Administrar

Pàgines del meu dietari (VIII) - Quina ximpleria donar llibres als periodistes, als pseudocrítics, enviar-los als suplements de Cultura... – Problemes dels escriptors mallorquins

pobler | 07 Juliol, 2016 12:01 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (VIII) - Quina ximpleria donar llibres als periodistes, als pseudocrítics, enviar-los als suplements de Cultura... – Problemes dels escriptors mallorquins –


Quina ximpleria donar llibres als periodistes, als amics, als pseudocrítics, o enviar-los als suplements de Cultura... A qui pot importar la teva novella, un nou volum de poemes? Si hom fos en Camilo José Cela -amb molts de milions a l'esquena- o en Baltasar Marcel, que escriu els discursos al rei... Però un escriptor, un intellectual que no pot convidar les primeres autoritats a la possessió mentre un quartet especialment arribat de Praga interpreta Smetana o Vivaldi enmig d'un subtil exèrcit d'efebus que fan l'ullet als editors, als consellers... on vol anar? Hem arribat a un grau especialment complex de corrupció. El que hi compta són els diners, l'exhibició d'un elevat estatus social; "nivell de vida", en diuen. Vida? Diners? Poden anar junts ambdós conceptes? No serà un absurd, tot això? Just ara record que tenia uns amics -l'un poeta, l'altre pintor- que, sense ni una pesseta, ordien grans plans culturals, bastien revolucionàries obres -en pintura i escultura l'un; en literatura l'altre-, provant d'encalentir-se amb una mica d'alcohol que cremaven, sota la camilla, dins d'una llauna buida de llet condensada. "Gelava, aquells hiverns", m'explica el pintor. "Gelava, però et puc ben assegurar que, tapats amb una manta i escalfant-nos una mica amb la flama de dins la llauna, no sentíem el fred. Parlàvem sense aturar. No enteníem com, després de la guerra, tants companys s'havien fet del bàndol dels vencedors. Les promeses oblidades! La por... Potser. 'Fer un art popular entroncat amb la història del nostre poble'. Ximpleries! De seguida els trobàrem bastint els 'Munumentos a los Caídos de la Gloriosa Cruzada', soldats i mariners fent la salutació romana, arcs de triomf per a batles de poble, verges malgirbades per a les capelles particulars dels nou-rics, terrorífiques imitacions de déus i deesses grecs i romans... Classicisme de guix i escaiola per a decorar els jardins i menjadors de les noves autoritats sorgides de l'ensorrament del règim republicà...". (Miquel López Crespí)


Josep Palau Ribas i Thomàs acompanya els visitants fins a la porta. No em mira. Vincla l'espinada segons la "categoria" de la persona amb la qual xerra. El grau d'inclinació minva o puja segons la importància econòmica o política del personatge. Puc escoltar algunes frases fora de context: "Sopar a l'hotel Palas Atenea...", "Caviar, cava francès a Son Vida amb assistència del Ministre de Cultura...". "No faltis dia 24 a la Llotja: el President t'ha de veure, parlar amb tu, si vols tenir possibilitats d'obtenir la subvenció dels vint milions...". Com ha caigut de baix en Ribas i Thomàs! Per uns moments sent vergonya per ell, per tot el que ha de fer cada dia per a mantenir la posició social, per a poder pagar els cotxes, els criats, les despeses dels xalets, el iot i les piscines... S'ho val de veritat? L'observ. Quasi no el reconec. Aquest servilisme, la manera de somriure als que són amunt, als poderosos! Una vegada, ja finida la dictadura, quan no hi havia gaire perill de tortures ni llargues detencions, el camarada Josep Palau Ribas i Thomàs accedí, després de pregar-li molt, a participar en una acció a la plaça de Pius XII de Ciutat. Es tractava de protestar contra l'acomiadament d'uns treballadors, capdavanters d'una vaga en un dels hotels més importants de s'Arenal... L'essencial era tallar la circulació en el carrer del General Mola, desplegar unes pancartes, fermar-se amb cadenes per a impedir que la Policia Nacional o la Municipal pogués restablir la circulació abans de l'arribada de la premsa... Cap a l'any mil nou-cents setanta-sis, en el començament de la transició, Josep Palau Ribas i Thomàs portava barba llarga, cabells descurats, texans gastats... Era la moda! Quina diferència amb l'actualitat. Faig una ullada a la seva indumentària. Aquesta gent es deuen vestir a París o Milà. Porten anells i plomes estilogràfiques d'or -potser el xec no és vàlid si no sent l'alè verinós de la riquesa?-, polseres... Instintivament peg una ullada al rellotge que vaig comprar fa vint anys, els pantalons i l'americana que m'ha deixat en Biel Caimari. Cal dissimular: que no vegin el vell rellotge; prendre una postura en què no es notin les arrugues de la roba. Dues hores assegut al sofanet del despatx, fent cua, han fet malbé la feina de planxa de la dona.

"Per què hauré vengut?", em torn a demanar mirant les allotes que feinegen, indiferents a les meves preocupacions.

S'acosten les onze. Aviat em cridaran. Amag els diaris dins la carpeta. Trec el llibre per a donar-li (recomanació expressa de l'editor). Sort que n'he pogut aconseguir una vintena d'exemplars (per damunt la xifra que havíem acordat i que consta en el contracte). Un autèntic plaer oferir-ne algun sense que et costi res de la butxaca!

Quina ximpleria donar llibres als periodistes, als amics, als pseudocrítics, o enviar-los als suplements de Cultura... A qui pot importar la teva novella, un nou volum de poemes? Si hom fos en Camilo José Cela -amb molts de milions a l'esquena- o en Baltasar Marcel, que escriu els discursos al rei... Però un escriptor, un intellectual que no pot convidar les primeres autoritats a la possessió mentre un quartet especialment arribat de Praga interpreta Smetana o Vivaldi enmig d'un subtil exèrcit d'efebus que fan l'ullet als editors, als consellers... on vol anar? Hem arribat a un grau especialment complex de corrupció. El que hi compta són els diners, l'exhibició d'un elevat estatus social; "nivell de vida", en diuen. Vida? Diners? Poden anar junts ambdós conceptes? No serà un absurd, tot això? Just ara record que tenia uns amics -l'un poeta, l'altre pintor- que, sense ni una pesseta, ordien grans plans culturals, bastien revolucionàries obres -en pintura i escultura l'un; en literatura l'altre-, provant d'encalentir-se amb una mica d'alcohol que cremaven, sota la camilla, dins d'una llauna buida de llet condensada. "Gelava, aquells hiverns", m'explica el pintor. "Gelava, però et puc ben assegurar que, tapats amb una manta i escalfant-nos una mica amb la flama de dins la llauna, no sentíem el fred. Parlàvem sense aturar. No enteníem com, després de la guerra, tants companys s'havien fet del bàndol dels vencedors. Les promeses oblidades! La por... Potser. 'Fer un art popular entroncat amb la història del nostre poble'. Ximpleries! De seguida els trobàrem bastint els 'Munumentos a los Caídos de la Gloriosa Cruzada', soldats i mariners fent la salutació romana, arcs de triomf per a batles de poble, verges malgirbades per a les capelles particulars dels nou-rics, terrorífiques imitacions de déus i deesses grecs i romans... Classicisme de guix i escaiola per a decorar els jardins i menjadors de les noves autoritats sorgides de l'ensorrament del règim republicà...".

Per descomptat que el pintor i el poeta, ambdós sense diners, no han rebut mai cap encàrrec; ni d'institucions o ajuntaments per a bastir estàtues, ni de cap editor per a publicar. Dècades de feina i d'investigació artístiques per a no merèixer ni un petit comentari al llibre de text que estudien els fills... Ni els catedràtics d'art i literatura de la Universitat no coneixen el nom ni llinatges dels intellectuals més importants de la nostra terra..!


Pel fil musical sent -fet malbé- Vivaldi. "Deuen tenir suro dins les orelles". No m'imagín com poden treballar enmig de semblant carnisseria musical. La secretària mira un estrany estri que fa de rellotge i que té al davant. Obri el plastificat llibre de visites. Guaita la porta tancada del despatx. Em mira a mi amb l'acostumat aire d'indiferència. Inesperadament, la reconec! Na Conxa! Com no m'hi havia fitxat abans, en entrar a la Casa de Cultura? Porta un quilo d'or. És possible treballar així, carregades de polseres, anells i collars? I si, a la sortida, qualsevol drogaaddicte els posa l'esmolat tall d'un ganivet a la gargamella? No ho pensen això, tan eficients buròcrates al servei del carnaval propagandístic institucional? O tenen una especial confiança en la policia?

No m'ho puc explicar, que no m'hagi reconegut! )Ho sabrà, Ribas i Thomàs, que ella, l'hereva espiritual d'Aurora Picornell, treballa davant del seu despatx? )O s'ha establert, entre exrevolucionaris, un pacte de silenci on ningú no es reconeix, on el passat resta enterrat pels segles dels segles? Un conveni secret, no escrit, que es compleix a peu de lletra, on és signe de mal gust recordar una època en la qual les mínimes esperances que t'alletaven eren les de mudar l'univers sencer.

Na Conxa la vaig conèixer a finals dels seixanta. S'havia casat amb un company de l'organització on militàvem tots (Ribas i Thomàs inclòs!). La mare d'ella els deixà un piset a la barriada de Son Cladera (treballadors, immigrats...). No tenien ni per a pagar el lloguer i, molt manco!, per a comprar mobles. Alguns membres del partit els portàrem les cadires que ens sobraven, munts de caixons que trobàvem en els contenidors de les escombraries i que, convenientment manipulats i pintats, podien servir per a fer-hi taules, armaris... la biblioteca del menjador!

La "biblioteca"! Era massa pompós tot això de "la biblioteca". Un centenar de volums: novelles, poesia -Espriu, Neruda- i les primeres edicions de marxisme que aconseguien rompre la murada inquisitorial de la dictadura. Valuosos exemplars dels clàssics del pensament socialista i anarquista mundial comprats -o pispats- a les golfes de qualsevol llibreria "progre" de Ciutat o de Barcelona... No entenc aquest fals posat. En Ribas i Thomàs li ha extirpat la memòria? Una simple collocació de funcionària pot obrar tal miracle? Per cent mil i tantes de pessetes mensuals... Com és possible arribar a tal grau d'amnèsia? D'on ha sorgit el vendaval furient que se n'ha emportat idees, illusions?

Observ el rostre de na Conxa. Em retorna la mirada com dient-me: "No ho intentis recordar. Tanmateix no sé qui ets i, malgrat que ho sabés, no vull pensar en l'esvanida joventut. L'època actual tan sols em porta males evocacions: les nits esperant la trucada de la policia política o de la guàrdia civil, la manca d'una feina qualificada, haver de comptar els diners per a comprar un entrepà, per a poder anar al cine...".

La contempl espectant. Com si s'hagués d'aixecar de la cadira, exultant, i em reconegués:

-Felip... quina alegria! Què fas per aquí? Tants d'anys sense veure´ns. Escolta, li diré al cap de secció que sortiré un moment. Anirem a fer un cafè al bar de la cantonada. Felip! Te'n recordes de les reunions a Son Cladera! Ah! Quins temps aquells! Com s'esvaeix la joventut. Saps què et dic? No m'ha convençut gens ni mica el "canvi" que ens han enflocat. Li dic sovint al màxim responsable, al Josep Palau Ribas i Thomàs! Ah! Els fills dels rics, dels vencedors en la guerra... quina democràcia que heu bastit! Un règim a la vostra mesura i semblança! La mateixa bandera de Franco, idèntics propietaris: vosaltres, els hereus, els fills de la victòria!, idèntica pàtria imperial que cal defensar amb l'exèrcit... )Saps que no li agrada gaire rememorar la transició, al Josep Palau Ribas i Thomas! Era el més covard de la colla! Mentida l'embalum dels exàmens. Era per no sortir a pintar a les nits. Tremolava de por només pensar en una possible detenció!

Illusió òptica, imaginar que era ella. Tanmateix no em reconeix. Cal desviar la mirada. Qui sap què pot pensar? Morta entre tantes joies? )Serà ella de veritat, o m'hauré deixat portar per la nostàlgia? Sovint em passa: aturar gent pel carrer, creure que és un amic, un conegut, i després em trob davant un rostre que em mira aïrat o sorneguer, com si hagués perdut l'enteniment o li volgués robar la cartera.

Na Conxa? Vés a saber on és ara aquella al.lota de fa trenta anys. Qui sap si morta, enterrada en els fonaments d'un dels milers i milers d'hotels que encimenten l'Illa, fermades les mans a l'esquena amb un fil de ferro que li talla la carn. Com els nostres pares en el trenta-sis. Que de guerres diferents! Quantes maneres de morir! Però es fa tard. M'aixec com un autòmat programat. És el moment de la veritat. Ara veurem si em concedeix el dia d'octubre que necessit. De l'èxit o fracàs de l'entrevista amb l'excompany depenen les meves futures i hipotètiques edicions, la compra dels llibres per a la filla en el començament de curs, les matrícules d'anglès i natació, la supervivència quotidiana... Estaria jo assegut dues hores aquí, fent el bàmbol entre aquest eficient i gèlid personal de "cultura", si tengués sou fix de l'administració central o del govern autonòmic! Estúpidament em consol pensant que quan la guerra mataven els escriptors esquerrans d'un tret al clatell. Quin doi! Mal de molts, consol de beneits. Amb la victòria de Franco, els que no foren afusellats o empresonats hagueren de fugir a l'exili. Pere Calders, Maux Aub, Rafael Alberti -centenars d'intellectuals!- fent feines ocasionals per a sobreviure. Quaranta anys sota l'ombra de Ramiro de Maeztu, José Antonio Primo de Rivera i José M0 Pemán, Nietzsche i Ortega, Franco i San Ignacio de Loyola, enlairats a cim sublim del vast pensament reaccionari espanyol. Vast univers de la Inquisició. Però no em puc distreure. L'allota m'ha dit, com qui concedeix un gran favor: "Ara el rebrà"; ni una paraula més. Com si opinàs que havia gastat massa saliva amb un desconegut.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS