Administrar

Pàgines del meu dietari (II) - Els problemes dels escriptors mallorquins – Els escriptors i les festetes literàries

pobler | 14 Juny, 2016 13:36 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (II) - Els problemes dels escriptors mallorquins – Els escriptors i les festetes literàries -


A vegades et veus obligat a tirar endavant aquesta mena de festetes socials: tenir contents els editors, anar a parlar amb els responsables de cultura de les institucions, promocionar la teva darrera obra... Amb el temps hem vist, amb sorpresa creixent com, tants d'amics i companys de partit (aquelles agosarades organitzacions que volien bastir la independència dels Països Catalans o el socialisme, entès com a poder dels treballadors) esdevenien eficients funcionaris de qualsevol partit de dretes, simples autonomistes de saló joiosos quan els criden per anar a saludar el Rei, al palau de Marivent. Sembla que tenir idees de progrés i avenç social eren coses de joventut, un pecat que ara -bon sou a final de mes, alt nivell de vida, xalets a la mar i a la muntanya, viatges exòtics- calia esborrar ràpidament de la memòria per a poder servir millor a qui pagava. I, si volies presentar el llibre els havies d'anar a veure. De principi no et volien reconèixer, trigaven setmanes a concedir-te l'entrevista, feien els despistat, no sabien que dir-te. Després -es necessita molta barra per arribar a segons quines alçades del poder- et saludaven com si res, tot esperant no els comprometessis amb la teva visita i marxassis aviat, sense que ningú pogués sospitar aquell tipus de relacions: escriptors, independentistes, esquerrans de feia vint-i-cinc anys... (Miquel López Crespí)


A vegades et veus obligat a tirar endavant aquesta mena de festetes socials: tenir contents els editors, anar a parlar amb els responsables de cultura de les institucions, promocionar la teva darrera obra... Amb el temps hem vist, amb sorpresa creixent com, tants d'amics i companys de partit (aquelles agosarades organitzacions que volien bastir la independència dels Països Catalans o el socialisme, entès com a poder dels treballadors) esdevenien eficients funcionaris de qualsevol partit de dretes, simples autonomistes de saló joiosos quan els criden per anar a saludar el Rei, al palau de Marivent. Sembla que tenir idees de progrés i avenç social eren coses de joventut, un pecat que ara -bon sou a final de mes, alt nivell de vida, xalets a la mar i a la muntanya, viatges exòtics- calia esborrar ràpidament de la memòria per a poder servir millor a qui pagava. I, si volies presentar el llibre els havies d'anar a veure. De principi no et volien reconèixer, trigaven setmanes a concedir-te l'entrevista, feien els despistat, no sabien que dir-te. Després -es necessita molta barra per arribar a segons quines alçades del poder- et saludaven com si res, tot esperant no els comprometessis amb la teva visita i marxassis aviat, sense que ningú pogués sospitar aquell tipus de relacions: escriptors, independentistes, esquerrans de feia vint-i-cinc anys...

Quina manera més absurda de perdre la paciència i la llavor! M'empreny amb mi mateix. Com si no sabés controlar les emocions. Fer dir al meu rostre una altra cosa. Dissimular el fàstic que em produeixen els oportunistes, els servils sense principis que han anat ocupant poltrones i llocs de comandament. En el fons, ja de bon principi, érem a trinxeres diferents. Llurs pares lluitaren amb Franco, els nostres a favor de la República. Fa vint anys, de jovençà, amb un grup d'amics havíem provat de boicotejar les presentacions dels patums d'aleshores (els companys que farien de criats del poder acotaven el cap, ànima i enteniment davant els professors que els havien d'aprovar). Ensinistrament per a la mentida. Camuflar la història. Bastir un discurs apte per a fer la migdiada de qui mana. Ofici de servils. Nosaltres criticàvem tots aquells sants barons de missa i comunió diària que ens havien amagat que Llorenç Villalonga va ser un destacat feixista en temps de la guerra (collaborador dels diaris del Movimiento i de la ràdio en el moment exacte en que començaven a actuar despiatadament els escamots d'extermini). Tampoc no ens digueren res del poema al general Franco de la poetesa M0 Antònia Salvà o de la conxorxa entre Llorenç Riber i la Guàrdia Civil (revisió de llistat de sospitosos) en la postguerra. Quan, amb el temps, ens assabentarem de com era de podrida la vida de tant "patriota exemplar" (patriota espanyol, evidentment) anaven a les presentacions per a llençar-hi pica-pica. Fèiem esclatar bombetes fètides. Després, pensant que havíem fet trontollar el simiesc reialme dels mandarins, ens fartàvem de riure a qualsevol bar de plaça Gomila.

Un sistema que empràvem sovint era escriure cartes als diaris sota noms falsos parlant malament dels escriptors que ens semblaven reaccionaris. Els pobres homes, la gent que combaté al costat dels feixistes, s'ho devien passar ben malament pensant en tota la gernació que no els podia veure.

Una vegada -era a finals dels seixanta, ho record a la perfecció-, ens reunirem -els aixelebrats aprenents de literats, revolucionaris de setze i disset anys que imaginàvem canviaríem el món a cops de declaració de principis, d'anàrquica acció provocativa i, sense pensar-ho gaire, amb la meva Olivetti, redactàrem una carta anònima adreçada al mateix Llorenç Villalonga. Era l'època gloriosa del seu "descobriment" per l'editor Sales, de les acurades correccions que li feia Jaume Vidal Alcover (Villalonga no sabia escriure en català). Altres companys d'estudis -els que més tard aspirarien eternament a ser els continuadors, fidels deixebles d'una rància concepció del fet cultural, i als quals no els importava gaire la sang vessada a Mallorca en temps de la guerra civil o la manca de llibertats que patia el poble, privat dels més elementals drets democràtics- anaven fins a la casa del famós fatxa a demanar audiència, un consell per a publicar, per a poder guanyar algun premi, a la recerca de la ritual signatura de la darrera novella publicada per l'històric anticatalanista en el "Club dels Novellistes".

Bel al contrari, nosaltres -anònimament és clar!- li dèiem: "L'esperit d' Aurora Picornell, les roges del Molinar, l'ànima de Jaume Serra Cardell, Llorenç Bisbal i tres mil mallorquins i mallorquines que ajudares a assassinar, reencarnats en les noves generacions, et vendran a cercar, ronden ja prop del teu casal i trucaran a la porta de la cambra on dorms, de nit, quan menys ho esperis, maleït soci del comte Rossi i tots els altres assassins del nostre poble. No ho dubtis que tornen esser aquí, ben al costat teu. Ho sabràs ben cert el dia -no gaire llunyà- en què trobaràs mort damunt el llit, el moix que acarones. Pensa, i això ho saps a la perfecció que no et perdonàrem cap dels crims que ajudares a cometre, animant, des de la ràdio i els diaris a la neteja d'esquerrans illencs. Ressonen de nou tambors en la plaça de la Bastille! Ja s'enllesteixen les carretes que t`han de portar fins a la guillotina! Estàs advertit". I signàvem: "Robespierre".

No sabem quin efecte devien tenir tanta anònima missiva. Potser se'n rigués com se'n va riure de la mort de tants milenars de persones en temps de la guerra. Tothom coincideix en considerar-lo un gran cínic, un home sense principis ètics ni morals -i és precisament aquesta valoració, el saber que era un esser desprovist de qualsevol consideració envers el poble el que el fa "exquisit", un gran intellectual, un excel.lent novellista per a alguns.

Els que el conegueren a l'època d'esplendor, a les tertúlies del bar Riskal diuen que sí, que a vegades ho comentava com si res, però amb el rostre transmudat:

-"Avui he rebut un anònim. Potser siguin comunistes. Partidaris del Concili Vaticà II. No ho sé amb certitud".

Comenten que li tremolaven les mans, quan es mostrava la nostra carta als contertulis, sense deixar-la llegir a ningú.


En el fons, llevat algunes excepcions honroses, el cert va ser que de seguida que els assassins de Falange tocaren a l'ordre, n'hi hagué pocs que es resistissin a anar rere els vencedors. La plana major dels catalanisme illenc es retractà de seguida i -obligats per la força de les circumstàncies- anaren demanant l'entrada a Falange Española y de la JONS. Els germans Villalonga (tant en Miguel com en Llorenç) jugaren a fons aquesta carta: la dels selectes, la de l'elite vencedora, els "exquisids" que estan per damunt del bé i del mal. No cal justificar-ho ara amb excuses: "eren coses de joventut". El mateix Llorenç Villalonga ho deixava ben clar en unes declaracions que va fer a Diario de Mallorca l'any 1966: "Mi posición política es la misma de la 1936". Si fins i tot estava contra les resolucions del Concili Vaticà II i considerava el papa Joan XXIII com un perillós esquerranista que podria portar el comunisme al món! Vaja quins són els fonaments de la nostra cultura! Senyores de possessió, vivint a esquena de quaranta, cinquanta jornalers als quals -quan era festa senyalada i havien treballat de sol a sol tot l'any, els donaven un pa per a la família-. I venga escriure de la "pageseta garrida" i dels esclatants horabaixes que es contemplen des de la terrassa del casalot mentre els porquerets -analfabets, sense poder anar a escola- porten els verros a la soll i les allotes -també sense escola-, cruixides per tot un dia de recollir ametlles, desfetes pel mal menjar -mortes de tuberculosi, de febres les que feinejaven a les marjals de l'albufera-, saluden, sense quasi poder alçar el cap i s'asseuen, atordides, davant el plat de fang esportellat que els ha parat la cuinera: una cullerada de sopes amb col -pa dur, cal aprofitar-lo, no fer malbé el menjar que ens dóna el senyor, diria la insigne poetesa-.

Tot això ens ho amagaven els petits comissaris provincials, com si no tenguéssim dret a saber-ho, com si no comptàs. El racisme de Bearn? Quina importància tenia davant la pretesa "bellesa" de la novella? No ens havien explicat -ho hem anat descobrint a poc a poc, amb els anys i les lectures- que hi ha una "finor" que sedueix als aristòcrates i un altre tipus de "bellesa" (espiritual, humana, popular) que sedueix els fills del poble. Perquè -i això si que no ho perdon a cap dels pretesos intellectuals que alletaren la meva adolescència- els Bearn són rossos. Rossos tots els Bearn! Rossos i d'ulls blaus!

Però és d'estranyar un contingut semblant, aquesta mena d'escriptura en gent que fruïa i participava activament en l'eliminació física del catalanisme d'esquerra, del moviment popular mallorquí?


Ara que han passat els anys he anat copsat el sofisticat grau de la divisió del treball entre els senyors mallorquins -la nissaga de sang que ens oprimeix d'ençà l'extermini de les Germanies-. Uns elaboren la història dels dominadors, escriuen les novelles, poemes, obres de teatre que "elevaran" el seu esperit; altres, manen els soldats, dirigeixen els escamots d'afusellament, premen els gallets de les pistoles en el moment del tret de gràcia... També hi ha capellans que oficien els Tedéums per les victòries i allotes de casa bona que s'obrin de cuixes davant els valents voluntaris italians i alemanys que han vengut a les Illes ha salvar hisendes, rendes, fàbriques i possessions... Igualment que hi ha escriptors que prediquen en favor de l'extermini de la cultura catalana a les Illes, en favor de l'anihilació física i política de l'esquerra i que després basteixen falsos mons de bisuteria barata -gernació d'irreals aristòcrates interessats per l'art i els seus jornalers-, practicant a fons la prostitució intellectual més sofisticada; altres -i en són més simpàtics, ja que no amaguen rere sortilegis culturals la venda de cos i ànima- són autèntiques prostitutes en l'accepció antiga i carnal del terme. Però tot plegat -intellectuals prostituts o prostitutes de casa bona-, la feina és la mateixa. Bastir un univers sense cabuda per a cap concepte de justícia i igualtat i on, fins i tot, l'evangeli -reparteix el que tens i seguin- sigui un rumor inintelligible en els mils capvespres grisencs d'aquesta eterna postguerra que s'allargassa sense finir mai (malgrat es disfressi d'ordinador nou, Internet i cotxe esportiu a la porta del xalet). Era per això que ens revoltàvem de joves i per que ja sabíem com el poema pretesament més "bell", la novella que "produïa bellesa" no eren més que la coartada dels assassins. El vel que cobria tota la sang derramada pels pares -tant en el front, com en els tallers i oficines-. Els volíem fer patir, els reaccionaris, la colla de patums estantissos. Si haguessin sabut que érem quatre joves afeccionats a la literatura! Ens pensàvem que, fent aquella mena de terrorisme cultural, ajudàvem a l'hipotètic canvi social que havia de venir. Aleshores tots ho érem republicans. Ningú no s'hagués imaginat mai que el partit de Santiago Carrillo i el seu "infallible" Comitè Central subvencionat per Moscou i els dictadors d'altres països de socialisme degenerat, o l'organització de Pablo Iglesias, fossin tan bons de comprar. Amb poltrones assegurades als Parlaments central i autonòmics, amb les direccions cobrant de l'estat, renunciaren de seguida al socialisme, a l'autodeterminació dels pobles de l'Estat. A partir de l'any setanta-sis tot varen esser signatures de pactes anti-obrers amb la patronal, de vinclades d'esquena davant la monarquia, d'aplaudiments a l'exèrcit i a la Guàrdia Civil.

Però ara som jo qui es troba en una difícil circumstància. El que ha d'escollir un camí. El propietari de l'editorial m'ha dit que miràs de fer la presentació a una famosa i nostrada institució. Els bancs guanyen tants doblers que es permeten tenir Cases de Cultura arreu per a fer veure els incauts que es preocupen de l'art.

A vegades, quan m'he vist obligat a muntar algun saraus de promoció, ho he fet a locals una mica marginals: bars o restaurants on la gent jove va a escoltar una mica de música, on existeix un ambient informal que no obliga a anar-hi mudat o amb corbata. Els militants i simpatitzants dels darrers grups resistents de Ciutat hi solen acudir després de les reunions on encara preparen els actes de protesta contra l'invasió imperialista en qualsevol país del món. A les sales de conferències de les institucions, si no hi vas ben vestit i encorbatat pareix que has fet un crim! Els joves progressistes, els membres dels collectius en defensa de la pau, els militants de les restes d'antics partits marxista-leninistes que avui lluiten pel reciclatge dels fems o ajudant a marginats i sidosos, no s'atrevirien a provar d'entrar en un d'aquests caus on, teòricament, les nostres milionàries institucions fan "cultura".

Tendrien por que els servies de seguretat pagats per Consell o Ajuntament els tragués fora o els emmanillàs i cridàs després a la policia. Més d'una vegada això ha succeït. Ara torna a estar mal vist portar els cabells o la barba llargs, anar amb texans, portar la senalla penjada com en temps de la transició...


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS