Administrar

Crònica sentimental dels anys 70 - Records de l´antiga presó de Palma (Mallorca)

pobler | 20 Maig, 2016 13:02 | facebook.com

Crònica sentimental dels anys 70 - Records de l´antiga presó de Palma (Mallorca) -


Què faríem nosaltres, si la reforma del règim triomfava? Qui de tota la colla continuaria lluitant pel socialisme? I si el temps desgastava il·lusions i esperances, convertia la sang ardent en aigua i el record de l´època més lluminosa de la nostra existència eixia de la memòria? O encara pitjor: que nosaltres mateixos la volguéssim esborrar, fer com si mai no hagués existit? Seríem capaços de tanta misèria moral, d´arribar a tal grau d´abjecció per restar al costat del poder, renunciar a la recerca de la justícia i la veritat? Fins on seríem capaços de resistir les envestides del demà? Possiblement els companys que eren enmig del carrer no podien endevinar els meus pensaments. Unes idees pessimistes, evidentment. Però tot podia canviar en dies. Els partits en els quals militàvem amb una passió sense límits podien esdevenir fum, cendra, a conseqüència de la canviant situació política del moment. (Miquel López Crespí)


Eren les deu en punt del matí. La pluja s’havia intensificat i el ruixat impedia la visió de la ciutat. Marxàvem cap a la presó amb certa dificultat a causa de la caòtica circulació. Vianants i conductors anaven cap a unes, en aparença, inajornables feines quotidianes. Cap signe exterior podia fer sospitar que aquell era el cotxe encarregat de portar determinats detinguts a la garjola. El baf de la nostra respiració entelava els vidres. Anàvem en un atrotinat Seat 127 que ja necessitava una reparació urgent. Pareixia que d’ençà que el compraren, no havien fet res per a mantenir-lo en condicions.

El conductor no deia ni una paraula. Segurament tractava de copsar els motius ocults pels quals unes persones que, pagant la multa, podrien romandre en llibertat provisional s’estimaven més passar per aquell tràngol. Més d´un cop li vaig sorprendre una mirada d’estranyesa, com si l’home volgués assegurar-se que no portava dins el vehicle folls perillosos, individus que, en el moment més inesperat li poguessin clavar un ganivet per l’esquena.

La situació em feia somriure.

Tot plegat era summament curiós. El jutge ens enviava a la presó però no anàvem emmanillats. A les oficines, abans de pujar al cotxe, les empleades del jutjat comentaven que era la primera vegada en la vida en què veien portar detinguts amb les mans lliures. Ningú no recordava un fet semblant. Nosaltres tampoc ho enteníem.

Aquella llibertat de moviments ens va permetre saludar la manifestació de suport amb el puny tancat.

Quan ens detingueren a Inca per repartir la nostra revista, la Guàrdia Civil encarregada de portar-nos a Palma, ens emmanillà als seients de l´autobús. Se n´havien oblidat? Era el jutge que, intencionadament, no donà les oportunes instruccions. O les nostres companyes dels jutjats havien parlat amb el conductor?

Em feia aquestes preguntes quan, inesperadament, vaig veure passar alguns vehicles coneguts. Els manaven els companys del partit que ens encerclaven tocant el clàxon, fent onejar banderes roges i republicanes. En veure l´espectacle, el secretari del jutjat ens mirà preocupat, com si es preguntàs què farien els eixelebrats que ens seguien.

Quan enfilàrem el carrer de 31 de Desembre cap l’indret on havien bastit la nova presó, allò ja era una caravana. Vaig poder contar més d´una dotzena de cotxes! Els conductors d´aquella hora del matí van començar a adonar-se que passava alguna cosa estranya. Els companys anaven llançant fulls volanders amb l’explicació de la detenció, amb l’exigència de la llibertat per a tots els partits d’esquerra. En passar davant Magisteri, que era un centre on el partit tenia nombrosos militants i simpatitzants, una multitud d´estudiants i professors ja eren al carrer. Magisteri s’havia mobilitzat en massa! Vaig pensar en la feina excel·lent que hi feien Antoni Miranda, Margalida Rubí, Àngels Rotger, Josefina Fuster, Gabriel Horabona... Quina tropa de joves revolucionaris! Els estudiants, en veure la comitiva, l´escàndol dels clàxons, s’hi apuntaven i, sense por a la Social, seguien el cotxe dels jutjats amb càntics i consignes contra la dictadura.

Va ser com una rampellada procedent d´un llunyà estrat de la memòria. Per uns segons quan, a l´altura de s´Escorxador, ensopegàrem amb els alumnes de Magisteri, vaig pensar en el futur. Què seria de nosaltres en acabar la carrera? Qui resistiria els cants de sirena del poder, els substanciosos oferiments per a integrar-nos en les diferents àrees de gestió de la societat? M´adonava que, els deu anys que portava d´avantatge a la majoria de companys, refredaven el meu estat d´ànim i no em deixaven portar per l´alegria desfermada de tants d´amics. El pare, l´oncle, m´havien explicat moltíssimes històries de l´oportunisme en temps de la guerra, dels endollats a la rereguarda, dels falsos antifeixistes que lluïen enormes pistoles al cinturó i eren enmig del carrer, puny enlaire, quan els voluntaris marxaven a morir al front alhora que ells retornaven als despatxos. Tants republicans de boqueta, fent favors d´amagat als feixistes del barri, per a poder situar-se a recer del franquisme quan la República fos derrotada.

Què faríem nosaltres, si la reforma del règim triomfava? Qui de tota la colla continuaria lluitant pel socialisme? I si el temps desgastava il·lusions i esperances, convertia la sang ardent en aigua i el record de l´època més lluminosa de la nostra existència eixia de la memòria? O encara pitjor: que nosaltres mateixos la volguéssim esborrar, fer com si mai no hagués existit? Seríem capaços de tanta misèria moral, d´arribar a tal grau d´abjecció per restar al costat del poder, renunciar a la recerca de la justícia i la veritat? Fins on seríem capaços de resistir les envestides del demà? Possiblement els companys que eren enmig del carrer no podien endevinar els meus pensaments. Unes idees pessimistes, evidentment. Però tot podia canviar en dies. Els partits en els quals militàvem amb una passió sense límits podien esdevenir fum, cendra, a conseqüència de la canviant situació política del moment.

A poc a poc ens anàvem apropant a la nova presó. Des de la distància ja podíem distingir les teulades dels edificis acabats de construir feia poc. De cop i volta, just davant la porta principal, vérem mitja dotzena de jeeps dels grisos, amb cascs, disparant gasos lacrimògens. Guillem Salomó obrí la finestreta del vehicle i, de seguida, un núvol de gas ens penetrà dins els pulmons.

Se´ns feia difícil respirar.

-Tanca, no siguis babau. Si entra un cartutx aquí dins ens pot matar –li vaig dir, alhora que anava veient l’espectacle que teníem al davant-.

Semblava que hi havia més manifestants que a Palma i pels carrers propers a Magisteri! Els companys del partit i nombrosos simpatitzats eren davant la presó. Començava a entendre la manca de desplegament policíac davant els jutjats. Potser al Govern Civil havien calculat que la majoria de “subversius” voldrien acomiadar-se de nosaltres. Un error summament important i que havia facilitat la tasca de propaganda dels nostres camarades!

La Policia Armada actuava sense miraments. Sentíem les sirenes dels jeeps encerclats pels manifestants. Vaig contar sis furgonetes amb tots els policies amb casc i escut. Un oficinista conegut del xofer digué que feia més de mitja hora que duraven els enfrontaments. Dos estudiants, ferits per la policia, havien estat ingressats a l´hospital de Son Dureta. Els concentrats que, en un principi, mantenien una actitud pacífica, començaren a llançar pedres a les forces repressives en veure córrer la sang dels amics enmig del carrer.

Els policies es defensaven disparant cartutxos de gas i bales de goma que, agafats pels manifestants, eren llançats novament cap a les furgonetes. La pluja s’havia intensificat però ningú no abandonava l´indret de la batalla. El secretari dels jutjats s’apropà a l’entrada dient al capità que portava tres detinguts per ingressar amb urgència. El deixaren passar mentre continuaven els trets. Algú llançava pedres. Se sentia el soroll dels impactes contra el capó i les portes dels vehicles oficials. Quan travessàrem la barrera, el gas ja havia penetrat dins del vehicle. Tossíem i ploràvem sense aturar.

Sortírem del vehicle el més aviat possible. Tanmateix, la boira àcida ens envoltava igualment. Jaume Calafell no hi veia gens. S’agafava a Guillem Salomó. Anava a les palpentes, amb por a caure d´un moment a l’altre. Se sentien a la perfecció els trets de la Policia Armada i les consignes dels manifestants que, a l’exterior de la presó, continuaven demanant la nostra llibertat. Les altes parets enfilferrades de l’edifici esmorteïen un poc el soroll dels enfrontaments. Era possible que tot aquell enrenou hagués sortit de forma espontània o havia estat organitzat pel partit? Jaume i Guillem devien pensar el mateix. En tancar-se rere nostre la porta d’entrada, em digué:

-Vols dir que ha estat una protesta sense organitzar i nosaltres no hi tenim res a veure? No record que, a les reunions preparatòries, haguéssim donat instruccions d´organitzar una acció d´aquest tipus davant la presó. S’havia decidit concentrar els amics a la plaça del Mercat, davant els jutjats i deixar les protestes a la carretera de Valldemossa per a més endavant.

Vaig copsar que Jaume i Guillem ja podien obrir els ulls amb certa normalitat. El secretari del jutjat ens guiava per la terra de ningú que anava des de la porta d’entrada fins a la recepció i les oficines. Entre les parets de l’edifici principal i les murades que envoltaven el complex carcerari hi havia una distància de seguretat d´uns quinze metres. I, a cada cantó, alçant-se cap al cel, les torres des d´on vigilaven, armats amb metralladores, els números de la Guàrdia Civil.

Una espècie de camp de concentració. Altes parets, filferro arreu, barrots. De cop i volta, mentre avançàvem fins a la porta de l’infern, vaig pensar en les històries que el pare em contava sobre les presons de la postguerra. En uns segons em vengué al cap el que significà per a aquells joves que volgueren canviar el món l’entrada a l’univers de la tortura i els afusellaments en massa. Almanco ara, al final de la dictadura, sabies que era difícil que et torturassin com feia uns anys. Malgrat la censura existent, mai no podrien amagar el que es feia a casernes i comissaries. Per als grups de la resistència armada, pels militants d´ETA i el FRAP, no havia canviat res. Es continuaven emprant els mateixos mètodes criminals: la caputxa damunt el cap, l´electricitat en els genitals, les pallisses a cops de puny i tovalloles banyades, submergir el cap del detingut dins la banyera, privar-te de dormir, interrogatoris a qualsevol hora de la nit, amenaces de violar l´esposa, simulacres d´execucions... Qualsevol dels sistemes de tortura que ensenyaren els sicaris de Himmler a la policia servia per provar de treure informació.

El secretari del jutjat portava sota el braç la documentació per lliurar a les oficines. Encara sentíem els crits dels manifestants. Les consignes de “Policia assassina!” i “Dissolució dels cossos repressius!” arribaven, nítides, fins a les nostres oïdes.

Érem a punt de penetrar a l´infern dels homes privats de llibertat. Lluny dels aldarulls del carrer, el secretari restava més calmat. Es tornava a trobar en territori conegut: les protectores parets curulles de filferros, les metralletes de la Benemèrita vigilant des de les torretes... Va prémer el timbre dues vegades i sentírem el ressò de passes apropant-se des de la distància. Al cap d´uns instants s’obria el portalam que donava pas al passadís central i, de sobte, ensopegàrem amb la primera visió de la presó de Palma!

Caminàvem lentament en entrar en el fosc reialme d´ombres que se´ns obria al davant. Coneixia prou bé el soterrani de Govern Civil, en els baixos de la sala d’interrogatoris de la Brigada Social. Sabia, pam a pam, el mapa interior de la caserna de la Guàrdia Civil del carrer de General Riera. Recordava la cambra on ens tancaren els guàrdies civils de Lluc, quan hi hagué la concentració antifeixista del Primer de Maig del 75. Havíem visitat el calabós de la Policia Municipal d´Inca... Però no havíem entrat mai a la presó.

Jaume i Guillem em miraren, tranquils, sense temor, com si diguessin: “Bé, ja som aquí. Ara cal explotar al màxim les contradiccions de l´inoperant Plataforma Democràtica, aconseguir que la premsa oficial s’adoni que, a part dels carrillistes, hi ha altres alternatives, republicans i comunistes de debò que creuen en el socialisme com a forma de canviar la societat”.

Un funcionari molt jove ens obrí el portalet metàl·lic de l’entrada i ens examinà de cap a peus amb certa curiositat. Li podia llegir el pensament: “Aquests són els que han organitzat tot l’enrenou del carrer? Vaja, més presos polítics! Com muden les coses! Fins ara només penetraven a l’interior del recinte lladres, assassins, macarres, venedors de drogues... Mai no havia vist tants exsacerdots, periodistes, mestres, funcionaris...”.

El secretari del jutjat li lliurà la documentació i ens donà la mà, desitjant que tenguéssim sort.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS