Administrar

Guillem Frontera i Miquel López Crespí: el combat per la història (articles)

pobler | 27 Març, 2016 11:03 | facebook.com

...Però Aznar no es resigna a ser una estrella brillant en un cel opac, obscur, llòbrec. De manera que algú va haver d'entendre que aquella tasca científica gaudiria del suport de l'erari públic si aconseguia recuperar les llums que uns anys de democràcia havien entelat. Es tractaria de reaccionar contra l'avenç d'una historiografia que qüestionava els dogmes de l'Espanya eterna. En definitiva, restaurar a grans trets els rols històrics decretats a Burgos. (Guillem Frontera)


La Història al dictat


Guillem Frontera | 02/06/2011 |


Aquests dies, els llecs hem pogut descobrir l'existència d'una camarilla entestada a legitimar científicament la versió oficial de la història d'Espanya. Es tracta de la Reial Acadèmia espanyola. En català no té pèrdua: reial és un derivat de rei. Si ho deim en castellà, hem de deduir del context si real deriva de rei o de realitat. En aquest darrer supòsit, desprendria un eco de compromís amb la veritat. La seva vinculació a la reialesa, però, no li suposa cap llast, de manera que pot avançar per la vida i per la història sense cap mena de servitud.

Hem sabut, doncs, que aquest cenobi de la ciència historiogràfica un dia va ser honorat amb la visita del president del govern espanyol José María Aznar, acompanyat de la seva ministra de cultura, senyora Esperanza Aguirre. Era l'any MCMXCVIII. Els va rebre i atendre el senyor Gonzalo Anes, president de la dita acadèmia reial, que posà un ferrero roché a la boca dels il·lustres i poderosos visitants: la conveniència de redactar i editar el Diccionario biográfico español. Tant el senyor Aznar com la senyora Aguirre, però molt més el senyor Aznar, varen veure una estrella de llum encegadora que travessava els núvols i els assenyalava el camí cap a la glòria i la immortalitat. Quina manera millor hi ha de passar a la història com hom voldria passar-hi, si no és subvencionant-ne tu mateix el document oficial a l'empara d'una reial institució com la Real Academia de la Historia?

I així s'ha esdevingut. Però Aznar no es resigna a ser una estrella brillant en un cel opac, obscur, llòbrec. De manera que algú va haver d'entendre que aquella tasca científica gaudiria del suport de l'erari públic si aconseguia recuperar les llums que uns anys de democràcia havien entelat. Es tractaria de reaccionar contra l'avenç d'una historiografia que qüestionava els dogmes de l'Espanya eterna. En definitiva, restaurar a grans trets els rols històrics decretats a Burgos.

Ara entenem per què, a partir d'un cert moment, Aznar es posa solemnial i ponteja els seus conciutadans per adreçar-se directament a la Història. Va adoptar una retòrica altisonant, heroïcista, i va endiumenjar uns gestos que demanaven un fons de músiques militars -Perejil, p.e., o la bandera més extensa de la història d'Espanya. Sabia que algú n'estava prenent nota. Ell no governava com els altres, ell dictava a la Història. Així va dir, per exemple, i en el context de la guerra contra Iraq, que feia costat a Bush per tornar a Espanya el lloc que li correspon en el món. I diu el Diccionario: "Y en esta estrategia (quan España trata de conseguir y consigue dejar de ser un país de segunda en el concierto internacional) se inscribe la decisión presidencial de apoyar la actuación norteamericana en Irak". Quina meravella d'entesa entre l'historiador i el subjecte de la història... Quina exactitud admirable en la transcripció que fa el científic de les proclames del seu mecenes. Ja té raó Gonzalo Anes: "Somos deudores del presidente Aznar". I tant. Ni el mateix Aznar no ho hauria pensat millor. Ah, per cert, això anava a compte seu. De vostè, vull dir, lectora benvolguda, improbable lector.


Diari de Balears


Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs. (Miquel López Crespí)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

Memòria històrica: la transició.


Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.


En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!


Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.


Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.


Miquel López Crespí


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS