Administrar

Crònica sentimental de la transició - Palma (Mallorca), Anys 70: anant cap a la presó

pobler | 11 Maig, 2016 10:55 | facebook.com


Crònica sentimental de la transició - Palma (Mallorca), Anys 70: anant cap a la presó


Aquell matí de novembre del 76 la majoria dels manifestants que eren davant els jutjats amb pancartes eren membres del partit i simpatitzants. La gent del carrer també s´aturava i demanava informació del que passava. Amb una llambregada vaig notar com amics i desconeguts havien perdut la por. Tothom era enmig del carrer, dificultant la circulació dels vehicles. El poble se sentia segur. Feia només unes setmanes s´hauria fet palès el temor a una detenció per part de la Social i la Guàrdia Civil. Ara, s´esposaven a qualsevol cosa per tal de demostrar el rebuig a la repressió. (Miquel López Crespí)


La sortida dels jutjats en direcció a la presó va ser emocionant.

De cop i volta, inesperadament, des de la terrassa de l´antic Gran Hotel se sentí, potent, La Internacional.

Algú havia situat un altaveu a les altures de l´edifici. Tothom restava sorprès. Els vianants s´aturaven a escoltar, provant d´endevinar d´on sortien les notes de l´històric himne de la Revolució.

La sorpresa va ser majúscula! Qui en devia haver tengut la idea? Ens miràvem sense saber què pensar. Alguna cèl·lula del front d´estudiants o de barris?

No hi havia temps per esbrinar-ho. El xòfer del jutjat ens donava pressa. Potser s´atemorí en sentir la música. Possiblement pensava que la situació podria complicar-se. I si els concentrats davant el casal tenien planificat dificultar la nostra marxa, rompre els vidres del cotxe oficial? Cap dels tres ens esperàvem un acomiadament semblant. Reconec que estàvem emocionats. Com contenir les llàgrimes? I, el més important... era la primera vegada en la vida que podia veure els centenars de companys del partit manifestant-se enmig del carrer, a la llum del dia! La clandestinitat era severa. Tan sols ens coneixíem les persones estrictament necessàries i sempre sota noms de guerra. A vegades, anant a una manifestació, a aferrar cartells, actuàvem al costat d’altres membres de l´organització. Però ningú no sabia el nom autèntic de les persones que sortien amb nosaltres i, molt manco, l´adreça on vivien! Era difícil coincidir sempre amb els mateixos militants. A ningú li passava pel cap demanar d´on procedia.

Aquell matí de novembre del 76 la majoria dels manifestants que eren davant els jutjats amb pancartes eren membres del partit i simpatitzants. La gent del carrer també s´aturava i demanava informació del que passava. Amb una llambregada vaig notar com amics i desconeguts havien perdut la por. Tothom era enmig del carrer, dificultant la circulació dels vehicles. El poble se sentia segur. Feia només unes setmanes s´hauria fet palès el temor a una detenció per part de la Social i la Guàrdia Civil. Ara, s´esposaven a qualsevol cosa per tal de demostrar el rebuig a la repressió.

El secretari del jutjat que ens portava a la presó continuava preocupat per la possible actitud dels manifestants. En sortir del pati, conduïa amb cura, temorenc de fer mal a algú. Travessàrem lentament la gentada i, nosaltres, davallant de forma instintiva les finestres, saludàrem els concentrats alçant el puny.

Em vaig adonar que havia cessat la música de La Internacional. Un grup de grisos sortia de l´edifici amb el magnetòfon i la cinta de les cançons revolucionàries.

Per sort no agafaren ningú! Els companys ho havien muntat a la perfecció! Es perdia un altaveu i l´aparell, però l´efecte era admirable. Una petita acció digna de passar a la història de la lluita per la Llibertat!

El cotxe continuà avançant entre els concentrats. Tot eren crits per demanar l’Amnistia. Se sentien els aplaudiments i els visques dedicats a l´organització. De cop i volta, mirant cap a la dreta, vaig distingir Joana agitant una bandera roja amb l’estrella de cinc puntes i la falç i el martell. Què passava? La situació s’havia descontrolat? I si la Brigada Social o qualque agent de la Guàrdia Civil la detenia? On romanien les nostres severes instruccions per a mantenir la seguretat, lluny de problemes inesperats?

Era ella, al capdavant, decidida. De cop i volta se situà davant del capó i, sense deixar que avançàs, agitava l´estendart, animant els companys que s’anaven congregant, envoltant-nos, combatius i cridaners.

Va ser quan, inesperadament, el secretari general hi va intervenir. Es va apropar a Joana i, xiuxiuejant-hi unes paraules a cau d´orella, li va fer plegar la bandera. Nosaltres no podíem sentir res. Imagín que, amb poques paraules, li degué fer entendre que no era el moment d’incitar la policia a intervenir. No ens convenien més detencions. Joana era summament disciplinada i sabíem que no conservava a casa seva cap document que ens pogués comprometre. Però tampoc no en podíem tenir una seguretat absoluta. Una detenció imprevista podia fer trontollar determinades feines de l’organització.

Ho entengué de seguida ja que, d´immediat, vaig veure com, a poc a poc, plegava la bandera i es feia fonedissa entre els manifestants.

Finalment, el vehicle pogué enfilar la Rambla, en direcció a les Avingudes. El xofer va respirar més tranquil. Vaig pensar que era la primera vegada que portava a la presó un grup de detinguts polítics i que mai s’havia trobat enmig d´una manifestació. Ben cert que no ho devia entendre. Al seu davant, just feia uns minuts, el jutge havia dit que amb setanta mil pessetes damunt la taula ens evitaríem el tràngol que ens esperava. Era evident que nosaltres no érem uns qualsevols i que, si haguéssim volgut hauríem pogut aconseguir els diners de la multa entre amics i simpatitzants. Qui podia creure que Jaume, un exmissioner que romangué més de cinc anys propagant la Fe a Perú i a Burundi, no pogués abonar el que li corresponia? I un comptable com Guillem Salomó? Era impossible! Jo mateix, havia sortit feia unes setmanes als diaris com a guanyador d´un premi de teatre i el meu nom es podia veure cada setmana a les pàgines de Cultura de diverses publicacions de les Illes.

El secretari del jutge no podia endevinar les nostres intencions, el sentit de la follia que ens dominava. No ens assemblàvem gens als delinqüents habituals que portava a tancar. Quin era el condicionant de la nostra actitud, els motius pels quals decidíem no pagar la fiança?

Podia endevinar cada un dels seus pensaments en la mirada que, de tant en tant, ens dirigia.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS