Administrar

Pàgines del meu dietari (IV) – Els problemes dels escriptors mallorquins – Vet aquí els nostres pitjors enemics

pobler | 25 Juny, 2016 14:38 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (IV) – Els problemes dels escriptors mallorquins – Vet aquí els nostres pitjors enemics -


Abans de poder concretar l'entrevista amb el responsable de cultura -company del temps de la transició envers el no-res-, una de les secretàries em fa telefonar un parell de vegades. Pareix -així ho insinuen- que el cap (el "quefe") "està molt ocupat". Quan li dic el meu nom -trenta anys d'escriure, deu novelles, quatre estrenes teatrals, quinze poemaris, milenars d'articles i entrevistes- em contesta amb la mateixa fredor amb la qual m'ha "atès". De seguida pens: "Una altra funcionària que no en sap ni li importa gaire la literatura catalana contemporània". Res d'estrany. Panorama quotidià. Una vegada que vaig anar per la Conselleria de Cultura vaig constatar com les amigues i cosines dels responsables perdien el temps arreglant-se les ungles, retallant diaris o xerrant de les properes vacances a Cancún. Imagín que deu conèixer a la perfecció el nom i cognoms de tots els directors generals, consellers i sotssecretaris de la nostra estimada província autonòmica. Després de molt insistir, aconseguesc -oh miracle!- parlar amb el meu antic company Josep Palau Ribas i Thomàs. (Miquel López Crespí)


Abans de poder concretar l'entrevista amb el responsable de cultura -company del temps de la transició envers el no-res-, una de les secretàries em fa telefonar un parell de vegades. Pareix -així ho insinuen- que el cap (el "quefe") "està molt ocupat". Quan li dic el meu nom -trenta anys d'escriure, deu novelles, quatre estrenes teatrals, quinze poemaris, milenars d'articles i entrevistes- em contesta amb la mateixa fredor amb la qual m'ha "atès". De seguida pens: "Una altra funcionària que no en sap ni li importa gaire la literatura catalana contemporània". Res d'estrany. Panorama quotidià. Una vegada que vaig anar per la Conselleria de Cultura vaig constatar com les amigues i cosines dels responsables perdien el temps arreglant-se les ungles, retallant diaris o xerrant de les properes vacances a Cancún. Imagín que deu conèixer a la perfecció el nom i cognoms de tots els directors generals, consellers i sotssecretaris de la nostra estimada província autonòmica. Després de molt insistir, aconseguesc -oh miracle!- parlar amb el meu antic company Josep Palau Ribas i Thomàs.

En els primers moments sembla com si no em conegués. En Josep Palau no em diu ni un simple "Hola", un "com anam?". Fredor total. Meravelles dels grans sous a final de mes. Pens si es deu imaginar que pot ser perillós cedir-me per una hora un local de la Institució. )Perdria els dotze milions que cobra a l'any tan sols per posar-se la corbata a l'hora d'inaugurar alguna exposició? Sé que em recorda. Ciutat és petita. Tot s'arriba a saber! No fa gaire algú em digué que m'havia criticat en veure el meu nom signant un comunicat de protesta contra l'especulació urbanística. Exclamà:

"Quin doiut... encara amb les dèries de canviar el món?". Després continuà teoritzant sobre la neutralitat de l'art, l'absurditat d'aquelles estalinistes concepcions del compromís de l'intellectual amb la problemàtica del seu poble. Les ximpleries de l'estantís -i per sort oblidat!- Congrés de Cultura Catalana de finals dels setanta. Elogià Josep Pla, Estelrich i -no hi mancaria més!- Llorenç Villalonga com a màxims exponents del que haurien d'haver estat els intellectuals catalans.

No em ve de nou l'estudiada fredor que em demostra. Imaginava que aquest contacte després de tants d'anys aniria més o manco així. Ara es fan vinclades d'esquena a qui té diners o poder; no somriures a qualsevol amic del passat que, fins i tot, podria tractar d'emprar la vella amistat per a demanar-te un favor.

Sense perdre temps, anant al gra, em vulgui saludar o no, li deman dia per a la presentació del llibre. Per unes determinades i estranyes circumstàncies no em diu que no. A través de la línia not un espès silenci. Escoltant amb més atenció m'arriba, llunyà, el fil musical que separa els nous buròcrates de la cultura del bategar del carrer.

-Un moment. Consultaré la nostra agenda.

Més silenci. Altre cop música en conserva. Més timbres en espais inabastables. Imagín despatxos semblants als passadissos de l'estació orbital de 2001, odissea de l'espai. Se'n recordarà de quan era estudiant i no tenia ni un ral per a comprar-se un entrepà? Aleshores jo feia hores a una llibreria del centre de Ciutat i era el "ric" de l'organització. Bé; més "rics" eren els obrers, que tenien sou segur a final de mes. Entre els estudiants, qui pogués disposar d'uns diners per a anar al cinema, comprar alguna revista o pagar un entrepà als companys era multimilionari. En silenci es fa encara més dens. Finalment exclama:

-D'acord. Crec que es podrà presentar el llibre per l'octubre. Però caldria que passassis per aquí el set d'agost per a anar concretant els detalls.

Comprov que m'ha reconegut a la perfecció. No em pot enganar. Aquest "podràs presentar el llibre" sense emprar el vostè és la seva manera típica de parlar amb la gent que coneix. Un acte de valentia, això d'acceptar la meva petició? Remordiments de consciència per haver abandonat sense miraments idees i principis? Constatació d'una progressiva misèria intellectual? Necessitat de demostrar-me ben clarament -el dia de l'entrevista, quan pugi les escales de marbre del palau on té la seu la Institució- la magnitud del seu poder actual? Fer-me veure la meva insignificància davant les fites que ell ha assolit? No ho sé. Tampoc no m'importa gaire. La presentació del llibre tan sols ve donada per la necessitat urgent de tenir contents els editors. Per res més.

-Et deix amb la meva secretària. Concretau l'entrevista.

Penja sense dir res més.

La funcionària té el mateix to de veu impersonal, gèlid, que el màxim responsable. És evident que per a els uns i els altres (treballadors i directors), els escriptors no són res. Una exposició de joies, mostrar dibuixos de Dalí o Picassó, exposar els rellotges de la cort imperial vienesa, és més rendible -propagandísticament- que no pas parlar d'una novetat editorial. Si almenys el lletraferit fos ric, el que fa els discursos en català al rei -com l'inefable Baltasar Marcel-, se sapigués que l'home té piscina, pis obert a París i Nova York... Però no. Qui ha tengut l'atreviment de demanar dia per a una presentació és un d'aquests quatre eixelebrats -ja en resten ben pocs!- de l'escola del Jaume Fuster amb tota la xirimandanga de la professionalització de l'escriptor, l'estranya curolla de voler guanyar-se la vida mitjançant les lletres sense arribar a copsar mai l'excelsitud de la tasca artística -que no té res a veure amb el vulgar materialisme de voler guanyar diners-, el sacerdoci que significa dedicar-se a la pintura, l'escultura, el cine, el teatre... Viure de l'art! Això és prostituir-lo, xerriquen aquells que mai s'han embrutat les mans en cap mena d'acció solidària, de resistència, però que tan sols fa unes dècades no tengueren escrúpols a collaborar activament amb la dictadura fent d'intellectuals al seu servei, és a dir, escrivint i cobrant dels diaris oficials, de les seves emissores de ràdio o, un cas ben conegut, tenint responsabilitats dins nombrosos organismes de la dictadura, essent membres dels ajuntaments comandants per Falange Española Tradicionalista y de la JONS. Aleshores, en aquells moments, allò tan concret NO era "embrutar-se les mans" (segons ells). Vaja quina patuleia tots plegats! I ara, per si mancava alguna cosa en aquest enfangat món cultural, als oportunistes i cínics del passat s'hi han afegit els "nostres", els lluitadors de les darreres fornades atrets per l'imant dels diners i el poder.

Abans de finalitzar la comunicació amb la Casa de Cultura, una altra secretària -la tercera o la quarta, ja no record quantes m'ha atès avui matí!- des d'un altre misteriós despatx, amb el mateix fil musical de fons, em suggereix que procuri esser-hi, el dia de l'entrevista, dues hores abans. A vegades -remarca d'una manera ben clara-, inesperadament, hi ha canvis en l'horari establert i si no hi ets quan et criden per a entrar al despatx... vés a saber quan pots tornar a parlar amb el responsable! Prenc bona nota de les recomanacions.


Un poc més tard, anant a correus per a enviar uns originals a un concurs literari, ensopeg amb en Biel, el pintor. És un bon amic, d'aquells que quasi no em queden. Quan l'any setanta-sis vaig estar una temporada a la presó (presentació del partit, detenció per part de la Brigada Social), em portava tabac i entrepans, llibres i algunes instruccions que l'organització em feia arribar d'amagat dels carcellers. S'exposava de bon de veres. Poca gent hauria fet allò. Per això l'estim i li estic agraït. En Biel té per costum anar a veure la majoria d'exposicions que es fan a Ciutat. És una forma com una altra qualsevol d'entretenir-se, d'anar passant els dies. Tampoc no creu en els saraus oficials de la cultura. Coneix vida i miracles de tothom que té res a veure amb l'art. D'ençà la postguerra, quan ell es va tancar a casa seva sense voler participar en el carnaval pseudocultural del franquisme -fidel així a la memòria de diversos familiars represaliats per la dictadura-, ha vist de tot: noms enlairats mercès a la política; el silenci damunt la vida i l'obra dels artistes més autèntics i conflictius... La qualitat enterrada; el cinisme i la falsificació, sempre enlairats. Quan comença a contar històries no acaba mai! Ara, desencisat de com han anat les coses per als vells artistes de la resistència, es menja un pastís mentre se'n riu de l'exèrcit d'aspirants a una pàgina de diari, un petit espai en qualsevol enciclopèdia de l'art... Coneix una a una totes les mentides bastides tant en el passat com el present. La vaporositat, l'absurditat dels ensucrats adjectius que proven de descriure el pintor de moda i convertir-lo en gran geni mundial... I rere tot aquest carnaval, els propietaris de galeries i marxants dirigint la coneguda farsa... Per això hi és a quasi totes les exposicions. Jubilat d'ençà anys, és una manera de xafardejar a gust. "És la meva distracció preferida", explica a qui el vol sentir.

Està al dia de quins són els "enxufats" del moment o qui, amb els anys, s'ha tornat més llefiscós i servil (i al mateix temps aprofita per a sopar si els entrepans i canapés que s'hi solen servir són del seu gust!). Per fer front als seus "compromisos" disposa d'una indumentària adequada. Els terns no són del darrer model. No els ha comprats a Jaume III, però crec que poden servir per a una ocasió tan especial. )On anar amb els meus texans una mica gastats i l'americana de pana que em dura d'ençà fa tant? Els guàrdies de seguretat em detendrien a l'entrada de la Casa de Cultura si gosàs anar-hi vestit d'aquesta mena! Faig una trucada a l'editor i no aclaresc res del que fa referència al pagament de les targes, sobres i segells de la presentació. Mormola que té molta pressa, que ara no pot perdre temps, i penja. Un altre aprofitat! Record que fa anys, quan em vaig veure obligat a un altre compromís semblant, les tres-centes invitacions -comanades a una impremta "amiga"- ja em costaren vuit mil pessetes. Si a les targes hi afegim els sobres (dues-mil cinc-centes més) i els segells (cinc mil), ens trobam amb prop de tres mil duros només per a començar a fer una mica de feina. I tot això sense afegir les trucades telefòniques, que augmenten fins a límits inimaginables a mesura que s'apropa el dia de la presentació.

Fa anys que s'ha comprovat com la tarja sola no serveix de gaire cosa. I molt manco un anunci al diari (que costa una fortuna i no està a l'abast de l'artista normal (nota: "normal" vol dir `no subvencionat'). És per això que s'ha de trucar als amics i coneguts de més confiança. Dependrà les telefonades de darrer moment que l'aspecte de la sala de conferències sigui menys trist de l'acostumat. Quantes obres mestres, novelles exemplars que havien guanyat el Ramon Llull o qualsevol dels premis Octubre al País Valencià no he vist presentar sense gens de públic, amb l'única assistència de l'autor, el conferenciant, la mare de l'autor, ties i cosines (cridades amb urgència per a omplir un poc el saló d'actes!).


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS