Administrar

Crònica sentimental de la transició – Palma, Anys 70 - Art i cultura (reflexions des de la presó)

pobler | 23 Juliol, 2016 12:46 | facebook.com

Crònica sentimental de la transició – Palma, Anys 70 - Art i cultura (reflexions des de la presó) -


Arribaríem a albirar mai el nou món que somniàvem? Tot era summament problemàtic. En els debats, recordant la lluita clandestina, ens preocupava que tot acabàs en un no-res. I de la igualtat entre les persones, entre els homes i les dones... qui en parlava? I dels drets dels presos socials? Com desfer-nos del masclisme dominant si només ens interessaven les reivindicacions econòmiques, els pupitres que necessitàvem a les aules, la compra d´un cotxe nou, el resultat del partit de futbol? I l´art, la cultura? Quin partit donava a conèixer les seves opinions sobre la literatura, el teatre, el cinema? En aquest camp, les concepcions existents entre la majoria d´organitzacions d´esquerra feien feredat. Quan en alguna reunió del partit sortia a debat la qüestió t´adonaves de la profunda ignorància que imperava! Qui havia sentit a parlar de Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Salvador Espriu i Pere Quart? Quines propostes es debatien? Si alguna vegada es treia el tema de la literatura i els escriptors era per anar a demanar la signatura a qualque intel·lectual famós per a un manifest antifeixista. Inútil provar de parlar de com seria l´art en el futur socialista pel qual lluitàvem! (Miquel López Crespí)


Arribaríem a albirar mai el nou món que somniàvem? Tot era summament problemàtic. En els debats, recordant la lluita clandestina, ens preocupava que tot acabàs en un no-res. I de la igualtat entre les persones, entre els homes i les dones... qui en parlava? I dels drets dels presos socials? Com desfer-nos del masclisme dominant si només ens interessaven les reivindicacions econòmiques, els pupitres que necessitàvem a les aules, la compra d´un cotxe nou, el resultat del partit de futbol? I l´art, la cultura? Quin partit donava a conèixer les seves opinions sobre la literatura, el teatre, el cinema? En aquest camp, les concepcions existents entre la majoria d´organitzacions d´esquerra feien feredat. Quan en alguna reunió del partit sortia a debat la qüestió t´adonaves de la profunda ignorància que imperava! Qui havia sentit a parlar de Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Salvador Espriu i Pere Quart? Quines propostes es debatien? Si alguna vegada es treia el tema de la literatura i els escriptors era per anar a demanar la signatura a qualque intel·lectual famós per a un manifest antifeixista. Inútil provar de parlar de com seria l´art en el futur socialista pel qual lluitàvem!

M´atemoria pensar en el que vendria si de cas alguna vegada arribàvem a obtenir la victòria! I, si com a França, Alemanya, Anglaterra i Suècia la socialdemocràcia es feia amb importants àrees de poder? Fomentarien cap canvi en profunditat? Quin tipus d´ideologia, superadora de l´estret egoisme dominant defensarien?

Com podríem canviar una societat podrida fins al moll dels ossos si les nostres exigències no anaven més enllà del que oferia el poder? On quedaven l´antimilitarisme, l´ateisme militant del passat, les Cases del Poble construïdes per a poder gaudir de la música, el teatre, d´un nou tipus d´Art? A Rússia, en els primers anys de la Revolució, provaren de bastir un cinema revolucionari en la forma i el contingut. Ho demostraven les pel·lícules de Serguei Eisenstein, Dziga Vertov, Pudovkin... El poeta i autor teatral Vladimir Maiakovski enardia el poble. Els pintors futuristes volien cremar els museus, portar la seva obra al carrer. Ara, dalt altes escales, decoraven els trens que marxaven al front. Les obres de teatre eren interpretades enmig de les places, protagonitzades pels milers de persones que havien participat en la Revolució, vençuts els exèrcits blancs. Una humanitat en marxa, avançant amb els trens blindats, obrint camins per a una nova cultura.

Sovint em compareixien obscures premonicions i no podia dormir.

Agitat, feia voltes dins el llit sense aclucar els ulls.

I si després de tants d´anys de lluita no canviava res? A La revolució traïda Trotski ho explicava clarament. El poder de les classes dominants, la força de les idees del passat ocupant la ment de les persones, com un càncer inabastable. Marx ho havia dit en els seus assaigs: el pes de les idees produïdes per remotíssims sistemes de producció regnaven, poderoses, aclaparant l´esperit de generacions i generacions. La por a la Mort, l´efecte del patiment dins el cor de la gent, la desesperació que no et deixa d´acompanyar mai des que neixes fins a la fossa, covant el pànic que et fa adorar animals esdevenguts déus a Egipte, els ídols de pedra i fusta de les més diverses religions.

Sempre, en qualsevol època i situació, aquesta necessitat psicòtica en uns éssers superiors que et poden ajudar a travessar l´abisme que proves de deixar enrere. Els cristians enlairaven multitud de sants, verges immaculades, Crists en agonia, una corrua immensa de màrtirs tallats en fusta i policromats als quals adorar. Ens preguntàvem si les nostres demostracions, les desfilades de Moscou i Praga, Beijing i Sofia vistes en els documentals, eren molt diferents. La mateixa soferta humanitat portava a braços les estàtues salvadores. En els països de socialisme degenerat, horroroses estàtues de guix de Lenin, Mao i Stalin avançaven, portades a l´esquena del poble, talment com a Palma, Conca o Barcelona, altres creients passejaven reproduccions en fusta i guix de Crist i els apòstols.

Poden passar mil·lennis. La Revolució pot portar a la guillotina reis i aristòcrates, bisbes i terratinents; amb l´assalt al Palau d´Hivern pot semblar que el socialisme ha triomfat. Es pot generalitzar l´ensenyament laic i gratuït, expulsar el clergat de les escoles, empresonar qui defensi mites provinents de la prehistòria... Els treballadors armats poden vèncer els exèrcits de la reacció, enderrocar esglésies i catedrals, convertir en universitats i temples de ciència els seminaris de totes les religions, nacionalitzar les fàbriques i les terres... Però vet aquí que, per un estrany sortilegi, les idees del passat més remot –la mística dogmàtica de les més endarrerides castes sacerdotals!- romanen intactes, més fortes que mai en el present i es transformen, adaptant-se a la nova situació.

El pare i l´oncle m´havien explicat el final de la guerra, a Madrid. L´ambient, la dura realitat d´aquell març del trenta-nou quan, de sobte, els joves il·lusionats del juliol del trenta-sis es trobaven enmig amb el salvatgisme més desenfrenat.

Els pactes de Segismundo Casado amb Franco per obrir les portes de la ciutat als feixistes!

-De cop i volta –em contava el pare- deixaren de sentir trets. Un silenci glacial ho omplia tot. Feia dies que alguns oficials i alts comandaments havien desaparegut de les trinxeres. Ja no ens arribava el menjar. Ens preguntàvem què passava. Arribaven rumors de les negociacions d´una part de l´Estat Major amb els militars de Burgos. A mitjans de març la ràdio va anunciar la proclamació de la Junta de Defensa. Unitats anarquistes presidides per Mera s´afegiren al cop d´Estat contra la República. S´iniciava el desarmament dels regiments comunistes i antifeixistes que s´oposaven a la rendició. Vaig sentir Besteiro fent una encesa proclama contra els revolucionaris. Se situava al nivell dels feixistes emprant el mateix llenguatge que els botxins de Franco. Idèntica ràbia contra els resistents. L´endemà d´aquesta crida començaren les execucions dels companys que no volien lliurar-se fermats de peus i mans als escamots d´execució de militars i falangistes. Què fer en aquelles circumstàncies? Començava la desintegració de l´exèrcit popular. Els soldats s´adonaven que ja no hi havia comandaments. Una nova guerra civil s´iniciava a la rereguarda. Ara ja no es combatia contra Franco. Ans al contrari; els tancs de Mera atacaven les casernes dels oficials i soldats que no volien claudicar. Tot havia tornat absurd, sense sentit.

Sentia el pare navegant pels obscurs racons de la memòria, vivint intensament cada una de les paraules que pronunciava. Com si el temps no hagués passat i es trobàs encara amb els amics, a la trinxera, sense saber què fer en una concreta matinada de març del trenta-nou.

-Els soldats, desesperançats, intuint la derrota, llançaven les armes al terra, deien que la guerra s´havia acabat. Fugien, en les més incertes direccions. Va ser quan, amb un parell d´amics decidírem anar fins a la caserna. Ens volíem assabentar de què era el que passava. En arribar, el panorama era dantesc. Arreu, armes abandonades, papers a mig cremar, despatxos buits, armaris esventrats, màquines d´escriure espanyades, els mapes de l´Estat Major destrossats... En el pati, algú, previsor, tengué la idea de cremar els arxius dels qui érem membres d´un partit. Encara podies veure fulls que el foc consumia lentament... Ens miràvem sense saber què fer. Durant uns minuts, em vaig recolzar en una de les columnes de l´edifici. Què havia passat? Recordava els càntics del trenta-sis i el trenta-set. La il·lusió que podies copsar en la mirada dels combatents. Estàvem segurs de vèncer el feixisme. Un fusell amb cinc bales ens semblava una eina capaç d´obrir les portes del futur, la clau per entrar en un univers ple de llibres i rialles. El món dels nostres cartells de propaganda! Amb cases assolellades per als treballadors i biblioteques al servei del poble, a disposició de qui volgués. Anàvem a la lluita esperançats. La il·lusió dels vint anys? Manca d´experiència? Però qui podrà robar-nos mai aquelles imatges dels ulls, la sensació punyent que tot era possible?

Aleshores el pare respirava profundament i callava uns moments emportat per l´emoció. A la cuina de casa, mentre la mare feinejava amb el sopar, tothom esperava la continuació del relat. Més d´una vegada vaig intuir la brillantor d´unes llàgrimes que pugnaven per sortir, desbordades, en recordar els amics que moriren en el front.

-Finalment, i abans que les tropes de Franco no tallassin les sortides, decidírem marxar cap a València o Alacant. L´esperança era trobar un vaixell que ens portàs lluny dels malsons que tenien lloc davant els nostres ulls. Podríem trobar un indret en el món on reorganitzar la vida, començar de bell nou? No ho sabíem. Anàvem a l´aventura, amb dues metralladores dalt del camió per si de cas ens aturaven escamots de falangistes. Primer morir lluitant abans de rendir-nos! Joan, un company de la meva brigada, agafà la bandera de la CNT, la situà al costat de les metralladores. “Qui ens la vulgui arrabassar, morirà en l´intent!”, cridà, alhora que indicava al conductor que podia engegar el camió.


Els records no em deixaven dormir.

La guerra, envoltant-me en la nit, com una xarxa plena de fantasmes familiars que m´obligaven a no oblidar mai el que succeí.

I si un dia, després de sortir de la presó, trobàssim que ja no hi havia res a fer? De què hauria servit l´esforç, els patiments de tants centenars i centenars de sacrificats militants? Guanyarien els de sempre, els que restaven amagats, com les rates, rere les cortines dels despatxos, disposats a ocupar tots els llocs de comandament que els poguessin oferir els franquistes de nou encuny. Seria igual que en temps de la guerra, quan els cínics, els aprofitats, sortien als carrers de València, Madrid i Barcelona a aplaudir els combatents que marxaven al front amb l´esperança que no tornassin mai més? Ho digué Josep Tarradelles, en comparèixer per Barcelona després del seu daurat exili francès: “Aconseguírem vèncer la Revolució anarquista de seguida. El dia que Durruti va partir amb les columnes de llibertaris per alliberar Saragossa, vaig comprendre que les col·lectivitzacions de terres i fàbriques no durarien gaire! Els aplaudíem amb totes les nostres forces quan els vèiem dalt dels camions, anant a morir cantant les cançons d´una revolta avortada des dels primers dies!”.

Com és possible que el poble sempre resti disposat a lliurar la vida en el combat per la Llibertat alhora que els vividors saben aprofitar qualsevol situació per restar al costat del poder, a racons de privilegi?

Qui eren aquests socialistes que no havíem vist mai a la clandestinitat i ara s´omplien la boca amb la paraula “consens”? I els més desvergonyits, els que perderen tants milers d´homes en la guerra contra el feixisme i no tenien cap escrúpol a arribar a acords amb els militars, l´Església i el Moviment? Els rius de sang vessada només servia per a demanar privilegis a l´ombra protectora dels Borbons?

La lluna, en la distància, envoltada d´estrelles, viatjava indiferent per l´espai infinit. En els dies sense núvols, quan no podia descansar, m´entretenia contemplant el firmament. Pensava en les distàncies siderals que ens separaven dels nostres somnis. La llum de les constel·lacions que m´arribaven des de l´univers havia sortit d´aquells indrets milions i milions d´anys abans de formar-se la Terra, el nostre sistema solar.

I si, en trepitjar novament el carrer, ja no hi hagués res a fer? Els bancs podien haver lliurat els diners necessaris als partits d´ordre per a poder situar-se a les institucions. Qui sap què podia passar en els propers mesos! Com a Madrid, en aquell març del trenta-nou... alguns dels nostres dirigents pactarien una cadireta amb els vencedors, amb qui pogués proporcionar un sou segur cada més, un amagatall des d´on poder viure esquena dreta? Final de la utopia, de les cançons sota els pins, vigilant que no arribàs la Guàrdia Civil, estudiant la darrera resolució del partit? Sí, les banderes i el puny tancat ara serviran per a embellir l´ample decorat de la traïció. El vell vocabulari de la Revolta serveix únicament per a ser emprat a les eleccions, per a enganyar els qui sempre tenen necessitat d´un consol, d´unes paraules amables. Alfonso Guerra i Felipe González, amb mocadoret vermell al coll, perden la veu cantant La Internacional. Tot forma part del nou espectacle que, com en una representació teatral, substitueix l´antiga parafernàlia del jou i les fletxes, amb els retrats de Franco i José Antonio president el cadafal. El poble engega el televisor, expectant. Vol veure aquesta nova pel·lícula. Assisteix al míting a l´espera de les promeses que els han d'indicar el camí, la sortida del laberint.

Com si hagués tengut la capacitat de preveure el futur!

Després, amb els mesos, vaig constatar com la majoria dels malsons de la presó es feien realitat. Talment el dia que vaig pujar al local abandonat del partit. La setmana anterior a la meva visita d´acomiadament tenguérem la darrera reunió. Les primeres eleccions havien confirmat la victòria dels hereus del franquisme i la cort de servils que els anava al darrera. Final del debat. Rostres desesperançats. No ens entenguérem. Molts volien continuar la lluita, com si no s´hagués passat res. Altres, ja tenien un peu en els partits que podien oferir alguna almoina. La majoria es trobaven desconcertats, com qui descobreix que ha caigut en una trampa sense sortida. Una pena profunda planava arreu talment una llopada famolenca.

M´ho havia dit el pare, parlant dels darrers dies de la resistència a Madrid.

-Els companys que volien continuar lluitant, aquells que, amb armes a la mà, s´enfrontaven a la Junta de Defensa, eren agafats presoners sense miraments, posats davant la paret i executats enmig del carrer. No, encara no havien entrat els feixistes, però els trets de la matança se sentien forts, fent tremolar els vidres de les cases properes on els mataven. Els darrers crits de “Visca la República!” dels assassinats ens colpejaven les oïdes indicant el que ens esperava. Calia escapar cap a les muntanyes, a València, a Alacant, abans que ens agafassin i ens fessin el mateix. Unitats senceres abandonaven les armes, llançaven els fusells damunt l´empedrat. Fugíem amb el camió a la desesperada, sabent que ja no hi hauria cap possibilitat de canvi en dècades. Les oportunitats històriques només són donades als pobles de segle en segle, i nosaltres havíem perdut. Vaig prémer amb força la metralladora per si els homes de Besteiro i Mera ens aturaven abans de sortir de la capital. Acceptar les condicions dels hereus del Moviment... no significava enfonsar-se en un pou sens fons? D´on sorgia aquella capacitat de cinisme infinit en les direccions dels partits d´ordre?

El pare m´ho havia dit i, aleshores, em va semblar una exageració.

-Els sicaris de la Junta estripaven les banderes roges, tancaven a la presó els darrers resistents. Just a una cruïlla de la Gran Via encara hi vaig ser a temps de veure com multitud d´oficials i soldats llançaven al foc les estrelles roges de l´uniforme, els graus militars, les banderes, els carnets de partits i sindicats. Un sergent llançà les seves cartutxeres. Hi hagué morts. Les bales sortiren en totes direccions i produïren multitud de ferits en aquella hora sinistra, quan ja se sentien els tambors de falangistes i regulars pels afores de la ciutat.

Sempre la mateixa història de pactes i traïcions!

Cap novetat. Ho havia vist en somnis. Vaig al local del partit, abandonat, ja sense les veus rialleres dels companys i companyes que hi deixàrem, entre aquelles parets, les més lluminoses de les nostres esperances juvenils. Hi anava com aquell que penetra a l´oblidat reialme dels Morts. No n´havíem tancat les finestres i, ara, les frontisses grinyolaven, talment una persona ferida. El corrent d´aire se´n portava els papers, les restes de les publicacions clandestines acaramullades a la sala de reunions. Caminava per damunt carpetes i llibres abandonats pel terra, els darrers fulls volanders, els cartells espanyats... Qui es devia haver emportat les cadires, les taules, els prestatges del que era la nostra biblioteca?

Les llàgrimes em rodolaven per les galtes.

Plorar per la derrota?

Som a Palma o, com el pare en el trenta-nou, a Madrid, cercant el camí de sortida, la sendera que m´allunyi dels malfactors que arriben, assedegats de sang, amb la destral a les mans?

Sortosament els companys no han agafat les banderes, els estendards de la Comuna de París, de Il Manifesto i Democrazia Proletaria que vaig portar de França i d´Itàlia.

Joana és al meu costat, amb el mateix posat de tristor que em domina.

Ens miram als ulls sense pronunciar cap paraula.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS