Administrar

Mallorca, el paradís perdut (XX) - Crepuscle damunt els núvols

pobler | 08 Maig, 2016 11:06 | facebook.com

Mallorca, el paradís perdut (XX) - Crepuscle damunt els núvols


Ara, en aquests moments precisos, és quan puc imaginar la ciutat futura de Gabriel Alomar! Si us hi fixau amb deteniment; si penetrau en la infinita fondària dels núvols amb tot l'ardiment del vostre esperit rebel; si, sense gens ni mica de por, sabeu desplegar les ales de la vostra imaginació, podreu demanar-vos, amb sorpresa, si aquests versos no fonen la moderna Ciutat de l’home lliure, somiada per l’autor, amb la natura misteriosa de l’illa, en harmonia dialèctica, qui sap si en insinuació d’una casta d’equilibri ecològic humanitzat que no coneixem encara. Heus ací, doncs, davant vostre, "ses torres rebel·lades", les "indòmites gentades" ajuntades en "sos murs", l’escenari on bastir l'Arcàdia feliç que hem cercat en tots aquests anys de ferrenya lluita contra l'absurd. El poeta, pens, descobrí els nostres somnis, el que hi havia sota la boira, ja fa molts d'anys, en escriure els versos dedicats "A la ciutat Futura". (Miquel López Crespí)


La llum de Mallorca té una claredat especial i una transparència pròpia. A la zona nord, Pollença-Formentor, a Alfàbia, en determinats indrets de la Serra de Tramuntana, encara és més sensible aquest fenomen, i llavors la llum és com pols de diamants en suspensió. Concretament després de les tempestes, quan l'aire s'ha renovat, la llum cobra vida i hom no pot descriure la sensació de tanta bellesa, com si li haguessin donat el malbocí per fer enamorar. A determinades alçades de la serra els poderosos corrents d'aire existents netegen constantment l'atmosfera, i l'ample horitzó que s'obre a la nostra mirada ofereix la màxima puresa del cel. L'absència de grans nuclis urbans i també d'indústria productora de pol·lució, afavoreixen la netedat de la llum.

Aleshores, enmig d'aquesta naturalesa favorable a totes les al·lucinacions de l'esperit, el poeta pot desenvolupar les potencialitats adormides pel brogit de les grans ciutats, els quefers sovint sense sentit de la nostra lluita quotidiana per a la supervivència. Des de l’alçada d'aquests cimals, contemplant de forma enfervorida l'arribada i desaparició de les perfectes clarors i també, de les més profundes obscuritats, el poeta pot sentir la creixent potència de la serenor aturada vora cases i llogarets de muntanya, dissimulats per la presència dels núvols. Des del capdamunt de la serra d'Alfàbia hom sent tot el misteri dels camps descrits per viatger i poetes d'ençà Ramon Llull fins al present. És precisament quan guaites aquest cel amb les mil tonalitats canviants, en oblidar els ecos que ens arriben de les places on consumin inútilment els nostres dies, que ens adonam com, malgrat certs luxes proporcionats per la moderna societat de consum, en el fons, i no ens enganyem, lluny de la natura som i sempre serem presoners vivint en cases encerclades de filferro, vivint en ciutats sacsejades per permanents enveges i covardies.

Ara, en aquests moments precisos, és quan puc imaginar la ciutat futura de Gabriel Alomar! Si us hi fixau amb deteniment; si penetrau en la infinita fondària dels núvols amb tot l'ardiment del vostre esperit rebel; si, sense gens ni mica de por, sabeu desplegar les ales de la vostra imaginació, podreu demanar-vos, amb sorpresa, si aquests versos no fonen la moderna Ciutat de l’home lliure, somiada per l’autor, amb la natura misteriosa de l’illa, en harmonia dialèctica, qui sap si en insinuació d’una casta d’equilibri ecològic humanitzat que no coneixem encara. Heus ací, doncs, davant vostre, "ses torres rebel·lades", les "indòmites gentades" ajuntades en "sos murs", l’escenari on bastir l'Arcàdia feliç que hem cercat en tots aquests anys de ferrenya lluita contra l'absurd. El poeta, pens, descobrí els nostres somnis, el que hi havia sota la boira, ja fa molts d'anys, en escriure els versos dedicats "A la ciutat Futura". Aleshores digué Alomar:


En calma el dia mor... Amics, l'hora és sagrada.

De nostra Pasqua, amics, declina la diada.

fineix el sol amb majestat.

A l'aire capvespral obrim les galeries,

la santa copa alcem sobre les amples vies

i brindem, companyons, per la Ciutat!


...

Per la Ciutat, que enllà d'una era venidora,

sorgint, banyada en llum, d'una radiant aurora

com Afrodita de les mars,

i aixecant vers el cel ses torres rebel·lades,

ajuntarà en sos murs indòmites gentades

a l'ombra dels seus pòrtics familiars!

¿No la veieu? Dreçant l'esquena gegantina,

nimbada amb l'espurneig d'una auba purpurina,

eleva un cor de torreons;

en son granític flanc, que inclina amb gest de glòria,

deixaren un relleu de perennal memòria

mil estrènues i ardents generacions.1


1 Gabriel Alomar. La columna de foc. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1973. Pàgs. 109-110.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS