Administrar

Costums i tradicions de Mallorca: la roba de cànyom

pobler | 06 Febrer, 2016 10:43 | facebook.com

L'estudi que comentam ("El cànyom, un element del parament matrimonial") ens informa d'una Mallorca molt pobra. Com deia una de les informants de les nostres historiadores: poca cosa podia donar a la filla un pare "jornaler i que només tenia una quarterada". En molts pobles mallorquins d'abans de l'embranzida del turisme no hi havia riquesa. Les gents de Son Servera (l'estudi parla específicament d'aquest poble) es regien per un sistema de possessions on anaven a treballar, com a jornalers, escaraders i altres feines, els habitants del poble a fi de completar l'escàs benefici que donava el conreu. (Miquel López Crespí)


La roba de cànyom a Mallorca



Margalida Bernat, Maria Ferrer i M. Assumpció Suau expliquen en un interessant treball titulat "El cànyom, un element del parament matrimonial" (vegeu La vida quotidiana dins la perspectiva històrica, pàgs. 305-308) que: "Un dels elements que constituïen la dot que havia d'aportar la dona, a més dels doblers si es feia al cas, era la roba. La quantitat o qualitat d'ella depenia de la condició econòmica de la família a la qual pertanyia la dona. Els teixits, per tant, anaven des del luxe de les sedes i velluts en un extrem, fins el cànyom a l'extrem oposat".

El treball abans esmentat ("El cànyom...") ens informa que a Mallorca eren diversos els teixits que es feien a partir de la fibra de la Cannabis Sativa. Per exemple, la caixada de moltes dones pageses (especialment les més pobres) es feia a partir de les teles aconseguides emprant les fibres del cànyom.

Què era, exactament, la caixada?

S'entén per caixada el conjunt de roba o altres coses que caben dins una caixa. Però es denominava així especialment el conjunt de roba que aportava la núvia al matrimoni. El nom (caixada) li ve de la caixa gran que portava a la casa en casar-se. Aquesta caixa solia ser un moble allargat, de devers 1,50 m. de llargària i 0,50 m. d'amplària, generalment de llenya de pi.

De quins teixits eren les robes de la caixada mallorquina?

Seguint les investigacions que han fet Margalida Bernat, Maria Ferrer i M. Assumpció Suau sabem que la núvia solia preparar unes tres o quatre camises de drap, dos o tres enagos o faldons, un nombre indeterminat de tovalloles grans i petites, dos jocs de llençols de brinet, diversos davantals de cuina i matancers...

Els teixits eren dos: el drap i el brinet. Amb el nom de drap s'entén tota roba teixida. El brinet era el teixit fet de la part més pura del lli, sense estopa ni borres. Com expliquen les autores del treball, "donat que era més fi [el brinet], se'n feien prendes d'una certa delicadesa com les camises, gipons de davall, i en ocasions mocadors". Per a les tovalles i tovalloles existia un teixit especial anomenat burballeta. En les famílies més pobres, moltes peces de vestir passaven de la mare a la núvia en ocasió del matrimoni. Per exemple: les vànoves blanques, teixides amb una mescla de cotó i cànyom (algunes amb dibuixos de traçat geomètric).

També passaven de mare a núvia un grup d'elements més comuns. Parlam de tot tipus de saquetes, taleques, llençols de collir, cobribancs... tots aquests elements eren fets dels teixits més grollers i de més baixa qualitat: l'estopa, que era la part més basta després de separar el cànyom en totes les seves qualitats.

L'estudi que comentam ("El cànyom, un element del parament matrimonial") ens informa d'una Mallorca molt pobra. Com deia una de les informants de les nostres historiadores: poca cosa podia donar a la filla un pare "jornaler i que només tenia una quarterada". En molts pobles mallorquins d'abans de l'embranzida del turisme no hi havia riquesa. Les gents de Son Servera (l'estudi parla específicament d'aquest poble) es regien per un sistema de possessions on anaven a treballar, com a jornalers, escaraders i altres feines, els habitants del poble a fi de completar l'escàs benefici que donava el conreu. El mateix mobiliari que podia aportar un pagès amb poca terra al matrimoni era pobríssim (no en parlem d'un jornaler!). Era freqüent que sols hi dugués el llit i encara dels dits d'estidora, de pi sense vernís i amb el jaç de cordes entrecreuades, damunt les quals es posava una màrfega (espècie de matalàs però omplert de palla i/o borres de llana, lli i cànyom).

Miquel López Crespí


Publicat en el Diari de Balears (6-III-1998)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS