Administrar

Les dones que volgueren alliberar les Illes del feixisme en la literatura catalana contemporània

pobler | 23 Agost, 2015 10:01 | facebook.com

Foren les primeres dones que agafaren els fusells a Europa per lluitar contra el feixisme i el masclisme


Les republicanes no només hagueren de combatre el feixisme, sinó també el mateix patriarcat que imperava a la societat de principi de segle XX. Malgrat que les formacions polítiques i sindicals a les quals pertanyien es declaraven d'esquerres, poques eren les que volien culminar la transformació de la societat, en què s'incloïa, evidentment, el rol de la dona. (Ander Zurimendi)


El doble combat de les milicianes


Ander Zurimendi | 12/10/2009 |


No formaven un grup gaire nombrós, però varen constituir un mite bèl·lic. Les milicianes foren les primeres dones que empunyaren les armes a Europa, d'una manera organitzada i revolucionària. Malauradament, el seu exemple fou heroic però no durà gaire. Les republicanes no només hagueren de combatre el feixisme, sinó també el mateix patriarcat que imperava a la societat de principi de segle XX. Malgrat que les formacions polítiques i sindicals a les quals pertanyien es declaraven d'esquerres, poques eren les que volien culminar la transformació de la societat, en què s'incloïa, evidentment, el rol de la dona.

Els dos exemples més importants són el de Dones Antifeixistes, que girava en l'òrbita del PCE i del PSUC, i el de Dones Anarquistes (aglutinada al voltant de la CNT i la FAI). Cal recordar, finalment, les dones milicianes del POUM. Aquest partit, d'orientació marxista i trotskista, disposava, fins i tot, d'un Secretariat de la Dona en la seva estructura. Si bé ideològicament haurien de ser més a prop del marxisme del Partit Comunista, les "poumistes" feren pinya juntament amb les "anarcofeministes".

Aquesta paradoxa s'explica perquè anarquistes i poumistes diferien en l'alternativa, però totes eren revolucionàries amb l'aspiració de modificar el decurs de la dona en la història. Tant el PCE com el PSUC, en canvi, estaven impregnats per l'estalinisme provinent de l'antiga URSS. Foren aquests, de fet, els que varen acabar traint l'esperit de les milícies en substituir-les per l'Exèrcit Popular. Amb aquest canvi, produït l'any 1937, s'impedí que les dones lluitassin al front. Les noves tasques que l'estalinisme els deparava s'ubicaven al front, però no en la batalla sinó en els fogons per alimentar els soldats i en les ambulàncies per atendre els ferits.

Evidentment, diverses columnes s'oposaren a la nova reestructuració, però el poder de la CNT havia minvat des del començament de la Guerra Civil. El seu feu de Catalunya i Aragó havia caigut en mans del PSUC, més preocupat per reprimir-los que no per fer front als nacionals. La Barcelona que George Orwell conegué l'any 36 era diferent de la del 37, sobretot passats els fets de Maig. Tornà l'ordre social a les Rambles de Barcelona i la centralització s'aguditzà. La revolució social s'havia acabat gràcies a la consigna: "Primer la guerra, després la revolució". Aquesta fou la gran discussió que enfrontà el bàndol de comunistes i socialistes amb els anarquistes i els poumistes.

El lema de les dues etapes, absolutament criticat per Leon Trotski en el seu article La guerra civil espanyola, tornà a repetir el seu esquema amb el paper de la dona. Deien: "Els homes al front, les dones a la guerra". Aquesta consigna amaga més factors del que sembla. No es que rebutgi la participació de la dona, sinó que l'adreça a cuidar la rereguarda. Una idea que defensà vehementment la catedràtica d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona Mary Nash, que va visitar Palma dijous passat. La professora Nash participava en les II Jornades Guerra Civil, dones i República, organitzades per la Facultat de Ciències de l'Educació de la UIB.

Nash explanà amb fruïció les tasques desenvolupades pel col·lectiu femení en la rereguarda, des del punt de vista que "una guerra no només és una batalla al front". De fet, "la dona s'hagué d'incorporar a les fàbriques en massa per substituir els homes, que eren a les barricades", i és així com començaren els conflictes d'igualtat. El seu salari era inferior. "Fins i tot a les plantes col·lectivitzades pels treballadors la dona cobrava entre un 25 i el 30% menys!", diu, esclaridora, la professora Nash. D'aquí que la Generalitat de Catalunya posàs en marxa el departament d'Afers de la dona. "Reberen 15.000 sol·licituds d'interessades que volien fer els cursos que oferien, però només tenien 5.000 places. Això prova que la demanda existia", explica Nash.

Tot i l'avenç que suposava aquesta política d'igualtat del col·lectiu femení, la Generalitat tan sols va recol·locar en diferents llocs de feina 150 de les ciutadanes que en prengueren part". Ara bé, entre totes les dones que assoliren quotes de poder als convulsos anys de la guerra, cal destacar-hi Federica Montseny, una pionera com a ministra espanyola i de les primeres europees. Ves per on, era anarquista...

dBbalears


La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.



Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.


Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.


Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.


La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.


Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.


Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.


l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.


Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!


Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).

Web i llibres de l'escriptor Miquel López Crespí

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS