Administrar

Mallorca: el paradís perdut - Els déus de la llum (XVIII)

pobler | 07 Abril, 2016 20:10 | facebook.com

Mallorca: el paradís perdut - Els déus de la llum -


Ens trobem novament davant tota l'amplària d’aquesta llum que manifesta diàriament el poder de transformar amb un deix de meravella el món que ens envolta. Com si els déus del passat sorgissin de rere les nostres muntanyes i tornassin a habitar les antigues ciutats de Bocoris o Pol·lèntia. (Miquel López Crespí)


Ens trobem novament davant tota l'amplària d’aquesta llum que manifesta diàriament el poder de transformar amb un deix de meravella el món que ens envolta. Com si els déus del passat sorgissin de rere les nostres muntanyes i tornassin a habitar les antigues ciutats de Bocoris o Pol·lèntia.

Ara, gaudint dels meravellosos paisatges fotografiats per Bartomeu Payeras, és fàcil imaginar-se les fogueres dels habitants dels talaiots a la caiguda del capvespre, mentre la lluminositat aclaparadora del sol amaga, a poc a poc, el conegut perfil de la Serra. Intemporalitat de les imatges. Perfecció de la natura. Davant aquesta permanència de la bellesa ens podríem demanar davant quina època en trobam. Tot són preguntes i interrogants. És evident que els núvols vellutats i les ones roges que arriben plàcidament a la platja besant la sorra de la badia de Pollença són els mateixos que tenien damunt el cap els antics pobladors de les illes o els conqueridors romans que els succeïren. No hi ha cap dubte al respecte. Aquests núvols que esperen la darrera llum són idèntics als que veien els comerciants fenicis i cartaginesos, els navegants i conqueridors bizantins i àrabs. Són els mateixos núvols i tonalitats que contemplaven els ulls dels creuats pisans i catalans en les seves expedicions de càstig a la pirateria mallorquina.

Llegint el Liber Maiolichinus1 copsem força bé la tasca dels propagandistes de l’expedició pisano-catalana contra la Mayurqa piràtica del segle XII, llunyà precedent de la conquesta sistemàtica que el rei en Jaume emprendria el 1229.

Però no avancem esdeveniments. Molt abans de la dominació romana l'illa era poblada pels habitants dels talaiots, els baleàrics, com els anomenarien els romans, aquells famosos foners cantats per Miquel dels Sants Oliver en el poema "El foner":


Esgarriat i ombrívol, enèrgic, indomable,

d'aquells que no se vinclen al jou de l'estranger,

quan l'illa té retuda Cartago formidable,

rondeja, en les nits clares, un desditxat foner.2

br>

Curiosos, aquests versos de Miquel dels Sants Oliver parlant d'un "desditxat foner" que alhora és "enèrgic, indomable, d'aquells que no se vinclen al jou de l'estranger". El poeta Guillem Colom, en la seva Antologia lírica, concretament en el poema titulat "Molins de sang", també ha fet el seu sentit homenatge als antics pobladors de l'illa. Recordem aquelles paraules sobre l'esforç d’aquells habitants primigenis:


Molins a mà dels talaiots,

perduts a dins tanta ruïna,

que antany molíeu la farina

als nostres avis més remots

Anys de rodar per uns almuds

d'ordi, de blat o de civada...

I, ara, emportats per la riuada

del temps, immòbils sempre i muts.3


L'Ofre, Olimp mallorquí dels déus esvanits pels segles, presideix des de la distància aquest retorn de la llum antiga. És un instant màgic. Ara podem aturar-nos a contemplar el mar blau al fons, la ponentada roig-taronja que s'apodera dels cims de la Serra. Formentor allà baix, des de la talaia d'Albercutx. Les dues badies davant la nostra mirada. El sol enfonsant-se rere els sorpresos núvols esfilagarsats que difuminen llur potència en declivi en aquest precís instant de l'horabaixa. Veure el Colomer des de la vall de Bóquer. Caminar a poc a poc fins a les cases. Anar fins a l'indret exacte on l'any 1765 es trobà la tabula patronatus de l'any 6 dC. Altra volta la presència de Roma i els seus déus. Júpiter presidint l'altar dels sacrificis. Capelles dedicades a Juno i Minerva. Algú recorda que originàriament Juno era la deessa de la Lluna? Quants pobles antics, d'abans de la cultura escrita, no han adorat primerament el Sol i la Lluna, poders màxims del dia i de la nit? Les colònies fundades pels militars romans solien retre tribut especial a Mart, el déu de la guerra, i a l’emperador, culte obligat en qualsevol conjuntura política del moment.

Les runes de Bóquer, les restes d'aquelles grans construccions de pedra, ens parlen novament d'un poble que ha establert relacions amb la divinitat.

Llums i ombres ens poden amagar, sota el poder esclatant de totes les gradacions del sol, les cales de Gossalba, Murta, en Front, en Feliu, Pi de la Posada, les platges d'Albercutx, de sa Marina, de Camp de Mar, es Cull de ses Olles, sa Font de Sant Joan i es Dolç. En quin indret de tots aquests Quint Cecili Metel aixecà el primer altar a Venus o Mart? Potser no ho sabrem mai i ens haurem de conformar amb saber que avui contemplam l'exacta bellesa que ullaren els homes desembarcats en aquestes platges fa prop de dos mil anys. Però... quina importància tenen dos mil anys per a les roques calcàries del Triàsic que conformen les altures de l'Ofre, el gegant que guaita, des de la distància, l'etern viatge de núvols, vents i aigua?

Ara, si garbelles la terra amb les mans just a l'indret on es mesclen les ruïnes talaiòtiques amb les antigues pedres romanes, hi pots trobar signes de la claror d'altres èpoques. Una claror sempre relacionada amb el procés de creació de totes les creences relacionades amb la divinitat. En la creació del món en set dies que ens cita el llibre del Gènesi, el primer que va crear Déu fou la llum: "El primer dia va fer la llum". Aquest cimal de l'Ofre que podem veure des d'aquesta horabaixa esplendent enregistrada al Barcarès... era realment la casa dels primitius déus dels habitants dels talaiots, dels grans edificis de Bocoris? Aquests indrets sagrats que encerclen les dues badies, la de Pollença i la d'Alcúdia, són perfectes per a retre culte al sol, font absoluta de la llum.

Quan veiem els raigs de sol travessant els núvols que retrata Bartomeu Payeras, i atesa la mentalitat de l’època, no ens estranya gens ni mica l'existència de mites i supersticions relacionats amb el més enllà. "L'Ull de Déu tapat pel núvol", ha titulat l'autor de la fotografia una d'aquestes imatges que ens mostren cales i badies. Ens hauria d'estranyar que amb la força d'aquesta llum els antics adorassin l'Inconegut, tot el que era misteriós i no entenien? Com no havien de bastir fantasmes en la seva imaginació desfermada? Basta comprovar l'efecte catàrtic d'aigua, muntanyes i llum per a entendre que en aquelles centúries del passat, qualsevol rondalla podia esdevenir ferma creença en altres mons, en els essers invisibles que poblaven el cel i la terra.

Avui dia, les antigues ciutats, Bocoris, Pollentia, llocs de repòs de valents navegants que arribaven als confins de la Mediterrània, són poblades únicament per sargantanes i vigorosos garbellons. Amb el pas dels segles, les plantes, els pins que han nascut enmig de les antigues pedres sagrades, han desfet les grans parets mestres que veieren com la llum procedent dels déus inundava de claror l'interior de temples i cases. Cap resta, doncs, del poder dels desconeguts déus del Sol i la Lluna, dels antics pobladors dels talaiots. Cap rastre del Zeus grec. Arreu, per simple casualitat, l'arada del pagès ha tret a la llum fragments d'alguna estàtua trossejada de Júpiter o Neptú, de Mart o Minerva.


1 Liber Maiolichinus. Palma (Mallorca): IEB-Ajuntament de Palma, 1991,

2 Miquel dels Sants Oliver. Poesies completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1948. Pàg. 81.

3 Guillem Colom. Antologia lírica. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1984. Pàg. 203.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS