Administrar

Mallorca, el paradís perdut (XXVIII) - Quan les roques són història

pobler | 19 Juliol, 2016 10:57 | facebook.com

Mallorca, el paradís perdut (XXVIII) - Quan les roques són història -


Potser hauríem d'aprendre a llegir els senyals ocults que els antics deixaren en valls i muntanyes, als penya-segats que cauen a plom dins l'aigua. Qui sap si el soroll de les ones que acaronen la sorra tèbia de les nostres platges ens porta els llenguatges antics, les veus oblidades, el missatge d'aquells que aixecaren les Illes des del fons de la mar. Qui sap si la funció del poeta, del fotògraf, de l'historiador és precisament saber llegir en les pedres, l'aigua, l'aire, el vent que ens porta aquells ressons llunyans. (Miquel López Crespí)


La primera sensació que tenim en contemplar aquestes immenses ditades de sang damunt la roca és evocar els gegants de les nostres rondalles, en grandioses batalles on participaren habitants d'uns mons que ja ha engolit el temps. Mossèn Antoni Maria Alcover era un vertader alquimista a l’hora de trobar l'or de la saviesa popular enmig del carbó que ensenyaven els mestres que no sabien res de Mallorca. Qui sap si el moment de posar fil a l'agulla per a destriar el que hi havia de veritat en les llegendes d'encantaments, tresors i gegants que trobam arreu, a casa nostra. Caldria llegir amb ulls nous les històries referents a sa Roca des Castellet, als gegants del Puig de Sant Salvador de Felanitx, a l'encantament de Son Lluc, del Puig de ses Talaies o dels tresors d'Aufàbia, de sa Cova dels Ermassets de Son Noguera.

La penya des Migdia del Puig d'Avall, a Alcúdia ens convida a fantasiar amb l’existència de gegants per aquestes contrades; gegants com els que surten a les rondalles de mossèn Antoni Maria Alcover: aquestes ditades vermelloses i ocres potser serien contemporànies dels cíclops que alçaren les poderoses torres de vigilància i culte dels poblats talaiòtics.

Els gegants de les rondalles. O els gegants que ens precediren, amb la nostra estatura, minimitzats tan sovint. ¿No sabem d'ençà que tenim coneixement que, tanmateix, la història oficial sempre l’han escrita els vencedors, més concretament aquells que venceren en la batalla i mataren o engrillonaren els pobles arrasats? Ni Sal·lusti ni Plini, ni Plutarc, Florus, Livi ni Polibi ni Vitruvi ni Estrabó no expressaren mai el punt de vista dels vençuts. Els homes i dones de fa dos o tres mil anys, quan els romans conqueriren les Illes no pogueren deixar escrita per a la posteritat la seva visió del món i de les coses. O és que hi havia jutges, notaris, historiadors entre els agermanats que foren derrotats a Son Fornari, Rafal Garcès, Pollença o Palma?

Restem ara amb la lectura mítica: les ditades de sang enregistrades per a tota l'eternitat a la penya des Migdia són precisament l’escriptura dels gegants nostres, el missatge de resistència contínua per a la gent d’aquesta terra, el compromís de preservar dels depredadors aquests indrets màgics.

Potser hauríem d'aprendre a llegir els senyals ocults que els antics deixaren en valls i muntanyes, als penya-segats que cauen a plom dins l'aigua. Qui sap si el soroll de les ones que acaronen la sorra tèbia de les nostres platges ens porta els llenguatges antics, les veus oblidades, el missatge d'aquells que aixecaren les Illes des del fons de la mar. Qui sap si la funció del poeta, del fotògraf, de l'historiador és precisament saber llegir en les pedres, l'aigua, l'aire, el vent que ens porta aquells ressons llunyans.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS