Administrar

L'esquerra mallorquina i el franquisme (II)

pobler | 26 Octubre, 2012 07:06 | facebook.com

La premsa de l'esquerra alternativa illenca.

"Intensificàvem aquest sistema de venda perquè, de certa manera, era l'únic mitjà que teníem d'arribar a un cercle cada vegada més ampli de la població. La premsa oficial continuava silenciant les activitats dels revolucionaris que no acceptàvem els pactes amb la burgesia. No hi havia manera de fer arribar les nostres propostes polítiques al poble. La ràdio i la televisió ens estaven completament prohibides. La premsa tan sols parlava d'alguna detenció. Les lluites populars impulsades per l'esquerra conseqüent eren silenciades per sistema". (Miquel López Crespí)


Ciutat de Mallorca (1976). La destacada militant de l'OEC Josefina Valentí en una acció de distribució i venda de la premsa dels comunistes de les Illes (l'Organització d'Esquerra Comunista-OEC). Els cartells eren dibuixats per l'escriptor Miquel López Crespí. (Fotografia de Miquel López Crespí).

De la revista Democràcia Proletària, que era la revista dels comunistes de les Illes (OEC) n'arribàrem a editar dos mil exemplars de cada número durant una sèrie d'anys, i tenia una bona xarxa de distribució que cobria a la perfecció Mallorca, Menorca, Eivissa i els subscriptors de la península. L'arxiu secret, l'amagatall de la propaganda, era controlat pel secretari de finances, en Paco Mengod (l'expresident de les associacions de veïns de Palma) i pel company Monxo Clop. Eren tan estrictes les mesures de seguretat emprades per en Paco que mai cap altre militant no sabé on teníem el material. Nosaltres fèiem tota la composició de la revista: jo picava els articles a màquina, en Monxo Clop ho enllestia tècnicament amb els seus estris de delineant, i la impressió final anava a càrrec de la impremta que tenia al carrer de Matías Montero (en l'actualitat carrer de Francesc de B. Moll) l'actual dirigent del PSOE Teresa Nieto. Na Teresa feia una feina immillorable i va ser precisament a causa de la seva col.laboració que un matí sofrí un atemptat per part de la Brigada Social, i moltes anades i vingudes a comissaria. Però no va parlar mai. No digué res de res. La gent, aleshores, malgrat no militàs a recer d'una organització, tenia un sentit del deure i una responsabilitat increïbles. Un dia, quan va anar a agafar el cotxe, el va trobar ple de pintades que deien "Teresa Nieto, roja, ve con cuidado". També li havien pintat un caramull de sigles de l'OEC. En va sortir publicada una foto a Última Hora.

A part dels material editat a Mallorca, Menorca i cada comarca i front de lluita (és a dir: L'espira, portaveu de les JEC, La Batalla, butlletí intern dels comunistes de les Illes, Puny clos, butlletí intern dels joves, Mallorca obrera, etc, etc.), els militants revolucionaris repartíem igualment un petit nombre d'exemplars de les publicacions d'altres nacionalitats. Record ara mateix el Lluitem de CatalunyaIraultza (Revolució) d'Euskadi, El carrer del País Valencià, El Comunista d'Astúries, Surcos dels comunistes d'Aragó, Jove en lluita dels joves comunistes del Principat, les publicacions centrals La voz de los trabajadores i Revolución. També distribuíem un petit nombre (entre els simpatitzats més propers a la líniea del partit) un petit nombre de la nostra publicació teòrica Izquierda Comunista...


L'escriptor Miquel López Crespí en una acció de distribució i venda de la premsa dels comunistes de les Illes (OEC) enmig del carrer del Sindicat. Posteriorment Miquel López Crespí seria detingut i torturat pels sicaris feixistes de la Brigada Social.

La premsa oficial informava (a vegades) de les detencions dels comunistes de les Illes (OEC)

Teníem diverses formes de vendre Democràcia Proletària. Una era la normal, a través del sistema orgànic establert per la Secretaria d'Organització. Així la publicació arribava regularment a militants i simpatitzants. Un altre sistema -que utilitzàrem a mesura que la dictadura anava moderant la repressió- era imposar la premsa comunista enmig del carrer, amb venda "a cara descoberta".

Vendre el material clandestí a la vista de tothom ens portà nombroses detencions, interrogatoris de la Brigada Social i la Guàrdia Civil. Un Dijous Bo, a Inca, n'arribàrem a despatxar més de cinc-cents exemplars. Quan estàvem en plena tasca -veníem un número dedicat a la pagesia i els problemes del camp- ens enxampà la Guàrdia Civil, i tots els membres del piquet de propaganda anàrem a raure a la garjola municipal. Na Margarida Chicano Sansó, en Joan Albert Coll i en Mateu Ramis pogueren fugir a temps.

El fet d'esser detinguts per vendre lliurement la premsa comunista no ens afectava gaire. Només les nostres respectives famílies, com és natural, restaven una mica atemorides. "Què serà d'aquests al.lots", deien mares i padrines, en veure els noms al diari. "Detenidos por vender prensa de partido", eren els titulars de sempre. El País informava: "Detenidos en Palma cuatro militantes de Izquierda Comunista". I continuava: "Cuatro militantes de la Organización de Izquierda Comunista, OIC, entre ellos el escritor y autor teatral Miquel Lòpez Crespí, fueron detenidos por la Guardia Civil en la localidad de Inca, con motivo de la festividad que se celebraba en esta ciudad, se dedicaban a vender el número especial dedicado a los pueblos de Mallorca del órgano de la OIC, Democràcia Proletària. Los cuatro detenidos fueron trasladados a los calabozos municipales donde permanecieron por espacio de casi treinta horas para pasar después a declarar ante el juez". Per a nosaltres, l'"accident" era un "afer" normal de la lluita clandestina.

Les lluites populars impulsades per l'esquerra conseqüent eren silenciades pel sistema

Intensificàvem aquest sistema de venda perquè, de certa manera, era l'únic mitjà que teníem d'arribar a un cercle cada vegada més ampli de la població. La premsa oficial continuava silenciant les activitats dels revolucionaris que no acceptàvem els pactes amb la burgesia. No hi havia manera de fer arribar les nostres propostes polítiques al poble. La ràdio i la televisió ens estaven completament prohibides. La premsa tan sols parlava d'alguna detenció. Les lluites populars impulsades per l'esquerra conseqüent eren silenciades per sistema. Els espais de política local i nacional eren ocupats per partits que -si exceptuam el PCE- eren fantasmals. Les empreses capitalistes de l'edició només feien propaganda dels qui els semblaven menys radicals o que més s'avendrien a pactar amb els franquistes la "ruptura". El carrillisme, malgrat que a vegades insistís en la necessitat de "rompre" amb el franquisme, el cert és que feia passes efectives per a deixar dempeus tota l'estructura repressiva de la dictadura (Brigada Social i Guàrdia Civil). No en parlem pel que fa a l'estructura econòmica del capital. La qüestió de la propietat privada dels mitjans de producció era intocable! Del problema de l'autodeterminació de les nacionalitats no en volien sentir a parlar. El seu aigualit republicanisme s'anava fonent com un bocí de sucre dins l'aigua. Els Països Catalans no existien. A poc a poc esdevenien un partit del sistema, una columna fonamental de la societat capitalista contra la qual lluitàvem.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000) Pàgs. 123-126.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS