Administrar

Pàgines del meu dietari (I) - El primer de la colla que va abandonar la lluita

pobler | 23 Juny, 2016 11:12 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (III) – Els problemes dels escriptors mallorquins - El primer de la colla que va abandonar la lluita -


Vint-i-cinc anys després d'aquests esdeveniments, ben situat a recer del poder, l'he d'anar a veure per a concretar la presentació del meu darrer llibre. Segur que em reconeix de seguida que em vegi! Hauré de mudar-me una mica. Diuen que es vesteix a les millors sastreries de Londres, que li porten colònia i perfums expressament de París. La imatge és avui un element bàsic, imprescindible en la promoció d'un artista. Anar mal vestit, portar als actes socials una dona lletja, no poder parlar del darrer llogaret exòtic descobert en el centre d'Àfrica... són signes, fets, que no contribueixen gens ni mica a la promoció del creador. El món de la ploma, de l'art en general, ha esdevingut avui dia un carnaval barat on compta igual o més que l'obra el tipus de festeta que fas en la presentació dels darrers treballs. Un marc adequat: convidar les primeres autoritats, parlar a la terrassa d'una possessió (convenientment modernitzada, és clar: majordom amb perruca i casaca del XVIII, Vivaldi a rompre, canelobres d'argent i, que no falti!, una mica de perfum) ajuda o, més que ajudar, esdevé el pilar bàsic de la teva promoció futura. L'origen familiar, el tipus de casa on vius, que el públic conegui el teu alt poder adquisitiu (demostrat en els cotxes que llueixes, el nombre d'amants amb les quals has sortit, els viatges que fas als indrets més exòtics del planeta) són condicions bàsiques per a la promoció artística sense els quals mai no seràs reconegut com a un valor ferm de la cultura. (Miquel López Crespí)


En Biel Caimari, el pintor, m'adverteix que per parlar amb el director general he de demanar hora setmanes abans i quan hi vagi hi he d'anar ben mudat o no hi haurà res a fer. El que no sap ni pot imaginar en Biel és que aquest responsable era el cap de propaganda de la nostra organització (quan en el pleistocé tanta gent volia canviar la societat). El record a la perfecció, tots i cada un dels seus tics, la manera descurada de vestir, la barba de dies (ara de moda entre executius d'alt standing). Mentre la majoria de companys que estudiaven perdien classes per anar a les reunions o preparar els seminaris de marxisme, pintar consignes cridaneres pels carrers a la nit o, en el pitjors dels casos, eren detinguts i torturats per la policia política del règim, ell, en Josep Palau Ribas i Thomàs -els pares del qual havien estat destacats membres de Falange a les Illes- sempre tenia l'excusa adient per a restar a casa a preparar un examen, presentar-se puntualment, sense fallar mai, a qualsevol prova universitària. Reconec que la utilització que feia del marxisme -sempre per a justificar la seva trajectòria personal, mesquins interessos egoistes- em tenia intrigat. Quan, en una discussió de cèllula, sortia a rotllo la necessària transformació de la cultura, l'ensenyament, per a posar-los al servei del poble, era un expert a recolzar els seus arguments amb cites de Gramsci, Mao o Lenin (curiosament Trotski no li interessà mai i algunes vegades que parlàrem de la degeneració de la revolució soviètica va fer costat a les tesis de la burocràcia estalinista).

Després de les primeres eleccions -a les quals, prohibits els grups revolucionaris, ens haguérem de presentar sota les sigles d'una agrupació d'electors-, Josep Palau Ribas i Thomàs, amb la carrera just acabada, renunciant a les seves dèries juvenils -va ser el primer de la colla que escrigué contra la República-, pogué presentar-se davant el portal dels partits d'ordre que, vencedors per l'ajut incondicional donat per la banca i els mitjans de comunicació, sense haver fet res en la lluita per la llibertat, esdevenien hereus -a compartir amb els franquistes reciclats- de l'administració de l'Estat.

Era evident per a qui tengué una mica de seny, que els partits d'esquerra just acabats d'homologar per l'stablishment europeu necessitaven, amb una urgència desesperada, quadres de direcció, personal que es pogués ocupar de les múltiples tasques que plantejava l'ocupació d'oficines institucionals.

Els més honrats, els irreductibles en les idees de justícia i igualtat, no ho tengueren tan fàcil. Una vegada consolidada la reforma, fetes les parts del pastís, el pressupost estatal es repartia sense que cap dels heroics militants d'aquelles voluntarioses organitzacions nacionalistes i esquerranes, pogués ni guaitar la taula on es celebrava l'àpat. La majoria de nosaltres havíem deixat els estudis feia segles: de joves, com és normal, ens seduïa més l'activisme revolucionari que no pas asseure's durant tot el dia davant un professor que no podia emocionar-nos tant com ho feia un full ciclostillat, una revista clandestina. Tothom portava anys de retard en els estudis. Altres havien perdut ja el costum d'arromangar-se davant els llibres de text, estimat-se més, com era lògic en rebels de desset i divuit anys, en la lectura de La Revolució Russa de Trostki o les obres completes de Rosa Luxemburg. La convivència en les organitzacions que ens agombolaren havia servit també per a bastir munió de relacions personals entre revolucionaris d'un i altre sexe. Algunes parelles esdevingueren estables, tengueren fills. Altres eren més ocasionals: relacions d'amistat i combat, efímeres, circumstancials. Consolidar una relació volia dir combinar la militància partidista amb la recerca de feines que servissin per a la manutenció, pagar el lloguer, surar la prole; i això, evidentment, anava en perjudici dels estudis. En Ribas i Thomàs, al contrari, no es fermà mai a cap companya. El seu comportament personal amb les allotes del partit era d'un oportunisme fora mida: utilització de tota la seva influència política, dels coneixements damunt els clàssics del pensament socialista i anarquista mundials, per a predicar a favor d'una necessària "revolució sexual i personal" que, indubtablement, només el beneficiava a ell i als seus inconfessables interessos. El llit esdevenia, en les seves construccions ideològiques, la fórmula màgica que permetia a les militants "deslliurar-se de nombrosos prejudicis burgesos i petitburgesos. Record que tenguérem més d'una topada i el sector feminista del grup protestà en diverses ocasions davant les "altes instàncies". Els casos d'abusos semblants arribaren fins el Comitè Central, a Madrid (aleshores encara no ens havíem independitzat de la vigilància centralista).

En Ribas i Thomàs sempre sabia trobar els aliats oportuns. Ara eren els militants procedents dels cristians pel socialisme que, atemorits davant certes declaracions en pro de l'ateisme fetes abruptament pel Comitè Central, trobaven en les posicions conciliadores d'aquest oportunista un aliat inesperat. El personatge era voluble, variava a cada conjuntura, mai no sabies quina posició defensaria en les reunions. Una vegada el trobaves fent costat als sectors més dretans de l'organització, altres als més extremistes. Vist amb la perspectiva que donen els anys, ara que ja ha passat un quart de segle des dels esdeveniments que comentam, hom s'adona que mentre nosaltres ens enfrontàvem amb qualsevol company defensant les idees i opinions que pensàvem més escaients per a portar endavant la Revolució, ell, molt més intelligent, s'anava especialitzant -i això li seria extremament útil en temps de la democràcia, consolidada la reforma- a estar sempre al costat de qui comandava sense importar-li gens ni mica el sentit autèntic d'idees i programes. Totes eren bones per a mantenir-se al costat del poder! Que en una determinada conjuntura la direcció prenia una posició favorable al més ranci i estalinista centralisme democràtic, ell, sense dubtar ni un segon, s'encarregava de blasmar contra "els perillosos esquerranistes que no entenien la necessitat de la disciplina per a poder acabar un dia amb la dictadura". Sovint, el secretari general, en premi als seus importantíssims favors, l'enviava com a delegat plenipotenciari a l'estranger en representació de la nostra organització. A les acaballes de la dictadura, per tal d'anar centralitzant els esforços que ens permetessin acabar amb el feixisme, amb els quaranta anys de manca de llibertat, se celebraven a Roma, a París, a Berlín o Londres, trobades per a coordinar els esforços dels revolucionaris de l'Estat. Per no se sap quines estranyes circumstàncies -segurament la provada capacitat de maniobra que sempre tengué en Ribas i Thomàs davant els membres més influents del Comitè Central-, ell era l'encarregat de representar-nos -acompanyat, no mancaria més! per una camarada, viatges pagats, hotel, etc- a l'estranger.

No vull negar que, el temps que vaig militar en el partit, li vaig tenir una certa enveja: el veia al costat de qui comandava, anant i venint, viatjant sempre per Europa, mentre nosaltres anàvem consumint les hores en reunions amb obrers de la construcció, treballadores de la neteja dels hotels o amb aturats just arribats de la península. Eternes discussions per provar d'ensenyar els quatre fonaments de la història, els mínims drets que podien exigir al propietari de l'empresa (cartilla de la seguretat social; no fer massa hores extres; vacances anuals...) a l'habitació de darrere de qualsevol barutxo de barriada extraradial, entre munts de caixes de cervesa buides, restes de menjar, llaunes de tot tipus, cadires espanyades... Fum arreu. Consumíem cigarretes sense aturar i, per sopar, quatre galetes d'Inca amb una pastilla de xocolata o un entrepà de pernil. Els diners no bastaven per a anar més enllà d'una llauna de sardines o tonyina, un bocí de pa amb sobrassada.

Ell, l'illustre descendent del cap de la Falange local, emparentat amb rancis senyors de possessió, no hi era al nostre costat. Mai als bars de les barriades d'immigrats, en els ravals de treballadors mallorquins, ni quan, tapant la matricula del cotxe amb fang per a no ser identificats per la policia o la Guàrdia Civil, sortíem a fer una repartida de fulls subversius, pintades pels afores de Ciutat. No. A ell, no l'agafaren escrivint consignes per la llibertat en un carrer suburbial. Tampoc no record haver d'anar a la presó a portar-li roba o queviures, com férem amb tants agosarats companys dels quals ara ningú no recorda ni el nom.


Vint-i-cinc anys després d'aquests esdeveniments, ben situat a recer del poder, l'he d'anar a veure per a concretar la presentació del meu darrer llibre. Segur que em reconeix de seguida que em vegi! Hauré de mudar-me una mica. Diuen que es vesteix a les millors sastreries de Londres, que li porten colònia i perfums expressament de París. La imatge és avui un element bàsic, imprescindible en la promoció d'un artista. Anar mal vestit, portar als actes socials una dona lletja, no poder parlar del darrer llogaret exòtic descobert en el centre d'Àfrica... són signes, fets, que no contribueixen gens ni mica a la promoció del creador. El món de la ploma, de l'art en general, ha esdevingut avui dia un carnaval barat on compta igual o més que l'obra el tipus de festeta que fas en la presentació dels darrers treballs. Un marc adequat: convidar les primeres autoritats, parlar a la terrassa d'una possessió (convenientment modernitzada, és clar: majordom amb perruca i casaca del XVIII, Vivaldi a rompre, canelobres d'argent i, que no falti!, una mica de perfum) ajuda o, més que ajudar, esdevé el pilar bàsic de la teva promoció futura. L'origen familiar, el tipus de casa on vius, que el públic conegui el teu alt poder adquisitiu (demostrat en els cotxes que llueixes, el nombre d'amants amb les quals has sortit, els viatges que fas als indrets més exòtics del planeta) són condicions bàsiques per a la promoció artística sense els quals mai no seràs reconegut com a un valor ferm de la cultura.

Hem de pensar que l'onada de nou-rics que domina políticament i econòmicament la societat només coneixen el gust de la porcella o el preu del darrer cotxe d'importació (i el nom de guerra de la darrera noia que ha arribat al "Mustang Ranch"!). Malgrat el pretès interès per la pintura, la literatura o l'escultura, el cert és que tota la colla que ens comanda -siguin del partit que siguin- menyspreen ben a les clares els elements conflictius i subversius dins del camp de l'art. No se'n refien gens ni mica del món dels autèntics creadors. Això ja ho sabia i no em diu res de nou. Si hom s'hi fixa amb cura, sempre s'hi pot notar aquesta mitja rialla cínica quan -cada mil anys i per qualque necessitat imperiosa- anau a demanar un petit favor (local per a una representació teatral, sala de conferències per a presentar un llibre). Escriure, pintar, fer escultures, és el que tenen considerat més baix. Estranyes ocupacions a les quals només es dediquen els inútils, els subversius o els borratxos. Franco aplicava la llei de "Vagos y maleantes"! Ara el poder empra un sistema més efectiu i poderós: el de la marginació i el silenci (a menys que hom sigui de la colla dels qui comanden: el familiar, l'inútil, el beneit de la família que no ha servit per a estafar el proïsme i ara, des de la conselleria, poden -almenys ho intenten!- convertir en pintor de moda). No pots esperar res dels d'amunt si no serveixes per a fer de bufó oficial. A l'edat mitjana, els feudals a vegades llençaven un os al pallasso (poeta, rapsode, saltimbanqui) que els entretenia. Aquesta és la situació i no una altra quan em present, forçat per l'editor, davant el despatx del meu antic company de militància partidista.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS