Administrar

El Primer de Maig a les Illes en els anys 60 i 70 (I)

pobler | 26 Abril, 2012 06:52 | facebook.com

El Primer de Maig en els anys seixanta i setanta (I)


"La discussió d'aquell Primer de Maig de 1970 girà entorn de la necessitat d'unificar els esforços dels revolucionaris enfront la dictadura de la burgesia (el franquisme) i fer passes per a crear una plataforma de lluita anticapitalista als barris, tot preveient igualment una hipotètica extensió de les nostres migrades forces cap a la fusta (Manacor), la sabata (Inca, Lloseta, Llucmajor), i, sobretot l'hoteleria (s'Arenal, Alcúdia...)". (Miquel López Crespí)


Manifestació a Inca (Mallorca) a mitjans dels anys setanta. Els militants de l'OEC i de les Plataformes Anticapitalistes sempre lluitaren en primera línia en defensa dels drests nacionals i socials del nostre poble. (Fotografia de Miquel López Crespí)

Els comunistes [en parlar de "comunistes" ens referim sempre a organitzacions que no tenien res a veure amb el carrillisme (PCE)] "celebràvem" els primers de maig dels anys seixanta a casa, sense gosar a fer res més que sortir esporàdicament a realitzar algunes pintades ràpides i ocasionals. A la nit, si l'"acció" havia anat bé ens reuníem amb la família i amb alguns companys al costat de la ràdio i escoltàvem emocionats les notícies de l'emissora de Santiago Carrillo (Ràdio Espanya Independent), que emetia des de Bucarest. També sentíem Ràdio París, la BBC de Londres, emissions de Praga i Moscou (entre d'altres) i així ens assabentàvem dels fets que haguessin pogut ocórrer tant a nivell de l'Estat com a nivell internacional.


L'escriptor Miquel López Crespí en el centre de la fotografia, fent costat a un grup de militants de l'OEC en el Primer de Maig de 1978. Miquel López Crespí havia estat detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social del règim l'any 1962 i posteriors. En fer-se aquesta fotografia, Miquel López Crespí ja portava més de quinze anys de lluita activa contra la dictadura franquista.

Malgrat que, a partir de 1966, a ran de la crisi sino-soviètica i la constitució dels primers partits maoistes i marxista-leninistes (PCE-ml, OCE-BR, PCE-i, i els que procedien del FLP), ja no teníem gaire confiança en la famosa construcció del socialisme a l'URSS i altres estats del Pacte de Vàrsovia, el cert és que una certa tradició que encara covava dins del moviment obrer (la resistència armada antifeixista, la victòria dels exèrcits soviètics i aliats en la II Guerra Mundial) ens feia escoltar amb emoció aquelles emissions radiofòniques.

Sabíem a la perfecció que, llevat els estats on regnaven dictadures com era el cas de l'espanyol, a l'exterior de les fronteres del "nostre" estat opressor, els sindicats, les organitzacions obreres i populars, podien fruir d'un dia internacional de joia i solidaritat proletària.

Abans dels setanta no record haver anat enlloc en concret a celebrar cap Primer de Maig. És evident que la forta repressió, el fet que molts dels companys que sortíem a fer alguna pintada ja estàssim fitxats per la Social i la Guàrdia Civil, impossibilitava qualsevol eixelebrada dèria revolucionària.

Després vengueren els anys de servei militar a Cartagena -concretament a Infanteria de Marina. Hi vaig entrar a l'octubre del 68 i en sortia pel març de 1970. Aleshores ja havia llegit bastant de material dels clàssics del pensament socialista i revolucionari, coneixia les publicacions dels partits que s'havien separat del PCE a conseqüència de la claudicant política d'aliances amb la burgesia i el franquisme. Començava a pair l'experiència de la revolució cultural xinesa, tenia els primers contactes amb membres d'Acció Comunista, el FLP, el PCE(ml), el PCE(i), les HOAC i les JOC, o amb independents d'esquerra. Malgrat es vulgui, per conveniència, mitificar el que férem entre tots en aquella època fosca de lluita per la llibertat, el cert -i hem de ser honrats i reconeixer-ho sense por i sense embulls ("la veritat sempre és revolucionària", deia Gramsci)- és que érem molt pocs en l'aventura d'anar bastint un món sense injustícies socials.

1970

La primera celebració del Primer de Maig en què record haver participat va ser la que, amb deu o dotze companys -quasi tots de l'esquerra revolucionària-, férem en el bosc de rere el cementeri de sa Vileta (amb el temps fou un dels llocs preferits de les nostres trobades clandestines).

Hi havia militants del PCE(I), de Comunismo (que més tard s'uniria a la Lliga Comunista Revolucionària) i alguns del grup leninista Què fer? La meva definició política (em considerava comunista no carrillista) era aleshores molt dúctil, i malgrat sabia a les clares que no em convencia la política liquidacionista envers la pràctica i la ideologia comunistes que portava el PCE, no acabava d'identificar-me amb cap de les organitzacions abans esmentades.

La discussió d'aquell Primer de Maig de 1970 girà entorn de la necessitat d'unificar els esforços dels revolucionaris enfront la dictadura de la burgesia (el franquisme) i fer passes per a crear una plataforma de lluita anticapitalista als barris, tot preveient igualment una hipotètica extensió de les nostres migrades forces cap a la fusta (Manacor), la sabata (Inca, Lloseta, Llucmajor), i, sobretot l'hoteleria (s'Arenal, Alcúdia...).

Aquell hivern (parl de l'any 1970) vaig anar a Irlanda, passant per Londres, i, amb la dèria que ens posseïa de poder disposar de material antifeixista (llibres, discos, revistes, etc), vaig establir alguns contactes amb la secció anglesa de la IV Internacional. Férem una subscripció a The Reed Moole, el setmanari del trotsquisme britànic d'aleshores. En tornar, amagats entre la roba, dins la maleta, vaig portar un caramull de revistes trotsquistes colombianes i bolivianes, material de la secció francesa i, el que era més important, llibres de Trotski en castellà (quasi tots els que havia editat Ruedo Ibérico) que em permeteren anar coneixent a fons les posicions, tan blasmades pel PCE, d'aquell "agent de la burgesia mundial i de l'imperialisme", com definien els carrillistes al gran dirigent de la Revolució d'Octubre i fundador de l'Exèrcit Roig.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 61-63.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS