Administrar

Mallorca: crònica sentimental de la transició (records de l´antiga presó de Palma)

pobler | 23 Maig, 2016 11:41 | facebook.com

Mallorca: crònica sentimental de la transició (records de l´antiga presó de Palma)


Novament se sentí el grinyol de les reixes. Per quins motius les portes de les cel·les de casernes i comissaries sempre fan aquest soroll de pel·lícula de terror? No hi ha cap sistema per silenciar el concert que fan els panys d´habitacles i galeries? Sempre i en tot moment, el mateix so agre del ferro que et penetra fins al fons del cervell i que, de nit, no et deixa descansar. Jaume Calafell va arribar a la conclusió que, alguns dels vigilants eren posseïts per un sadisme malaltís. Els dominava un malsà desig de fer palès el seu poder damunt nosaltres: fer-nos formar cada parell d´hores pel recompte, obligar-nos a netejar les rajoles fins aconseguir que brillassin talment fossin noves... (Miquel López Crespí)


Novament se sentí el grinyol de les reixes. Per quins motius les portes de les cel·les de casernes i comissaries sempre fan aquest soroll de pel·lícula de terror? No hi ha cap sistema per silenciar el concert que fan els panys d´habitacles i galeries? Sempre i en tot moment, el mateix so agre del ferro que et penetra fins al fons del cervell i que, de nit, no et deixa descansar. Jaume Calafell va arribar a la conclusió que, alguns dels vigilants eren posseïts per un sadisme malaltís. Els dominava un malsà desig de fer palès el seu poder damunt nosaltres: fer-nos formar cada parell d´hores pel recompte, obligar-nos a netejar les rajoles fins aconseguir que brillassin talment fossin noves... Els sistemes de demostrar una pretesa superioritat eren infinits! Et podien negar l´accès a la petita sala de lectura que, malgrat que hi havia algun diari retallat pel sacerdot del centre, encara podies entrellucar que s´esdevenia més enllà dels murs. I, de nit, en cas de malaltia greu, podien fer com si no et sentissin, trigar temps a obrir-te la porta de la cel·la. Arribar tard, en definitiva. Comparèixer quan ja no hi ha res a fer per guarir-te. Les morts “legals” són sempre possibles i passen en més d´una ocasió. Ningú no ho investiga mai. “Va morir d´un atac de cor!, sentencien. “Qui, sap, potser patia alguna malaltia desconeguda. La mort sobtada sempre ha existit. Una llàstima, pobre home!”, és la conclusió, i arxiven la carpeta amb l´informe. Ara érem enmig de la rotonda que et permetia veure els diversos corredors de l’edifici. Una mena de construcció semblant a la Model de Barcelona i Carabanchel, a Madrid, i que havia vist sovint en fotografies i documentals. En el centre, una torre de control servia per a vigilar bona part de la presó. Bastava un home situat a l´interior per a tenir a l’abast la vida de centenars de persones. Un funcionari ben protegit per pantalles de cristall antibales, amb tot de telèfons a l´abast per avisar la Guàrdia en cas de necessitat.

Què podia passar si s’esdevenia una rebel·lió? Quasi res. Ningú no podia entrar a la torreta ni rompre els vidres que protegien el vigilant. Just en el primer minut que passàs el més petit incident, l´home premia l´alarma. La caserna de la Guàrdia Civil estava aferrada a la presó i la Policia Armada tan sols trigaria cinc minuts en comparèixer des del Passeig Mallorca.

On ens portaven? No ho sabíem. L´oficinista que s´havia fet càrrec de la documentació no ens explicava res. A mesura que anaven avançant per la rotonda en direcció a una de les galeries de la planta baixa podíem veure, a l’entrada dels patis, com els reclusos deixaven els jocs i ens miraven encuriosits. Segurament quan ells entraven a la presó no hi hagué tant rebombori. Ni crits al carrer, ni corregudes, ni els grisos llançant gasos als manifestants. Normalment els petits lladres que són condemnats a un parell d´anys de presó arriben sols, desvalguts si no tenen ningú a Palma, o acompanyats per una mare plorosa, una germana, l’esposa. Aleshores nosaltres no parlàvem de “lladres”. Era l´època de la COPEL, la famosa Coordinadora de Presos en Lluita que exigia millores en les condicions de vida de les presons i la revisió dels judicis per als presos socials. Allà dins mai no coneguérem cap intern que fos un milionari, un gran especulador, capitalistes que, fent malbé recursos i territori, s´enriquien amb el que pertanyia al poble.

Al cap d´uns dies, quan poguérem sortir de les cel·les d´aïllament, després de complir el que es deia “el període”, alguns dels presos ens portaren retalls de la premsa que informaven del nostre procés, de les manifestacions davant el jutjat. Com s’ho feien per aconseguir tan ràpidament diaris de l’exterior? Mai no ho poguérem esbrinar. Era curiós. De seguida, en unes hores, els centenars d´habitants d´aquell submón ja sabien qui era el detingut ingressat tal dia. Contactes amb algú dels jutjats? Funcionaris que, per diners, proporcionaven, qualsevol cosa?

-Si tens diners –deia en Sergi, un cambrer condemnat a set anys de presó per ser reincident en petits robatoris- aquí pots trobar de tot. Cocaïna, revistes pornogràfiques i, si ho vols, una trobada amb la dona al racó on es guarden els estris de la neteja. Per uns duros no fregaràs mai el terra ni t´apuntaran al servei de cuina. Sempre tendràs criats que ho faran i et portaran a la cel·la el que vulguis: llibres del carrer, menges especials, una ensaïmada diària del millor forn de Palma, el diari sense retallar...

Havíem deixat la torre de vigilància darrera nostre. El funcionari anava al davant, sense mirar-nos, segur que seguíem les seves passes. Instintivament vaig mirar el trespol. No portàvem cadenes però era ben igual que si ens haguessin fermat com als esclaus que els negrers capturaven a l’Àfrica. El passadís era fosc i, com en tots aquests llocs, sembla un dogma a complir que la il·luminació elèctrica ha de ser sempre dèbil, esquifida.

La grisor et fa veure la realitat d’una altra manera. Desapareix qualsevol color alegre, resten dissimulats els grocs, el roig, el tons cridaners. Quan camines per aquests indrets sembla que tots anam vestits amb el mateix uniforme carcerari. T’imagines a tu mateix, els que t´envolten, amb pantalons i camises grises. Grises com la pintura de la part baixa de les parets, com les rajoles, con els barrots de les finestres, les portes de les cel·les, les taules del menjador. Un gris que em recordava els anys de servei militar, a Cartagena. En aquella època em vaig cansar de pintar d´aquest color els vells i inútils vaixells de l’Armada espanyola i uns submarins heretats de la Segona Guerra Mundial que no podien submergir-se sota perill d´enfonsament en la provatura. Les autoritats militars i carceràries... compraven la pintura a l´engrós?

El funcionari obrí una porta sense cap cartell identificatiu. Rere un taulell havia altres dos homes, amb el mateix uniforme. Ens devien esperar, ja que de seguida, en rebre la documentació, ens digueren, amb veu aspra i indiferent:

-Deixin el que porten damunt la taula. Poden conservar les ulleres. Però han de deixar la cartera amb els diners, el carnet d’identitat, els objectes metàl·lics... Tan sols poden tenir els estris de neteja, sabó, la pasta de dents, tovalloles, roba interior... Tota la resta anirà dins una capsa que els lliurarem que surtin en llibertat.

Tot semblava rutinari, mecànic. Sentia la veu dels guardians com qui escolta un robot. Paraules seques. Per a ells, nosaltres érem simples objectes i ens tractaven com a tals. Res no els importava de la nostra vida, dels somnis que poguéssim tenir, dels motius pels quals ens havien detingut.

El seu rostre no expressava cap emoció. Ni el soroll ni els trets de la manifestació els havien provocat la més mínima espurna de curiositat. Drets davant la taula, veient com anàvem deixant el que portàvem a les butxaques, m´adonava de l´extrema fredor d´aquelles persones. M’hauria agradat conservar la fotografia de Joana. Però ja era tard. La meva capsa ja era al capdamunt d´un prestatge, a un gran magatzem on es guardaven els objectes dels interns. Cap distinció entre els presos comuns i els polítics. Les capses amb les nostres pertinences eren al mateix indret i res no les diferenciava de les altres. Tots, sense excepció, esdeveníem habitants del mateix univers, de la mateixa maquinària capoladora de somnis i esperances.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS