Administrar

Mallorca, el paradís perdut (XXVII) - Els ocres com a sentiment

pobler | 10 Juliol, 2016 21:20 | facebook.com

Mallorca, el paradís perdut (XXVII) - Els ocres com a sentiment -


Les llàgrimes del poble que estima Mallorca, el dolor dels homes i dones que han feinejat a la marjal, que han roturat els camps, bastit cases, marjades, castells, esglésies i catedrals arriba un dia que es mesclen amb la pluja i amb la terra, amb el ferro i amb la llum. Aquesta barreja mítica és el que dóna força als pobles per a sobreviure, per a continuar el combat contra la destrucció. És la llum que pinta les roques i els penya-segats, les costes i les cales marines, deixant el segell de perennitat incrustat en l'ànima mateixa de les roques. I qui pot aleshores vèncer un poble convertit en roca? Quin exèrcit pot anihilar aquest rocam que cau a plom dins la mar esdevenint el més poderós castell que mai ha construït la natura contra els seus enemics? (Miquel López Crespí)


Sempre sorprèn la multiplicitat de tons que forma la combinació de l'aigua i la terra de Mallorca. Prodigiosa mescladissa de sol i núvols i el canvi d'estacions. És això el que durant generacions ha vengut impressionant la retina de tants de pintors. Aqueixa embriagesa de colors, la natura viva de plantes i flors, d’ abans de l'allau turístic, i que, per art d'encanteri, encara perdura en els indrets que ha sabut retratar Bartomeu Payeras. Aquí, en aquests racons amagats, totes les gammes possibles de color donen vida al que fins ara ha estat el nostre petit però també poderós i inabastable univers. Colors que saberen captar, cada un a la seva manera, Anglada Camarasa, Tito Cittadini, Francisco Bernareggi González-Calderón, Felipe Bellini Feletti, Ramon Nadal, Gregorio López, Antoni Gelabert, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir i tants d'altres artistes que han immortalitzat cales, platges, pobles, gent treballadora, carrers, places i jardins de Mallorca.

Que de gris i trist, monòton, seria tot sense els colors dels arbres, les plantes i les flors. Colors magnífics de l'ànima de les roses, dels geranis, dels clavells. Aquests colors són esplèndids mentre són vius i la seva fragància és tendra i fresca. Sortosament els pintors han sabut captar l'essència d'aquell instant de vital esplendor! Emperò, són caducs i efímers. En molts d’aquests quadres notam aquesta sensació d'avidesa, del nervi del geni per plasmar damunt la tela el moment fugaç de la bellesa que fuig enllà de l'horitzó. Llums zenitals en els paisatges d'Antoni Gelabert, el moment de l'esclat dels arbres florits i jardins d'un conte exòtic en molts quadres d'Anglada Camarasa, les oliveres de Deià de Felipe Bellini Feletti, tota l'amplària de la flora i els roquissars mallorquins en tantes pintures de Santiago Rusiñol... Captar l'efímer de l'illa, tot allò que es marceix, que se'n va si no fem alguna cosa amb urgència per aturar la mort de la bellesa.

Pintors i poetes saben que aquesta bellesa resplendeix exuberant però només per un temps curt, malauradament breu, perquè l'esclat de la bellesa exigeix un esforç incommensurable i esgotador que prest desintegra l'essència dels colors. Les flors aviat es mustien i tornen a la terra perquè la seva mort torni a donar vida.

Per això hi ha tants artistes que volen servar per a l'eternitat els colors dels moments efímers, evanescents. Potser hauríem d'entendre el quadre del pintor o els versos del poeta com les llàgrimes d'aquell que estima per damunt de tot allò que veu: immortalitzar sensacions; provar d'aturar, sigui com sigui, el pas inexorable del temps; detenir l'instant que ha impressionat la nostra retina o ens ha fet bategar més fort el cor. Versos i pintures, talment llàgrimes autèntiques del cor de l'artista que rodolen a terra i es reencarnen en els colors perennes que trobam en l'obra dels nostres artistes.

Les llàgrimes del poble que estima Mallorca, el dolor dels homes i dones que han feinejat a la marjal, que han roturat els camps, bastit cases, marjades, castells, esglésies i catedrals arriba un dia que es mesclen amb la pluja i amb la terra, amb el ferro i amb la llum. Aquesta barreja mítica és el que dóna força als pobles per a sobreviure, per a continuar el combat contra la destrucció. És la llum que pinta les roques i els penya-segats, les costes i les cales marines, deixant el segell de perennitat incrustat en l'ànima mateixa de les roques. I qui pot aleshores vèncer un poble convertit en roca? Quin exèrcit pot anihilar aquest rocam que cau a plom dins la mar esdevenint el més poderós castell que mai ha construït la natura contra els seus enemics?

Per això pintors i escriptors han quedat sempre captivats pel que significa la llum i la terra de la nostra illa asprívola i altiva. És la voluntat del poble el que ha volgut compensar la curta vida de les flors amb la immortalitat dels colors ficats dins el cor i la pell de les roques.

I en aquest moment, quan s'han congriat les llàgrimes amb la pluja i la terra, amb el ferro i la llum, copsam com les muntanyes davallen cap a la terra o els més profunds avencs marins en solemne processó d'ocres besant les parets inaccessibles de l'abisme. De cop i volta ens trobam davant el més gran tresor que ens ha lliurat la natura i el treball dels homes. És un tresor que conté or i argent, els diamants i totes les pedres precioses. D'aquesta mescla integral surt la gamma infinita de colors i ocres de Mallorca.

Només la més acurada concentració dels sentits pot extreure totes les sensacions que produeix la contemplació assossegada d'aquests colors de roca encesos per la llum blanca i pura, des del blanc immaculat, passant pel color vermell de sang, fins al negre de dol obscur.

Des de les altes crestes i els cims fins a les besades de la mar a les voreres, les carícies de les llàgrimes del poble marquen indelebles les roques escollides.

Aquests ocres potser tenen origen mític. La conquesta de la bellesa i la llibertat sempre ha necessitat esforç i valentia. Podríem salvar Mallorca sense una dosi ben elevada d'aquests dos components bàsics de la lluita dels pobles? La llegenda, l'esperit d'un poble expressat per la seva imatgeria popular, també ens pot servir per a elevar encara més amunt aquests alts penya-segats de la resistència. L'encís d'una illa meravellosa potser excità criatures llegendàries del continent que vengueren nedant per la immensa mar. Arran de costa, esgotats, s'aferraren com pogueren amb els dits gegantins per les agrestes costes de llevant i de ponent i deixaren marcades les ditades i els alens de foc en la pedra besada pel mar i per la llum. Ascendiren i recorregueren valls i muntanyes, on també s'enfilaren sense camí ajudant-se dels seus braços poderosos per tal de deixar, indeleble, la seva abraçada de ferm amor i estimació en cingles i penya-segats.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS