Administrar

Llum primera travessant la boira del pinar de s'Albufera (Miquel López Crespí)

pobler | 23 Novembre, 2015 14:58 | facebook.com

Llum primera travessant la boira del pinar de s'Albufera (Miquel López Crespí)


Abans de penetrar a poc a poc, com si relliscàssim, en el regne de la rosada matinenca, en els eterns dominis de l'aigua, cal avançar, com aquell que penetra en un món remot, per les clarianes del bosc, a la recerca del més noble que encara pugui restar dins teu. ¿En quin moment de la nostra existència ens hem trobat novament, de cara, amb la més antiga claror de la nostra memòria filtrant-se per les escletxes de rellotges i calendaris?


Abans de penetrar a poc a poc, com si relliscàssim, en el regne de la rosada matinenca, en els eterns dominis de l'aigua, cal avançar, com aquell que penetra en un món remot, per les clarianes del bosc, a la recerca del més noble que encara pugui restar dins teu. ¿En quin moment de la nostra existència ens hem trobat novament, de cara, amb la més antiga claror de la nostra memòria filtrant-se per les escletxes de rellotges i calendaris?

Finalment hem sortit de casa per a endinsar-nos en el bosc de la bellesa perpètua. Pineda de s'Albufera o cabanes de boira enmig d'Aucanella, a Escorca. Sortim de l'indret dels vells pergamins naufragats, de l'agonia dels records sepultats pels enderrocs, i ens perdem en el gebre del matí.

Quina claror sobtada s'apodera ara dels nostres ulls?

Ens demanam, tremolant, quantes antigues primaveres hem deixat darrere i no sabem què respondre a la matinada, després d'una nit sense poder haver aclucat els ulls. Damunt la tauleta de nit hi ha el llibre de Cèlia Viñas obert a la pàgina vuitanta-sis. La malaguanyada poetessa escriu:

I tota nua primavera véns, esqueixat el teu vel de nuviances, ai, boires baixes que esquincen els vents! ai, primavera, dolces esperances! Ai primavera verge, entre les dents un agredolç i un fred d'esgarrifances: els vents de la muntanya, ben valents, et faran mare de músiques i danses. Infantaràs la flor dels cirerers com una neu ben fina i ben rosada, músiques dolces dels amors primers. I quan el bes es faci mossegada, s'esqueixaran cent roses als rosers, amor de la més forta migdiada.1

Ja som, amb Cèlia, enmig del bosc, en el límit de l'arpegi del violí. Sabem que, enllà, bategant en la ferida distància, hi ha les barques enfonsades dels nostres somnis.

De sobte, com en un somni precís que retorna amb tots els seus exactes colors, em veig caminant pels indrets que de forma tan magistral ha retratat Bartomeu Payeras. Llum primera travessant la boira del pinar de s'Albufera.

Ni un alè romp la tendra matinada.

Aleshores érem infants i ens delia contemplar els pares creant clarors amb els seus gests. La bellesa més perfecta era el vast horitzó emblanquinat que ens voltava, els colors de les muntanyes anunciant eternes llangors, l'abrusador sol d'estiu, aurores i plenilunis sense plors. Era molt abans dels hotels i de les excavadores que fan malbé el nostre patrimoni. Era un món semblant al que descriuen de forma implacable aquestes fotografies que ens fan retornar a un remot passat. Llavors encara teníem una casa i un malnom pel qual tothom ens coneixia; i cossiols multicolors amb assutzenes a les finestres i aigua fresca en la cisterna sota l'emparrat. Ciutat fou més endavant malastrugança portadora de follies, la destral lluent de l'enveja en totes les cantonades; un esverador carnaval de disfresses, gelat paratge sense caliu, maror increïble de la perfecta claror.

Però nosaltres, els invisibles éssers que un dia poblaren de rialles la pineda de s'Albufera, no sabíem res de la reencarnació dels nostres enemics en els feréstecs dracs i dimonis que avui campen arreu. Univers de ses Casetes de sa Pobla. La boira baixa d'aquells matins servats en els plecs més recòndits de la memòria era ben idèntica al que el fotògraf ha immortalitzat en la seva obra. Més tard, a l'horabaixa, davall els entelats del Bar Figuera, s'hi ajuntaven a beure un cafè, una copa de conyac o cassalla, el botiguer, el petit comerciant, el pagès pobler que hi venia a pegar un cop d'ull als fills (en tenia cura la padrina o el padrí), ja que precisament era a l'estiu quan hi havia més feina a sa marjal. El pagès veia a ses Casetes, els diumenges, a fer la paella sota els pins, vora la platja.

Sortosament quedaran per sempre, en aquest llibre, les fotografies que ens parlen d'una Mallorca a punt de desaparèixer. És evident que el fotògraf ha fet tot el possible i l'impossible per a trobar les restes arqueològiques d'aquell món que es fon en la boira del record a marxes forçades. Els meravellosos matins emboirats ja només existeixen en la nostra memòria o en la capacitat evocativa dels artistes. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot va morint (irremissiblement?). Aquell bocí de la badia d'Alcúdia, la pineda prop de s'Albufera, ja no és meu, ja no dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d'hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d'hamburgueseries i botigues de records han fet malbé les nostres vivències més estimades.

Cèlia, atemorida per aquest present incert, si tornàs de l'indret on el cel i la mar s'ajunten ja no podria escriure el poema "Matí de la dona" que avui ha ressuscitat per a nosaltres.

Ara s'encenen les roses i el nacre de la pell fina; quina angoixa més divina sota les perpelles closes! Són de llum totes les coses, el bes, fregadís suau blanc de núvol i cel blau, joia de viure i de riure, joia de riure i de viure feta illa de la pau.2

1 Cèlia Viñas. Del foc i la cendra. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1953. Pàgs. 87-88.

2 Cèlia Viñas. Del foc i la cendra. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1953. Pàg. 95.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS