Administrar

La vaga dels mestres (articles de Bartomeu Mestre, Miquel López Crespí i Josep Juárez)

pobler | 03 Octubre, 2013 19:42 | facebook.com

La vaga de mestres


És evident que Iraq (Govern) ha envaït Kuwait (comunitat escolar) i per resoldre el conflicte només hi ha una solució possible: la retirada de les tropes! Qualsevol altra solució implica renúncies inacceptables.

Vaig advertir, des del primer dia, que els sindicats no s'havien de seure amb el Govern fins que, prèviament, es procedís a retirar el TIL, els expedients i totes les altres intromissions que afecten el model escolar (llei de símbols i altres invents). Qualsevol altra concessió, per petita que sigui, revalida la invasió.

Doncs, malgrat un fet tan evident i eloqüent, els sindicats s'han assegut amb els invasors. I s'han assegut burlant normes "de manual" de qualsevol negociador sindical. Per no desvetllar possibles estratègies, només posaré tres exemples: no s'ha de voler parlar amb qui demostra que no té poder real de negociació, mai no s'ha d'acceptar una transacció el mateix dia que es proposa i, mai de mais, una reunió no pot arribar a les tres hores de durada (amb descans). Això ho sap qualsevol delegat sindical. En canvi, tots els Directors de Recursos Humans saben que l'objectiu és fer durar les reunions al màxim, perquè qui perd sempre, afeblit, embullat i retut, són les reivindicacions! La reunió d'ahir va durar més de set hores! Arribats a aquest punt la gent ja no sap que diu ni que fa... excepte qui ha maquinat erosionar la resistència!

De quina pasta està fet aquest grup de sindicalistes, molts d'ells alliberats a un despatx i desconnectats de la realitat del dia a dia, que demostren tan bona voluntat? Van a la guerra amb fletxeros? Són com l'infant que pixa al costat del Niàgara per perdre l'autoestima? Són la zodiac de Greenpeace davant del portaavions nuclear? De cap manera! Han de saber a tot moment allò que són i a qui representen! Tenen la força de la raó! Tenen el suport massiu de la gent! Tenen l'arma més mortífera de totes: la dignitat!!! Per això, resulta incomprensible que facin el joc al sindicalisme groc i al govern. Acceptar parlar del model educatiu a partir del TIL, ni que sigui voluntàriament a primària (cosa que fa dos dies ja havia concedit públicament Jeroni Salom), significa acceptar tàcitament l'agressió, cedir territori i consumar l'endemesa. Sabem que els vertaders autors (Wert, Bauzá, Delgado, Campos...) no mostren cara, però si els seus titelles de la mesa s'omplen la boca arreu afirmant que tenen voluntat de negociació, ho han de demostrar amb un fet i no amb paraules! Allò que cal és tornar al punt zero (retirar-se de Kuwait) i parlar! Em sembla absurd que ara la patata calenta la tinguin els sindicats, perquè acceptar el paper d'haver de presentar una CONTRAproposta és un altre error. per la senzilla raó que no hi ha ni hi ha hagut encara cap PROPOSTA, sinó una IMPOSICIÓ. Sembla mentida que s'hagi de dir una cosa tan elemental.

N'afegiré una altra: atesa l'evidència que aquesta negociació és causada per la VAGA INDEFINIDA, els sindicats han de tenir clar que es fa imprescindible un referèndum previ a qualsevol acord que es pugui arribar. Altrament seria usurpar la representativitat.

De moment, demà, diumenge, cal anar a la MANIFESTACIÓ i dilluns mantenir la VAGA INDEFINIDA!

Bartomeu Mestre i Sureda

(Secció de Cartes del lector - dBalears 29-IX-2013)


La vaga dels mestres i el poder de l´Assemblea


La vaga exemplar de mestres de les Illes ha fet retornar a l´actualitat la lluita de les Assemblees per fer front al pactisme dels sindicats i partits domesticats. Recordem que, en temps de la restauració borbònica, el franquisme reciclat i els aspirants a sous i cadiretes pactaren la destrucció del poder de les assemblees que eren majoritàries a centres d´estudi, fàbriques i barris. La consolidació del nou Estat capitalista, borbònic i imperialista només podia fer-se després d´haber desmobilitzat el poble, liquidant les seves formes de lluita basades en la democracia directa i les assemblees. Ara, amb la vaga de docents, han tornat de nou, amb més força que mai. Haurem de vigilar que, com en temps de la transició, els oportunistes de sempre no liquiden el protagonisme de poble. Vius i ungles! (Miquel López Crespí)


La gent ja no s'escoltava els delegats elegits en les eleccions sindicals dels temps del franquisme (des d'on el PCE provava de mantenir les lluites obreres i populars en un marc acceptable per als franquistes reciclats). No. Ara, és l'assemblea, l'òrgan decisiu de la lluita. Ningú no pot fer res d'esquena d'aquest nou poder popular que es consolida amb força pertot arreu. És l'origen primigeni de les primeres Comissions Obreres, quan encara no havien estat desvirtuades pel PCE.

Sorgeixen amb més força que mai els comitès de tipus assembleari que no tenen res a veure amb les pràctiques dels antics càrrecs sindicals. Un ampli moviment s'estén arreu de l'Estat. És quan, a Mallorca, la gent de Plataformes Anticapitalistes i de l'OEC, conjuntament amb anarquistes, membres de les JOC, cristians de base, trotsquistes i militants d'altres partits revolucionaris, convoquen les primeres assemblees obreres en el ram de la fusta (Manacor), en el de la sabata (Inca, Lloseta), hosteleria i tots els sectors de producció, residència o estudi. (Miquel López Crespí)


1976 és un any qualitativament revolucionari. En tots els aspectes. Burgesia i reformisme varen veure que els seus plans de conservar l'essencial del capitalisme i de la dictadura estaven en perill. La gent ja no s'escoltava els delegats elegits en les eleccions sindicals dels temps del franquisme (des d'on el PCE provava de mantenir les lluites obreres i populars en un marc acceptable per als franquistes reciclats). No. Ara, és l'assemblea, l'òrgan decisiu de la lluita. Ningú no pot fer res d'esquena d'aquest nou poder popular que es consolida amb força pertot arreu. És l'origen primigeni de les primeres Comissions Obreres, quan encara no havien estat desvirtuades pel PCE.

Sorgeixen amb més força que mai els comitès de tipus assembleari que no tenen res a veure amb les pràctiques dels antics càrrecs sindicals. Un ampli moviment s'estén arreu de l'Estat. És quan, a Mallorca, la gent de Plataformes Anticapitalistes i de l'OEC, conjuntament amb anarquistes, membres de les JOC, cristians de base, trotsquistes i militants d'altres partits revolucionaris, convoquen les primeres assemblees obreres en el ram de la fusta (Manacor), en el de la sabata (Inca, Lloseta), hosteleria i tots els sectors de producció, residència o estudi.

He parlat en altres apartats de la feinada feta pels principals responsables dels nostre front obrer (Margalida Chicano Sansó, Joan Coll Andreu, Antònia i Antoni Pons, Carles Maldonado, Aina Gomila, Guillem Coll, Francesc Delgado, Domingo Morales, Maria Durán, Jaime Bueno, Martí Perelló i un llarg etcètera que no podríem detallar mai per moltes pàgines que tenguéssim a la nostra disposició; les assemblees a barris (amb homes i dones com en Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre i na Francesca Velasco, etc). Tots els fronts de lluita (el camp, els instituts, la universitat, Sanitat, etc) assimilen aquestes formes de democràcia directa (Democràcia Proletària, serà el nom que portarà la nostra principal revista clandestina). Com vaig explicar en el seu moment (vegeu el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, pàg. 95): "La reunió constitutiva del consell de redacció la férem a casa meva, en el carrer Antoni Marquès Marquès. Hi eren presents en Mateu Morro (exsecretari general del PSM), la periodista Gina Garcías -que havia militat amb nosaltres al Principat-, en Josep Capó (Secretari General Adjunt de la PIMEN) -aleshores màxim responsable polític de l'OEC i n'Antoni Mir. El delineant Monxo Clop Molins era l'encarregat dels aspectes tècnics de la publicació (una de les millors de la clandestinitat antifranquista, en paraules dels historiadors Antoni Marimón i Miquel Martín). Moltes seccions (cultura, política estatal i internacional) anaren a raure a les meves mans. Els pseudònims que més sovint hi vaig emprar foren: Tomeu Torrens, Teresa Isern, Felip Cladera, etc.)".

En l'assemblea i la seva posterior coordinació, el poble treballador, els estudiants, els barris, havien trobat una forma d'organització i de combat adients per a aquella situació especial de crisi de la dictadura. A part ir de març de 1976 (el 1972 s'havia fet també a Vigo), el consellisme assembleari es consolidà i avançà. S'anava retrobant, recuperant a poc l'antiga tradició consellista del moviment obrer esborrada de la història per l'estalinisme i els partits que li eren afins (entre ells, el PCE). Edició de Materials, Zero en la seva collecció "Biblioteca Promoción del Pueblo" (que distribuïa ZYX), Ruedo Ibérico, Fontamara, Júcar... ajudaven, amb els llibres que publicaven, a recuperar la memòria revolucionària dels treballadors. De l'Editorial Zero estudiàvem Democracia de trabajadores o dictadura de partido (1971), Los Soviets en Rusia (1975); d'Alexandra Kolontai La Oposición Obrera (Anagrama, 1975); d'Ernest Mandel Control obrero, consejos obreros, autogestión (Ediciones Era, 1970)... Tots els avenços que es faran en el camí d'acabar amb la dictadura del capital s'aniran concretant en assemblees, comitès de coordinació entre fàbriques, barris o centres d'ensenyament. Es quan sorgeixen les famoses coordinadores de fàbriques en lluita, coordinadores de barris, coordinadores de facultats, coordinadores de pobles... en les quals participen activament els homes i dones de l'OEC i les Plataformes Anticapitalistes. Tomàs Echave, membre del nostre partit, és, entre molts d'altres, un destacat dirigent d'aquesta lluita històrica que s'esdevé a Vitòria per la llibertat i el socialisme.

Un resum -dins de la línia política de l'OEC- del que era l'assumpció d'aquestes posicions gramscianes d'esquerra (i les trotsquistes de la revolució permanent), el trobam -molt esquematitzat- en el llibre de Carlos Trías Qué son las organizaciones marxista-leninistas publicat per la Gaya Ciencia l'any 1976 (vegeu pàgines 56-59). S'hi explicava (pàgina 57) [traducció del text feta per l'autor d'aquest article]: "La tàctica de la revolució socialista passa per:

'a) definir programes anticapitalistes i prosocialistes que organitzin la lluita reivindicativa i política de cada sector social explotat; b) potenciar en cada front formes organitzatives de caràcter anticapitalista fins a esdevenir òrgans dirigents de la lluita de masses [Consells Obrers, tot tipus d'assemblees. Cal recordar que en els darrers anys de la dictadura, més que consignes abstractes envers els pactes amb la burgesia o amb determinats sectors del feixisme, l'OEC demanava "Tot el poder a les assemblees", es a dir, al poderós moviment de Consells d'obrers, de pagesos, d'estudiants, de veïns en els barris, que s'estenien arreu amenaçant la reforma del règim franquista]; c) bastir un programa d'aliances entre la classe obrera i el poble treballador en el camí d'anar construint el Bloc Històric i Revolucionari que ha d'imposar el tipus de ruptura política adequada als interessos anticapitalistes i socialistes que tal tipus de Bloc representa; d) orientar la lluita per les llibertats de la classe i el poble treballador envers marcs organitzatius no sindicals [Consells Obrers, etc., unificant coordinadores de Consells Obrers i Populars -Vitòria l'any 1976 va ser l'exemple màxim de "doble poder" aconseguit pel poble enfront la dictadura feixista: l'experiència obrera i popular va haver de ser liquidada amb bales i costà molts morts al poble] ni envers el parlamentarisme burgès [l'OEC lluitava per una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques basades en els Consells Obrers, és a dir, per a entendre'ns: el poder dels treballadors sorgit de la destrucció de l'estat capitalista i imperialista de la burgesia]... e) defensar el dret bàsic que tenen els treballadors a emprar tot tipus de lluita revolucionària de masses per a defensar-se de la violència institucionalitzada... La Vaga General Revolucionària és un dels mètodes irrenunciables per a conquerir el socialisme". (Miquel López Crespí)


Els mestres i professors de les nostres Illes estan donant en aquests dies la millor lliçó de les seves vides. I l'estan impartint fora de les aules: al carrer, en les assemblees, en la seva vida quotidiana, alterada per un conflicte que no han provocat i que ningú desitjaria, però al que s'han vist abocats per l'estultícia d'els qui ens mal-governen. El binomi ultradretà de Bauzà-Delgado (“botiflers i mala bava”, que dirien els d'Al Tall) creient que la seva majoria absoluta en unes institucions desprestigiades els donen patent de cors, intenten aniquilar l'ensenyament públic, com a titelles de Wert-Rajoy i, de pas, despullar la llengua catalana del seu paper vehicular en l'ensenyament, reduint-la a nivells subalterns, col·loquials o folklòrics.


La Vaga dels mestres, la nostra Vaga


Els mestres i professors de les nostres Illes estan donant en aquests dies la millor lliçó de les seves vides. I l'estan impartint fora de les aules: al carrer, en les assemblees, en la seva vida quotidiana, alterada per un conflicte que no han provocat i que ningú desitjaria, però al que s'han vist abocats per l'estultícia d'els qui ens mal-governen. El binomi ultradretà de Bauzà-Delgado (“botiflers i mala bava”, que dirien els d'Al Tall) creient que la seva majoria absoluta en unes institucions desprestigiades els donen patent de cors, intenten aniquilar l'ensenyament públic, com a titelles de Wert-Rajoy i, de pas, despullar la llengua catalana del seu paper vehicular en l'ensenyament, reduint-la a nivells subalterns, col·loquials o folklòrics.

Però la Vaga indefinida del sector educatiu de les Balears i Pitïuses ha agafat a més d'un amb el peu canviat. I més si tenim en compte que l'última vaga estatal del personal docent, el 22 de maig de l'any passat, no va ser convocada a les Illes, inexplicablement, pels sindicats amb implantació en el sector. De fet, l'acció més notòria d'aquell dia, amb diferència, va ser l'ocupació pacífica de la Consellería d'Educació per part d'un grup d'estudiants, que encara estan encausats per una suposada violència que ells no van protagonitzar (més aviat al contrari, van ser víctimes de l'agressió d'una funcionaria). Aquest encausament no és un fet aïllat, ja que estem veient, en els darrers temps, l'increment d'episodis de repressió policial i judicial, especialment cap al jovent.

Què ha passat, doncs, en el sector educatiu? La principal clau, sens dubte, ha estat el naixement i consolidació d'un moviment assembleari, que es va iniciar abans de l'estiu. La democràcia directa emmarcada en l'Assemblea de Docents ha motivat la participació massiva del professorat i ha obligat a la resta del món educatiu a seguir un guió fins ara inèdit. Ha estat decisiva perquè es produís la unanimitat sindical de la convocatòria, s'ha guanyat la credibilitat i simpatia de la societat illenca, i el decisiu suport de les mares i els pares d'alumnes, a través de les seves federacions i associacions.

La convocatòria unànime de la Vaga Indefinida ha estat la millor resposta a les agressions de calibre gruixut que està sofrint l'educació pública (retallades excloents, LOMQE, Llei de beques, TIL, etc.). La Vaga, que ara comença la seva segona setmana, creix i es consolida, més enllà de l'absurda guerra de xifres. Ho està fent per l'augment de la solidaritat entre els diversos àmbits socials de les Illes. També pels actes de suport, especialment des dels altres Països Catalans, però que també es produeixen en altres llocs de l'estat espanyol. L'eina de la Caixa de Resistència s'està consolidant com a instrument vital de suport de la Vaga. Tot això li dóna força i potencial, i fa pensar que guanyar-la està més a prop cada dia que passa.

Els mestres i professors han agafat la responsabilitat, avui a les nostres Illes, d'encapçalar la lluita social. Una lluita social associada a moltes altres lluites, que es veuran afavorides si aquesta es guanya. Ha arribat el moment en què, juntament amb la resta de la comunitat educativa, rebin tot el suport del conjunt de la societat illenca. Perquè els nostres docents no poden carregar indefinidament amb el desgast personal i el sacrifici econòmic d'una lluita que, al cap i a la fi, és de totes i tots nosaltres.

Per això és necessari multiplicar la solidaritat, nodrint el compte de la Caixa de Resistència: 2056-0009-74-4102003418 de Caixa Colonya (a nom de l'Obra Cultural Balear). També cal sortir al carrer diumenge que ve dia 29. Que les manifestacions unitàries convocades en totes les Illes en aquest dia siguin un clam per l'educació pública de qualitat, igualitària i per formar persones lliures.

Però cal estendre el conflicte més enllà de l'àmbit educatiu, perquè la lluita dels docents és transversal. Perquè està relacionada (i tant!) amb el conjunt de la lluita social, perquè és la lluita pel futur de tots. Hem de seguir el seu exemple, fer un pas endavant i pensar seriosament en la convocatòria d'una Vaga General en l'àmbit de les Illes, per l'educació pública i per tots els altres drets socials.

Raons tenim a vessar. Els nostres mestres i professors ens han mostrat el camí, i ens conviden a recórrer-ho. Estarem a la seva altura?

Pep Juárez, 23 de setembre de 2013


Manifest d'artistes de suport a la lluita dels docents de les Illes: Miquel Barceló, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Toni Catany, Agustí Villalonga, Carles Santos, Rossy de Palma...


(Adhesió de l´escriptor Miquel López Crespí al Manifest de suport a la lluita dels docents de les Illes fent costar que, amb aquest escrit, publicat a Internet, considera signat el Manifest. L´escriptor Miquel López Crespí ofereix desenes de llibres per a la Caixa de resistència de l´Assemblea de Docents).



L´escriptor Miquel López Crespí donarà desenes de les seves obres per a la Caixa de resistència de l´Assemblea de docents de les Illes


Una quinzena d'artistes han signat un manifest de suport a la lluita dels docents de les Illes, que ja porten una setmana de vaga indefinida, contra el polèmic decret del triligüisme imposat pel govern de Bauzà i que margina el català a l'escola. A més, alguns d'ells, com el pinto Miquel Barceló o la cantant Maria del Mar Bonet, han donat obres seves a la caixa de resistència per a pagar les despeses derivades de la vaga.

El manifest diu: 'Donam suport als docents de les Illes Balears en la seva lluita contra la imposició del TIL i a favor de la llengua i cultura catalanes i la qualitat de l’ensenyament públic'.

De moment ja l'han signat:

Lluís Llach, cantautor

Miquel Barceló, pintor

Maria del Mar Bonet, cantautora

Agustí Villaronga, director de cinema

Joan Valent, compositor

Toni Catany, fotògraf

Antoni Parera Fons, compositor

Miquel Adrover, sastre

Carles Santos, compositor

Dolores Sampol, pintora

Pedro Oliver, pintor

Rossy de Palma, actriu

Emili Manzano, escriptor

Biel Mesquida, escriptor

Antoni Aloy, director de cinema i pintor

Antònia Vicens, escriptora i vicepresidenta del Pen Català.

Miquel Barceló dóna un gravat a la caixa de resistència; Maria del Mar Bonet, un dibuix; Toni Catany, una fotografia; Dolores Sampol, un gravat; Pedro Oliver, una obra; i, Antoni Aloy, un quadre.

Comentaris

  1. Enhorabona, governants!

    Sí, els dono la meva enhorabona, senyors i senyores que es creuen que la seva majoria parlamentària els legitima per governar dictattorialment en nom de la democràcia i la llibertat de les qals els agrada tant omplir-se la boca cada cop que l’obren.

    Els felicito perque, en ben poc temps, han aconseguit posar d’acord docents i famílies amb un mateix clam, perque han estat capaços de despertar un poble que romania adormit: de debò, no ho podien fer millor.

    Ho han sabut fer tant bé, que, fins i tot certs regidors del seu propi partit, com ara els dos que tenen a Banyalbufar, i, com he sabut mentre acabava de polir aquest article, els dotze de Llucmajor, els han girat l’esquena votant a favor de mocions contra la seva llei educativa i jo, me n’alegro: a veure si així s’adonen, d’una vegada per totes, que s’estan quedant ben sols, cada cop més aillats dins la seva bombolla de poder.

    És ben cert: tenen el poder, però no la raó i, malgrat provin de manipular la informació, tergiversar les xifres del seguiment de la vaga per provar de minimitzar-ne la importància i, així, intentar desmotivar els qui protesten, obliden que som al segle XXI i que, tot i tenir al seu costat la major part dels mitjans de comunicació de masses, el poble té les xarxes socials per informar-se i, per tant, de res els poden servir els seus noticiaris manipulats: ara ja no.

    No es pot governar d’esquena al poble, i menys encara quan aquest, té la raó, una raó avalada per les persones que saben molt més d’educació que vostès: pedagogs, mestres i professors, uns docents que no fan aquesta vaga per gust, ni per demanar un augment de sou, ni menys hores de feina, en definitiva: no la fan pel seu propi benefici, sinó en defensa de l’exercici d’una educació de qualitat, amb criteris pedagògics vàlids i reconeguts internacionalment, tot pensant en el seu alumnat i, sobretot, en el futur com a persones d’aquests infants. La gent, majoritàriament, se n’ha adonat i ja no combrega amb rodes de molí.

    Fa uns dies, en una petita conversa, una persona digué que, quan trobes algú que, del que sigui, en sap més que tu, cal que facis un pas enrere i deixar que l’expert et substitueixi: ara mateix, és el millor que podrien fer: surtin d’un cop de la seva caverna,deixin de tapar-se ulls i orelles, aturint-se de fer reformes que són autèntics disverats pedagògics i, si els plau, posin l’educació dels nostres infants i joves en mans de persones més qualificades en aquesta matèria: estic segura que tothom els ho agraïrà, en un futur, sobretot, els qui ara són alumnes.

    (Article publicat al número d'Octubre de 2013 de la revista Ciutadella de franc)

    Vela | 03/10/2013, 20:30
  2. Enhorabona, governants!

    Sí, els dono la meva enhorabona, senyors i senyores que es creuen que la seva majoria parlamentària els legitima per governar dictattorialment en nom de la democràcia i la llibertat de les qals els agrada tant omplir-se la boca cada cop que l’obren.

    Els felicito perque, en ben poc temps, han aconseguit posar d’acord docents i famílies amb un mateix clam, perque han estat capaços de despertar un poble que romania adormit: de debò, no ho podien fer millor.

    Ho han sabut fer tant bé, que, fins i tot certs regidors del seu propi partit, com ara els dos que tenen a Banyalbufar, i, com he sabut mentre acabava de polir aquest article, els dotze de Llucmajor, els han girat l’esquena votant a favor de mocions contra la seva llei educativa i jo, me n’alegro: a veure si així s’adonen, d’una vegada per totes, que s’estan quedant ben sols, cada cop més aillats dins la seva bombolla de poder.

    És ben cert: tenen el poder, però no la raó i, malgrat provin de manipular la informació, tergiversar les xifres del seguiment de la vaga per provar de minimitzar-ne la importància i, així, intentar desmotivar els qui protesten, obliden que som al segle XXI i que, tot i tenir al seu costat la major part dels mitjans de comunicació de masses, el poble té les xarxes socials per informar-se i, per tant, de res els poden servir els seus noticiaris manipulats: ara ja no.

    No es pot governar d’esquena al poble, i menys encara quan aquest, té la raó, una raó avalada per les persones que saben molt més d’educació que vostès: pedagogs, mestres i professors, uns docents que no fan aquesta vaga per gust, ni per demanar un augment de sou, ni menys hores de feina, en definitiva: no la fan pel seu propi benefici, sinó en defensa de l’exercici d’una educació de qualitat, amb criteris pedagògics vàlids i reconeguts internacionalment, tot pensant en el seu alumnat i, sobretot, en el futur com a persones d’aquests infants. La gent, majoritàriament, se n’ha adonat i ja no combrega amb rodes de molí.

    Fa uns dies, en una petita conversa, una persona digué que, quan trobes algú que, del que sigui, en sap més que tu, cal que facis un pas enrere i deixar que l’expert et substitueixi: ara mateix, és el millor que podrien fer: surtin d’un cop de la seva caverna,deixin de tapar-se ulls i orelles, aturint-se de fer reformes que són autèntics disverats pedagògics i, si els plau, posin l’educació dels nostres infants i joves en mans de persones més qualificades en aquesta matèria: estic segura que tothom els ho agraïrà, en un futur, sobretot, els qui ara són alumnes.

    (Article publicat al número d'Octubre de 2013 de la revista Ciutadella de franc)

    Vela | 03/10/2013, 20:31
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS