Administrar

1936-2016: 80 anys de la Guerra civil revolucionària - Records del pare (els milicians i la guerra civil)

pobler | 04 Juliol, 2016 10:56 | facebook.com

1936-2016: 80 anys de la Guerra civil revolucionària - Records del pare (els milicians i la guerra civil) -


Els joves sortits de fàbriques i tallers, de les obres, de mil enfonys on romanien soterrats, ens sorprenien en constatar que bastava tenir un fusell a les mans per obrir les portes tancades de la història. Amb les armes que havien agafat en l´assalt al quarter de la Muntanya, penetraven a l´interior de mil universos prohibits. Sortien de les sagristies rient, vestits amb les casulles dels sacerdots, portant a la foguera sants de fusta, els confessionaris, els Crists i les Verges de les capelles. Cap porta de palau es resistia al poder d´un grup de treballadors armats: es confiscaven els llençols per als hospitals de sang, les grans olles de coure per a les trinxeres, els luxosos cortinatges per a protegir-se del sol enmig de les inabastables estepes castellanes. Proclamàvem el col·lectivisme llibertari, suprimint la moneda, instaurant la més estricta igualtat. Alguns camperols es resistien. Deien que haurien de mantenir els que no sabien fer feina. Desconfiaven d´un jovent que no coneixia el que era llaurar la terra, tenir cura dels animals, saber, fent una ullada al cell, quan tocava sembrar, començar la sega del blat. Altres, ploraven a l´hora de lliurar a les cooperatives els cavalls que estimaven, els carros, els estris d´anar al camp heretats de generació en generació. Potser havíem llegit massa llibres i no sabíem el valor d´un objecte per a la gent pobra. Un càvec, una arada, la somereta per anar a l´hort constituïa tota la riquesa del pagès. Si entraves a les cases dels petits propietaris tan sols trobaves quatre cadires velles, una taula petita a la cuina i les quatre olles i plats de fang a la pica. A la cambra, els llits de ferro passaven de pares a fills com el més preuat que tenien. (Miquel López Crespí)


El pare m´ho digué moltes vegades i no el vaig voler escoltar.

-No et dic que no lluites contra la colla d´assassins que ens governen. Què t´he dir jo que, en esclatar la guerra, vaig deixar els meus pares plorant al poble i, amb la colla d´amics de l´Ateneu marxàrem fins a València i ens presentàrem a la seu de les milícies! Aleshores tenia la teva edat i de res serviren les advertències familiars! Només vull que no creguis sempre que els que tens al costat et seguiran fins al final.

Era quan un tel de tristesa queia sobre el seu rostre i continuava el sermó, fluixet, com si només parlàs per a ell mateix.

-Els més eixelebrats de partits i sindicats marxàrem de seguida a enfrontar-nos amb les columnes de moros i legionaris que pujaven des d´Andalusia. Al principi tot era alegria, càntics, onejar de banderes al vent. Encara no sabíem res del dolor de les bales i la metralla. Quan arribàvem a un poble ens aturàvem a la plaça i fèiem un míting per proclamar l´abolició de la propietat. S´anava a l´ajuntament, a la notaria i, cantant A les Barricades es llançaven els arxius per les finestres i es feia un gran fogueró. Els republicans més vells ballaven jotes durant hores. Alguns milicians als quals els agradava beure, el primer que feien era anar als cellers dels senyors i ens portaven bótes amb els millors vins de la comarca.

La gent hi participava talment fos la festa més important de la seva vida! Alguns explicaven que no havien tengut vacances mai. Unes hores els diumenges i prou. Altres, ni això. La guerra significava viure esdeveniments excepcionals, participar en els somnis de les reunions nocturnes a la Casa del Poble. Tantes dècades provant d´albirar una existència diferent a l´esclavatge de cada dia, al pa amb una sardina, a la por de perdre el treball, a no saber què serà de la teva existència quan ja no puguis anar al tall... I ara, de cop i volta, anar a la casa dels senyors, asseure´s als butacons folrats de seda que només podies ullar des de la distància!

Els joves sortits de fàbriques i tallers, de les obres, de mil enfonys on romanien soterrats, ens sorprenien en constatar que bastava tenir un fusell a les mans per obrir les portes tancades de la història. Amb les armes que havien agafat en l´assalt al quarter de la Muntanya, penetraven a l´interior de mil universos prohibits. Sortien de les sagristies rient, vestits amb les casulles dels sacerdots, portant a la foguera sants de fusta, els confessionaris, els Crists i les Verges de les capelles. Cap porta de palau es resistia al poder d´un grup de treballadors armats: es confiscaven els llençols per als hospitals de sang, les grans olles de coure per a les trinxeres, els luxosos cortinatges per a protegir-se del sol enmig de les inabastables estepes castellanes. Proclamàvem el col·lectivisme llibertari, suprimint la moneda, instaurant la més estricta igualtat. Alguns camperols es resistien. Deien que haurien de mantenir els que no sabien fer feina. Desconfiaven d´un jovent que no coneixia el que era llaurar la terra, tenir cura dels animals, saber, fent una ullada al cell, quan tocava sembrar, començar la sega del blat. Altres, ploraven a l´hora de lliurar a les cooperatives els cavalls que estimaven, els carros, els estris d´anar al camp heretats de generació en generació. Potser havíem llegit massa llibres i no sabíem el valor d´un objecte per a la gent pobra. Un càvec, una arada, la somereta per anar a l´hort constituïa tota la riquesa del pagès. Si entraves a les cases dels petits propietaris tan sols trobaves quatre cadires velles, una taula petita a la cuina i les quatre olles i plats de fang a la pica. A la cambra, els llits de ferro passaven de pares a fills com el més preuat que tenien.

Però no tot eren llàgrimes.

Quants jornalers sense terra no ens reberen amb els braços oberts! Fer feina tot l´any! No haver de suplicar un jornal als grans propietaris.

Els homes i dones sense terra començaven a somriure com mai ho havien fet! Eren els que més treballaven a les empreses col·lectivitzades! Se sentien feliços, protagonistes d´un miracle inesperat. Amb la camisa encara mullada, acudien a les assemblees i participaven activament en totes les decisions i activitats dels Comitès.

Per primera vegada en la vida algú els demanava paper, tenia en compte les seves opinions a l´hora de decidir el que s´havia de sembrar i com es repartirien els guanys.

Alguns ploraven d´emoció.

Sí, tot rutllava a la perfecció. Semblava que havíem fet la Revolució agrària. No ens adonàvem de com els oportunistes que ocupaven algunes institucions, presidint fantasmals comissions, asseguts als despatxos, salvant-se de morir travessats per una bala, començaven a reorganitzar-se per a fer tornar cap endarrere les manetes del rellotge de la història.

Els més valents, els més utòpics, els més agosarats de la nostra generació morien al front, dessagnant-se davant les metralladores de l´enemic. Els professionals de la política, els vividors, s´amagaren en els racons més obscurs dels despatxos ministerials. El Govern de la República va fugir a València, atemorit, davant l´avanç incontenible de les forces de Franco cap a Madrid. Cínics, ens acomiadaven a les estacions amb el puny tancat, cantant cançons, esperant que mai no tornassim de la batalla. Però... què sabíem nosaltres de tanta maldat reconcentrada? Bastava que una persona cantàs la Internacional per a sentir-la camarada, germà, membre de la gran família proletària que canviaria el món.

Qui podia sospitar la més petita traïció?

Ningú!

Tan sols els anarquistes i els membres del POUM s´atrevien a dir que anàssim vius. Eren els anys de les execucions en massa de vells bolxevics a Rússia. La sorpresa va ser en tornar a la rereguarda en el primer permís.

Quins canvis! Era increïble el que havia passat durant la nostra absència, mentre moríem en els fronts. Els uniformes, els graus militars tornaven a omplir el paisatge. Pels carrers i bars de Madrid, València i Barcelona, els oficials del nou Exèrcit Popular passejaven tranquil·lament amb llurs esposes i amants agafades del bracet. Se sentien valsos vienesos pels altaveus de les ràdios dels restaurants curulls d´oficinistes i alliberats de partits i sindicats. No enteníem com era possible aquell esponerós paisatge d´oportunistes de totes les tendències! Aquesta nova administració, els endollats, els membres d'acadèmies militars, la policia que substituí les patrulles de control, els quintacolumnistes situats en centenars d´organismes d´administració sorgits aquí i allà ens miraven amb repugnància, com si fóssim insectes. Endevinaven que érem la carn de canó que venia de les polsoses trinxeres d´Aragó i de l´assetjada capital d´Espanya. Feia uns mesos, portar armes, lluir el mono del taller era considerat la més alta condecoració que podia assolir un antifeixista.

Els milicians, el braç armat del poble a l´inici de la Revolució, ara érem tractats com a sospitosos, indesitjables als quals es negava la salutació.

-Diràs que són records d´un vell lluitador i que ara, entre els joves antifranquistes no es donarà l´oportunisme, la recerca del privilegi. Alerta i no et descuidis! Tampoc em podia imaginar el comportament de tants companys de l´Ateneu i el Sindicat. Com s´ho feren per no pegar mai un tret, aconseguir restar a la rereguarda anant al cine, als cabarets, sempre amb l´uniforme nou de trinca, just acabat de planxar? Un misteri que mai no vaig poder resoldre. Possiblement has de néixer pocavergonya. Tèrbols personatges que tenen la capacitat de canviar de carnet segons bufi el vent. Com a cans assenyats, oloren els canvis des de la distància. Ahir de dretes, avui responsables socialistes, comunistes o anarquistes. Qualsevol ideologia els va bé si poden viure millor. Amagar-se en temps de la guerra; gaudir de bons sous i privilegis en temps de pau. Com podríem alliberar-nos algun dia de la pesta bubònica dels malfactors?

A mitjans dels anys trenta, quan ens apuntàrem a l´Ateneu Popular, érem ben lluny d'intuir les misèries de la condició humana. Joveníssims, pensàvem que podríem canviar la dinàmica malaltissa que ens mantenia lligats a l´egoisme més barroer. La lluita que iniciàvem aleshores seguint el pas dels vells republicans que ens precediren, aniria creant un tipus d´home i dona nous, lliurats en cos i ànima a la causa de l´alliberament de la humanitat.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS