Administrar

Pàgines del meu dietari (IX) – Els “nostres” i la Cultura: uns autèntics buròcrates – Problemes dels escriptors mallorquins

pobler | 10 Juliol, 2016 14:28 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (IX) – Els “nostres” i la Cultura: uns autèntics buròcrates – Problemes dels escriptors mallorquins -


Anys de dissimular, de controlar cada múscul de la cara, li han anat marcant les faccions fins a consolidar un rostre inexpressiu, fals. M'adon que ha engreixat. La cara se li ha arrodonit. Cinc lustres és molt. Ja no és aquell estudiant prim, amb texans, de l'època de la lluita antifranquista. Imagín que no li deu fer gaire gràcia la visita. O potser m'equivoc. Posar el meu nom en la programació de l'hivern també té el seu interès. Pot demostrar que la Casa de Cultura és una institució democràtica, oberta a qualsevol tipus d'intellectual i d'obra d'art. No ho havia pensat. En Biel Caimari em dirà que sóc un ximple. Al final, ells no hi perden res. S'aprofiten fins i tot de la teva feina: un autor nostrat amb tants premis literaris, collaborador d'infinitat de revistes de les Illes i la resta dels Països Catalans... )Qui, després de tan important esdeveniment literari -si em concedeixen el dia que els deman per l'octubre- podrà dir que la famosa caixa d'estalvis no té un tarannà obert, sensible a la tasca de la reconstrucció de la identitat nacional de les Illes, al més pur catalanisme? Llei de l'oferta i la demanda. Jo necessit la sala, sortir en el catàleg que fan anunciant llurs activitats; i ells, el banc, els Ribas i Thomàs, s'aprofiten dels meus vint anys de premis i publicacions. Tot serveix per a donar una idea de Fundació sense prejudicis i que mai -mai!- ha exercit -ni exercirà!- la censura, la marginació de qui realment treballa en el món de l'art... (Miquel López Crespí)


Finalment puc entrar al sancta sanctorum d'en Ribas i Thomàs: "la direcció". Mir les lletres daurades escrites a la porta del despatx. Encara no ho puc creure. Tantes cites prèvies, els infinits contactes telefònics amb desconegudes funcionàries...

-Felip, home, segles sense veure'ns! M'ho havia pensat, que eres tu, per la veu, saps?, quan trucares l'altra dia. Et pots asseure aquí mateix. Què podem fer per tu? Has de presentar algun llibre?".

M'ha reconegut! No és cap sorpresa. Em deu veure pels diaris... L'única feina que fa: fullejar cada dia la premsa, comprovar si els àpats que ofereix als responsables de cultura serveixen d'una manera eficaç per a la promoció de la institució que dirigeix. Activitats que, a més d'ajudar a fer carrera els amics -gent a recer del poder, evidentment!- serveix per a desgravar els quantiosos beneficis de la banca, de la qual és un simple peó.

-Ja diràs. Som a la teva disposició -menteix educadament.

Anys de dissimular, de controlar cada múscul de la cara, li han anat marcant les faccions fins a consolidar un rostre inexpressiu, fals. M'adon que ha engreixat. La cara se li ha arrodonit. Cinc lustres és molt. Ja no és aquell estudiant prim, amb texans, de l'època de la lluita antifranquista. Imagín que no li deu fer gaire gràcia la visita. O potser m'equivoc. Posar el meu nom en la programació de l'hivern també té el seu interès. Pot demostrar que la Casa de Cultura és una institució democràtica, oberta a qualsevol tipus d'intellectual i d'obra d'art. No ho havia pensat. En Biel Caimari em dirà que sóc un ximple. Al final, ells no hi perden res. S'aprofiten fins i tot de la teva feina: un autor nostrat amb tants premis literaris, collaborador d'infinitat de revistes de les Illes i la resta dels Països Catalans... )Qui, després de tan important esdeveniment literari -si em concedeixen el dia que els deman per l'octubre- podrà dir que la famosa caixa d'estalvis no té un tarannà obert, sensible a la tasca de la reconstrucció de la identitat nacional de les Illes, al més pur catalanisme? Llei de l'oferta i la demanda. Jo necessit la sala, sortir en el catàleg que fan anunciant llurs activitats; i ells, el banc, els Ribas i Thomàs, s'aprofiten dels meus vint anys de premis i publicacions. Tot serveix per a donar una idea de Fundació sense prejudicis i que mai -mai!- ha exercit -ni exercirà!- la censura, la marginació de qui realment treballa en el món de l'art...

Fins aquí tot aparentment correcte. El que no dirà mai ningú, el que no sabrà la gent que vagi a veure l'exposició d'en Biel Caimari o la presentació de la meva darrera novella, és que ambdós, en Biel i jo mateix -i qualsevol dels companys que hem pogut resistir fins ara mateix- no hem tengut mai cap ajut oficial. Res de res d'ençà que morí el dictador. Cap suport a la creació per part de les desenes d'organitzacions pseudoculturals muntades -a la recerca contínua de la subvenció- en aquests anys de democràcia controlada. No en parlem dels marxants o de les editorials controlades per exfamosos "lluitadors de la llibertat" o moderns executius empresarials, els jovenets als quals no els importa res collaborar avui amb el PP, demà amb el PSOE (mentre paguin bons sous, els garanteixin cotxe d'importació, xalet, secretària de luxe).

Li explic que vull presentar el llibre (el fulleja des d'una llunyana distància mirant-lo amb certa prevenció: segur que pensa que mossega). Segurament no es refia de l'estil, els perillosos continguts de les històries que escric. Potser imagina que la meva literatura, malgrat els nombrosos premis literaris, es deu semblar als incendiaris articles i comentaris que escrivíem en aquelles heroiques revistes clandestines. Crec que no ha llegit res del que he publicat. Perdre el temps amb la lectura? Ximpleries que no es pot permetre un executiu d'èxit! Proverbial ignorància dels màxims responsables de la nostra cultura. No sap res del que jo he publicat ni de cap altre escriptor català. Palpa l'obra com qui toca un ferro roent: por de cremar-se les mans. I amb semblant personal volíem lluitar per a canviar el destí de la humanitat? Ximpleries d'adolescents!

-La miraré amb atenció -em diu amb un lleuger tremolor de la veu, com si es penedís d'haver-me rebut pensant en futurs i hipotètics problemes. I continua, mirant-me fixament als ulls:

-Tenim una comissió dedicada especialment a l'estudi dels llibres que es presenten. Ja saps; exigències del reglament. Sovint ens hem trobat amb alguns problemes: una poesia no adequada a la importància de la sala -els seients, les fustes nobles, l'equip de so important especialment d'Alemanya-... Hi ha tants entrebancs! La incomprensió dels artistes... No és el teu cas, Felip, com pots suposar!; però hi ha un exèrcit de pretesos genis que es volen enlairar aferrant-se al prestigi que dóna haver fet una exposició, un concert, en el nostre teatret. Ja saps que l'inaugurà la reina fa uns anys. Un esdeveniment memorable, no t'ho pots imaginar!


Mentre va parlant, animant-se per moments tot recordant els seus serveis a l'entitat, comprov com deixa la novella a un costat, lluny, com si pogués contaminar els altres papers que té damunt la taula. Continua explicant-me, com si fos el més important del món, les vegades que ha pogut salvar la Casa de Cultura d'algun malèfic pla d'aquests "falsos" artistes. No li vull discutir les seves concepcions -les conec de fa segles!- perquè no és el motiu que m'ha dut a perdre el matí. Se li illumina la vista. Com qui contempla una estranya espècie d'animal, veig com examina, per a copsar el meu actual nivell d'ingressos, la qualitat del vestit que port. Cerca la marca. D'una ullada ha copsat el vell rellotge. A les mans -constata-, ni anells d'or ni polseres. No troba la marca de l'americana. La meva companya la comprà de rebaixes a l'híper. Coneixent molt més que jo les oportunitats en el vestit, em digué:

-És una bona oferta. Prové d'un magatzem anglès que ha fet fallida. Qualitat de primera. Pareixerà que l'has adquirida a una botiga de Jaume III o l'has portada de l'estranger. Res de roba dolenta cosida a màquina, per treballadors inexperts a Taiwan o Singapur!

No anava errat. Però ni pantalons, ni sabates ni, molt manco, el rellotge, m'han servit per a arrodonir l'efecte de tan portentosa americana. Ja em té fitxat. "Escriptor nostrat que no té ingressos abastament per a fer-se terns a mida". Fa funcionar l'ordinador que té installat dins el cervell. Conclou: "Pel vestit, pel tipus d'indumentària que porta, conserva les mateixes idees de quan ens coneguérem. No s'ha reciclat. Perill! Vés a saber que pot dir en una presentació". Per un segons desvarieja: ")Aprofitarà l'acte per a atacar la monarquia?". No ignora que deu el càrrec -a part de les relacions que li vénen donades per l'actuació de la seva família en l'època de la guerra civil i per les possessions- a una moderna concepció del fet artístic: l'art, la literatura, la pintura en general, són activitats eminentment apolítiques. Idees que, convenientment airejades per aquí i per allà, li han servit per a consolidar una certa fama d'erudit antidogmàtic. Des de sempre ha considerat que no s'ha de perdre mai el temps oferint possibilitats de promoció a artistes esquerrans. Quina vulgaritat, oferir plataformes de promoció a estantissos hereus de Salvador Espriu o Pere Quart!

Record debats semblants de quan militàvem plegats! En estudiar les transformacions revolucionàries sofertes a l'antiga Rússia -el futurisme, Eisenstein, les activitats del Proletkult...- sempre considerà encertades les directrius de Stalin, en contra dels creadors avantguardistes... L´únic que li interessava de la Revolució era el suport que es donava al ballet clàssic, a la literatura realista del segle XIX, a la pintura acadèmica i decorativa...

Aprofit que atura un moment l'avorrit discurs explicatiu per a demanar-li que ens aniria molt bé fer la presentació dia vint-i-quatre d'octubre. De principi no contesta. Fa com qui mira l'agenda. Gira fulls. Una tàctica per a reflexionar? Pensa, deixa passar el temps. Quan s'adona de la important editorial que ha fet l'edició (coneix el propietari, li deu algun favor) i veu quin serà el presentador, not que l'expressió li canvia imperceptiblement. No ho vol fer coneixedor. Sap que en Guillem Pradial és professor: un professor d'història eminent i famós. En Guillem està ben considerat per tots els clans i capelletes universitaris; no s'ha definit mai, ni en matèria política ni pel que fa a les freqüents polèmiques amb el rectorat. Aquesta "prudència" -altres en diuen oportunisme per a prosperar guanyi qui guanyi en les eleccions als organismes rectors de la universitat- li ha valgut arribar a assolir llocs d'alta importància estratègica dins l'organigrama de poder de l'academicisme institucional.

Ribas i Thomàs coneix a la perfecció Guillem Pradial. Els pares marxaren junts -després de la guerra civil- amb la División Azul, per a acabar amb el bolxevisme a l'URSS. Tan sols que el progenitor de Guillem Pradial no tornà mai més de Stalingrad. Malgrat que, en la postguerra, els vencedors el volgueren presentar com un heroi de la lluita contra el ferotge collectivisme asiàtic, el cert és que morí amb una grapada de botxins de les SS en una orgia que, amb munió de prostitutes alemanyes i russes, feien a un xalet d'una antiga princesa tsarista.

La disbauxa en la qual participava el pare de Guillem Pradial tenia lloc molt lluny del front. Una unitat de la guerrilla soviètica se n'assabentà, i, en el moment que menys s'esperaven, atacà la residència amb foc de morter i metralladora, amb el resultat de matar quasi tots els guestapistes i voluntaris de la División Azul. En una illa petita com la nostra, són molt importants aquestes relacions familiars que passen de pares a fills, generació rere generació. Per això, anà de primera que la presentació la fes un conegut professor amic de la família Ribas i Thomàs. La cara de l'excompany s'alegra de seguida. M'adon que, de sobte, he aconseguit el permís.

Així i tot, Ribas i Thomàs no m'ho vol donar tot fet. El director general ja ha pres una decisió -li interessa quedar bé amb l'editor i amb la universitat-, però encara no em dóna l'aprovat definitiu. Seria massa senzill. "Què es deu haver pensat l'escriptoret, per molt que ens haguem conegut en temps de la dictadura", li llegesc en el pensament!

Finalment veig que accepta la proposta amb condicions. Home experimentat a fer-se pregar -per això ell és al capdamunt de l'Institució- em diu, sibillí:

-Crec que aquest dia tenim lliure. Pots fer la petició per escrit.

-Per escrit? -deman sorprès.

Illús, em pensava que bastava l'entrevista personal. Ningú no m'havia advertit de la necessitat del tràmit!

-Sí. Per escrit i... -afegeix- per triplicat. No es podem saltar les normes. És el que demanen els estatus i aquí -somriu- tots som iguals davant la llei.

No sé què contestar. Reconec que m'ha agafat desprevingut.

-Quin temps tinc per a fer-ho? -encert a dir-li. Ben cert que ara sí que voldria desaparèixer, no haver vengut mai a la nau de 2001.

S'ha aixecat maquinalment i m'acompanya fins a la porta com ha fet amb els altres. Em diu, sense mirar-me, com si em confessàs un gran secret:

-Cal fer-ho prest perquè a l'hivern tenim planificades nombroses activitats...

Somriu, victoriós, i em fa un copet a l'esquena.

La secretària m'espera davant l'entrada del despatx amb un rictus inexpressiu als llavis. Serà ella -Conxa- o m'hauré errat? Em falla ja la memòria? Les altres allotes no han pipellejat ni un segon, enfeinades amb la retallada de la premsa diària i amb els llistats de l'ordinador.

Al meu davant, els llargs passadissos desprovists de vida. Els quadres de coloraines -abstractes- que juguen amb el to de la fusta de les portes i les diverses tonalitats de cortines.

En sortir, a l'entrada, hi ha en Biel Caimari; fuma sense nervis, tranquillament, repassant la secció de necrològiques del diari. Cada dia hi ha més companys de la seva generació que moren (infant, càncer... les malalties del nostre temps).

-Aviat em quedaré sol -comenta. No podré parlar amb ningú.

I després, inquirint com ha anat, diu:

-Tot un èxit... no? L'americana ha fet meravelles! La teva dona encertà comprant-la en les rebaixes... Pareix feta a mida!

I l'acarona com si fos una vella amant. "Explica, explica..."

-Anem al bar. Ara t'ho contaré.

Al cap de trenta minuts l'amic ja està ben assabentat del que ha passat. "Merda!", exclama. "Son uns autèntics buròcrates!".

-Uns autèntics buròcrates! Tu ho has dit!


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS