobles a l´Autodeterminació esdevenia, en boca dels dirigents carrillistes, “una perillosa maniobra per a desestabilitzar la situació i provocar els militars”. Finalment, les direccions provincials del PCE, obeint ordres de Madrid, arribaren al límit del servilisme i, sense cap mena de vergonya, acabaren anant a donar la mà a la policia que sempre ens havia apallissat.

Alguns companys eren crítics amb la nostra entrada als organismes unitaris. Però a nosaltres ens serví moltíssim poder ser testimonis dels plans de la Plataforma, de tots els seus silencis i claudicacions. En adonar-se’n de l’error comès admetent la nostra presència, provaren de treure’ns. A vegades, quan havien de concretar alguna nova malifeta, es reunien en secret. No ens avisaven de la trobada i, com còmplices d´un vergonyós robatori, ho decidien tot entre el naixent PSOE i el PCE.

Els més intel·ligents en el control i utilització dels fantasmals organismes eren els carrillistes. Mitjançant els seus trucs de prestidigitador, sempre tenien majoria. Com s´ho feien? Quin era l´infalible sistema inventat per no perdre mai cap votació?

L´engany era summament senzill. Inventaven nombroses organitzacions de “masses”, sigles copades pels seus militants. Per això sorgiren les “dones democràtiques”, els “advocats per la democràcia”, “el jovent antifeixista”, els membres de l´”Ateneu Cultural Balear”, les “organitzacions de barri d´aquí i d´allà” i, per a reforçar aquesta infinita bateria de grups, ho remataven amb la compareixença de membres de CC.OO, sindicat que ja començaven a controlar, una vegada depurats els elements problemàtics provinents d´altres partits.

No sabíem si riure o plorar en veure tanta ridícula manipulació.

Sense adonar-se del que feien, havien confiat poder neutralitzar-nos amb les seves obscures maniobres. Pensaven que la nostra radicalitat no procedia d´uns principis ferms, difícils de tombar. Imaginaven que, una vegada sortíssim de determinada marginalitat, en constatar els avantatges de participar en la reforma, aniríem moderant les nostres actituds, renunciant, a poc a poc, a les reivindicacions considerades “extremistes”.

Mai no s´havien errat tant!

Mateu tenia preparada una trampa prou intel·ligent, si el jutge decidia el nostre ingrés a la presó. Presentaria a la Plataforma una proposta d’activitats concretes per aconseguir l’amnistia total i, en cas de no ser acceptada, denunciaríem una vegada més la manca de combativitat dels seus membres.

Ens expulsarien? No ho sabíem. El que volíem era combatre a fons els oportunistes que s´amagaven rere la fulla de parra de la “reconciliació” amb els assassins per a poder instal·lar-se a recer del poder.

Santiago Carrillo sabia a la perfecció els guanys immediats, els privilegis econòmics que la democràcia de tipus occidental comportava per a qui acceptava el sistema. Nosaltres érem massa innocents i mancats d’experiència en tot allò. Però els partits dits comunistes de França i Itàlia feia anys que s’havien adaptat al més barroer electoralisme. Un exèrcit inabastable d´oportunistes romania situat als ajuntaments, als sindicats i al Parlament garantint sou i privilegis a milers de dirigents de primera, segona i tercera categoria. La política deixava de ser una eina de transformació de la societat per a esdevenir un ofici qualsevol, una manera de viure d’esquena dreta amb l´única feina d’aixecar el puny el Primer de Maig i convocar alguna manifestació controlada. Aleshores, les burocràcies oficials aprofitaven el moment per a vestir-se amb texans, i posant-se el mocadoret vermell al coll. Un dia de fotografies per a la premsa! Un ritu sense cap mena de transcendència que només servia per a decorar la façana repugnant de la buidor i la injustícia. Els vividors de la mentida, dalt les tribunes oficials, havien oblidat feia dècades la lletra de la Internacional. Movien els llavis, fent creure que cantaven. Però si s´haguessin aturat els altaveus, la música enllaunada que feien sonar enmig de places i carrers, tan sols hauríem pogut veure unes titelles obrint i tancant la boca, sense pronunciar paraula.

Teníem tan poca confiança en l’actitud solidària de la Plataforma Democràtica que el nostre secretari general ja tenia redactada la declaració que publicaríem l’endemà de la negativa a actuar de forma valenta i decidida.

Mateu me la va mostrar. Volia saber si trobava necessari avançar esdeveniments i, sense perdre temps, portar-la a la impremta de Margalida per editar-la.

La vaig llegir atentament.

Era, en efecte, un resum de les discussions en el Comitè de Direcció. El Secretari General havia sabut resumir de forma sintètica i adequada la necessitat de no cedir just en els moments en què amplis sectors del poble es posaven en marxa per iniciar un nou camí. Si queien en el parany dels pactes, es rompria l´estreta unitat aconseguida a barris, hotels, fàbriques, camps i mines, facultats i instituts. Res més útil als interessos dels qui ordien la reforma que consolidar la divisió sindical i política dels treballadors. S´ha de recordar que encara no existien els sindicats reformistes tal com els coneixem ara. Malgrat la repressió –els obrers assassinats a Vitòria i altres indrets!– el poder de les assemblees, dels comitès de fàbrica, la unió dels jornalers sense terra a Andalusia, havia arribat a ser tan enorme que atemoria els oportunistes.

La declaració explicava els motius pels quals abandonàvem la Plataforma. No volíem col·laborar ni un minut més en aquella mascarada! Si no volien fer res concret per l’amnistia total i per la llibertat de tots els partits d’esquerra, ho denunciaríem sense contemplacions. La seva actitud era cada vegada més erràtica i sectària. D´on sorgia aquella ràbia visceral contra els revolucionaris, malgrat que alguns fossin de procedència cristiana?

Els Torcuato Fernández Miranda, Adolfo Suárez, Gutiérrez Mellado, el rei Borbó, els membres de la patronal, podien respirar alleugerits. Era la mateixa esquerra qui feia la feina bruta d´acabar amb les idees de poder obrer i popular, la memòria de la guerrilla antifranquista i dels nostres morts i torturats.

Vivíem espantats, sense arribar a creure el que constataven els nostres ulls! Com era possible caure tan baix? A mesura que el poder els anava lliurant petites àrees de protagonisme (permetre mítings, autoritzar certs actes polítics, disposar de les més diverses tribunes a la premsa i ràdio...), les seves riallades eren més obertes i ostentoses.

Sovint, després d´una reunió o d´una acció enmig del carrer, ens entristíem.

Alguna cosa no rutllava i no sabíem per on entrava l´aigua a l´interior del vaixell. Preocupats, ens fèiem preguntes que ningú no contestava. Si la reforma naixia enmig de tanta podridura... quins graus d’abjecció ens reservava el futur? Què arribaríem a veure?


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS