Administrar

Irlanda i la lluita per la Independència: escriptors mallorquins a Irlanda (I)

pobler | 24 Abril, 2013 13:08 | facebook.com

”D'ençà el Maig del 68; després de l'exemple de la Revolució Cubana i de la lluita del poble del Vietnam contra l'imperialisme ianqui; després de les grans vagues dels miners d'Astúries i la ‘tornada’ del consellisme i de la democràcia directa en la pràctica quotidiana d'amplis sectors del moviment obrer i estudiantil, sorgeixen noves avantguardes culturals i polítiques sense cap mena d'unió ni cap herència que els tengui fermats a la socialdemocràcia (PS) o al neoestalinisme (els PC lligats a Moscou)”. (Miquel López Crespí)


L'escriptor Miquel López Crespí era a Irlanda pel març de 1968. Fotografia de l'escriptor pobler feta a Dublin l'any 1968.

Resistència: la Irlanda ocupada pels anglesos (I)

Per a conèixer i aprofundir dins l'atmosfera intel·lectual i de lluita a Irlanda del Nord des de mitjans dels anys seixanta fins al present és molt recomanable la lectura del llibre de Gerry Adams Hacia la libertad de Irlanda (Tafalla, Editorial Txalaparta, 1991). Com tothom sap, Gerry Adams és un històric militant del Sinn Féin, un ferreny activista dels drets civils del poble d'Irlanda del Nord que, al costat de la famosa Bernadette Devlin i les avantguardes nacionalistes de finals dels anys seixanta, encapçalà la resistència dels irlandesos sotmesos a les brutalitats dictatorials dels unionistes de l'"Ulster".


Una fotografia actual de l'entrada al barri catòlic de Bogside, a Derry (Irlanda del Nord).

Actualment Gerry Adams és conegut com un dels polítics que, amb altres dirigents del Sinn Féin, porten endavant el procés de pau a Irlanda del Nord. Gerry Adams, que ha negociat i negocia amb Londres el desarmament de l'IRA i de les forces paramilitars partidàries de la unió amb Anglaterra, explica de forma coherent i amb abundor d'informació el llarg procés de consolidació de l'Exèrcit Republicà Irlandès a partir dels esdeveniments de 1968-69; les heroiques vagues de fam a les presons britàniques dels anys 1980-81, en les quals el diputat i combatent per la llibertat d'Irlanda Bobby Sands era al capdavant de la lluita. Vagues de fam que demanaven, entre altres reivindicacions, que els presos de l'Exèrcit Republicà Irlandès i tots els detinguts del moviment nacionalista gaudissin d'un estatut especial de pres polític. Tothom recordarà encara que aquells anys era al capdavant de l'executiu imperialista la reaccionària primer ministre Margaret Thatcher. Però malgrat les vagues fins a la mort, el Govern de Londres es negà a concedir als vaguistes la condició de presos polítics. Les diverses vagues de fam que trasbalsaren l'opinió pública irlandesa i mundial acabaren amb la mort de deu presos, entre els quals hi havia Bobby Sands. Bobby Sands havia estat elegit membre del Parlament de Westminster en representació del districte de Fermanagh/South Tyrone. Però ni la condició de diputat del valent revolucionari, ni les mobilitzacions populars arreu del món per aconseguir salvar la vida d'aquells valents lluitadors aconseguiren modificar l'actitud del govern imperialista britànic: els continuadors de les idees de James Connolly, els hereus de vuit-cents anys de lluita contra la colonització, havien de morir sense ser escoltats.

Són aquestes impressionants vagues de fam fins a la mort, l'heroisme demostrat en tot moment, els que van obligant a l'IRA a una profunda reflexió quant als límits de la lluita armada i la necessitat, en determinats moments històrics, de provar d'avançar envers l'alliberament del poble treballador i la reunificació d'Irlanda mitjançant la possible utilització revolucionària de les institucions i la lluita política.

Com explica Gerry Adams en Hacia la libertad de Irlanda, les lluites radicals dels anys 1968-1972 havien romput la columna vertebral del Govern unionista de Stormont i forçat la intervenció directa de l'exèrcit britànic.

En un article publicat en un web i titulat "La cultura és el que la cultura fa", Gerry Adams recordava els anys de què parlam i deia: "L'any 1969 l'estat va morir [l''Ulster']. Va ser ressuscitat per Govern britànic i ha estat mantingut en vida mercès a les forces d'ocupació. Durant tots aquests vint-i-cinc anys d'intervenció, totes les institucions de la vida d'Irlanda s'han vist afectades; cap no ha restat al marge. Malgrat que hagi estat el Nord d'Irlanda la zona que ha patit amb major intensitat el conflicte, l'impacte s'ha deixat sentir en tot el país".

Segons la versió de Gerry Adams, va ser l'anàlisi dels resultats de vint anys de lluita armada a Irlanda del Nord, la mort dels presos en vaga de fam i la constatació de la situació real d'un cert cansament entre els sectors combatius que històricament havien donat i donaven un suport actiu a l'IRA, el que anà obligat a la direcció a una reflexió sobre la necessitat d'emprar altres camins per a assolir els objectius del moviment d'alliberament nacional i social.


Funerals a Derry en honor del gran patriota de l'IRA Bobby Sands mort després de mesos de vaga de fam en protesta per l'ocupació britànica.

Recordem que a partir dels anys vuitanta i, més concretament, a partir de les eleccions de 1982, després de l'assassinat "legal" de Bobby Sands i altres nou vaguistes de fam, el Sinn Féin obté normalment entre el 35 i el 42,6% del vot nacionalista. Uns percentatges que, com explica Gerry Adams, confirmen que hi ha una part dels sectors irlandesos que donen un suport actiu a l'IRA que volen emprar sistemes de lluita política diferenciats de la lluita armada (o en combinació amb aquesta forma de resistència a la guerra imposada per l'imperialisme).

Gerry Adams comença el seu llibre narrant a la perfecció l'ambient des d'on es va formant i consolidant la revifalla del nacionalisme. Un ambient que, amb totes les seves importants i evidents diferències culturals i polítiques, és molt semblant al que en aquell període històric es respira en la majoria de països d'Europa i del món. Ambients de lluita i de combat molt allunyats del col·laboracionisme socialdemòcrata i neoestalinista dels PC i PS d'aquella època, ben instal·lats, com ara mateix ho continuen estant en la gestió del sistema, com a enemics mortals de tot aprofundiment en la lluita per la independència de les nacions oprimides i de l'avenç envers el socialisme.

Per a conèixer les lluites dels anys cinquanta, normalment oblidades i silenciades, ja que no tengueren el ressò dels combats d'unes dècades posteriors, és molt important consultar el llibre de J. MacGarrity Resistència: la Irlanda ocupada pels anglesos (Barcelona, Mediterrània Edicions, 1966). Com deia J. McGarrity en el prefaci al seu llibre parlant dels objectius del moviment republicà irlandès: "Els republicans irlandesos reclamen una Irlanda que hagi foragitat l'ombra de l'imperialisme per sempre més. Demanen una Irlanda on la independència econòmica sigui una realitat tan certa com la independència política. Volen una Irlanda on catòlics, presbiterians, metodistes, baptistes, puguin viure en pau i harmonia com a ciutadans irlandesos".

Gerry Adams parla d'uns anys seixanta condicionats, com els nostres, per la lluita contra el feixisme dominant a l'estat espanyol o el dictatorial unionisme a Irlanda del Nord; per la descolonització africana i el neocolonialisme; per la guerra del Vietnam; per la lluita dels negres estato-unidencs contra la discriminació racial. Ben cert que molts activistes irlandesos, en iniciar la campanya en defensa dels drets civils, s'inspiraven en les marxes de la població negra estato-unidenca i en la pràctica i el discurs polític de Martin Luther King contra la discriminació racial. Els joves irlandesos de finals dels seixanta, ben igual que els joves de molts d'in drets del món en els quals es lluitava contra el capitalisme i l'imperialisme feien seva la cançó We shall overcome! Gerry Adams parla igualment de les cançons de Bob Dylan, del paper dels estudiants en l'enfortiment dels nous clubs republicans a Belfast. La història narrada pel dirigent nacionalista ens fa constatar com l'ambient dels joves esquerrans de Belfast, els revolucionaris de l'esquerra nacionalista i del socialisme no reformista irlandès es mouen en les coordenades en què ens movíem els joves antiimperialistes dels finals dels anys seixanta als Països Catalans: Raimon i la Nova Cançó a Catalunya; la cançó de protesta castellana, basca o gallega a altres països de l'estat imperialista espanyol.


L'escriptor Miquel López Crespí era a la Queen's University de Belfast pel març de 1968.

D'ençà el Maig del 68; després de l'exemple de la Revolució Cubana i de la lluita del poble del Vietnam contra l'imperialisme ianqui; després de les grans vagues dels miners d'Astúries i la "tornada" del consellisme i de la democràcia directa en la pràctica quotidiana d'amplis sectors del moviment obrer i estudiantil, sorgeixen noves avantguardes culturals i polítiques sense cap mena d'unió ni cap herència que els tengui fermats a la socialdemocràcia (PS) o al neoestalinisme (els PC lligats a Moscou).

Son aquests joves irlandesos, molts dels quals estudiants de la Queen's University de Belfast, els treballadors i treballadores dels barris proletaris de majoria "catòlica" (irlandesa) de Belfast i Derry, l'ànima d'aquests nous clubs republicans que, amb una relació més o manco intensa amb el Sinn Féin i un IRA que es revitalitza gràcies a la seva unitat orgànica amb el moviment de lluita que es dóna ens els barris catòlics d'Irlanda del Nord, ajuden a dinamitzar el naixent moviment dels drets civils i, més endavant, alhora que la lluita contra els colons i la seva policia augmenta d'intensitat, dóna cohesió a la resistència contra els brutals atacs de la policia de Stormont i les organitzacions secretes (i armades!) que comencen els seus assassinats de patriotes i activistes irlandesos.

Miquel López Crespí

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS