Administrar

Miquel Barceló, Miquel López Crespí, Biel Mesquida... suport a la vaga de docents de les Illes

pobler | 29 Setembre, 2013 12:46 | facebook.com

Manifest d'artistes de suport a la lluita dels docents de les Illes: Miquel Barceló, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Toni Catany, Agustí Villalonga, Carles Santos, Rossy de Palma...


(Adhesió de l´escriptor Miquel López Crespí al Manifest de suport a la lluita dels docents de les Illes fent costar que, amb aquest escrit, publicat a Internet, considera signat el Manifest. L´escriptor Miquel López Crespí ofereix desenes de llibres per a la Caixa de resistència de l´Assemblea de Docents).



L´escriptor Miquel López Crespí donarà desenes de les seves obres per a la Caixa de resistència de l´Assemblea de docents de les Illes


Una quinzena d'artistes han signat un manifest de suport a la lluita dels docents de les Illes, que ja porten una setmana de vaga indefinida, contra el polèmic decret del triligüisme imposat pel govern de Bauzà i que margina el català a l'escola. A més, alguns d'ells, com el pinto Miquel Barceló o la cantant Maria del Mar Bonet, han donat obres seves a la caixa de resistència per a pagar les despeses derivades de la vaga.

El manifest diu: 'Donam suport als docents de les Illes Balears en la seva lluita contra la imposició del TIL i a favor de la llengua i cultura catalanes i la qualitat de l’ensenyament públic'.

De moment ja l'han signat:

Lluís Llach, cantautor

Miquel Barceló, pintor

Maria del Mar Bonet, cantautora

Agustí Villaronga, director de cinema

Joan Valent, compositor

Toni Catany, fotògraf

Antoni Parera Fons, compositor

Miquel Adrover, sastre

Carles Santos, compositor

Dolores Sampol, pintora

Pedro Oliver, pintor

Rossy de Palma, actriu

Emili Manzano, escriptor

Biel Mesquida, escriptor

Antoni Aloy, director de cinema i pintor

Antònia Vicens, escriptora i vicepresidenta del Pen Català.

Miquel Barceló dóna un gravat a la caixa de resistència; Maria del Mar Bonet, un dibuix; Toni Catany, una fotografia; Dolores Sampol, un gravat; Pedro Oliver, una obra; i, Antoni Aloy, un quadre.


La vaga dels mestres i el poder de l´Assemblea


La vaga exemplar de mestres de les Illes ha fet retornar a l´actualitat la lluita de les Assemblees per fer front al pactisme dels sindicats i partits domesticats. Recordem que, en temps de la restauració borbònica, el franquisme reciclat i els aspirants a sous i cadiretes pactaren la destrucció del poder de les assemblees que eren majoritàries a centres d´estudi, fàbriques i barris. La consolidació del nou Estat capitalista, borbònic i imperialista només podia fer-se després d´haber desmobilitzat el poble, liquidant les seves formes de lluita basades en la democracia directa i les assemblees. Ara, amb la vaga de docents, han tornat de nou, amb més força que mai. Haurem de vigilar que, com en temps de la transició, els oportunistes de sempre no liquiden el protagonisme de poble. Vius i ungles! (Miquel López Crespí)


La gent ja no s'escoltava els delegats elegits en les eleccions sindicals dels temps del franquisme (des d'on el PCE provava de mantenir les lluites obreres i populars en un marc acceptable per als franquistes reciclats). No. Ara, és l'assemblea, l'òrgan decisiu de la lluita. Ningú no pot fer res d'esquena d'aquest nou poder popular que es consolida amb força pertot arreu. És l'origen primigeni de les primeres Comissions Obreres, quan encara no havien estat desvirtuades pel PCE.

Sorgeixen amb més força que mai els comitès de tipus assembleari que no tenen res a veure amb les pràctiques dels antics càrrecs sindicals. Un ampli moviment s'estén arreu de l'Estat. És quan, a Mallorca, la gent de Plataformes Anticapitalistes i de l'OEC, conjuntament amb anarquistes, membres de les JOC, cristians de base, trotsquistes i militants d'altres partits revolucionaris, convoquen les primeres assemblees obreres en el ram de la fusta (Manacor), en el de la sabata (Inca, Lloseta), hosteleria i tots els sectors de producció, residència o estudi. (Miquel López Crespí)


1976 és un any qualitativament revolucionari. En tots els aspectes. Burgesia i reformisme varen veure que els seus plans de conservar l'essencial del capitalisme i de la dictadura estaven en perill. La gent ja no s'escoltava els delegats elegits en les eleccions sindicals dels temps del franquisme (des d'on el PCE provava de mantenir les lluites obreres i populars en un marc acceptable per als franquistes reciclats). No. Ara, és l'assemblea, l'òrgan decisiu de la lluita. Ningú no pot fer res d'esquena d'aquest nou poder popular que es consolida amb força pertot arreu. És l'origen primigeni de les primeres Comissions Obreres, quan encara no havien estat desvirtuades pel PCE.

Sorgeixen amb més força que mai els comitès de tipus assembleari que no tenen res a veure amb les pràctiques dels antics càrrecs sindicals. Un ampli moviment s'estén arreu de l'Estat. És quan, a Mallorca, la gent de Plataformes Anticapitalistes i de l'OEC, conjuntament amb anarquistes, membres de les JOC, cristians de base, trotsquistes i militants d'altres partits revolucionaris, convoquen les primeres assemblees obreres en el ram de la fusta (Manacor), en el de la sabata (Inca, Lloseta), hosteleria i tots els sectors de producció, residència o estudi.

He parlat en altres apartats de la feinada feta pels principals responsables dels nostre front obrer (Margalida Chicano Sansó, Joan Coll Andreu, Antònia i Antoni Pons, Carles Maldonado, Aina Gomila, Guillem Coll, Francesc Delgado, Domingo Morales, Maria Durán, Jaime Bueno, Martí Perelló i un llarg etcètera que no podríem detallar mai per moltes pàgines que tenguéssim a la nostra disposició; les assemblees a barris (amb homes i dones com en Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre i na Francesca Velasco, etc). Tots els fronts de lluita (el camp, els instituts, la universitat, Sanitat, etc) assimilen aquestes formes de democràcia directa (Democràcia Proletària, serà el nom que portarà la nostra principal revista clandestina). Com vaig explicar en el seu moment (vegeu el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, pàg. 95): "La reunió constitutiva del consell de redacció la férem a casa meva, en el carrer Antoni Marquès Marquès. Hi eren presents en Mateu Morro (exsecretari general del PSM), la periodista Gina Garcías -que havia militat amb nosaltres al Principat-, en Josep Capó (Secretari General Adjunt de la PIMEN) -aleshores màxim responsable polític de l'OEC i n'Antoni Mir. El delineant Monxo Clop Molins era l'encarregat dels aspectes tècnics de la publicació (una de les millors de la clandestinitat antifranquista, en paraules dels historiadors Antoni Marimón i Miquel Martín). Moltes seccions (cultura, política estatal i internacional) anaren a raure a les meves mans. Els pseudònims que més sovint hi vaig emprar foren: Tomeu Torrens, Teresa Isern, Felip Cladera, etc.)".

En l'assemblea i la seva posterior coordinació, el poble treballador, els estudiants, els barris, havien trobat una forma d'organització i de combat adients per a aquella situació especial de crisi de la dictadura. A part ir de març de 1976 (el 1972 s'havia fet també a Vigo), el consellisme assembleari es consolidà i avançà. S'anava retrobant, recuperant a poc l'antiga tradició consellista del moviment obrer esborrada de la història per l'estalinisme i els partits que li eren afins (entre ells, el PCE). Edició de Materials, Zero en la seva collecció "Biblioteca Promoción del Pueblo" (que distribuïa ZYX), Ruedo Ibérico, Fontamara, Júcar... ajudaven, amb els llibres que publicaven, a recuperar la memòria revolucionària dels treballadors. De l'Editorial Zero estudiàvem Democracia de trabajadores o dictadura de partido (1971), Los Soviets en Rusia (1975); d'Alexandra Kolontai La Oposición Obrera (Anagrama, 1975); d'Ernest Mandel Control obrero, consejos obreros, autogestión (Ediciones Era, 1970)... Tots els avenços que es faran en el camí d'acabar amb la dictadura del capital s'aniran concretant en assemblees, comitès de coordinació entre fàbriques, barris o centres d'ensenyament. Es quan sorgeixen les famoses coordinadores de fàbriques en lluita, coordinadores de barris, coordinadores de facultats, coordinadores de pobles... en les quals participen activament els homes i dones de l'OEC i les Plataformes Anticapitalistes. Tomàs Echave, membre del nostre partit, és, entre molts d'altres, un destacat dirigent d'aquesta lluita històrica que s'esdevé a Vitòria per la llibertat i el socialisme.

Un resum -dins de la línia política de l'OEC- del que era l'assumpció d'aquestes posicions gramscianes d'esquerra (i les trotsquistes de la revolució permanent), el trobam -molt esquematitzat- en el llibre de Carlos Trías Qué son las organizaciones marxista-leninistas publicat per la Gaya Ciencia l'any 1976 (vegeu pàgines 56-59). S'hi explicava (pàgina 57) [traducció del text feta per l'autor d'aquest article]: "La tàctica de la revolució socialista passa per:

'a) definir programes anticapitalistes i prosocialistes que organitzin la lluita reivindicativa i política de cada sector social explotat; b) potenciar en cada front formes organitzatives de caràcter anticapitalista fins a esdevenir òrgans dirigents de la lluita de masses [Consells Obrers, tot tipus d'assemblees. Cal recordar que en els darrers anys de la dictadura, més que consignes abstractes envers els pactes amb la burgesia o amb determinats sectors del feixisme, l'OEC demanava "Tot el poder a les assemblees", es a dir, al poderós moviment de Consells d'obrers, de pagesos, d'estudiants, de veïns en els barris, que s'estenien arreu amenaçant la reforma del règim franquista]; c) bastir un programa d'aliances entre la classe obrera i el poble treballador en el camí d'anar construint el Bloc Històric i Revolucionari que ha d'imposar el tipus de ruptura política adequada als interessos anticapitalistes i socialistes que tal tipus de Bloc representa; d) orientar la lluita per les llibertats de la classe i el poble treballador envers marcs organitzatius no sindicals [Consells Obrers, etc., unificant coordinadores de Consells Obrers i Populars -Vitòria l'any 1976 va ser l'exemple màxim de "doble poder" aconseguit pel poble enfront la dictadura feixista: l'experiència obrera i popular va haver de ser liquidada amb bales i costà molts morts al poble] ni envers el parlamentarisme burgès [l'OEC lluitava per una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques basades en els Consells Obrers, és a dir, per a entendre'ns: el poder dels treballadors sorgit de la destrucció de l'estat capitalista i imperialista de la burgesia]... e) defensar el dret bàsic que tenen els treballadors a emprar tot tipus de lluita revolucionària de masses per a defensar-se de la violència institucionalitzada... La Vaga General Revolucionària és un dels mètodes irrenunciables per a conquerir el socialisme". (Miquel López Crespí)


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS