Administrar

El Maig del 68 i la Itàlia roja (I)

pobler | 23 Maig, 2012 09:11 | facebook.com

Records de la Itàlia roja: Lotta Continua, Il Manifesto i Potere Operaio (I)


Antoni Gramsci, el gran dirigent comunista italià i teòric dels consells obrers, va ser un dels grans pensadors que inspiraven l'acció dels comunistes de les Illes (OEC) i de l'estat espanyol (OICE) i d'altres partits revolucionaris dels anys seixanta i setanta.

Érem a Venècia, amb joves de les Joventuts Comunistes, quan Rossana Rossanda i una bona part de la direcció històrica del PCI deixaren el partit i muntaren Il Manifesto

En el capítol "Viatge a l'estranger" del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1979) ja havia parlat de la importància cultural i política que, per a un militant d'esquerres de finals dels seixanta i començaments dels setanta, significava poder viatjar a l'estranger.

En aquell breu capítol de les meves memòries havia escrit: "Les sortides a Itàlia eren especialment profitoses per a un revolucionari mallorquí. Amb vaixell, de Barcelona a Gènova no era gaire car: unes cinc mil pessetes viatge d'anada i tornada. I allà, si hi anaves a l'estiu, amb tenda de campanya, per cent cinquanta pessetes podies estar dies a un càmping".

Aquí caldria fer un incís: també era prou barat si amb cotxe -n'hi cabíem cinc- es repartien les despeses de benzina. Amb tenda, anant a dormir als càmpings de les ciutats on arribàvem i menjant entrepans -una pizza o un plat calent d'espaguetis era un veritable luxe d'aristòcrates!- no sortia gaire car.

Però continuem amb el que deia en el llibre: "Però normalment anàvem a les trobades que feien les organitzacions juvenils o a les festes anuals dels diversos partits comunistes italians. Llavors, el preu del càmping i del menjar ens sortia per no res. El contacte i el coneixement personal amb molts dels grups que aleshores se separaven del PCI fou vertaderament important per a la meva formació cultural i política. A l'estat espanyol, el PCE, d'ençà el 1964, ja havia tengut les importants escissions del PCE (ML), l'OCE (Bandera Roja) i el PCE (i), entre d'altres. Ara, dins del Partit Comunista Italià, arran de les experiències del Maig del 68 i la invasió de Txecoslovàquia, s'esdevenien fets semblants. Érem a Venècia, amb joves de les Joventuts Comunistes, quan Rossana Rossanda i una bona part de la direcció històrica del PCI deixaren el partit i muntaren Il Manifesto. A Venècia vaig llegir el primer número d'aquella "heretge" publicació comunista. Il Manifesto, l'any 1970, tirava seixanta mil exemplars diaris. Després, a ran de les crítiques a l'estalinisme i l'esclerosi dels partits comunistes oficials, anaren sorgint Potere Operaio, Lotta Continua i Avanguarda Operaia, entre els més coneguts. Més endavant, molts d'aquests confluirien en Democrazia Proletaria. Itàlia, a començaments dels anys setanta, era un laboratori d'idees i experiències com no he tornat a conèixer enlloc. En els campaments d'estiu d'aquests partits, envoltats de banderes roges, participant en els debats i colloquis que es realitzaven sobre la història del moviment obrer i comunista, podia anar confirmant algunes de les idees que, intuïtivament, havia anat bastint a Mallorca.

'Hem de reconèixer que bona part de les organitzacions revolucionàries que operaven en la clandestinitat a Mallorca (PCE, PCE(i), PTE, BR, PORE, MCE) no arribarien a assolir mai l'alt nivell d'anàlisi dels partits d'esquerra italians".


Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

Aquí caldria fer un altre incís. Es cert que moltes de les organitzacions de l'estat espanyol no arribarien a un nivell d'anàlisi com Potere Operaio, Lotta Continua o Avantguarda Operaia. Però, en el fons, als company italians els costà molt més que als catalans, bascs, gallecs o espanyols (que ja havien romput molt abans amb l'estalinisme) rompre amb l'herència del PCI (de Togliatti, Berlinguer, la dependència del moviment comunista oficial). Ells -i ens ho explicaven- es consideraven hereus del partit de la resistència antifeixista, del partit de la lluita guerrillera contra Mussolini. La Segona Guerra Mundial acaba l'any 1945 amb més de tres-cents mil partisans -la majoria membres del PCE- amb les armes a la mà. Els comunistes oficials italians sabien que eren ells qui havien portat el pes de la lluita antifeixista; ells els que havien penjat el dictador i els seus principals collaboradors, d'un garfi, a una plaça de Milà; ells, els que, si no hagués estat pels acords de Ialta, haurien pogut portar endavant una revolució que els nord-americans i Stalin no els permeteren realitzar.

Els companys italians procedien d'una altra història. Aquí, a Catalunya, a l'estat espanyol, havíem tengut experiències revolucionàries pròpies (la CNT, el BOC, el POUM...) que ja de feia dècades ens fornien d'elements d'anàlisi lluny de l'esclerosi estalinista (Carrillo, Pasionaria i CIA).

A Catalunya, qui més qui manco sabia de la revolució de l'any 36, de les collectivitzacions agràries i industrials a Catalunya, Aragó... Els Fets de Maig (1937), la liquidació del poder dels anarquistes i dels comunistes del POUM (aquest darrer, un partit oposat a a l'estalinisme); la història de l'assassinat d'Andreu Nin, Camilo Berneri i tants i tants de revolucionaris anticapitalistes, ens havien obert els ulls -quant a l'estalinisme del PCE- molt abans que als companys italians. De tot això -i més!- en parlàvem en aquelles voluntarioses trobades a Itàlia, a mitjans dels anys setanta.

Hem de recordar que, a Itàlia, és només a partir de setembre de 1970 (quan Il Manifesto fa públiques les seves famoses 200 tesis pel comunisme), que es comença a congriar la ruptura orgànica amb l'herència de l'estalinisme.

Els companys italians ens deien que s'havia hagut d'esperar al sorgiment d'una nova generació de revolucionaris (els que protagonitzaren els anys rojos de 1967-68) per aconseguir copsar a fons tota l'essència contrarevolucionària de la repressió estalinista contra els soviets de Budapest de l'any 1956 (per posar un exemple). O, més endavant, assistir a la vergonyosa invasió de Txecoslovàquia per part dels exèrcits del Pacte de Varsòvia, per a treure conclusions del carreró sense sortida a què portava el famós "compromís històric" de Berlinguer amb el Vaticà i la Democràcia Cristiana italiana. Analitzant el capteniment de la burocràcia dirigent del PCI, els militants s'anaven adonant del camí sense sortida (l'acceptació en tot moment del marc capitalista) a què portaven les famoses aliances amb la burgesia i el seus partits (el "compromís històric").

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS