Administrar

Llorenç Villalonga i Joan Estelrich: escriptors mallorquins al servei del feixisme

pobler | 17 Març, 2016 09:33 | facebook.com

La traïció al país s'ha personalitzat en Llorenç Villalonga, que n'és el cas més cridaner, però no el més paradigmàtic. (Llorenç Capellà)


Un exemple a seguir o una actitud denunciable


Llorenç Capellà | 01/04/2010


Mossèn Antoni Maria Alcover va morir el 1932. De manera que sempre ens quedarà el dubte de saber si hauria donat suport al cop d'Estat de quatre anys més tard. I diem que no, tot i que pensem el contrari. La dreta nostrada prioritza la butxaca al país. En tenim molts d'exemples. Joan Estelrich, Lluís Amorós, Elvir Sans o entitats d'arrel democràtica com el Foment de Turisme. La traïció al país s'ha personalitzat en Llorenç Villalonga, que n'és el cas més cridaner, però no el més paradigmàtic. Hi va haver molta altra gent que en major o menor mesura va fer costat al franquisme, tot i sabent que la repressió lingüística i cultural assoliria unes dimensions apocalíptiques. Tanmateix, molts d'ells, a la postguerra, procuraren mantenir viu el foc colgat de la llengua catalana i de les expressions tradicionals.

Miquel Forteza va escriure Els exilats (1951), alhora que era cap d'Obres Públiques (1940-1958), de manera que no és arriscat suposar que mantenia una fidelitat sense fissures al franquisme. No va ésser l'únic que va caure en contradicció flagrant. I actituds com la seva són, encara ara, el pa de cada dia. La setmana passada, l'expresident Soler va publicar un article denunciant que en el congrés regional del Partit Popular havien pugnat dues candidatures, l'una espanyolista i, l'altra, d'extrema dreta. I ambdues amb l'objectiu prioritari de minoritzar, encara més, la llengua catalana. Des dels fòrums nacionalistes i culturals, li han plogut floretes. Entre la gent que dóna voltes a les qüestions del país, Soler és un referent d'allò que hauria d'ésser la dreta.

No des d'ara, sinó d'ençà que els seus l'expulsaren del Consolat de Mar, en bona part, a causa de la defensa del català. A més, s'ha deixat veure en actes públics de caire reivindicatiu i probablement, no ho sé amb certesa, és soci de l'OCB. Tanmateix, els elogis a la denúncia que ha fet del congrés no s'acaben de justificar. És cert que Soler discrepa de l'odi visceral de Delgado i Bauzà envers tot allò que tingui un referent mallorquí, però a l'hora de votar, vota, cosa que significa posar una pistola a la mà del nou president perquè l'usi en contra d'aquesta llengua que se suposa que defensa. En conclusió: tenia la possibilitat de fer el carnet quatre trossos; però, en comptes de fer-ho, ha optat per acatar el programa oficial del Partit Popular. No inventa res, ja ho he explicat. I del seu pa farà sopes. Però les lloances no tenen sentit.

dBalears


”Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa”. (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i el feixisme militant



Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS