Administrar

Memòria de les Illes: les lluites contra el PP (I)

pobler | 19 Novembre, 2013 09:08 | facebook.com

"Nanda Ramon, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Antoni Mir, Joan Moll, Albert Herranz, Ferran Aguiló, Gerard Matas, Antoni Roig, Pere Noguera, Maria Ramis, Cecili Buele, López Nadal, Francesc Mengod... i la lluita contra el PP".

Arruixada 2001: tots contra la política del PP.

L'avantguarda illenca de la lluita contra la dreta (I)


Gerard Matas (en el centre de la fotografia) i Miquel López Crespí (a la dreta) eren en primera línia de la lluita contra el PP el dia de la concentració contra el PP en la moguda Arruixada 2001. L'escriptor Miquel López Crespí, detingut i torturat pels franquistes a començaments dels anys seixanta porta més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita contra el feixisme i la dreta i en defensa dels nostres drets nacionals i socials.

Diumenge dia 21 de gener del 2001 l'editorial de Diari de Balears (pàg. 23) era consagrat a ressaltar la importància de l'èxit que havia assolit la protesta ciutadana contra la política cultural del PP. Sota el títol "Els premis Ciutat de Palma i l'Arruixada" l'editorialista escrivia: "Al mateix temps que es duia a terme la gala de lliurament, un considerable nombre de persones es reunia al sopar Arruixada 2001 per protestar contra la política cultural de l'Ajuntament de Palma. No hauria de ser necessari que diguéssim que es tracta d'un fet que demostra la vitalitat de la ciutat i la capacitat que tenen els seus habitants d'organitzar-se davant situacions que no els agraden. Els responsables de l'àrea de Cultura estan obligats a fer-hi un pensament des de la humilitat".

Era evident que, amb la nombrosa participació de gent en l'Arruixada 2001, la política cultural del PP a Ciutat havia rebut un del cops més forts que es recorden aquests darrers anys. Els mitjans de comunicació se n'han fet ressò. I els que érem presents en la nit màgica del vint de gener ho sabem a la perfecció. Més de mil dues-centes persones ("personajillos y pseudointelectuales") ajudaren a rompre, en pla creatiu i lúdic, la nefasta política del "consens" entre concepcions culturals diametralment oposades. Han hagut de passar vint-i-cinc anys perquè molts dels que bastiren aquella "nova cultura" (el "consens"), és a dir, l'amnèsia històrica, l'oblit de la subversió política i artística, s'apuntassin -decidits a deixar de banda els seus evidents errors?- a la "moguda" llibertària i creativa de l'altra nit.


Una històrica fotografia d'Antoni Catany feta l'any 1967. Aleshores el pintor Gerard Matas començava a representar l'avantguarda de la pintura mallorquina dels anys seixanta. L'escriptor Miquel López Crespí, inèdit encara, seria igualment un component bàsic de la narrativa experimental catalana dels setanta i vuitanta. Miquel López Crespí ja havia estat detingut i torturat pels sicaris del franquisme, la Brigada Social de la dictadura.

Iolanda Pericàs ho deixava ben escrit damunt Diari de Balears (21-I-01) quan escrivia: "Arruixada 2001: encontre d'art entre amics. La cita congregà devers 1.200 persones, entre ells artistes de tots els àmbits i consumidors culturals". I en Bartomeu Picornell en el seu article "Mais où sont...?" del 16 de gener del mateix Diari de Balears demanava compromís actiu amb la "moguda" anti PP. En Tomeu se'n reia de certa manca de voluntat de lluita contra la mediocritat regnant quan escrivia, tot criticant els "viatges" sobtats als quals havien d'acudir nombrosos personatges de la ploma i del pinzell (bon sistema per a defugir el compromís!): "Una petita enquesta em permet afirmar que un nombre important de personatges del gremis de la ploma i del pinzell han vist com malauradament el dilema [triar entre el sopar oficial i el de l'Arruixada] els coincidia amb un viatge inajornable a algun continent. Hi ha casos en què em costa que el viatge estava programat des de fa anys". I més endavant, criticant agudament determinats silencis, matisava, sorneguer: "...resulta curiós com molts d'intellectuals, tan aficionats a parlar d'allò que és diví i d'allò que és humà, s'hagin tornat el súmmum de la discreció davant un esdeveniment [Arruixada 2001] que es comenta tant i tant".


Desembre de 1976: Miquel López Crespí, moments abans d'entrar a la presó, s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés. Carme Lacort i molts d'amics més també anaren a mostrar la seva solidaritat amb l'escriptor represaliat pel feixisme.

Però la munió de joves que participaren en la festa-protesta contra el PP confirmen les previsions més optimistes: una nova onada d'artistes, de professionals, d'estudiants, de ciutadans i ciutadanes amants de l'art dóna fe que, sortosament, el relleu generacional dels homes i dones de la transició ja és aquí i opera -amb la seva pràctica subversiva- al si de la nostra realitat. Els joves companys de gresca creativa han constatat en pròpia carn a quins graus de banalitat pot portar -i porta!- el fet de renunciar a determinats principis insubstituïbles en la lluita permanent (en el camp de l'art, en el camp de la política...) contra la buidor generalitzada que segrega el Poder.

La festa d'Arruixada 2001 va ser una fuetada magnífica contra les decadents concepcions "artístiques" del sistema i els seus "cans guardians", com diria Paul Nizan (o Gramsci quan blasmava contra la grisor bastida pels servents intellectuals del capitalisme).

Arruixada 2001, la sala magna del Palau de Congressos del Poble Espanyol plena de gom a gom, demostrava ben a les clares que res de nou pot aixecar-se damunt els podrits fonaments de determinades concepcions "artístiques" estantisses i reaccionàries. Final de la "cultura" del pacte i la covardia? Ja ho veurem. Nizan deia que sí hom no és valent als vint anys no ho serà mai. És el que vaig olorar en l'ambient: un desig intens (en molts dels participants) de ser joves altra vegada, de recuperar el temps perdut per viaranys que només han portat a la consolidació de la mediocritat que ens oprimeix. La vulgaritat de l'exposició Lladró és l'exponent màxim de la brutalitat d'aquesta supina ignorància i, sortosament!, ha estat el detonant que ha ajudat a obrir els ulls a uns ciutadans i ciutadanes que han decidit dir Prou!

Várem comentar aquestes coses (i moltes d'altres!) amb la colla d'amics que ens hi arreplegàrem en la nit de la joia i de la illusió, aquells mil cinc-cents "personajillos i pseudointelectuales" (com ens definí la regidora del PP). I allà hi érem, tornant a renéixer altra volta, amb els amics de sempre, els germans Noguera Vizcaíno (en Pere, el director del Principal; en Biel, el pintor); i amb en Gerad Matas, recordant una subversiva anada a Barcelona el maig de 1968 tot olorant els fastos creatius de la revolta parisenca i mundial; i en Francesc Mengod, un dels màxims responsables dels comunistes de les Illes (OEC), ara membre destacat de la CGT; i en Pere Carles, que dissenyà la coberta del meu primer llibre de narracions (A preu fet, l'any 1973); i en Ferran Aguiló trescant amunt i avall com en aquells temps de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes; i n'Antoni Mir, el president de l'OCB, que pareixia que portava a les mans l'embruixada guitarra del 76 quan, a tocs de música i càntics, omplia d'estudiants la sala d'actes de Magisteri; i na Cristina Ros, vitalment esperitada en constatar l'existència real d'un poderós exèrcit de contestataris; i en Guillem Frontera, idèntic a quan començà a escriure Els Carnissers, més jove que mai, sorneguer, sense arribar a creure que tot sigui possible encara; i na Dolors Sampol, n'Esther Olondriz, n'Alicia Llabrés, en Biel March, en Joan Moll, n'Albert Herranz, n'Antoni Roig i na Maria Ramis, en Cecili Buele, na Nanda Ramon, en López Nadal... Tota l'esquerra oficial i extraoficial. Un exèrcit de "personajillos", evidentment!

No hi mancava en aquesta trobada en Frederic Suau, deixant per un moment els estels, aterrant just al nostre costat, com si s'inauguràs altra volta la llibreria "L'Ull de Vidre". I ben al costat na Cati Bonnín parlant amb en Mateu Joan Florit (que encara creu i lluita pels Països Catalans i dirigeix l'única revista independentista de les Illes!); i els Joves per la Llengua, esperança del segle XXI, fent costat als socis més antics de l'OCB, confirmant que l'Arruixada 2001 només és la llavor del que s'esdevindrà. Una nombrosa representació d'arquitectes també hi era present, com si fos l'època aquella quan el Col.legi Oficial d'Arquitectes de Balears organitzava exposicions (dirigides per na Joana Roca) en lloança de la "Gran Revolució Cultural Proletària Xinesa". Vaig parlar amb en Carlos García Delgado, na Neus Garcia Inyesta, na Joana Roca que, com en els seus millors anys de la clandestinitat antifranquista, ens "orientava" en el que feia referència a les noves "etapes" que aquesta acció havia d'assolir. Amb en Sebastià Serra i altres historiadors nacionalistes comentàrem el doi que significa parlar d'objectivitat en la història (com escriuria el professor Josep Fontana!). O les classes i grups socials (i els intellectuals que les representen) no pugnen per defensar, deixar constància de la seva concepció de món?

I el més divertit de la nit: veure molts dirigents de partits institucionals amb el rostre avergonyit en constatar que ha estat -com de costum- la societat civil qui ha portat endavant la protesta. No en mancaria d'altra!

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Comentaris

  1. Las fotos

    Estimat Miquel
    Algo le pasa al blog porque no salen las fotos.

    Un abrazo y soy un seguidor habitual de este blog

    Jesús García Marín | 19/11/2013, 13:10
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS