Administrar

Pàgines del meu dietari (XI) - Secretàries, sotssecretàries, responsables d'àrea – Problemes dels escriptors mallorquins -

pobler | 19 Juliol, 2016 12:43 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (XI) - Secretàries, sotssecretàries, responsables d'àrea – Problemes dels escriptors mallorquins -


Les secretàries, sotssecretàries, responsables d'àrea i jo que sé quantes coses més m'adverteixen que, per "despeses diverses", es quedaran un trenta-cinc per cent de les vendes. Prov d'explicar que de primer he de demanar els corresponents exemplars a l'editor i saber si ell hi està d'acord. Insisteixen que no deixen el local amb cap ànim lucratiu. Perfecte! No tenen cap ànim de lucre però els has d'abonar una bona grapada de duros. No els passa per la imaginació dir: "properament inclourem el seu nom en un cicle de conferències sobre literatura i ingressarem al seu compte corrent cent mil pessetes per la dissertació". No. Això, mai. Demanar doblers a qui no en té; vet aquí el seu ofici. La "desinteressada preocupació" per la literatura de la qual presumeixen. No entenen que l'autor no té cap poder damunt d'obra una vegada que l'ha lliurada al propietari de l'editorial. No comprenen res del que fa referència als problemes dels escriptors. Em dóna un número de telèfon i el nom d'una de les nombroses "responsables d'àrea". Organitzar la venda d'alguns exemplars de la novella... )porta tant de marruell? (Miquel López Crespí)


Em truquen d'una altra de les innombrables seccions de la Casa de Cultura. Totes les allotes que hi treballen sembla que tenen el mateix to de veu ensucrat. Sempre el mateix fil musical des d'una etèria llunyania. Em demanen si he de vendre llibres el dia de la presentació. "És el costum", contest. Algunes vegades, aquests exemplars són els únics que l'autor arriba a vendre. A Ciutat, en el poble més petit de l'illa, hi ha gent amb capacitat adquisitiva per a anar a veure un partit de futbol o de tennis a qualsevol part del món, fer-se un xalet de cent milions, adquirir cotxes de deu milions de pessetes... Tot el que es pot aconseguir amb diners, és a l'abast de l'habitant de la nostra illa. Ben diferent és pensar que algun dels nombrosos nou-rics que proliferen com a bolets entri a una llibreria a comprar les obres completes de Ramon Llull o una novella de Jaume Vidal Alcover... Seria demanar massa, creure en miracles. Talment contemplar el naixement d'un altre sol a l'espai que ens circumda o creure que, en lloc d'una Lluna, són tres els satèllits que donen voltes a la Terra.

Les secretàries, sotssecretàries, responsables d'àrea i jo que sé quantes coses més m'adverteixen que, per "despeses diverses", es quedaran un trenta-cinc per cent de les vendes. Prov d'explicar que de primer he de demanar els corresponents exemplars a l'editor i saber si ell hi està d'acord. Insisteixen que no deixen el local amb cap ànim lucratiu. Perfecte! No tenen cap ànim de lucre però els has d'abonar una bona grapada de duros. No els passa per la imaginació dir: "properament inclourem el seu nom en un cicle de conferències sobre literatura i ingressarem al seu compte corrent cent mil pessetes per la dissertació". No. Això, mai. Demanar doblers a qui no en té; vet aquí el seu ofici. La "desinteressada preocupació" per la literatura de la qual presumeixen. No entenen que l'autor no té cap poder damunt d'obra una vegada que l'ha lliurada al propietari de l'editorial. No comprenen res del que fa referència als problemes dels escriptors. Em dóna un número de telèfon i el nom d'una de les nombroses "responsables d'àrea". Organitzar la venda d'alguns exemplars de la novella... )porta tant de marruell?

En els propers dies aniré descobrint que, fins i tot l'edició d'una petita tarja per a convidar els amics, pot convertir-se en tema d'un relat de Kafka.


Potser hauria de tornar a demanar hora. Preguntar a Ribas i Thomàs si és possible deixar anar la qüestió de les vendes. Massa feina per provar de collocar vint o trenta exemplars. Truc de nou -em sembla reconèixer la veu de qui vaig confondre amb na Conxa-. Em deixa ben aclarit que la Institució no pot admetre cap canvi en les normes. Els estatuts que té al davant -em diu, seriosa- especifiquen molt clarament que (apartat sisè del capítol segon): "És preceptiu, abans, durant i quinze minuts després de cada presentació, installar una taula atesa per un membre de la Institució on, en lloc ben destacat, es veuran un mínim de trenta exemplars de l'obra presentada".

Mentre na Conxa -a partir d'ara li donaré aquest nom, ja que cada vegada estic més segur que l'eficient secretària és o era l'allota que fa segles vaig conèixer en aquell segle pretèrit del qual ningú no vol recordar res: qui era, què feia, quines idees defensava- em va llegint alguns dels apartats dels estatuts. Mentre l'escolt, pens si també hi deuen estar especificades les mides de la taula, classe de fusta, el color dels cabells i dels ulls de la funcionària que s'ha d'encarregar de la venda dels llibres... Vés a saber si igualment hi ha uns apartats referents a la intensitat dels focus que han d'illuminar la sala d'actes, la cambra on hi ha un membre de la institució amb els exemplars..!

Potser m'he errat i no hauria d'haver caigut en la trampa, l'absurd que representa demanar audiència a tan estranya burocràcia, que viu, com el vampir, de la sang de les seves víctimes, fent creure que defensa la "bellesa artística" en totes les accepcions possibles... Mites i xirimandangues de la societat de consum literàrio-artística. Ara, quan ja és massa tard i ja he concretat el principal amb en Ribas i Thomàs, començ a entendre la jugada de l'editor i de com està utilitzant el meu nom pels seus estrictes interessos editorials. Qui sap si el mateix Ribas i Thomàs li trucà i li digué:

-Manel, seria convenient que parlassis amb el tronat d'en Felip; sí: ja saps, el boig que encara creu que no ha finit la transició i va a les manifestacions ecologistes per la defensa del medi ambient. T'ho suplic: li fas entendre la necessitat que presenti la novella a la Casa de Cultura. Jo no li ho puc dir personalment. Crec -militàrem junts en temps de la dictadura- que em té per un venut, per un servil a les ordres de la banca, i estic ben convençut que em giraria l'esquena tot imaginant qui sap quines obscures conspiracions del capitalisme mundial. Està ben grillat, no et creguis! El més convenient és que tu li ho diguis com si fos una cosa normal i sense importància. A la Casa, en aquestes circumstàncies -ara que governa un Pacte de Centre-esquerra al Consell-, li interessa quedar bé amb la Conselleria de Cultura. Li pots fer veure que no tenim cap problema -quant a activitats literàries- per anar fent, en el futur, accions conjuntes -convenientment subvencionades-! La presentació d'una novella d'en Felip pot servir molt bé per a inaugurar la nova etapa. Hem de procurar que no sàpiga res. Seguirà els tràmits normals. T'assegur que tots hi guanyarem si seguim aquesta tàctica. En el fons li fem un favor, deixant que presenti les seves cabòries en tan seriosa institució! Ho saps a la perfecció".

Com fiar-se d'un personatge com Ribas i Thomàs? Els més vells de l'organització ja ens ho deien i no ho volíem acabar de creure: "No veieu que aquest jovenot només és amb nosaltres per veure si se'n pot dur alguna camarada al llit?".

Al començament ens escandalitzaven opinions així. Pensàvem que era l'enveja en copsar com els més joves -per altra banda cosa ben natural- eren els que més audiència tenien entre les militants del sexe femení.

Els antifeixistes d'abans de la guerra eren, en el fons, uns sindicalistes de primera magnitud. Socialistes o anarquistes, comunistes o proletaris sense partit, s'havien apropat a les organitzacions obreres a conseqüència -i sobretot- de la misèria de l'època. No tenien cap tipus d'assegurança, i, sotmesos a un atur permanent, sense cap possibilitat de reclamar res en cas de malaltia o accident, mancats de metges, privats d'escola per als fills, consideraven que la lluita per això era la Revolució. Els vells lluitadors confongueren sempre partit i sindicat i l'únic que els interessava de debò era la discussió del conveni, aconseguir un augment de sou... La majoria dels joves que entràrem a les organitzacions antifranquistes a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta partíem d'unes altres concepcions. El turisme, l'allau d'hotels, l'arribada massiva d'estrangers, produïen una riquesa mai vista a la nostra terra... Qui més qui manco, a l'illa, tenia el menjar assegurat. Eren pocs els treballadors que, en cas d'accident o malaltia, no poguessin anar a la Seguretat Social...

Els adolescents -jo mateix, en Ribas i Thomàs- entràvem a militar per qüestions sovint "culturals": el nacionalisme, la manca de llibertats polítiques, la censura... Sentíem una necessitat imperiosa de canviar els valors... La manca d'ètica de la societat capitalista, les injustícies flagrants amb les quals ensopegàvem cada dia... Era el temps de la Nova Cançó. Enteníem els recitals com a labor bàsica de resistència. Collaborar a l'èxit de Raimon, Maria del Mar Bonet, Lluis Llach, el mateix Joan Manel Serrat, l'inoblidable Ovidi Montllor... esdevenien qüestions essencials per a nosaltres. Batalles guanyades a la dictadura. Per als de més edat del partit -i no s'erraren gens ni mica!-, Ribas i Thomàs feia servir aquests combats per a justificar una particular concepció de la militància partidista. Queia del seu pes que als jovençans de mitjans dels seixanta ens delia més anar a veure una pellícula compromesa (o qualsevol llauna que no enteníem, però que era d'"Art i Assaig") que no pas a la reunió de cèllula. A vegades, en els "seminaris de formació" -l'estudi dels autors més destacats del pensament revolucionari mundial-, ens obligaven a seguir programes vertaderament avorrits (els clàssics també en tenien, d'obres males d'entendre per al nostre nivell intellectual; recordem'ho: allots de setze i disset anys). No en parlem si s'havia d'organitzar alguna acció concreta: pintades al carrer o repartició de fulls subversius per les barriades extraradials! Aleshores es tractava de preparar la intervenció enmig del carrer en el seu mínim detall. Partidaris de la més accentuada democràcia de base, també volíem discutir a fons el contingut i missatges de la propaganda, de les consignes que, imaginàvem!, canviarien la història. Temps interminable defensant o atacant un adjectiu que ens semblava o massa radical o extremadament conciliador... Mentre, Ribas i Thomàs i els de la seva corda trobaven qualsevol justificació per a anar a la discoteca o per a acabar uns estudis que, la majoria de membres del partit, havíem deixat abandonats quan l'assassinat de Julián Grimau. Jovençans amb els ulls oberts al món -la revolució cubana, el Concili Vaticà II, la guerra d'independència algeriana...-, ens importava molt poc, per no dir gens ni mica, la fastigosa pseudohistòria inventada pels franquistes: la conquesta d'Amèrica per part dels conqueridors espanyols, la doctrina de José Antonio Primo de Rivera...

Tan sols una vegada vaig sospitar d'en Ribas i Thomàs. Era poc després de l'execució de l'almirall Carrero Blanco, a Madrid, per part d'uns escamots de militants bascos. A l'organització enteníem que, a partir d'aquella fita, el ritme de la lluita, la seva intensitat, canviava, prenent dimensions inesperades... Es tractava d'aprofitar qualsevol escletxa oberta que deixàs el règim, intensificar el combat per la llibertat... Vaig haver d'anar a casa seva per indicació del Comitè d'Illes. Em sorprengué trobar-lo confortablement installat -la seva família era rica i el pare i la mare havien estat destacats activistes de Falange Española Tradicionalista y de las JONS- estudiant, escoltant un concert de músic clàssica que transmetia la ràdio.

Sense poder-me contenir, indignat pel que considerava una deserció, li deman:

-Tothom va de bòlid preparant la convocatòria de vaga i tu... estudies! Escoltes música, com si no passàs res de res!

Aixecà el cap molt lentament. Em mirà com qui veu visions, talment un foll escapat del manicomi hagués penetrat sobtadament dins el seu món. I, com qui explica una veritat eterna a algú que tanmateix no ho pot entendre, mormolà:

-No dubtis que qualsevol govern del futur, sigui dretà o comunista, necessitarà funcionaris. Els membres de l'administració són inamovibles, guanyi el partit que guanyi, i el pas dels anys l'únic que fa és augmentar els punts a l'escalafó. No crec que puguis copsar el que això significa, Felip. Sempre has estat un esquerranista extremadament utòpic.

Amb les traïdes de la transició, quan el vaig veure ascendint dins la burocràcia institucional primer, en l'empresa privada més endavant, pujant, fent costat als successius partits del govern -de dretes, d'esquerres, era igual!- ho vaig entendre a la perfecció.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS