Administrar

Crònica sentimental de la transició - Els exsacerdots comunistes de tendència trotsquista (OEC) en els anys 70 - Palma (Mallorca), Anys 70

pobler | 13 Maig, 2016 14:22 | facebook.com

Crònica sentimental de la transició - Els exsacerdots comunistes de tendència trotsquista (OEC) en els anys 70 - Palma (Mallorca), Anys 70 -


Talment una fuetada en el rostre, contemplar la magnificència del Vaticà, les cambres del tresor, amb la brillantor esclatant de l´or, els diamants, la plata encegant els ulls! El treball d´orfebreria de segles de domini eclesiàstic s´estenien per les vitrines de passadissos infinits. Imaginava la feina esclava, la suor de generacions i generacions de pagesos, vinclada l´espinada damunt la terra, feinejant de sol a sol per a portar els delmes a la parròquia i el monestir. Em marejava. El cap em feia voltes. Em trobava perdut enmig de les impressionants manifestacions de la plaça de Sant Pere. Romania sota la gran columnata de Bernini i reflexionava sobre el que havia anat llegint en referència al paper de l’església en la història de la humanitat. Les creuades, la persecució de la dissidència religiosa, el paper de la Inquisició, les fogueres on cremaven, sota l´acusació d’heretgia i bruixeria, els que provaren d´albirar un poc de claror enmig del terror i la ignorància generalitzada. El record de Giordano Bruno i Galileu Galilei, la persecució dels jueus arreu del món... On era la caritat cristiana, l’amor, la fraternitat universal, l’esperit de pobresa i la humilitat que Crist havia predicat? A Burundi havia tengut moltes hores per llegir. Els amics em feien arribar munió de llibres editats a Mèxic i París. En els anys de missioner, durant les llargues hores de reflexió i soledat, provant de curar amb els pocs mitjans de la parròquia les malalties que mortificaven els habitants de les pobres cabanyes de palla, recordava el que em digueren els vells del poble, a Mallorca. El paper del clergat en temps de la guerra, els sacerdots que feien les llistes dels que moririen davant les parets del cementiri, a qualsevol entreforc del camí. Les sotanes tacades de sang a Son Coletes, Porreres i Palma, al Fortí d´Illetes, a qualsevol indret on els sacerdots acompanyaven els botxins i, més d´una vegada, donaven el tret de gràcia. Què nomia aquell capellà que, quan els presos sortien de Can Mir per a ser afusellats, els donava a besar la creu de ferro que alçava, talment un talismà diabòlic? Qui era la bèstia amb sotana que, si algú dels pobres homes es negava, li fregava el Crist metàl·lic pels llavis fins a fer-li sang? No bastaven els insults i els cops de militars i falangistes, calia torturar com quan escorxaven de viu en viu els agermanats mallorquins? Com era possible que una religió que predicava la pau i la germanor es convertís en el suport de la maquinària de guerra i extermini dels poders més brutals de la terra? (Miquel López Crespí)


Paràrem taula alhora que Jaume continuava explicant la història del seu desencís amb el clergat.

-Talment una fuetada en el rostre, contemplar la magnificència del Vaticà, les cambres del tresor, amb la brillantor esclatant de l´or, els diamants, la plata encegant els ulls! El treball d´orfebreria de segles de domini eclesiàstic s´estenien per les vitrines de passadissos infinits. Imaginava la feina esclava, la suor de generacions i generacions de pagesos, vinclada l´espinada damunt la terra, feinejant de sol a sol per a portar els delmes a la parròquia i el monestir. Em marejava. El cap em feia voltes. Em trobava perdut enmig de les impressionants manifestacions de la plaça de Sant Pere. Romania sota la gran columnata de Bernini i reflexionava sobre el que havia anat llegint en referència al paper de l’església en la història de la humanitat. Les creuades, la persecució de la dissidència religiosa, el paper de la Inquisició, les fogueres on cremaven, sota l´acusació d’heretgia i bruixeria, els que provaren d´albirar un poc de claror enmig del terror i la ignorància generalitzada. El record de Giordano Bruno i Galileu Galilei, la persecució dels jueus arreu del món... On era la caritat cristiana, l’amor, la fraternitat universal, l’esperit de pobresa i la humilitat que Crist havia predicat? A Burundi havia tengut moltes hores per llegir. Els amics em feien arribar munió de llibres editats a Mèxic i París. En els anys de missioner, durant les llargues hores de reflexió i soledat, provant de curar amb els pocs mitjans de la parròquia les malalties que mortificaven els habitants de les pobres cabanyes de palla, recordava el que em digueren els vells del poble, a Mallorca. El paper del clergat en temps de la guerra, els sacerdots que feien les llistes dels que moririen davant les parets del cementiri, a qualsevol entreforc del camí. Les sotanes tacades de sang a Son Coletes, Porreres i Palma, al Fortí d´Illetes, a qualsevol indret on els sacerdots acompanyaven els botxins i, més d´una vegada, donaven el tret de gràcia. Què nomia aquell capellà que, quan els presos sortien de Can Mir per a ser afusellats, els donava a besar la creu de ferro que alçava, talment un talismà diabòlic? Qui era la bèstia amb sotana que, si algú dels pobres homes es negava, li fregava el Crist metàl·lic pels llavis fins a fer-li sang? No bastaven els insults i els cops de militars i falangistes, calia torturar com quan escorxaven de viu en viu els agermanats mallorquins? Com era possible que una religió que predicava la pau i la germanor es convertís en el suport de la maquinària de guerra i extermini dels poders més brutals de la terra?

Els creients passaven al meu costat riallers, feliços, agitant les banderes del Vaticà i les del seu país d´origen. Com si ningú servàs cap record del passat, els fastos faraònics de la burocràcia vaticana, la púrpura de bisbes i cardenals, la Guàrdia Suïssa que ret honors als enviats de Hitler, Franco, Mussolini i Antonescu. Servicial, el servei de la Cúria romana estén les catifes roges que han de trepitjar els botxins arribats de tots els països del món. Des de qualsevol racó d´Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina, els dictadors instal·lats en el poder per l´exèrcit dels Estats Units treuen pit, provant d´amagar les taques de sang que resten enmig dels costosos brodats d´or dels seus ridículs uniformes. Sentia que la terra tremolava sota els meus peus. El soroll dels milers de persones congregades per a rebre la benedicció papal en feien l´efecte d´un perillós moviment sísmic. Un terratrèmol que acabaria amb el món. Possiblement desvariejava, tenia febre i m´entestava a continuar entre la gentada, contemplant l’impressionant espectacle de la plaça de Sant Pere. Va ser just en aquells instants quan em vaig adonar de la manca de sentit de tot el que havia fet en defensa del catolicisme i el Papa de Roma. Quin sentit tenia continuar sotmès al poder inabastable d´aquell poderós i sinistre engranatge?

-I, finalment, després de tanta reflexió, decidires fer-te marxista –li vaig dir, rient.

-La veritat és que nosaltres, i ho saps millor que jo, som uns comunistes especials –respongué. Ho saps a la perfecció. Quin sentit tendria bastir un tipus de socialisme degenerat com l’existent a la Unió Soviètica i els països de l’Est?

Jaume tenia raó. Què teníem a veure amb els partits comunistes oficials, aquelles organitzacions que, amparant-se amb el prestigi de la guerrilla antinazi, empraven la bandera roja i la falç i el martell per aconseguir seients i bons sous en les institucions del sistema? L´adaptació dels Berlinguer i Marchais era l´exemple més evident dels guanys que podien obtenir-se emprant la fraseologia i símbols marxistes per a instal·lar-se còmodament en els engranatges del sistema. Nosaltres procedíem d’una altra història. Ens sentíem hereus de l’Oposició Obrera, dels Consells Obrers i Camperols, els Soviets de l´Octubre Roig. Llegíem tot el que queia a les nostres mans. A voltes ens sentíem summament propers a l´anarquisme. Ens seduïa molt més la figura romàntica de Buenaventura Durruti que no la de José Díaz i Pasionaria. El nostre socialisme provenia de l´experiència soviètica d´abans de Stalin i la degeneració de la Revolució d´Octubre, dels crims en massa contra els revolucionaris russos que acabaren amb el tsarisme. Ens interessava la democràcia directa, el poder dels treballadors, la construcció d’una nova vida sense dirigents ni dirigits.

La mare de Jaume Calafell ens escoltava amb atenció.

-I justament us havíeu de convertir al comunisme? –ens digué, preocupada-. No podíeu fer el mateix, lluitar pels pobres, sense necessitat d´estar tan fitxats?

S´eixugà les mans amb el davantal i, mecànicament, s´aixecà per anar a tancar la porta del carrer amb clau.

Ens mirà als ulls. No podia amagar una certa preocupació pel que pogués ser de nosaltres a conseqüència de la militància antifranquista. Segurament, i malgrat el dolor que sentia per tenir el fill lluny de Mallorca, preferia patir l´absència a saber que, a Palma, podia ser torturat i tancat a la presó.

-Vosaltres no sabeu què és veure com els falangistes armats entren a les cases, a culatades, i se’n porten els veïns, els amics amb els quals hem conviscut durant anys. Encara tenc dins el cervell els plors de les dones quan se’n portaven els fills i els marits, el pare, el padrí. A la nit el silenci era esgarrifós. Tot ho omplia el soroll del motor del camió, el xiscle de les frenades i, més d´una vegada, el crit desesperat d´una víctima exclamant: “Ens porten a matar! Ens porten a matar!”.

-No crec que facin el mateix –li digué en Jaume-. Malgrat els darrers crims de la dictadura, el temps estan canviant a una velocitat vertiginosa. Pareix que no llegeixes els diaris! O no saps que ara són precisament els hereus dels falangistes, els homes del Moviment, els que estan pactant un canvi amb els comunistes i els socialistes? Mare, hauries de llegir més, estar més informada!

Li donà una besada al front.

-Passes massa temps al jardí, amb les teves plantes! Mira la televisió, escolta la ràdio. No veus que, per entrar a Europa, per a continuar fent negocis, els guanyadors necessiten canviar d´imatge? No poden fer com fins ara, matant obrers i estudiants enmig del carrer. A una societat moderna es poden aconseguir els mateixos resultats que abans amb les armes i la repressió més salvatge.

La conversa s’allargà una bona estona. Finalment la mare semblà més tranquil·la.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS