Administrar

Mallorca: el paradís perdut (V) - Aigua cristal·lina i roca encesa (per Miquel López Crespí)

pobler | 06 Desembre, 2015 21:34 | facebook.com

Mallorca: el paradís perdut (V)


Aigua cristal·lina i roca encesa (per Miquel López Crespí, escriptor)


El nom de Cèlia Viñas m'ha vengut a la memòria justament en veure la fotografia titulada "Aigua cristal·lina i roca encesa". De cop i volta ens adonam com és injust l'oblit que poble i estaments oficials fan d'alguns dels nostres millors escriptors. D'on sorgeixen, qui té la culpa d'aquests oblits intencionats, d'aquestes injustes marginacions de tants i tants excel·lents escriptors nostrats. De sobte he recordat fragments dels poemes "Cala d'Or", "Sempre que veig la mar...", " Lluna del record", "Vent de la mar", "Noces de l'aigua a la nit", "Cala Ferrera"... Cèlia Viñas, que havia dedicat el seu primer poemari en català al mestratge de Gabriel Alomar i de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, sabia veure, com els cappares de l'Escola Mallorquina d’altra banda, totes les tonalitats cristal·lines de la mar, tots els colors de la roca encesa, però també sabia que la mar blava podia esdevenir taronja, es podien collir margarides enmig de les ones o treure tórtores del fons marí engabiat.


Entre el grup de poetes dels anys cinquanta on hi ha noms com Miquel Dolç i Miquel Gayà que havien escrit, respectivament, L'atzur il·luminat (1943) i La bona terra (1949), amb el temps aniran destacant noms com Marià Villangómez amb El cop a la terra (1962), Bernat Vidal i Tomàs, Llorenç Moyà i, amb una sobtada força tel·lúrica, Blai Bonet, autor de l'emblemàtic poemari Entre el coral i l'espiga (1952). Tan peculiar, Jaume Vidal Alcover, amb el poemari L'hora verda (1952) commocionarà el somort panorama literari illenc. Malgrat la força rupturista de Jaume Vidal Alcover, malgrat les troballes poètiques de Blai Bonet i la serenor clàssica dels poemes de Marià Villangómez, Llorenç Moyà o Miquel Dolç, el cert és que la presència de l'Escola Mallorquina encara se sentia amb força damunt els nostres autors. Cal dir que l'herència de Bartomeu Rosselló-Pòrcel ja era immensa i, amb el pas del temps, res no podria atura-la. Miquel Gayà provava de servar el mestratge de Costa i Llobera amb poemaris com el citat La bona terra (1949), però la visió il·luminada de Rosselló-Pòrcel ja havia posat els fonaments del que seria tot l'ampli ventall de possibilitats per als poetes de la segona part del segle XX. Mestratge que perdura fins al moment present.

Entre tots aquests poetes, una mica oblidada per allò tan conegut de la mudança de la moda, dels intencionats silencis decretats pels exquisits, hi podem afegir a la malaguanyada poetessa Cèlia Viñas Olivella, que amb el llibre Del foc i la cendra marca una fita en la poesia mallorquina del moment. Malauradament la seva sobtada mort a Almeria l'any 1954 ens privà d'un nom de l'alçada de Jaume Vidal Alcover o el mateix Blai Bonet. El nom de Cèlia Viñas m'ha vengut a la memòria justament en veure la fotografia titulada "Aigua cristal·lina i roca encesa". De cop i volta ens adonam com és injust l'oblit que poble i estaments oficials fan d'alguns dels nostres millors escriptors. D'on sorgeixen, qui té la culpa d'aquests oblits intencionats, d'aquestes injustes marginacions de tants i tants excel·lents escriptors nostrats. De sobte he recordat fragments dels poemes "Cala d'Or", "Sempre que veig la mar...", " Lluna del record", "Vent de la mar", "Noces de l'aigua a la nit", "Cala Ferrera"... Cèlia Viñas, que havia dedicat el seu primer poemari en català al mestratge de Gabriel Alomar i de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, sabia veure, com els cappares de l'Escola Mallorquina d’altra banda, totes les tonalitats cristal·lines de la mar, tots els colors de la roca encesa, però també sabia que la mar blava podia esdevenir taronja, es podien collir margarides enmig de les ones o treure tórtores del fons marí engabiat.

En el poema "Diuen que la mar..." havia escrit:


Diuen que la mar és blava i avui és groc taronja. Diuen que la mar té peixos; jo hi he collit margarides. Diuen... Dues tórtores n'he tretes del fons marí engabiat. Diuen que a la mar, les ones... Bellveures hi vull sembrar que facin una ombra humida. La mar, una sínia per pouar l'amor. La mar, a dins de la mar, un concert de caderneres i Schumann amb sa guitarra.1


1 Cèlia Viñas. Del foc i la cendra. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1953. Pàg. 63.


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS