Administrar

LES DONES REPUBLICANES I LA REPRESSIÓ FRANQUISTA A LA MALLORCA DE LA GUERRA CIVIL

pobler | 07 Juny, 2013 09:02 | facebook.com

CAN ALCOVER: PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


LES DONES REPUBLICANES I LA REPRESSIÓ FRANQUISTA A LA MALLORCA DE LA GUERRA CIVIL


PALMA, DIJOUS 13 DE JUNY DE 2013: : PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR) CAN ALCOVER (C. DE SANT ALONSO, 24), A LES 19H.


MATEU MORRO (HISTORIADOR I EXSECRETARI GENERAL DEL PSM); MARGALIDA CAPELLÀ (PERIODISTA I ESCRIPTORA) I LLEONARD MUNTANER (EDITOR) PRESENTARAN LA NOVEL·LA CATERINA TARONGÍ.


Llegir, gaudir de les històries narrades en els dos volums de Dones republicanes de Margalida Capellà, ha significat tornar a trepitjar territori conegut. Altra volta, enmig de la putrefacció regnant, ensopegar amb els nostres, els homes i dones que lluitaren per la llibertat del nostre poble o que simplement caigueren, innocents, sota el fuet i les bales de la repressió més ferotge que ha patit el nostre poble. Era això el que cercava Margalida Capellà furgant en la memòria de les dones represaliades i torturades pels feixistes? Volia fregar amb paper de vidre els ulls d´una esquerra amnèsica, aquella que, oblidant els nostres, ho va vendre tot per a gaudir dels bons sous i privilegis que el poder oferia als servils?



Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (II)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Llegir, gaudir de les històries narrades en els dos volums de Dones republicanes de Margalida Capellà, ha significat tornar a trepitjar territori conegut. Altra volta, enmig de la putrefacció regnant, ensopegar amb els nostres, els homes i dones que lluitaren per la llibertat del nostre poble o que simplement caigueren, innocents, sota el fuet i les bales de la repressió més ferotge que ha patit el nostre poble. Era això el que cercava Margalida Capellà furgant en la memòria de les dones represaliades i torturades pels feixistes? Volia fregar amb paper de vidre els ulls d´una esquerra amnèsica, aquella que, oblidant els nostres, ho va vendre tot per a gaudir dels bons sous i privilegis que el poder oferia als servils?

Na Margalida, com el seu germà Llorenç, estan entestats en una batalla immensa contra els gegants de la manipulació i la mentida, contra la dreta que amaga els seus parracs feixistes amb l´excusa que ha aconseguit que anem a votar cada quatre anys. I contra la pseudoesquerra que, en estar al poder, no sap fer res per a llevar els monuments feixistes de Palma. Què feren els “nostres”, per esbucar el monument de sa Feixina dedicat al creuer “Baleares”? Res de res! Riure´s de les recomanacions de Memòria de Mallorca, dels centenars i centenars d´antifranquistes que volem una ciutat neta de la barbàrie genocida que ens ha oprimit durant tantes dècades. En Llorenç Capellà i na Margalida són especialistes a mantenir encesa la flama de la memòria històrica. En un altre indret parlaré més extensament de l´obra literària i memorialista de Llorenç Capellà. Ara només volia deixar constància de qui són, entre d´altres, algunes de les persones que han anat inspirant Caterina Tarongí i les altres novel·les que he anat publicant sobre la Guerra Civil.

Tanmateix, i facin el que facin els postmoderns i reaccionaris que manegen determinats aspectes de la nostra cultura, res no poden fer contra la ferma voluntat de molts escriptors illencs en la tasca de bastir, maó a maó, l´edifici malmès de la nostra història. Sí, potser els que durant quaranta anys han cobrat i viscut d´esquena dreta a conseqüències de les traïdes de la restauració borbònica (la “transició”) se`n riuen de la tasca de Margalida Capellà, de Llorenç Capellà, de qui us parla en aquests moments i de tants i tants escriptors amb una clara consciència de la història del nostre poble. Han estat dècades de patir el menyspreu dels oportunistes de les poltrones, d´aquells que renunciaren a la república, a la memòria històrica, als drets dels pobles a la independència per a poder gaudir dels diners que oferien els borbons i la banca espanyola que va portar endavant el procés de reforma del règim franquista. Just ara han tornat republicans en veure que els vots disminuïen i en haver entès que els joves que no visqueren les traïdes de la transició podien generar els vots amb què permetre’ls continuar gaudint de la cadireta. ¿Què saben (no ho han viscut!) aquests joves republicans del munt de cendra que, amb la dreta, feren caure sobre el record dels nostres morts i torturats? Els mateixos que manaren estripar les banderes de la República ara convoquen actes davant la plaça de Cort i, sense cap mena de vergonya, s´apunten a una lluita que nosaltres començàrem ja farà més de mig segle. Benvinguts sien, els nous conversos a la lluita republicana! Però que no vulguin fer-nos creure que sempre han estat republicans. Seria considerar-nos bàmbols i sense memòria dels fets de la restauració borbònica!

La publicació de la novel·la Caterina Tarongí m’ha fet reflexionar novament sobre les obres publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel×les, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèl×lic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enfocar els fets de la guerra civil.

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans.

En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

Crec que en les meves novel·les es pot copsar una certa influència de l’obra de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.

Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.

Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Es tractava, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Caterina Tarongí com El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quan a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.

A ran de la publicació de la novel·la Caterina Tarongí, m’he demanat sovint per les causes, els motius que fan que el ressò de la guerra civil perduri a través dels anys en la nostra literatura. Pens que aquesta influència, tant en els escriptors de les Illes com en els de tota la nació, ve donada, entre moltes altres causes, per la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura, pel preu tan elevat que el poble català i els seus intel·lectuals hagueren de pagar a conseqüència de la derrota popular l’abril de 1939. Com explica Joan Fuster a Literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1972): “Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Josep Carner, Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i Carles Riba, Ferran Soldevilla, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol, Francesc Trabal, C. A. Jordana, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener, entre els més joves. Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres. La mort sorprengué en l’exili alguns d’ells: Pompeu Fabra, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, C. A. Jordana, Francesc Trabal, Pere Corominas, Gabriel Alomar, Josep Carner”.

És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. Aquesta presència omnipotent dels nostres, l’exemple d’aquesta brillant intel·lectualitat del país, condiciona de forma ferrenya les idees, la nostra forma d’escriure, la visió que tenim del món. I, sens dubte, és aquesta mateixa influència la que ha anat bastint l´univers literari i periodístic de Margalida Capellà i el seu germà Llorenç.

Sempre he tengut en ment el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... Recordava, sentia dins meu, com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart... Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo... I no caldria oblidar, com ens recorda Fuster a Literatura catalana contemporània, l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: “Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado”. Joan Fuster conclou el capítol “Història i literatura” del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: “La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Caterina Tarongí i totes les que anat escrivint sobre la guerra civil. Crec que cal deixar constància de quins són els mestres que ens han alletat, de quines influències culturals procedim,, just quan els “nostres”, sempre han fet tot el contrari del que comentam i, s´han passat els anys en els quals els ha estat permès governar enlairant i obrint casals no a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep M. Llompart sinó als més destacats col·laboradors amb el genocidi contra el nostre poble. Em referesc evidentment a Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà i altres agents al servei dels botxins de més de dos mil mallorquins i mallorquines.

Quedi clar, doncs, que nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Caterina Tarongí, Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.

Comentaris

  1. Pregunta

    Me complace dirigirme a usted con respeto, y sin ánimo de molestar. Deseo felicitarles por la riqueza, y honestidad de información de su bitácora.

    Quisiera hacerle una pregunta, si no es mucha molestia. Reivindicar la dignidad y la memoria de todos los que han muerto y mueren por defender la Democracia y la Libertad me parece además de correcto , justo. Recuperar los cuerpos de familiares desaparecidos y darles digna sepultura no solo es correcto y justo sino humano y necesario. Todos los partidos políticos decidieron poner punto y final a aquella desgraciada y desdichada "etapa" ; el tratar de "recordar, y recordar es realmente para que no vuelva a ocurrir". Pediría y exigiría a quien hiciera falta que pidieran perdón aquellos que no lo hubieran hecho aun. Igualmente propondría la creación de un monumento o parque que recordara a todos los perjudicados por aquellos desgraciados y execrables acontecimientos . Todo esto lo exigiría aun sospechando que a pesar de ello siempre habría alguien que trataría de dañar a la sociedad utilizando " eso " como arma. Recuerdo a Arias Salgado ; por la tele , decir: "Españoles Franco a muerto" ( cuanto habrá lamentado no haber dicho Españoles; y sobre todo tú Miguel, que Franco HA MUERTO. ¿ Podemos algún día, con indulgencia, perdonar y cerrar las heridas ?

    Su respuesta, ayudaría a comprender mejor la cuestión.

    Saludos, Enrique.

    Enrique | 08/06/2013, 03:24
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS