Administrar

Dietaris i llibres de memòries

pobler | 13 Agost, 2011 08:40 | facebook.com

Dietaris i llibres de memòries: Antoni Vidal Ferrando i Miquel López Crespí. Articles de Joan F. López Casasnovas i Joan Fullana


Amors i laberints, d’Antoni Vidal Ferrando


Joan F. López Casanovas | 24/04/2011 |


L'escriptor de mena es deu, entre d'altres causes de la seua biografia, a la força creadora, a la màgia consoladora de la llengua i a la transmissió de la memòria. "Si existeixen els meus llibres és perquè, abans, va existir aquell nin, amb el seu cor innocent", diu l'autor d'Amors i laberints (enSiola ed., 2010), just en encetar-lo, i, en efecte, Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) enlluerna els lectors de la seua obra literària. El llibre presenta una constant alternança entre el petit assaig -ple de saviesa, que deixa reposar amb reflexió vivències i lectures fetes i païdes-, i el poema en prosa, on passa el text precedent per l'alambí de la seua llengua poètica altament depurada.

No debades, Michel de Montaigne i Virgínia Woolf figuren com a referents d'entrada. Val a recordar-ne les dues citacions respectives: "Ací intente -diu el francès- descobrir-me a mi mateix, que potser seré un altre demà si un nou aprenentatge em canvia. No tinc suficient autoritat per a ser cregut ni ho desitge, ja que em sent instruït massa malament per a tractar d'instruir ningú". Vidal Ferrando ens fa avinent la condició de l'intel·lectual honest amb si mateix, en estat de receptivitat permanent i disposat al canvi mitjançant l'aprenentatge; qui ha estat mestre sap prou bé que no ha d'imposar res a ningú, "els millors mestres són els que ensenyen sense que te n'adonis". Així mateix, embriac de poesia, coneix i practica les virtuts de les paraules, que, en els mots de Woolf, "li eren com vi, encara que no les entengués".

Hi trobam magistrals retrats de personatges coneguts, que de qualque manera han estat propers a l'autor: Blai Bonet, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Joan Miró, Bernat Vidal i Tomàs, Josep Pla, etc. No ens deixen indiferents els seus comentaris honestament expressats i les opinions, algunes arriscades, valentes... ("Blai Bonet no tenia més compromís que el de la seva obra", assegura). També hi ha una gran diversitat de temes (escrits de la vida quotidiana, del poble, sobre art i literatura, reflexions entorn a fets històrics o esdeveniments contemporanis, etc) dins el més pur model de l'assaig montaignià: L'any de la neu, Elogi dels taverners i elogi de l'humor, Tot el misteri i tota la llum del món, Les giragonses dels camins de l'art, El tema de la identitat, En el jardí de Hieronimus Bosch, La besàvia eivissenca..., títols que són una esca temptadora per enganxar-s'hi.

Com a menorquí, m'han interessat molt les referències a l'estada del mestre santanyiner a una escola maonesa, del 1964 al 1967: les inquietuds que es vivien en els ambients progressistes de l'illa i la lluita contra la dictadura; l'amistat fraterna que va tenir amb Andreu Murillo i Miquel Vanrell, dues persones per mi també molt estimades i ambdues malauradament ja desaparegudes. Quan A. Vidal, qui sap que "els records són les cendres de l'ànima", escriu que aquells anys menorquins van ser per a ell el seu paradís terrenal, diu també que aquest "ha esdevingut una mena de símbol de tot allò que no hem estat capaços d'aconseguir, de l'aclaparadora fragilitat de les vides i dels somnis".

Recoman, no cal dir-ho, Amors i laberints. Passejareu amb gust pels laberints de la vida viscuda i les experiències assimilades pel poeta-assagista, i estic segur que ell vos farà estimar els seus amors, que són tot de petites coses que fan la vida amable, segur que "la vertadera pàtria són els que ens estimen". Estan tan ben escrites aquestes pàgines, que hom hi passa gust concentrat a capir-les i sentir-les. S'han d'assaborir com un brossat amb mel; a estones també amb el picant de la ironia (que és intel·ligència); amb la suavitat d'una certa melangia (nostàlgia no); mai, però, amb l'agror del ressentiment. Vidal Ferrando escriu d'un temps en què "no era fàcil l'amor ni interpretar el destí" amb "tanta tendresa com les coses petites o les estrelles de mar".

Diari de Balears


L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. (Joan Fullana)


Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí



Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop


L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. Aquests articles –literaris i d’opinió política– publicats d’ençà de 1969, quan començaren les seves col·laboracions en els suplements de cultura d’Última Hora i Diario de Mallorca; les entrevistes a escriptors a Última Hora i El Mirall [revista de l’Obra Cultural Balear]; a la secció “La columna de foc”, (que coordinava Josep Maria Llompart a Última Hora); les col·laboracions a Cort o en aquell experiment que va ser la revista rupturista Lavativa; les que va publicar a Diari de Balears i en les revistes Llegir, Sa Plaça, Quatre Illes, La Nau, L’Estel, Arrels i juntament amb els més de mil articles culturals i polítics publicats a Diari de Balears i El Mundo-El Día de Balears; i els també publicats (alguns d’ells amb pseudònim) a revistes clandestines –Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores–, i en la revista del PSM Mallorca Socialista, a més de la bibliografia consultada i estudiada d’aquelles quatre dècades de presència en els mitjans de comunicació, han estat la base des d’on ha partit López Crespí per bastir els capítols que componen Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Com diu ell mateix, resulta prou complicat provar d’encabir tants d’anys de records en el petit espai d'unes tres-centes pàgines..., en les que el lector trobarà una aproximació a les principals idees-força que condicionaren la seva forma d’entendre el fet literari en aquell període. L’autor també ha manifestat que té la intenció de continuar aprofundint en aquelles dècades d’activitat cultural, literària i política. Quant es refereix als aspectes derivats del compromís polític de l’autor, es poden veure en altres obres com L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició, Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i en Cultura i transició a Mallorca .

“Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968?” es pregunta el mateix López Crespí; i ens diu: “Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d'aprenentatge. L’any 1967, Editions Gallimard de París publicava Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, l’obra de Raul Vaneigem, que condicionaria completament el Maig del 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta, juntament amb La societat de l’espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compràrem, evidentment, d’amagat. Cal recordar igualment que la quasi totalitat d’escriptors mallorquins de la que s’ha anomenada “fornada dels setanta”, ens hem alletat amb el material de l’Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de «Llibres Mallorca» en els anys seixanta i setanta, perquè Moll ens fornia d’altres obres bàsiques per a la nostra formació com a ciutadans d’una terra trepitjada pel feixisme. Pens, ara mateix, en l’imprescindible La literatura moderna a les Balears de Josep M. Llompart, que Moll va editar l’any 1964, i en aquells llibrets de «Les Illes d’Or», que ens permeteren conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que, per a la nostra formació, tengué poder fruir de llibres, –enmig de tants silencis, tabús i prohibicions culturals, en plena dictadura franquista–, com Comèdies, de Pere d’A. Penya, La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber; L’Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover, Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés, Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L’amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L’hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, l’apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l’existència d’un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: “Tractant-se de l’obra d’un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l’ordre, l’estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec”. “Record –continua dient-nos– que el primer article literari, que vaig publicar l’any 1969, precisament portava per títol El compromís polític de l’escriptor. La meva obsessió era, –com a de costum–, el necessari compromís de l’intel·lectual amb la societat i l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l’existència de l’escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, que no estàs revoltat contra els dictats del mandarinat cultural... És en aquells anys en què escric les primeres obres de teatre experimental com Ara, a qui toca?, Autòpsia a la matinada, Les Germanies i quan sorgeixen els esborranys del que després seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel...” I López Crespí afegeix: “és quan anava enllestint les narracions que conformarien A preu fet, i La guerra just acaba de començar, llibres que serien publicats a l’Editorial Turmeda. Així mateix, serà l’època en què es congriaran aquells elements literaris que em serviran per bastir reculls de narrativa que sortiran durant els anys vuitanta i noranta, especialment Diari de la darrera resistència, Necrològiques, Paisatges de sorra i Notícies d’enlloc, sense oblidar els meus contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola”.

Publicat en el número 51 de la revista S’Esclop (maig-juny de 2010)


Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS