Administrar

Mallorca, anys 70 – Hippies i marxistes - Crònica sentimental de transició

pobler | 06 Juny, 2016 14:13 | facebook.com

Mallorca, anys 70 – Hippies i marxistes - Crònica sentimental de transició -


Quina mena d´aventures s´esdevengueren peregrinant pels llogarets d´aquell immens país, ple de les més estranyes i curioses creences i pràctiques religioses? Sembla que, finalment, tornà del viatge iniciàtic sense l’al·lota i malalt. Vengué amb una greu hepatitis a conseqüència de les males condicions higièniques i d´alimentació que havia suportat anant a peu pels indrets més inversemblants. Enamorat, decidí seguir fos on fos la complicada recerca del Nirvana que la noia perseguia. Un endeví de Calcuta la convencé quan li explicà que ja era a punt de poder entrar en el cercle interior de la Coneixença Absoluta. L´al·lota, digué aquell monjo vestit de groc, ja havia fet totes les reencarnacions necessàries. Durant dos mil·lennis, l´esperit de la noruega es reencarnà en serp, elefant, infant mort prematurament, soldat, tigre, rata, gavina, princesa i escarabat. Finalment, després de vagar durant segles sota l´ombra protectora dels déus hindús li havia estat donat arribar a la darrera transformació. Tan sols li mancava fer la ritual oferta de llet de cabra i mel a la deessa Kali, temuda i respectada arreu. (Miquel López Crespí)


Érem a la presó.

Romaníem nus davant la taula.

El funcionari havia de mirar tots els orificis del nostre cos. Vés a saber quines perilloses armes, drogues i quins missatges secrets hi podíem portar amagats!

De sobte, vaig copsar que un dels vigilants era n’Enric, un antic company de reunions clandestines. Era ell de veritat o l´escassa il·luminació de la sala em feia veure visions? Per quins motius no m’havia dit res i feia com si no em conegués? És summament difícil arribar a esbrinar els motius secrets que fan actuar en un sentit o un altre les persones. Com era possible aquella transformació? Qui hauria pensat que acabaria fent aquesta feina! Era un jove molt interessat en la cultura i llegia els darrers llibres prohibits que, d´amagat, arribaven a Palma. Als horabaixes compareixia per la llibreria del passatge Mestre Torrandell on jo treballava. L’acompanya fins al cotxe del propietari, a pocs metres del local. A dins, hi guardàvem els llibres perseguits per la dictadura: material provinent d’Amèrica Llatina, especialment de l’Editorial Losada, de Segle XXI, de l’Editorial Progreso de Moscou i d´Edicions Catalanes de París... Tampoc no hi mancaven les darreres publicacions de Ruedo Ibérico i de l’Editorial Ebro, que ens arribaven directament de França mesclades amb llibres de text per a estudiar francès, anglès i alemany. Una bona troballa, el truc dels llibres per als instituts i acadèmies d´idiomes! Provinents de París, Berlín i Londres, cada dia arribaven a Palma centenars i centenars de paquets. Com revisar tantes saques de correus? Era materialment impossible!

Amb Domingo, el propietari del negoci, anàvem a cercar els paquets del dia i, després de tancar la porta de la llibreria, obríem les caixes provinents de l´estranger. El material prohibit de seguida anava a parar al cotxe.

Cap a les sis de la tarda, el local es convertia en un cau de trobades dels més diversos sectors de l’antifranquisme. Hi compareixien militants de totes les tendències i, especialment, de maoistes del Moviment Comunista, carrillistes i membres l´Organització d´Esquerra Comunista.

Ja no record si vaig ser jo qui el va presentar al nostre secretari general o va ser ell mateix qui entrà en contacte amb algú de Filosofia i Lletres. El cert és que, amb el temps, Enric va esdevenir un bon militant i es va destacar moltíssim a les assemblees, combatent les posicions contràries a la República i la Independència d´alguns dels agitadors més famosos de Juntes i Plataformes Democràtiques.

De cop i volta desaparegué de l’organització i ningú no en sabia noves. Els estudiants de Filosofia i Lletres havien perdut tota mena de contacte amb ell. Ens preguntàvem on era, què feia, on el podíem trobar.

Endebades.

Era com si una nau provinent d´una altra galàxia l´hagués xuclat a l´interior i, a la velocitat de la llum, navegàs més enllà del sistema solar.

Passats mesos i mesos, començàrem a tenir alguns indicis que ens serviren per a resoldre tan misteriós enigma. Amics que el coneixien ens digueren que s’havia enamorat d´una turista noruega seguidora d´una secta religiosa hindú. Va ser quan començà a deixar de comparèixer a les reunions. Alguns companys el veieren, esperitat, per plaça Gomila, rient, bevent xampany amb l´estrangera. Més endavant algú el va trobar per Formentera, a l´època més intensa dels hippies. Es banyaven nus sota la lluna i, durant uns mesos, va viure de fer collarets amb les copinyes que trobava a la platja. Era de moda la consigna de “fer l´amor i no la guerra” i abundaven per Eivissa i Formentera munió de colles de joves anglesos i nord-americans que havien abandonat els estudis i navegaven sense rumb fix, escoltant música de Ravi Sankar, Donovan, Joan Baez i Bob Dylan. Tanta gent que, en pocs anys, substituïren Marx i Engels per la més curiosa mercaderia mística de qualsevol secta hindú o tibetana.

Després es va saber que, amb la noia nòrdica, marxà a l´Índia, on hi va romandre més d´un any.

Què havia passat amb aquella coneixença? Quina mena d´aventures s´esdevengueren peregrinant pels llogarets d´aquell immens país, ple de les més estranyes i curioses creences i pràctiques religioses? Sembla que, finalment, tornà del viatge iniciàtic sense l’al·lota i malalt. Vengué amb una greu hepatitis a conseqüència de les males condicions higièniques i d´alimentació que havia suportat anant a peu pels indrets més inversemblants. Enamorat, decidí seguir fos on fos la complicada recerca del Nirvana que la noia perseguia. Un endeví de Calcuta la convencé quan li explicà que ja era a punt de poder entrar en el cercle interior de la Coneixença Absoluta. L´al·lota, digué aquell monjo vestit de groc, ja havia fet totes les reencarnacions necessàries. Durant dos mil·lennis, l´esperit de la noruega es reencarnà en serp, elefant, infant mort prematurament, soldat, tigre, rata, gavina, princesa i escarabat. Finalment, després de vagar durant segles sota l´ombra protectora dels déus hindús li havia estat donat arribar a la darrera transformació. Tan sols li mancava fer la ritual oferta de llet de cabra i mel a la deessa Kali, temuda i respectada arreu.

Portaven pocs diners i, sovint, menjaven el que la gent els donava sense mirar gaire les condicions dels queviures que rebien. Arribàrem a saber que Olga morí a conseqüència d´una greu malaltia en banyar-se en el Ganges.

Fins aquí els rumors, els indicis que poguérem conèixer amb el pas dels anys. El misteri continuava. Què va passar exactament en el viatge? La mort de l´al·lota accelerà el retorn a Mallorca del nostre amic?

Amb el temps, la història de Enric va deixar de ser notícia. Sabíem que guardaria els secrets de l’organització malgrat que ja no era nostre costat. Jo mateix hauria posat la mà al foc i així ho vaig comunicar al partit. Parlant amb Mateu Ferragut, li vaig explicar que no calia preocupar-se per la seguretat interna. Enric, malgrat que ja no acceptàs la disciplina partidària, era de fiar fossin quines fossin les seves creences actuals. Si de cas passava per la llibreria, m´encarregaria de demanar-li si necessitava res.

No tornà mai a comprar llibres pel passatge de Mestre Torrandell. Desaparegué de la vida cultural i política palmesana. No el vaig tornar veure a les presentacions de llibres progressistes de la Llibreria Tous i l´Ull de Vidre. Tampoc comparegué pel Cineclub Universitari del Salón Rialto, a les estrenes de pel·lícules d’Art i Assaig. Semblava que ja no visqués a Palma. I, més d´una vegada, vaig pensar si hauria marxat novament a l´Índia, a continuar l’aventura interrompuda per la malaltia i la mort.

De veritat era ell, Enric, actuant com un robot, mecànicament, sense mirar qui tenia al davant? Mentre anava deixant els objectes damunt la taula, el mirava de reüll. I si m´equivocava? Aquell funcionari era molt vell. I si Enric hagués mort just després de tornar de l´Índia? Tothom recordava que vengué malalt, amb un cert color grogós al rostre que proclamava l´hepatitis i les penúries del viatge. Quin sentit tenia que no ens volgués reconèixer, pronunciar unes paraules. Res no ens indicava que sabés qui érem, que recordàs la nostra antiga amistat.

Jaume Calafell i Guillem Salomó em miraven, demanant-me amb un cop d´ull si, efectivament, el funcionari podia ser l´antic company. Tanmateix, si no volia dir res... quin sentit tenia continuar fent especulacions? Arribats a la situació en què ens trobàvem, no tenia sentit reiniciar una amistat esdevenguda fonedissa amb el temps. Feia de carceller, és a dir, de botxí.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS