Administrar

Pàgines del meu dietari (VII) – Una visita al responsable de cultura – Problemes dels escriptors mallorquins

pobler | 03 Juliol, 2016 10:25 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (VII) – Una visita al responsable de cultura – Problemes dels escriptors mallorquins -


Sovint he pensat que, en lloc d'escriure, de perdre dies i nits fent novelles, fotocòpies per als concursos, articles per a la premsa i revistes, més m'hauria valgut fer oposicions -aconseguir els "contactes" adients- per a esdevenir guàrdia de qualsevol Institució que tengués relació amb les lletres. Per exemple: vigilant d'un magatzem de publicacions del Consell Insular. Imagineu-vos! Tendríem el jornal segur cada dia sense necessitat de concursar, caure bé al director del diari on collabores, sense l'obligació d'escriure poesia, teatre, el que sia!, per a poder comptar amb uns mínims ingressos -els ràquitics i mai vistos drets d'autor! I, ara, amb la moda que tothom paga a l'editor la publicació de la novella o el poemari... )quin empresari de l'edició vol complir amb les formalitats que marca la llei: signatura de contracte, relació anual de llibres venuts, ingrés en el compte corrent del lletraferit dels hipotètics drets d'autor? (Miquel López Crespí)


El guàrdia de seguretat m'escodrinya el carnet, em mira de dalt a baix, vigila les pantalles de televisió, parla per la ràdio, de tant en tant acarona les manilles o la pistola, observa el llibre amb brillants tapes plastificades que té al davant... Sembla que el seu posat es relaxa quan comprova que, efectivament, estic citat per a les onze amb el Director General. Que tot estigui en ordre (el trajo i la corbata, les mans fines d'escriptor, el fet que m'hagi acabat d'afaitar) contribueix a posar les coses en el seu punt. Pareix que he aprovat l'examen i ja sóc digne d'avançar pel món del marbre banc, els dominis de l'ensucrat fil musical (ara mateix una sàdica orquestra destrueix Bach). Em deman com és possible que hi hagi gent que pugui treballar en aquestes desinfectades naus orbitals.

Pot passar -exclama, i amablement m'acompanya fins a un modern ascensor que hi ha al fons de l'entrada. Prem el botonet i m'indica que he de pujar al quart pis.

En arribar a la planta, un nou vigilant -assabentat per ràdio de la meva visita i intencions- m'espera amb glaçat somriure professional. Blanc reialme de la desinfecció -cementiri, hospital, aeroport?- i de les estàtues d'estrany somriure cisellat al rostre. Univers de grans vitralls modernistes, d'homes i dones sense preguntes ni respostes en els ulls.

-Segueixi dret; giri a la dreta. Vint metres més endavant, a l'esquerra, trobarà una porta que diu "Director General". Truqui. La secretària ja li dirà el que ha de fer.

Estic una mica espantant en comprovar tant de control i "eficàcia". Qui hi ho hauria dit fa trenta anys, que el progrés, dins del camp de la nostra literatura, significaria precisament això: presentar llibres o fer exposicions en palaus renovats o espectaculars edificis nous, i a ser possible amb assistència de les primeres autoritats provincials. Abans, fa dues o tres dècades, bastava trucar a un amic i dir-li:

-Escolta, avisa uns quants coneguts; parlarem de la novella al baret de la Plaça de ses Drassanes. Porta mig quilo d'olives trencades, cinc litres de vi i un poc de coca amb verdura per a fer una mica més mengívola la festa.

Avui dia, faria riure provar de promocionar una de les obres que escrivim igual com ho fèiem fa vint anys. Per això estic esperant, aquí, perdent el temps, el meu antic company de clandestinitat. El sarau ha de tenir lloc en alguna gran sala, sigui d'un palau, possessió o casino; poc importa si les butaques són folrades de vellut i per arreu hi ha fustes importades cobrint les parets, taules -armaris!- de caoba -segle XVII o XVIII i, a ser possible, d'abans de la Revolució Francesa- per a donar un toc de distinció... No hi manquen els enginyers de so i de llum per a tenir cura dels mil detalls de l'acte... Els responsables de la filmació en vídeo i de l'enregistrament en cinta magnetofònica, els fotògrafs... S'han de fer diversos reportatges: un per a l'arxiu de la Institució patrocinadora, uns altres per al Servei de Premsa de la Casa que, amb el corresponent comentari (i tot un seguint de secretàries i sotsresponsables culturals que des dels corresponents despatxos s'encarreguen d'enllestir aquestes feines), passarà als diferents mitjans de comunicació: premsa, ràdio, televisió... També s'han de fer algunes còpies per si el protagonista de l'acte -sigui escriptor, músic, missioner o pallasso- en demana com a record.

Sovint he pensat que, en lloc d'escriure, de perdre dies i nits fent novelles, fotocòpies per als concursos, articles per a la premsa i revistes, més m'hauria valgut fer oposicions -aconseguir els "contactes" adients- per a esdevenir guàrdia de qualsevol Institució que tengués relació amb les lletres. Per exemple: vigilant d'un magatzem de publicacions del Consell Insular. Imagineu-vos! Tendríem el jornal segur cada dia sense necessitat de concursar, caure bé al director del diari on collabores, sense l'obligació d'escriure poesia, teatre, el que sia!, per a poder comptar amb uns mínims ingressos -els ràquitics i mai vistos drets d'autor! I, ara, amb la moda que tothom paga a l'editor la publicació de la novella o el poemari... )quin empresari de l'edició vol complir amb les formalitats que marca la llei: signatura de contracte, relació anual de llibres venuts, ingrés en el compte corrent del lletraferit dels hipotètics drets d'autor?

No. Ja no podem fer la presentació posant damunt la taula una coca de verdura i dues botelles de vi de Binissalem. Ara és necessari que hi hagi les corresponents ampolles de xampany ben fresc -en el seu punt exacte de frescor-, un cava d'excellent qualitat, pastissos, assistència de diputats i regidors, la Presidenta del Consell... Segons la importància de l'autor, aquest comptaria amb l'assistència del President Pujol, un ministre (a l'època gloriosa del PSOE compareixia molt per les Illes un dels pares de la Constitució: en Jordi Solé Tura)... Podria venir-hi fins i tot l'Esperanza Aguirre... La qüestió és envoltar-se de gent "important"... el llibre, la novella... a qui interessa en una societat mediàtica com la nostra? I, després de la presentació, sopar a Son Vida (hotel per a multimilionaris àrabs, reis i presidents) Si hi ha menys possibilitats econòmiques es pot anar a Can Carles, davant la font dels Montcades... )Pot existir res millor que discutir de l'esdeveniment tot fruint d'unes postres inimaginables -menjar de déus!-, els famosos "quartos embetumats" de Cas Net, a Ciutat?

Sovint -i això que no hi vaig gaire a demanar l'almoina d'un ajut, el permís per a un presentació- quan trepitj aquests indrets un sensació d'angoixa em puja per la gola. Algú podria pensar que és una mena de ressentiment perquè nosaltres -i els pares!- fórem vençuts. No. No es tracta d'això. Millor seria parlar d'una sensació de depressió. Tristesa pel que ha anat morint darrere nostre: persones, idees, esperances, illusions... En Biel, el pintor, sorneguer, a vegades diu que si tengués la bossa ben plena de diners no notaria cap sensació estranya.

-Quan no hi ha prou pessetes és quan arriba el rebombori i entrebancs. Saps? Sí fóssim els propietaris d'un bon xalet amb piscina vora mar i d'un abundós compte corrent al banc, ens desapareixerien els problemes!.

Una vida així de fàcil? Potser tampoc no escriuria ni estaria aquí, esperant l'instant de veure l'excompany del temps de la clandestinitat.

Amb els anys s'ha anat agreujant una sensació puixant referent a la permanent volatilització del temps, coses i persones. Com si el món se'm desfés davant els ulls. Potser és l'accelerat canvi d'una illa que tot ho destrueix, sense cap mena de nostàlgia ni consideració envers el passat. I qui sap si jo, en Biel, la colla dels amics, no ho som ja una part d'un passat que estan enterrant sota tones de ciment armat! Nosaltres hem nascut a la Mallorca preturística, farà ja més de mig segle. I, malgrat entenem a la perfecció que l'actual nivell de vida -la "qualitat" de vida, que diuen els especialistes de l'oci-, és producte d'una salvatge dedicació al turisme, el cert és que, moltes vegades, la nostra ment -formada en aquella illa esborrada pel progrés accelerat que patim- no pot seguir els canvis produïts per l'avenç continuat de la destrucció. Ho notes quan t'aixeques, en posar-te a treballar, quan t'atures un moment a pensar. Una sensació de desfeta personal i collectiva amb moltes variants. Talment contemplassis una pellícula que un dia té un guió i a l'endemà un altre de ben diferent -però idèntic en el fons-. Les qüestions personals també s'insereixen dins aquest paisatge, com si no! Els amors esbucats, la fi de les illusions collectives alletades a partir de les grans vagues del seixanta-dos i refermades amb el maig del seixanta-vuit... Partits, grans manifestacions volatilitzades pel pas inexorable de les pàgines del calendari. Res que resisteixi les onades del temporal. Més d'una vegada, les derrotes s'ajunten, es confonen dins del cervell. Ahir capvespre, passant per un carrer de Ciutat on les excavadores enderrocaven una casa, recordava reunions d'amagat en el primer pis. No en quedava res de discussions i dèries juvenils. Soroll de cantons caient al terra i bigues penjant. Núvols de pols omplint l'espai i el carrer per on caminava. Cendra, com el que parlàrem entre aquelles quatre parets que desapareixien davant els meus ulls. El temps! Màquina implacable. Corbella que ho sega tot. M'adonava que ja no recordava els noms dels companys de la clandestinitat. Sí; de Ribas i Thomàs, sí que me'n recordava. Un nom entre cent.

Altres dies -veient com ha desaparegut un bar, un cine... -em vénen al cap pellícules, actors vistos en l'adolescència quan hi anava d'amagat de la família -m'escapolia de classe!-. Potser tot això em podria servir per a escriure un conte, una novella que parlàs de la fi de les illusions d'una època prehistòrica embellida per la memòria i la distància. No ho sé. Ho hauré d'anar reflexionant. És el que pens mentre estic assegut al sofà esperant que la secretària es digni avisar el Director General, l'insigne Josep Palau Ribas i Thomàs. "Està reunit i vostè té hora per a les onze", em diu, i no sé si és retret per haver vengut massa prest. Tothom -ella mateixa!- m'aconsellà arribar-hi puntual. Són les nou trenta. Em prepar a estar una bona estona assegut. Dins la carpeta, al costat de la novel.la que he de donar al "màxim responsable", he portat dues revistes i tres diaris.

Abans de posar-me a llegir mir l'antesala del flamant Director. Hi treballen tres eficients funcionàries que, quan m'han vist entrar, m'han fitat des de la distància analitzant la meva possible posició econòmica o política. En constatar que no era cap sots-secretari conegut; comprovat que devia ser escriptor o artista a la recerca de lloc per a presentació o exposició, conclouen, ràpides, que no importa moure un muscle per a saludar-me. De seguida continuen feinejant com si jo fos invisible. No deix d'interrogar-me: )qui deu llegir els meus llibres en aquesta terra, si la gent que teòricament treballa per la cultura no em coneix? Misteris insondables de la Terra Inexistent, que diria n'Antoni Serra.

Una de les allotes llegeix el diari, retalla notícies i les arxiva meticulosament dins unes carpetes de diferents colors. Una altra observa esperitada la pantalla d'un ordinador. Des de la distància, amb certa dificultat, hi veig llargs llistats. Són els noms dels convidats importants a les successives inauguracions de la Casa de Cultura: Any Miró, Any de l'Arxiduc Lluís Salvador, Presència de Chopin a Valldemossa, La incorporació de Mallorca al cristianisme...


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS