Administrar

Pàgines del meu dietari (XII) – Els “exquisits” i la literatura – Problemes dels escriptors mallorquins

pobler | 22 Juliol, 2016 10:20 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (XII) – Els “exquisits” i la literatura – Problemes dels escriptors mallorquins -


Tota la meva vida havia considerat que escriure podia ser una professió com qualsevol altra. Imaginava que un país, igual que té electricistes, picapedrers, mestres d'escola, hostesses, pagesos que pugnen per viure del seu treball, igualment podria tenir pintors, escultors, novellistes, artistes de cinema, etc., subsistint, sense gaire dificultats, amb el conreu de l'art. No sabia res del ferreny control que els "exquisits" exerceixen damunt editorials, revistes i suplements de cultura, càtedres universitàries! Era una creença ingènua en el poder de l'art? El mite de la "bellesa pura"... romanticisme d'adolescent? Vés a saber si restes de l'antiga baralla entre modernistes i noucentistes. De cop i volta, quan menys ho esperava, passats els anys d'eufòria d'aquell lluminós Congrés de Cultura Catalana, t'adonaves -com una fuetada en ple rostre, un vendaval furient ple de ganivetades a traïció- que anaves errat. L'escriptura, l'art, és un divertiment practicat per determinats elegits; i els autors, una mena de sacerdots o vestals d'un temple dedicat a unes curioses i estranyíssimes essències immaterials. Jüngers ho teoritzava en el París ocupat, mentre la Gestapo se'n portava jueus i esquerrans als forns crematoris. (Miquel López Crespí)


Ha passat una setmana d'ençà que vaig haver d'anar a lliurar personalment la carta demanant permís. Ribas i Thomàs deu riure, mirant l'imprès. "Vet aquí l'esquerrà que no vol claudicar però que ha de comparèixer al meu davant i acceptar cada una de les normes de la institució!". Ribas i Thomàs i tots els seus -aquesta burocràcia de la cultura que s'ha anant consolidant ben al costat de les substancioses subvencions estatals i autonòmiques que cauen contínuament- no en saben res de les dificultats de l'escriptor que vol servar certa independència de criteri. Què els importen les dificultats que pateixen els artistes sense padrins o que no mantenen cap contacte amb les màfies que controlen revistes i editorials. En el fons són móns completament antagònics, el de l'art establert, oficial, i el de l'autèntica creació, la que és fa en silenci, a les catacumbes, al marge de qualsevol mena d'ajut institucional.

La responsable de rebre les sollicituds m'aconsellà anar-hi personalment (quatre o cinc telefonades fins que vaig poder localitzar-la). Subtil, digué: "A vegades les cartes -i és igual si les envia per correu certificat- no arriben mai. El millor que pot fer és gestionar-ho tot directament".

Què volia insinuar? Una amenaça? Si ho era, no acabava de copsar-ne el significat exacte. )Sistema per a humiliar encara més el sollicitant, de fer-li constatar qui era en realitat qui comandava, el que havia de romandre a les ordres? Una maligna provatura més de Ribas i Thomàs? Verificar si desistia de la presentació? Esbrinar fins on arribava el meu interès a promocionar la novella?

El que més greu em sabia de la "recomanació" era la pèrdua de temps que representava tornar anar a la Casa de Cultura. Mentre pugnes per trobar aparcament, esperes a la cua, posen el segell oficial a la còpia de l'escrit... poden passar hores! Ja has fet el jornal. Després s'ha d'ullar de nou un espai per a aparcar prop de la finca on vius, pujar al pis, engegar l'ordinador, destriar la pàgina, l'apartat on t'aturares el dia anterior... Com situar-te altre pic en la història que narraves al final d'un matí de despatxos institucionals? Són les dotze i mitja quan veus el capítol del decapvespre anterior tintinejant en la pantalla del monitor.

De primer costa reconèixer el que hi veus. No t'acabes de situar. Encara tens el cap en un altre món, anant com un autòmat pel mig dels passadissos de la Casa de Cultura, o a la desesperada per l'enfollit trànsit de Ciutat, cercant un espai buit prop de l'apartament. El problema diari de deixar el vehicle a la barriada, sense haver d'anar a tres quilòmetres d'on vius! Et ballen les paraules al davant. No arribes a saber si continuaves amb la novella policíaca que t'encomanà l'Editorial "Crim i càstig" o amb l'estranya provatura de deixar constància de l'absurditat kafkiana que significa l'intent de presentar un llibre. Sensació de mareig. T'has d'aixecar a prendre una aspirina. Nirvis. Quan aconsegueixes situar-te en el relat -en aquest capítol, el dotzè de la història que ens ocupa-, una anònima secretària et commina a anar en persona a lliurar la sollicitud al cap del departament. Els mandarins i acòlits no entenen la problemàtica que narram. Marxar a cercar la filla al collegi. Les classes de música i esports. Altra vegada els mateixos problemes d'aparcament. Civilització del cotxe. Món consagrat als vehicles. Sense el darrer model que surt a la televisió no ets res. Almenys has de marxar amb una hora d'antelació si vols trobar un espai adient. Deixar content l'editor. Si no ho fes així, aquesta podria ser la darrera obra que publiquis. Millor seguir els tràmits normals, provats per la pràctica. No provis de fer la revolució en qüestions secundàries! No s'ho paga. Es tracta de fer una mica d'enrenou en el somort i estancat ambient provincià, parlar de la novella, Dones en guerra, i, per una vegada!, aconseguir -de debò es pot aconseguir?- que desperti certa curiositat entre el públic lector, controlat sempre per crítics i servils contraris a les teves concepcions artístiques.


Després de demanar dia i hora, finalment vaig poder lliurar els impresos (per triplicat!). A tot això, ja no recordava el nombre de trucades telefòniques fetes. Pensava: "En quin embolic m'he anat a ficar. Mai més, mai més!". En rebellava contra la dinàmica que, inexorable, marcava el mercat, la llei de l'oferta i la demanda. La fi del mètode d'anàlisi marxista? Ara que no en quedava res de l'odiosa dictadura de la burgesia "roja" a l'URSS, s'evidenciava, amb més força que mai, el poder omnímode dels doblers.

Era l'hora de demanar exemplars a l'editorial per a poder vendre'ns alguns el dia de la presentació. Feina summament molesta, no hi havia dubte. Malgrat determinada insistència i l'interès que pareix que tenen a ajudar-te, el cert és que -com és lògic-, immersos en llurs negocis, amb multitud de llibres -cuina, erotisme, viatges, policíac...-, quasi han oblidat que portes setmanes provant de concretar la presentació. Sovint perden les cartes que els envies (o fan com si no les trobassin). En el món de la ploma hi ha de tot. Alguns rendistes, en comprovar que s'apropa el moment senyalat i no tenen els llibres necessaris, els compren a la primera llibreria que troben o els comanen a l'editor. Feta la llei, feta la trampa. És precisament això el que el negociant esperava. Vendre, despatxar més i més llibres! Les ànsies esbojarrades de l'aspirant a la glòria de les lletres el fa caure de ple dins la gàbia. Creure que podrà ser un nou Ramon Llull -tirant per baix!-, un Turmeda reencarnat o -si és poeta- el Rosselló-Pòrcel del segle XXI, els fa comprar sense mesura. No paren esment a res! Somnien sense mesura i sense fre pensant que d'un mes a l'altre Manuel de Pedrolo o el mateix Jaume Vidal Alcover seran oblidats totalment. Una comanda de cent exemplars va bé per començar. Si tenim en compte que, la majoria de vegades, l'autor adquireix part de l'edició -o la paga sencera-, cent llibres basten per a tenir content el negociant. L'empresari que ens treu el suc, somriurà satisfet; no hi ha dubte.

Aquests mateixos editors -o els hauríem de dir vividors a costa de les illusions literàries del personal?- són esquerps a l'hora de facilitar les coses als autors de menys possibilitats econòmiques. Ens volen treure els doblers i no saben com. Malden per trobar una escletxa, un forat en la murada que protegeix els nostres migrats ingressos. En el fons ens menyspreen. No acaben d'entendre com ens hem dedicat a professió tan difícil, mal vista pel poble (que no arriba a discernir els motius que fan que una persona normal es dediqui a un ofici que dóna tan poques pessetes). I, per altra part -d'aquí les confusions-, és també un divertiment al qual només es poden dedicar els senyors o els seus fills (munió d'aspirants a comtes i marquesos). Tants d'amants de l'Ancien Régime! Un entreteniment com ho podria esser la caça, colleccionar papallones... La pregunta és evident: què hi fa escrivint una persona, si sap que dedicant-se a omplir pàgines no guanyarà res i -sense cap dubte!- tendrà més enemics que amics? En cap professió hom trobarà el caïmisme que s'ha estès per la literatura. Absurda baralla, ja que, tanmateix, qualsevol electricista del meu poble obté mil vegades més per la feina que fa! Molts dels companys -en direm "companys" dels rivals segurs, de l'etern enemic que ens apunyala per l'esquena- opinen que hom no es pot fer escriptor per a viure d'aquesta ocupació i, molt manco, per a mantenir una família. Quin absurd! Seria cosa de folls pensar cosa semblant! Les provatures de Jaume Fuster, de Miquel Ferrà Martorell, de Miquel López Crespí o de qualsevol altre membre del ram dels lletraferits: batalla inútil, bogeria fora mida, follia perfecta. Pensen -la majoria- que escriure (l'art en general) és una religió, una dedicació tan sagrada i etèria que no es pot prostituir exigint-li res de material. És molt mal vist -un autèntic pecat mortal!- que l'autor vulgui sobreviure amb el producte del seu treball (el creatiu). Qui ho intenti -s'han donat casos prou coneguts- serà foragitat pels segles dels segles de l'estrambòtic i canibalesc parnàs provincià.


De bon començament no ho volia creure, que dins la professió hi hagués gent d'aquest tipus, posseïdora de tan peregrines idees, amb una concepció del món tan elitista i reaccionària. Tota la meva vida havia considerat que escriure podia ser una professió com qualsevol altra. Imaginava que un país, igual que té electricistes, picapedrers, mestres d'escola, hostesses, pagesos que pugnen per viure del seu treball, igualment podria tenir pintors, escultors, novellistes, artistes de cinema, etc., subsistint, sense gaire dificultats, amb el conreu de l'art. No sabia res del ferreny control que els "exquisits" exerceixen damunt editorials, revistes i suplements de cultura, càtedres universitàries! Era una creença ingènua en el poder de l'art? El mite de la "bellesa pura"... romanticisme d'adolescent? Vés a saber si restes de l'antiga baralla entre modernistes i noucentistes. De cop i volta, quan menys ho esperava, passats els anys d'eufòria d'aquell lluminós Congrés de Cultura Catalana, t'adonaves -com una fuetada en ple rostre, un vendaval furient ple de ganivetades a traïció- que anaves errat. L'escriptura, l'art, és un divertiment practicat per determinats elegits; i els autors, una mena de sacerdots o vestals d'un temple dedicat a unes curioses i estranyíssimes essències immaterials. Jüngers ho teoritzava en el París ocupat, mentre la Gestapo se'n portava jueus i esquerrans als forns crematoris. És un espaventós crim contra la humanitat embrutar la imponent basílica dedicada a l'exercici esotèric de tan místiques provatures espirituals. Un geni de la ploma (o almenys ell sí que en tenia) pontificava recentment sobre la qüestió. Perorava davant les càmeres de televisió explicant que els literats es divideixen en dos grups absolutament antagònics: el sector dels "grafòmans" i el món -en el qual ell se situava- dels autèntics creadors, els fills legítims de la Grècia clàssica sense contaminació d'idees dels esclaus (siguin aquestes cristianes o socialistes).

Qui es volgués professionalitzar, qui pugnàs per aconseguir un contracte amb tots els punts i comes, un preu digne per les collaboracions a diaris i revistes, qui (sense renunciar a cap de les aportacions dels grans escriptors de la humanitat, fent-les seves) s'atrevís a escriure d'una forma comprensible per a la majoria de possibles lectors (la qual cosa, indubtablement, faria augmentar els tiratges editorials), era un grafòman que embrutava papers. Qui no estigués immers completament en estranyes follies experimentals -repetides imitacions de Proust o Flaubert, de Kafka i Joyce, tot creient que eren troballes pròpies, personals- era, sens dubte, un periodista, un viciós de la lletra impresa, però mai -mai!- un novellista, algú que tengués la més mínima possibilitat de passar a la història de les lletres.

Aquest aspirant a geni de la ploma nostrat, continuava dissertant sobre la necessitat de fer una obra etèria i, a ser possible, sense cap tipus d'argumentació històrico-naturalista. El permanent odi a Lev Tolstoi, a Miguel Ángel Asturias, a Jorge Amado Quin gran pecat, la novella de gènere (d'aventures, juvenil...). De les obres eminentment "polítiques" (com si tot no ho fos, de política, en aquest món!), valia més no parlar-ne: no existia res de més vulgar i corrupte. Únicament es perdonava la dedicació als gèneres abans esmentats si l'autor que els conreava feia jurament de no tenir cap aspiració literària i confessava que ho feia per ajudar a normalitzar la llengua. La defensa de la normalització s'havia de fer d'una forma tèbia, sense radicalismes exacerbats (no demanar la independència i unitat dels Països Catalans; esser condescendents amb el bilingüisme; no aixecar la veu gaire fort en constatar la manca de competències reals dels actuals estatuts d'autonomia...). Hem de recordar que els nostres "exquisits", més d'una vegada, en temps de crisi, han corregut a demanar el carnet de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, o del PP, proclamant, sense cap mena de vergonya, un ardent espanyolisme. El desgraciat aspirant a la dignificació de l'ofici es veia obligat a reconèixer davant els mitjans de comunicació que la seva era una aportació per a llegir en el metro o l'autobús (ho reconeixia; estava obligat a afirmar-ho en públic, davant micros i càmeres). Novelles roses per a criades o d'aventures per a funcionaris i oficinistes sense formació cultural. Subproductes, subgèneres, en definitiva.

S'exaltava el plagiari de Proust, imitador barat de Flaubert, blasmant contra els nombrosos "escriptors periodistes" que prostituïen tan excelsa afecció -la literatura- amb idees de la plebs, comprometent tan sagrada religió amb la política, amb les idees que sacsegen places i mercats (l'home ja no recordava que ell, l'excels autor incontaminat, dedicat a tan lloable ocupació, havia estat regidor destacat de l'ajuntament franquista, sense que en cap moment pensàs que allò -collaborar amb el règim- fos "contaminar", "prostituir" l'excelsitud de l'art).

En el fons -per molt que maldin per no acceptar-ho- cada debat del fet cultural, cada atac a la forma d'entendre la literatura del veí, no deixa de ser una petita batalla més de la guerra contínua que, des de sempre, hi ha establerta en el món de l'art. Combats ideològics que en determinades conjuntures històriques acaben amb uns dels participants mort d'un tret a una cuneta -Lorca, per exemple- i amb altres en un palau, servits per pagesos atemorits davant la repressió (Villalonga, un altre exemple).


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS