Administrar

Mallorca, el paradís perdut (XXV) - Estrofa al vent

pobler | 02 Juliol, 2016 11:25 | facebook.com

Mallorca, el paradís perdut (XXV) - Estrofa al vent -


Assaciat de tanta bellesa, reconfortat pels blaus i grisos que sap trobar en la nostra mar encalmada l'amic Bartomeu Payeras, observ l'ombra dels núvols que s'apropen sacsejats per invisibles ventades. Com si Posidó hagués ressuscitat des del fons de la cala de Sant Vicenç on resta cobert per algues, copinyes i verds d'una intensitat que mai no ha pogut robar el pinzell de cap dels nostres pintors. Com aquell qui guaita dies amb lleuger color de cendra, provam d'abandonar les desertes ciutats on habitam, els obscurs indrets privats de llum on, engrillonats, ens entretenim cercant la sortida del laberint, la flaire dels antics paisatges que ens feren estimar aquesta terra amb la passió amb què la cantà Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amb la mateixa passió que Antoni Gelabert pintà els jardins, les cales, la ciutat imaginada pels seus ulls. Tants poetes de la ploma i el pinzell morts abans d'hora! (Miquel López Crespí)


Assaciat de tanta bellesa, reconfortat pels blaus i grisos que sap trobar en la nostra mar encalmada l'amic Bartomeu Payeras, observ l'ombra dels núvols que s'apropen sacsejats per invisibles ventades. Com si Posidó hagués ressuscitat des del fons de la cala de Sant Vicenç on resta cobert per algues, copinyes i verds d'una intensitat que mai no ha pogut robar el pinzell de cap dels nostres pintors. Com aquell qui guaita dies amb lleuger color de cendra, provam d'abandonar les desertes ciutats on habitam, els obscurs indrets privats de llum on, engrillonats, ens entretenim cercant la sortida del laberint, la flaire dels antics paisatges que ens feren estimar aquesta terra amb la passió amb què la cantà Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amb la mateixa passió que Antoni Gelabert pintà els jardins, les cales, la ciutat imaginada pels seus ulls. Tants poetes de la ploma i el pinzell morts abans d'hora! Què s'esdevé a la nostra terra que, sovint, i ho veiem si llegim els llibres d'història, se sol premiar el depredador i castigar l'home bo? Bartomeu Rosselló-Pòrcel mort sense poder reveure "la llum que em resta dins els ulls i que em fa tremolar quan et recordo!". Turmeda, convertit a l'islam en constatar la falsedat dels cristians, oblidat al nord d'Àfrica; com Gabriel Alomar, mort al Caire enyorant la seva Ciutat Futura, el nou món de justícia i llibertat que mai no veurà. I, mentrestant, la guerra i la pesta enviades pels successius reis i emperadors ensenyorint-se de muntanyes i pla.

Voldria formular, abans que sigui massa tard i la pedruscalla dels calendaris ens acabi d'enterbolir la mirada, algunes preguntes que ens podem fer a nosaltres mateixos. Si avui heu vengut fins al Barcarès entestats a cercar l'indret on neixen els dies més lents, la comarca des d'on albirar la festa de colors que el sol va creant en la immensitat del cel, us serem bons acompanyants i no us penedireu de la caminada.

Abans, emperò, per a acceptar la vostra presència al nostre costat, a la vora dels ídols que hem trobat gratant amb els dits la terra on reposen els nostres avantpassats, ens haureu de dir quantes vegades heu aixecat el cap al cel per a veure simplement el moviment solemne dels núvols jugant amb la llum. I ens referim tant als núvols innocents de matinada com als de presagi de tempesta. Ben cert que si aquesta horabaixa en què ens acaronen onades i maragdes heu comparegut fins al portal de casa és perquè no ignorau que tots els núvols d'aquesta contrada tenen una bellesa impressionant. Per a descobrir l´univers que es divisa des del Barcarès tan sols es necessita posar-hi emoció i sentiment.

És l’instant exacte en el qual el poeta, lluny dels medicinaires d'arenes i cendres, pot eixamplar la veu i cridar al món, al vent, a tots aquells que saben llegir en les retxes invisibles del cel, el missatge que arriba amb les gavines. Un missatge que he de cantar amb vosaltres i que hem escrit per a anunciar que mai no hi haurà pau per a tots aquells que fan malbé la nostra terra, les ciutats d'encanteri que bastiren els nostres pares amb la força de la seva suor i la poderosa imaginació de la pagesia. Com Alomar en la seva "Estrofa al vent", cal cantar a la ventada, a la lluna de crineres blanques, a la maternal Natura, per tal que se’n portin definitivament les fosques melodies del present que amenacen d’enfonsar les illes dins la mar.


Estrofa al vent


Jo escric al vent aqueixa estrofa alada

per a que el vent la porti cel enllà;

jo vull seguir-la amb ma candent mirada,

plorós de no poder acompanyar-la.

Entre els hiverns, quan vibri la ventada,

el meu vers per l'espai ressonarà,

i sobre els homes sa brunzent tonada

durà el so d'un incògnit oceà.

I cantarà en la lira de les branques

i de la lluna en les crineres blanques

o en l'arquet de silenci de la nit.

I eternalment la maternal Natura

l'espargirà per la infinita altura

quan el meu nom, obscur, serà extingit.1


1 Gabriel Alomar. La columna de foc. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1973. Pàg. 56.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS