Administrar

Mallorca, el paradís perdut (XIX) – Murades de pedra

pobler | 25 Juliol, 2016 14:07 | facebook.com

Mallorca, el paradís perdut (XIX) – Murades de pedra -


La Serra, tot l'abrupte relleu de la costa nord, és producte del xoc entre les plaques africana i europea, el mateix moviment tel·lúric que dóna lloc al naixement dels Pirineus i el Alps. Aquestes forces de la natura, en aixecar els sediments acumulats sota la mar, en milions d'anys donaren lloc igualment, a part de ser la força que batí les altes murades de la costa, a les altes valls tancades que des de la prehistòria foren habitades per l'home d'ençà fa set mil anys. (Miquel López Crespí)


Qualcú que no conegués Mallorca i que ens contemplàs des de la mar, en veure les impressionants muralles de pedra que s'enfonsen dins l'aigua podria pensar que al darrere no hi ha vida. Qui sap si és una terra habitada solament per fantasmes, per monstres de llegenda. Segurament era el que devien pensar els antics navegants fenicis, grecs o cartaginesos que es trobaven davant els penya-segats altius, els castells de pedra que protegien les valls de l'interior, els torrents, els raconets ombrívols on esclava la vida, riallera i vital, moguda per l'encanteri de les aigües subterrànies, per les desenes de fonts que hi ha arreu. Però des del més remot passat les marines de la serra de Tramuntana, com expliquen Joan Sastre i Vicenç Sastre en el llibre Mallorca vora mar. Marines de tramuntana (II) donen vida a micromons que guarden una sorprenent diversitat de plantes. Alhora, al costat de les plantes, en els indrets més abruptes de la serra hi podem trobar una fauna que dóna vida en aquests àmbits. Com diuen aquests autors, "hi podrem afinar falcons i xoriguers, l'esparver, el voltor i el corb, com a visitants o nidificadors, i també el cabot de roca i el tord blau, la cabra i la geneta"1.

Les altes parets de taques rongenques, els ocres creats pels materials ferrosos que la pluja de segles ha esmicolat fins a crear aquests colors inconfusibles que tants varen seduir els pintors de començaments del segle XX, poden parèixer desproveïdes de flora. Però seria una visió no ajustada a la realitat. Joan Sastre i Vicenç Sastre ens ajuden a afinar i educar la nostra mirada, a entendre el nostre paisatge i naturalesa. Ens indiquen que "podrem trobar, si reparam en les parets i els balmes, el peu dels penyals i les encletxes: el rotaboc, el boix, la col de penya, la Globularia cambessedessii, les maçanelles, la col borda, la rèvola de penya, la ginesta i la ginesta borda, la Silene mollissima, l'aritja de muntanya, el lletsó de penyal, l'Erodium reichardii, el tem bord, el claveller de penyal... i també la violeta de penyal, la Cephalaria squamiflora, la fonollassa borda, la picardia, didaleres, l'orquídia o abellera de muntanya, l'Arenaria grandiflora, l'estepa blenera, les margalidetes"2.

La Serra, tot l'abrupte relleu de la costa nord, és producte del xoc entre les plaques africana i europea, el mateix moviment tel·lúric que dóna lloc al naixement dels Pirineus i el Alps. Aquestes forces de la natura, en aixecar els sediments acumulats sota la mar, en milions d'anys donaren lloc igualment, a part de ser la força que batí les altes murades de la costa, a les altes valls tancades que des de la prehistòria foren habitades per l'home d'ençà fa set mil anys.

Existeix un llibre clàssic sobre la Història de la coneixença geològica de l'illa de Mallorca3, que publicà l'Editorial Moll l'any 1946.

A la zona d'Escorca, prop de la vall i possessió de Mortitx, podem trobar munió de possessions com les de Femenia, Mossa, Muntanya, Binifaldó, Mortitxet... L'estructura càrstica de la zona afavoreix la ràpida infiltració al subsòl. Tot plegat, aquesta abundor de fonts en determinades zones va portar històricament a una sabia i elaborada cultura de l'aigua com la que explica Maria Antònia Carbonero Gamundí4. Aprofitament de l'aigua que va fer que les zones aparentment més abruptes de la serra, cas d'Escorca, per posar-ne un exemple significatiu, tenguessin poblament humà des de la prehistòria fins a l'època romana. Els àrabs també saberen aprofitar a fons aquests recursos hidràulics, com demostra la toponímia de la zona propera a sa Calobra; pensem en denominacions com Albarca, Almallutx, Alqueda, Altor, Binifaldó, Binimorat, Bini, Margenor, Menut, Mossa, l'Ofre, Tuent i tantes altres.

Aquestes valls d'Escorca, de tants d'indrets de la costa septentrional, s'han dedicat, a través dels segles i fins fa ben poc, al cultiu de l'olivera i a la ramaderia. Segons en quin indret també es podien recollir anyades de cereals i hortalissa. Les alzines, els garrofers, les oliveres i, ja més recentment, els ametlers, juntament amb la ramaderia, eren les principals riqueses de la zona. No hem d'oblidar que aquests alzinars fornien l'alimentació del porquí mallorquí que, juntament amb l'oli produït per aquestes serralades, foren durant molt de temps les principals exportacions de l'illa. Recordem, ni que sigui a tall d'anècdota, que el famós vapor "El Mallorquín" que empraren George Sand i Frederic Chopin per a venir a Mallorca en el primer terç del segle XIX es dedicava precisament a l'exportació del porc mallorquí a Barcelona.

Rere aquests penya-segats es troben tantes i tantes valls, tants torrents i fonts que necessitaríem un llibre molt més gros que aquest per poder relatar-ne la història de cada un. Hem parlat en un altre capítol de la font de sa Costera, però com la vall de Mortitx o la font de sa Costera n'hi ha tants, rere les altes murades de pedra que contemplam des de la mar!

Baixant del coll de Biniamar, que separa la vall encisada de Bàlitx de les contrades de la Tramuntana meridional, i seguint l'estret camí de sa Costera que transcorre a mitja alçada entre el mar i sa Paret Llarga, vessant marina de la muntanya de Montcaire, arribam fins a cala Tuent. Durant tot l'itinerari contemplam entusiasmats les fantàstiques panoràmiques que es destrien pertot arreu, mirin on mirin els ulls: d’una banda el mar blau, de l'altra l'extensa capa verda de pins i carritxeres que cobreix la rosta esquena de les muntanyes de la serra amb llàgrimes de pedra dels penya-segats.

Hom intueix que aquest indret té un magnetisme especial, tanta és la seva calma exultant de silenci i de prodigi, verge com si fos el mateix dia de la seva creació.

En un punt del camí sentim una remor dolça i majestuosa que, com un cant de sirena, ens crida irresistible: és la font del Verger o de sa Costera, que neix de les profundes entranyes de la muntanya i cerca la ràpida besada amb la mar. Pocs metres separen els amants, i el petit torrentó es precipita voluptuós per abraçar-se amb la immensa mar. Les cames i el pensament davallen es giren i davallen per contemplar l'espectacle sublim. Les sensacions que produeix la visió d'aquest formidable fenomen omplen la capacitat dels ulls i la sensibilitat de l'ànima.

Qui imaginava que les altes murades de pedra no tenien vida, qui era aquell que ignorava el que cova sota els estrats geològics que conformaren la nostra terra? Aigua impetuosa i decidida, caient en mil bocins com lliris de marina. Llum transparent travessa el salt d'aigua, com dards encesos invisibles, omplint-la de color i de vida. Les ones de la mar s'aixequen cercant l'encontre de la font estimada. Degotissos relliscant peresosos per la molsa i el verdet. Suspès en l'èxtasi, el polsim d'aigua forma un diminut arc de sant Martí.

Aquí podem estar hores assaborint aquesta meravella natural, seguint l'evolució de la llum, escoltant les remors o llegint la poesia que escriu l'aigua en la caiguda al mar.

Que ningú no pensi mai que en les nostres pedres, les altes murades que guaiten la mar, no hi ha vida! La vitalitat més esponerosa, l'esperança més altiva brolla en qualsevol moment de les entranyes de la nostra terra!


1 Joan Sastre i Vicenç Sastre. Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana (II). Palma (Mallorca): Edicions La Foradada, J.J. de Olañeta, Editor, 2003.

2 Joan Sastre i Vicenç Sastre. Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana (II). Palma (Mallorca): Edicions La Foradada, J.J. de Olañeta, Editor, 2003.

3 Bartomeu Darder Pericàs. Història de la coneixença geològica de l'illa de Mallorca. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1946.

4 Maria Antònia Carbnero. L'espai de l'aigua: petita hidràulica tradicional a Mallorca. Palma (Mallorca): Consell Insular de Mallorca, 1992.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS