Administrar

Mallorca: el paradís perdut (XVII) – Alta bellesa

pobler | 23 Març, 2016 14:14 | facebook.com

Mallorca: el paradís perdut (XVII) – Alta bellesa –


Ara és el moment d'estimar tot el que encara ens pertany i no ha desaparegut engolit per la inclemència dels dies, per la invasió furient que extermina les nostres arrels. Ens cal bastir l'ampli espai de la llibertat futura, el cercle de pedra, els talaiots altius que ens permetin servar la llum que davalla del cel per a bastir de lluminositats les nostres cales i badies. (Miquel López Crespí)


En guaitar altra volta la Mediterrània em tornen sempre a la memòria els versos immortals d'Homer, Miquel Costa i Llobera, Blai Bonet, Miquel Dolç o Marià Villangómez... (Miquel López Crespí)


En guaitar altra volta la Mediterrània em tornen sempre a la memòria els versos immortals d'Homer, Miquel Costa i Llobera, Blai Bonet, Miquel Dolç o Marià Villangómez...

En el poema "Primavera" del llibre Terra i somni, el poeta eivissenc havia escrit parlant de l'esclarissada llum de la tarda:


Aquesta llum de tarda, nua i fina...

No gaudi exultant, sinó tendresa.

No la terra rural, llunyana. Sí, veïna

la ciutat -el castell, la Seu- alta bellesa.

I aquest silenci ja del camp, que es sent més sol

amb una silueta inconeguda...

Davalla cap al mar la senda muda

enmig de dos costers, l´un amb fulgor de sol,

l'altre transparent d'ombra. Els ametllers, els pins!...1


Costa, a Horacianes, en el poema titulat precisament "Mediterrània", s'havia deixat emportar per la força tel·lúrica d'aquesta mar tan nostra, el Mare nostrum dels romans, i, amb fina cal·ligrafia, inspirat pel seu Formentor estimat, per les onades que besaven l'arena de Cala Murta, Cala Sant Vicenç, tota l'amplària de les badies de Pollença i Alcúdia, escriu:


Cel i mar lluen blavors diàfanes

en competència. L'oreig anima-s'hi,

i jugant amb les ones qui juguen,

rompre les fa com en rialla fresca.


...

Arreu desfilen platges esplèndides

puntes que avancen, cales recòndites,

i, en penyals d'escultòrica traça,

cavernes dignes d'habitar-hi un ciclop.

Ah!, aquí respira la Musa homèrica

dins sa més pròpia claror olímpica;

aquí el goig de la vida s'hi tasta

com glop vessat de la nectària copa...2


L'esperit d'Homer altra volta en la poesia que ha descrit, amb subtil elegància, els racons més estimats del paisatge mallorquí!

Els homes i dones del present... ¿sabem el que estam perdent, el que anam deixant endarrere cada dia, perseguint aquest fals miratge de la destrucció quotidiana? Ben segur que sense els nostres poetes ningú no recordaria temps a venir com va ser la Mallorca que ens alletà. Emperò, llur veu és molt més duradora: així com desitjam que les generacions futures tinguin ocasió de respirar aquest aire i contemplar aquesta bellesa, així mateix volem llegar-los la silenciosa companyia inestimable de fotografies com aquestes, juntament amb els poemes de Josep-Lluís Pons i Gallarza, Joan Alcover, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Miquel Ferrà, Pere Orlandis, Cèlia Viñas, Marià Villangómez, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Antoni Vidal Ferrando, Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Vicent Andrés Estellés, Rafel Ginard i Bauçà, Miquel Forteza Pinya, Àngel Ruiz i Pablo, Miquel dels Sants Oliver, Miquel Costa i Llobera... Talment fer arqueologia sentimental o mirar documentals que mai no es filmaren, llegir vora la mar d'argent del Comú "El Pi de Formentor", "Cala gentil", "Costa Brava de Mallorca"... Costa i el seu etern enamorament d'aquestes terres poblades pels ignots fantasmes bastits per la seva esvelta imaginació poètica. Costa i també, evidentment, "La Serra" de Joan Alcover"; i "Les Coves Verges" de Gabriel Alomar, juntament amb "L'ermita sobre el mar" de Miquel Ferrà i "El Torrent del Freu" de Llorenç Riber... Mallorca i els poetes. Bartomeu Rosselló-Pòrcel cantant una terra, "A Mallorca, durant la guerra civil", que ja no tornaria a veure...

Ara és el moment d'estimar tot el que encara ens pertany i no ha desaparegut engolit per la inclemència dels dies, per la invasió furient que extermina les nostres arrels. Ens cal bastir l'ampli espai de la llibertat futura, el cercle de pedra, els talaiots altius que ens permetin servar la llum que davalla del cel per a bastir de lluminositats les nostres cales i badies. Temporal de núvols i d'ones. Des de la platja, en Es Comú, davant s'Albufera, imaginar aquell "empori de Roma i Grècia" cantat per Guillem Colom en el poema "Oda a Pollentia":


Oh cobejada Nau baleàrica,

antany empori de Roma i Grècia,

vers tu salpen encar els navilis

com al vell temps del primers argonautes.

Filla d'ardida nissaga hel·lènica,

a mitja via d'Europa i d'Àfrica,

el teu mar bressà el somni d'Eneas

i en tos covals trobà aixopluc Ulisses.

Dins tes serenes costes ciclòpies

somriu esplèndid el sol de l'Àtica,

és ton cel el del grec Arxipèlag

i els teus vergers són verds com els d'Arcàdia.3


Com l'arqueòleg que descobreix monedes antigues d'elevat valor, rares polseres d'altre temps, anells, collars, arracades d'or que feren somriure per un dia llavis ja esdevenguts pols, així la poesia ha servat la llengua pàtria, les ones que portaren la llum, la parla que cantà Marià Aguiló.

Fotografia i poesia ens permeten albirar una Mallorca que s’estén al llarg del temps, actual i històrica, amarada pels colors que Blai Bonet descriu en el poema "Mar en calma"4. Una mar verda "allargada dins el llit de blau color, color lila". Una mar sempre vestida de sol i rames de pi que la miren. Com no imaginar, a la ribera d'aquestes platges nostres escumoses, les naus de Cartago o Roma, penetrant, silents i decidides a la badia de Pollença, desembarcant comerciants i soldats just davant s'Albufereta o s'Albufera d'Alcúdia. La Ilíada descriu extensament com era i és aquest Mare nostrum que, des de les èpoques més remotes de la nostra història colpeja les naus que s'apropen a la nostra illa. Escoltem Homer: "Com l'ona impetuosa alçada pel vent cau des de dalt sobre la nau lleugera, omplint-la d'escuma, mentre la bufada terrible de l'huracà brama en les veles i els mariners tremolen perquè es troben molt a prop de la mort"5. O es troben prop de la vida, podríem afegir nosaltres, ja que les cales, la immensitat de l'arena que espera l'arribada dels oficials d’Hanníbal o de les tropes que comanda Quint Cecili Metel, són també bres de salvació, esglaó per a guaitar la bellesa que omplirà els ulls dels navegants que s'han atrevit a desafiar el vent i les tempestes. Estrabó ja parlava de la fertilitat de la nostra terra; Polibi, Frontí, Livi i Diodor de Sícul ens informen del valor dels foners balears que lluiten al costat de Cartago contra Roma. Florus, un historiador romà que parla de la conquesta feta per Cecili Metel, ens informa d'uns homes que, sense cap mena de por, en veure la flota de guerra, surten de cales i amagatalls i, armats solament amb fones, s’atreveixen a sortir a l'encontre de les naus romanes que ja han conquerit quasi tot el món conegut aleshores.

"Havent vist, però, la flota romana que venia des d'alta mar, pensant que es tractava d'una presa, s'atreviren, fins i tot, a atacar-la i, en un primer atac, cobriren la flota amb un enorme nigul de pedres i macs..."6.

Hem parlat de la llum, de la claror mediterrània. Sabem que des de l'antiguitat el problema de la naturalesa de la llum ha atret l'atenció de tots aquells que investigaven els fenòmens del món físic. Newton féu experiències de descomposició de la llum mitjançant un prisma i demostrà que la llum blanca era composta de diferents colors, els quals ja no podien descompondre's més, i, per contra, llur superposició tornava donar llum blanca. És aquesta llum la llum blanca, la llum més clara que descriu Costa i Llobera en el poema "Cala Gentil"? Imaginava Costa l'arribada de les naus llatines a la seva cala, a la terra que l'havia vist néixer? Costa imaginant lèsbiques lires, els càntics que fan les ones de la clàssica, venerable mar llatino-hel·lènica talment l'univers que guaiten els seus ulls fos un himne a l'Odissea augusta? Costa, obert a aquest bressol de la forma perfecta que arriba amb les primeres paraules llatines que es dispersen com el prisma ho fa amb la llum i creen les alquímies del llenguatge que encara empram.

La lluminosa claror de Cala Gentil descrita en uns versos plens de "blanca arena", "cèlic blau", "olor de bàlsam", "ombra serena" i "remor suau":


Un aquí hi troba la llum més clara,

les colors vàries de to més viu;

pura delícia de tot s'hi empara,

i sol o lluna mostrant la cara,

tot hi somriu...

Oh de mos càntics inefable niu!7


1 Marià Villangòmez. Terra i somni. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1948. 2 Miquel Costa i Llobera. Poesia completa. Pollença (Mallorca): El Gall Editor, 2004.

3 Guillem Colom. Antologia lírica. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1983. Pàg. 207.

4 Blai Bonet. Entre el coral i l'espiga. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1952.

5 Carlos Garrido. Mediterrània: el paisatge d'Homer. Palma (Mallorca): J.J. Olañeta Editor, 1999.

6 Coloma Blanes i Blanes, Joana Bonet i Rosselló, Alexandre Font i Jaume, Aina M. Rosselló i Callejas. Les illes a les fonts clàssiques. Palma (Mallorca): Miquel Font, editor, 1990.

7 Miquel Costa i Llobera. Poesia completa. Pollença (Mallorca): El Gall Editor, 2004. Pàg. 537.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS