Administrar

Pàgines del meu dietari (V) – París era una festa – Els problemes dels escriptors mallorquins

pobler | 29 Juny, 2016 13:26 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (V) – París era una festa – Els problemes dels escriptors mallorquins -


Cabarets, prostitutes, cerca de llibres del segle XVI o XVIII a les paradetes dels boukinistes del costat del Sena. Acaronar un curiós manuscrit del segle XIV mentre els avions britànics acaben de bombardejar les fàbriques dels afores s'esfilagarsa fins a esclatar -vermell de sang- cobrint tot el que pot abastar la retina de Jüngers i tots els seus amics -Celine, a la vora-. Parlar de Rimbaud, Flaubert o fins i tot, els enciclopedistes, a un bon restaurant sempre ben acompanyat d'una d'aquestes -o aquests- intellectuals que collaboren amb el Reich per poder finir així amb la degeneració de la raça: pagesos de cabells bruns i ulls negres tan allunyats de la puresa ària que ve de del nord a cavall d'uns moderns tancs alemanys, amb l'uniforme de les SS -bell, abans del fang i la neu de Stalingrad- i que parlen d'una França renovada sense sang jueva, aliada per sempre a aquests cultes fills del nord que es deleixen escoltant Wagner a l'Òpera de París... (Miquel López Crespí)


Anit quasi no vaig dormir pensant en l'estupidesa de la presentació i en l'entrevista amb el director general. Meditava si no hauria estat millor deixar-ho anar, posar alguna excusa i, alliberat de tan odiosa responsabilitat, passar una nit agradosa veient una pellícula ianqui dels anys quaranta. Tanmateix no és gens segur que l'editor em doni les tres-centes mil pessetes d'avançament que hi ha signades al contracte. Quina lluita, aconseguir el contracte amb el propietari de l'editorial! Com si fossis un lladre, com si li volguessis robar! Finalment les coses han quedat tal com deia: abonament dels diners acordats abans de sortir el llibre i després l'acostumat deu per cent damunt les vendes (que no veus quasi mai). En aquests moments necessit amb certa urgència les peles (començament de curs de la filla, compra de llibres, matricula de música i natació, etc). Ben mirat, la participació en la farsa cultural, esser protagonista de tan penosa comèdia, no em satisfà de cap de les maneres, i més que res ho faig per la filla. Esperem que l'editor no trobi cap excusa per a deixar de pagar-me una vegada constatat que la presentació s'ha fet talment els seus desitjos.

La farsa cultural que ens encercla... Com ho érem d'innocents en temps del famós Congrés de Cultura Catalana de fa vint anys i busques! Ara, oblidades (i més que oblidades, completament enterrades) tan voluntarioses resolucions, l'oportunisme més barroer campa arreu. Pertot on mires, el mateix cinisme, la mateixa recerca psicòtica de la "fama", els diners, el protagonisme més descarat, ompl pàgines de diaris, les ressenyes dels "crítics" servils, a recer sempre d'editorials, institucions, les insinuacions de qui mani deixant-se encular en tot moment pels qui tenen el poder polític i econòmic... Qui creu encara en la neutralitat d'un article favorable o en la ressenya d'una novetat editorial?

N'hi havia molts, a la colla d'aquells anys, que sabien ben bé per on anaven els trets, i, de seguida que copsaren que l'esquerra -l'esquerra conseqüent: la independentista, republicana- no fruiria de cap quota de poder institucional i, per tant, de cap possibilitat de collocar militants i simpatitzants en els despatxos de la democràcia, començaren a teoritzar sobre els "greus errors" que significaven les antediluvianes concepcions del compromís de l'intellectual amb el seu poble. Fins i tot Salvador Espriu havia de ser esborrat de qualsevol comentari o simple referència cultural! Es tractava de retornar al més ranci i pansit noucentisme -n'havíem pogut sortir mai?-, amagar el paper de fidels servidors de la situació establerta de tants i tants pretesos "patriotes" d'anar per casa... No era qüestió de furgar dins els plecs amagats de la història... Els "nostres" (Villalonga, Estelrich, Pla...), malgrat la seva actuació evident contra el poble català, eren part indestriable de la cultura catalana... Qui s'atreviria a discutir-ho? I els "petits errors" personals (collaborar amb el feixisme en l'extermini físic i cultural del nostre poble), una cosa sense gens d'importància davant la qualitat indiscutible de la seva obra...

Evidentment -basta constatar la nostra actual situació!- molts no ens sabérem collocar a temps. Formats en la crítica diària al sistema -i no de boqueta, sinó en la pràctica, deixant-hi la vida-... )com podíem callar davant les preteses excelsituds del règim reformat, davant la coartada que representaven la majoria d'actituds polítiques i culturals de la colla dels menfotistes, els cínics? Era evident que qüestions d'una transcendència fonamental: el dret a l'autodeterminació del nostre poble, la possibilitat de federar els diversos trossos esqueixats de la pàtria, eren silenciats, prohibits pels actuals usufructuaris de sous i privilegis (en el fons, la reforma del règim, el pacte entre franquistes reciclats i aspirants a xuclar de la mamella de l'Estat, no havia anat més enllà d'una simple distribució de poltrones). Arribava l'hora de la repartició de determinades prerrogatives (fama, diners, seients institucionals, lloant sempre el Rei, evidentment!). Nosaltres, els fills dels vençuts, no hi érem al costat de la taula on repartien les almoines: una plaça de funcionari per a aquell; publicació de llibres sense problemes; la presidència de conegudes organitzacions culturals per a l'altre. I munió de càrrecs d'assessorament (qui hauria pogut imaginar a finals dels seixanta i començaments dels setanta que, en un futur tan proper, hi hauria tants despatxos i nòmines a repartir)... I viatges de treball al Carib i estades d'estudi al Canadà, al Pol Nord, on fos (sempre a recer del pressupost institucional!). Tanta i tanta conselleria, i presidències infinites d'institucions culturals, i editorials d'universitats i ajuntaments... etc, etc. Tot plegat el conegut paisatge de després de la batalla. Carnassa per als voltors.


Ara mateix s'ha posat de moda Jüngers; un antic membre de l'Estat Major alemany en temps de l'ocupació de França. Jüngers, una personalitat contradictòria. Pareix que "sentia" profundament les execucions en massa que ordenaven els seus màxims responsables i que, fins i tot, plorava a les nits -d'això no hi ha constatació documental- quan sentia el soroll que feien les unitats de la Gestapo sacsejant els barris jueus de París. S'estremia en sentir -escriu- els plors de mares i pares separats dels seus fills. No podia llegir amb calma les curiositats de bibliòfil que trobava a les llibreries de vell de París. És curiós el personatge, no ho negaré. Però tota aquesta parafernàlia de Jüngers, el seu amor a l'art, a la "bellesa" i envers els aspectes més allunyats de la quotidianeïtat... em fa pensar, per uns moments, que és possible que no estiguem tan allunyats dels temps de l'ocupació nazifeixista. Les preocupacions d'aquest sector de l'Alemanya "culta" i progressista (sembla que Jüngers participà en la conspiració contra Hitler de 1944) no resten gaire allunyades de les idees dels nostres escriptors més "progres". Recentment un autor molt lligat a certs sectors del nacionalisme illenc, en una entrevista, afirmava que la seva màxima illusió, el somni de la seva vida, hauria estat ser un ciutadà de la Grècia clàssica per a gaudir així d'aquella època esplendorosa. Segles magnífics on l'home -deia l'escriptor- estava ocupat en la creació de bellesa pura... El novellista que feia tan agosarades afirmacions -tan properes, per altra banda, al que pensava Jüngers en el seu moment- és un home de carrera... (lletres, precisament). I aquest "culte" partidari de la "bellesa" clàssica pareix oblidar que la societat grega d'aquella època -com totes les societats del seu temps- era un món basat exclusivament en la més absoluta esclavitud. En uns segles en què la vida dels esclaus valia menys que la d'un cavall o una ovella, i on les sublevacions d'aquests sectors majoritaris de la població s'esdevenien sovint (amb la segura i cruel repressió posterior)... quin sentit té lloar exclusivament la "bellesa" que segregava el poder establert? A vegades ho discutim amb els amics... Ben segur que, si haguéssim viscut aleshores, hauríem preferit donar suport a les sublevacions dels esclaus -malgrat cremassin temples, les estàtues dels déus, les grans mansions senyorials- que no estar al costat de qui manava la matança contra el poble: els intellectuals, legisladors i militars que ordenaren bastir tots els Partenó del món o escrigueren qualsevol mena de teorització per a defensar els fets i idees de l'aristocràcia dominant, La República de Plató, per exemple... Sempre hem considerat que hi ha més art en la vida lliure d'una persona que en qualsevol de les categories culturals que promocionen els criats intellectuals dels "elegits"... Jüngers mateix, com aquest escriptor proper al nacionalisme d'esquerres, ben igual que els germans Villalonga, tutti quanti, oblidant en tot moment l'existència dels inabastables sectors de la humanitat explotada, sense voler entendre -mai!, primer la mort!- que la "cultura" és sovint el producte de la divisió de la societat en classes... Vet aquí l'esperit "pur" de Jüngers... De l'execució d'un desertor li interessen els colors del paisatge en aquella hora concreta de la mort, la bellesa del forat de les bales en el pit, el misteri que poden significar les evolucions d'una mosca que sobrevola el piquet d'execució sense que el condemnat -amb els ulls tapats- la pugui veure. Terrible, el destí del presoner que se n'anirà a l'altra riba sense haver pogut copsar el profund misteri d'aquest vol de la mosca en una cendrosa matinada, en un bosc proper a París!

No li discutirem una segura professionalitat -no era Alemanya un dels pobles més cultes del món a començaments dels anys trenta, quan engendrà la bèstia?- en les acurades descripcions d'un París decadent...

Cabarets, prostitutes, cerca de llibres del segle XVI o XVIII a les paradetes dels boukinistes del costat del Sena. Acaronar un curiós manuscrit del segle XIV mentre els avions britànics acaben de bombardejar les fàbriques dels afores s'esfilagarsa fins a esclatar -vermell de sang- cobrint tot el que pot abastar la retina de Jüngers i tots els seus amics -Celine, a la vora-. Parlar de Rimbaud, Flaubert o fins i tot, els enciclopedistes, a un bon restaurant sempre ben acompanyat d'una d'aquestes -o aquests- intellectuals que collaboren amb el Reich per poder finir així amb la degeneració de la raça: pagesos de cabells bruns i ulls negres tan allunyats de la puresa ària que ve de del nord a cavall d'uns moderns tancs alemanys, amb l'uniforme de les SS -bell, abans del fang i la neu de Stalingrad- i que parlen d'una França renovada sense sang jueva, aliada per sempre a aquests cultes fills del nord que es deleixen escoltant Wagner a l'Òpera de París...

La resistència francesa, els hostatges torturats i afusellats cada dia, els setanta mil jueus assassinats, emportats a fuetades fins als forns crematoris... les tortures diàries a casernes i comissaries... somnis evanescents, realitats barroeres que cal no tenir en compte en el moment que es tasta la darrera ampolla de xampany que acaba d'arribar al despatx. Obsequi de diligents propietaris amics de Vichí per tal de fer agradable l'estada del culte ocupant (només ell sap assaborir el tast exacte d'aquest xampany, ara ja per sempre immortalitzat en els Diaris de París).

No. Ningú no sabrà mai els noms dels patriotes llançats als amagats fossars comuns dels afores de la gran ciutat. Ningú. Això no importa. Ara tampoc no interessa res més que la personal promoció, esclafar el company. Solidaritat en el ram de la ploma? Tornar a l'esperit d'aquell utòpic Congrés de Cultura Catalana? Anar plegats d'excursió? Agitar enmig de la plaça, entre els gasos que llança la Policia Nacional, l'estelada, la bandera roja del proletariat universal? Jüngers se'n riu de nosaltres mentre continua discutint amb una antiga comtessa -cinc segles de sang pura, si no recordam les mil unions carnals amb els criats i criades de palau- la necessitat de depurar, mitjançant una aplicació científica de la moderna genètica alemanya -s'està avançant molt a Treblinka i Mauthausen!- el detritus del si de la raça francesa, pura durant millennis. )Com fer-ho per a esdevenir -com demanava l'autor del qual parlàvem al començament del capítol- un ciutadà de la Grècia clàssica? )Com fer-ho per oblidar, sempre, en qualsevol circumstància, qui basteix els temples, fa les estàtues dels déus que adoram, les grans i inútils piràmides que teòricament havien de protegir els faraons de la set insaciable de riqueses del de baix? Inútils els exèrcits de guardians vigilant les tombes a la Vall del Reis, a Egipte. Molt abans que la processó dels sacerdots retornàs al temple, ja havien estat obertes les sepultures, robades les joies dels insaciables faraons. Reien les dones i fills dels lladres, quan, palpant les perles, l'or robat -amb perill de la vida- del fons llòbrec de la piràmide, imaginaven la ira del servidors reials en trobar espanyats els segells de la porta.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS