Administrar

Els xuetes de Mallorca

pobler | 12 Juliol, 2011 19:30 | facebook.com

Els tribunals rabínics declaren els xuetes com a part del poble jueu


Per primera vegada, les autoritats hebrees reconeixen aquest col·lectiu de mallorquins i els conviden a recuperar la religió dels seus avantpassats


Laura Mas | 12/07/2011 |

Els tribunals rabínics d'Israel han reconegut la identitat jueva dels xuetes, els jueus de Mallorca a qui la Inquisició obligà a convertir-se al cristianisme entre el 1691 i el 1693. Després de 600 anys, les autoritats hebrees els consideren "part del poble jueu" i conviden els descendents dels conversos a recuperar la religió dels seus avantpassats. Es tracta d'una invitació i, per tant, cada xueta decidirà si l'accepta.

El president de l'organització Shavei Israel (dedicada a la recerca i ajuda de les comunitats jueves), Michael Freund, i el rabí Elihahu Birbau es desplaçaren des de Jerusalem per anunciar ahir la històrica notícia. Els acompanyà el periodista i escriptor Miquel Segura, xueta convers al judaisme, qui assegurà que aquest fet "no deixaria a ningú indiferent". De fet, els portaveus estimaren que avui dia hi ha entre 20.000 i 30.000 xuetes, als qui Freund fins i tot instigà a reconvertirse per venjar-se de la Inquisició.

El rabí Birbaum afegí que el reconeixement suposa un canvi en matèria legal, perquè l'autoritat religiosa ha reconegut tot el col·lectiu i, per tant, es confirma la identitat de tots els xuetes i no només d'individus concrets.

Els que desitgin reconvertir-se, hauran de demostrar que són xuetes i assistir a una cerimònia de benvinguda presidida per un tribunal rabínic.

Diari de Balears


Recordar per superar les ferides del passat


El Govern honorarà demà els darrers 37 conversos judaïtzants que foren executats a Mallorca durant els actes de fe de l’any 1691. Tindrà lloc al pati del Consolat de la Mar a partir de les 19 hores


Maria Llull | 04/05/2011 |


Els actes de fe duits a terme a Mallorca durant 1691 es realitzaren del 7 de març al 2 de juny. Vuitanta-dos xuetes mallorquins foren condemnats per practicar d'amagat el judaisme. Trenta-set d'ells, pràcticament la meitat, foren relaxats, és a dir, entregats per la Inquisició a les autoritats civils per executar-los. Quasi tots ells moriren a volta de garrot i després foren cremats. Però tres, entre ells Rafel Valls i els germans Caterina i Rafel Benet Tarongí, foren cremats vius. I tot per marcar un exemple i evitar casos nous de judaisme.

Aquestes víctimes seran recordades demà en l'acte de Memòria de les darreres víctimes, conversos judaïtzants, dels actes de fe de 1691, organitzat pel Govern i les associacions Shavei Israel, la Comunitat Jueva de les Illes Balears, l'Institut de Relacions Culturals Balears Israel, ARCA Llegat Jueu, Memòria del Carrer, Segell, revista d'història i cultura jueves, i Tarbut Cultura Jueva Mallorca. L'acte s'iniciarà a les 19 hores i hi haurà els parlaments del rabí mallorquí Nissan ben Abraham, a més d'Aina Aguiló Bennàssar, que és descendent de jueus conversos; i de Michael Freund, president i fundador de Shavei Israel.

"Mai no s'havia fet res per reivindicar la memòria d'uns fets que s'han oblidat", explica Albert Moragues, conseller de Presidència del Govern. "Es tracta de conèixer una història que hem d'assumir per poder curar certes ferides", afegeix. De fet, la intenció de Moragues és que l'homenatge a les víctimes dels actes de fe de 1691 sigui només "un primer esglaó" en l'escala de tota una sèrie de mesures que és necessari prendre. "S'ha de fer alguna cosa amb els llibres d'història a la nostra comunitat, on aquests fets apareixen només com una curiositat, quan en realitat estam davant un drama històric que s'ha de posar damunt la taula", assenyala el conseller, malgrat que no sigui possible aquesta legislatura fer res més. "Després de fer aquesta passa serà molt difícil tornar enrere. De fet, ja s'ha pensat en allò que hauria de fer el proper Govern". L'homenatge de demà està molt consensuat entre tots els que participen a l'organització. "És un esdeveniment pensat i discutit amb totes les associacions. Serà molt senzill i íntim, però també molt emotiu per la càrrega simbòlica que té", comenta Moragues.

El conseller considera aquest acte com una manera de reparar "la injustícia que suposa l'oblit". "Malgrat que el Govern no ha de demanar perdó per uns actes dels quals no és responsable, sí que té l'obligació de reparar la injustícia social que suposa tenir la qüestió dels jueus conversos oblidada dins un calaix", afirma. Perquè no s'està parlant només de morts, sinó "de 300 anys de discriminacions".

Com sorgí la idea de dur a terme aquest acte commemoratiu? "Fa uns quatre mesos em visitaren uns rabins procedents d'Israel, acompanyats de membres de Shavei Israel. Em demanaren pel posicionament del Govern davant la qüestió xueta a Mallorca i em proposaren fer-hi alguna cosa", explica Albert Moragues. El conseller vol subratllar que el Govern no entra ni molt menys "en qüestions de religió" i que amb aquest acte el que es vol fer és una "reparació històrica". "Tal vegada n'hi ha que pensen que hi ha altres temes que són molt més importants, com l'economia. Però també s'ha de satisfer l'esperit".

Diari de Balears


A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet. (Miquel López Crespí)


Els xuetes en la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009) – Fragment del capítol “Un vaixell de veles blanques, sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts – Homenatge als xuetes de sa Pobla



Al poble ens coneixíem massa. Eren anys i més anys de conviure plegats, de sentir a prop el bategar del pols del veïnat. Podíem endevinar les frustracions, els desigs secrets, els motius de l’alegria o l’enveja dels que ens envoltaven. No hi havia ningú que no sapigués el valor de cada casa, els horts que hom tenia, del que donarien per ses veles a la marjal si es posaven en venda. Ningú no desconeixia quins eren els teus ingressos aproximats si, enlloc d’horts, eres un botiguer amb negoci obert al públic. Hi havia alguns comerciants, sobretot joiers, magatzemistes encarregats de l’exportació de la patata i les mongetes, que eren xuetes. Però, per molts rics que fossin els negociants, per moltes cases i terres que tenguessin, era estrany que es mesclessin amb els pagesos. Prejudicis de societat endarrerida. Uns prejudicis més poderosos que la llei, segellats per segles de marginació i persecucions contra aquella pobra gent que era ben igual que nosaltres i, en molts d’aspectes, més sensible i intel·ligent per a les activitats culturals. Persones, en coneixia a abastament, que sabien apreciar la música, la lectura, la importància del saber, de tenir uns estudis. Hi havia famílies xuetes que, per què la filla o el fill poguessin estudiar, patien dificultats de tota mena, greus privacions familiars. Estimaven la cultura per damunt de totes les coses. Els xuetes del poble m’ensenyaren, i ara, passats els anys, en sóc ben conscient, a veure el món d’una manera diferent. M’ajudaren a sortir de l’espesa boira on romania.

Mai no vaig arribar a entendre com els meus, que sí que teníem moltes més possibilitats econòmiques que els xuetes pobres, no em deixaren a Palma, estudiant. M’hagués agradat tant, poder fe de mestre, servar les mans fines, amb les ungles arreglades, lluny de la brutícia de la terra i els fems amb que havia d’enfrontar-me diàriament. Quan no em veia ningú, plorava desconsoladament.

Quin implacable menysteniment vers els xuetes!

A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet.

Jo no vaig anar amb les colles d’infants que se’n reien o perseguien els xuetes ni mai no vaig voler aprendre de memòria cap cançó que els pogués ferir. Per aquest comportament meu, que consideraven inexplicable, alguna de les meves riques amigues refredaren l’amistat que teníem.

Evitaven trobar-se amb mi.

Si em veien de lluny, giraven cap a un altre carrer per no haver de saludar-me.

M’era ben igual. Jo era com era i res no modificaria la meva forma de pensar per estar bé amb gent que no em mereixia cap respecte. Tanmateix, diguessin el que diguessin, la millor amiga que tenia era Antònia Aguiló, professora de música als vint anys i confident de la meva adolescència i joventut.

Tantes falses amigues que, envejant aquella amistat, com si jo fes un pecat per tenir una amiga de cognom Aguiló, m’havien dit, enrabiades:

-No entenem com pots sortir amb una xuetona. I a més, i ho saps ben bé, no té on caure morta. Si no hagués fet la carrera de música seria cosidora o jornalera. A vegades pareix que t’estimes més els xuetons que a nosaltres, la gent de la teva classe. Què no saps que vas amb els descendents dels que mataren Nostre Senyor Jesucrist?

Vet aquí un dels principals motius de l’odi del poble contra els xuetes. Un odi sucós i tens, atiat pels sacerdots diumenge rere diumenge. El martiri i mort de Crist era conseqüència de la maldat innata dels jueus! Havien passat més de sis-cents d’anys d’ençà la primera de les conversions forçades i, la mentida i la provocació contra aquella pobra gent, continuava igual de potent, implacable, com si encara estassim en plena edat mitjana. Quin riu de llàgrimes i de sofriments havien costat els sermons dels sacerdots, les lleis discriminatòries de reis i papes! Quanta sang innocent no va córrer pels pobles i ciutats de l’illa quan els nobles, que explotaven la pagesia, encenien l’odi de menestrals i pagesos envers els descendents dels jueus conversos.

N’Antònia m’ensenyava llibres antics, obres que poca gent coneixia, on es narraven els assalts al call de Palma, Inca o Manacor, el nombre d'innocents morts, les propietats robades, els falsos judicis per fer-se amb les riqueses que poguessin posseir.

Al meu voltant tot era fals i causava dolor, un immens sofriment.

Admirava n’Antònia per què, malgrat ser d’una família ben pobra, era una gent com m’hagués agradat que fossin els meus i com sabia ho havia estat la meva família en un temps no gaire llunyà. M’agradava anar a casa seva i veure com donava classe, com practicava al piano interpretant peces de Chopin, Bach, Txaikovski o Verdi. En sentir-la, quedava embadalida, com si no visqués en aquest món, completament transportada a una altra dimensió del temps i de l’espai.

El cor em bategava a mil.

Tot el meu cos era en tensió i notava com la sang circulava per les venes, potent, desfermada, a una increïble velocitat. Com quan el torrent de Sant Miquel era a punt de desbordar-se, inundant els camps, rompent les tanques que protegien els horts, omplint el pla amb l’aigua que ja no hi cabia entre les altes parets que l’empresonaven. Per a mi, aquell instrument, ressonant, alhora potent o suau, a l’entrada de la casa, m’enrampava de cap a peus. Mai no em cansava de visitar-la, d’escoltar aquella música excelsa. La meva enveja era sana, mai malaltissa com la que notava en tanta gent coneguda que mudava l’expressió del rostre en sentir parlar dels xuetes. A mi m’agradava veureu-la tan concentrada, amb les mans netes, fines com les d’una senyoreta, aconseguint treure de l’instrument aquelles melodies tan diferents al pesant efecte de l’orgue a l’ofici dels diumenges o els pas-dobles cridaners de les bandes de música que venien al poble per Sant Jaume.

Nosaltres érem més rics que la família Aguiló. El pare, el senyor Rafel es defensava amb un cotxe de lloguer, fent alguns viatges a Palma o als pobles dels voltants. En aquell temps no existien tants vehicles com n’hi hagué més endavant i sempre hi havia algú que, per negoci o malaltia, necessitava anar a Ciutat i no li anava bé l’horari del tren o la camiona.

Les mans d'Antònia, tocant el piano! Quina enveja! Més d’una vegada em mirava les meves i tenia ganes de plorar. Aquelles mans amb la pell endurida per l’esforç quotidià des que era petita! Quan, a trenc d'alba el pare enganxava el cavall al carro i, mig adormits encara, ens afegíem a la lenta processó dels pagesos que també marxàvem als respectius molins, a les sínies de prop de l’Albufera, pensava en el què estaria fent n’Antònia. La imaginava adormida al costat del moixet, ben lluny de l’enrenou que, des de primeres hores del matí, s’ensenyoria dels carrers del poble. Quan la seva mare la devia despertar ja no circulava ningú pels carrers. Tan sols podies veure algun pagès amb bicicleta que havia hagut d’anar al ferrer a l’adrogueria, anant escapat, amb por d’arribar tard al tall.

Era en aquell moment, quan jo ja feia estona que, protegida pel capell i els maneguins que em protegien del sol, suava, feinejant, vinclada damunt la terra, Antònia s’aixecava del llit i es disposava a estudiar la lliçó de piano.

Més d’una vegada, en passar per davant casa seva no podia aturar el plor. El pare es posava nerviós per què no sabia el que em passava.

-Estàs malalta? –em demanava, ansiós. Si avui no vols venir a la marjal, no venguis. Davalla del carro i li dius a ta mare que et prepari un poc de brou de gallina.

El pare m’estimava, però no podia imaginar els patiments que em dominaven. No m’hagués entès mai. Per a ell, home educat en els antics costums i tradicions, conrear els horts, produir un parell d’anyades a l’any, casar-se amb un bon partit, tenir fills, poder comprar-me alguns collars i polseres d’or, les botonades que lluïa per Sant Jaume, era el màxim a què podia aspirar una dona.

Però jo somniava amb un vaixell de veles blanques sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Comentaris

  1. h.t.t.p.

    Aquest reconeixement ve un poc tard, sobretot en una època en la qual s'hauria de progressar en termes socials dins el laicisme, no de cap religió. Però bé, que la gent sigui el que més l'agradi de manera lliure.

    Brhm | 13/07/2011, 16:44
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS