Administrar

Crònica sentimental de la transició - Palma (Mallorca), Anys 70 - Un míting per l´Amnistia en el Polígon de Llevant

pobler | 19 Juliol, 2016 13:50 | facebook.com

Crònica sentimental de la transició - Palma (Mallorca), Anys 70 - Un míting per l´Amnistia en el Polígon de Llevant -


Les mobilitzacions enmig del carrer, les assemblees a fàbriques i facultats havien ajudat a ampliar l´àrea d´influència de l´organització. Fins i tot els militants més immersos en simples reivindicacions econòmiques aprenien a ampliar la seva visió de la lluita, a entendre que el combat per les llibertats polítiques era tan important com la vaga per l´augment de salaris. Tot el que havíem planificat abans de renunciar a pagar la fiança funcionava a la perfecció. Els companys que anaven a les reunions de la Plataforma Democràtica com a observadors havien pogut denunciar la deixadesa dels partits que eren socis fundadors. Exceptuant els carrillistes i els maoistes, totes les altres sigles, inclosa la del PSOE, eren simple ficció. No representaven res enmig del carrer. Pels comunicats que anàvem rebent, sabíem tot el que passava a l`exterior. Mateu ens ho resumia. Però estàvem al corrent de qualsevol acció. Un dia ens va fer arribar el document oficial del partit en el qual rebutjàvem els pactes de la pretesa oposició amb els hereus del Moviment i convocàvem un míting per l´Amnistia en el Polígon de Llevant. (Miquel López Crespí)


Mateu Ferragut i el Comitè de Direcció treien un bon rendiment polític de la nostra estada a la presó.

D´aquell míting es publicaren alguns reportatges en el Diario de la Provincia. Els partits revolucionaris reunírem més de cinc-centes persones. Un èxit, si pensam que no es podia fer propaganda públicament i que encara érem vigilats de prop per la Social. Les forces repressives tenien ordres especials de barrar el pas als partits que no serien legalitzats per a les eleccions controlades que s´apropaven. A qualsevol grup integrat en la Plataforma Democràtica li era permès emprar cines i sales de reunió per a les seves activitats i, de seguida, els autoritzaven qualsevol acte polític. Però a nosaltres ens detenien enmig del carrer, de nit a casa nostra, sempre que volien i en el moment més inesperat.

A la galeria, la rutina no variava. Els recomptes rituals cada parell d´hores, les passejades pel pati, les hores dedicades a les classes que teníem programades a la cel·la: història del Moviment Obrer, filosofia marxista i, ja que teníem un missioner entre nosaltres, Jaume Calafell ens donava una visió del paper del colonialisme europeu i de l´Església catòlica al Tercer Món. Això era al matí, després de berenar. Havent dinat, quan els funcionaris ens tornaven als nostres enfonys, teníem temps per escriure a la família i fer la migdiada.

Cap a les set, abans de sopar, comentàvem les informacions que ens arribaven de l´exterior, debatíem les nostres respectives línies polítiques i, quan s´accentuava la melangia, cantàvem algunes cançons.

Els funcionaris ens deixaven tranquils, excepte quan no aturàvem de cantar L´Estaca i La Internacional, i l´aborronador repertori d´himnes de la resistència i els crits de protesta de Raimon, ressonaven arreu, poderosos.

Aleshores, els vigilants de torn compareixien davant les reixes que tancaven la galeria i, amb les claus de les cel·les, colpejaven el ferro amb totes les seves forces.

Ens fèiem els sords!

Rèiem dels desesperats intents de silenciar-nos. La música i les lletres combatives d´aquelles cançons ens feien sentir forts, invencibles i, enlloc de callar, augmentàvem encara més la força de la veu.

No sabien què fer. Eren conscients que no podien castigar-nos com als presos comuns. Alguns, els més sàdics, possiblement ens haurien tancat a una cel·la de càstig. Però no podien. Sortosament, el temps anava mudant imperceptiblement. S´havien d´acontentar a comparèixer davant la cel·la on cantàvem i ens feien aixecar del terra, formar al passadís. L´excusa era fer un recompte.

No aconseguien res! Una vegada havien acabat de contar-nos per enèsima vegada, en tancar les reixes, tornàvem a cantar fins a perdre la veu.

Sovint, des dels patis i galeries on romanien tancats els altres presos, sentíem aplaudiments. No volia dir que estiguessin d´acord amb el contingut de les cançons. O potser sí. El que volien de veritat era solidaritzar-se amb nosaltres: gent d´altres pisos que tenia el valor de desafiar les ordres dels vigilants.

Des d´un punt de vista polític semblava que la decisió de no pagar la multa havia estat un gran èxit. Però en els moments de soledat em preguntava si hi seríem a temps, d´evitar la desfeta de les idees republicanes, socialistes i d´independència per a la nostra nació. Malgrat l´embranzida de les lluites populars d´ençà de les grans vagues d´Astúries dels seixanta; malgrat l´èxit de les mobilitzacions generals a molts d´indrets de l´Estat, el cert era que la implacable maquinària de la reforma avançava arreu.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS