Administrar

Alexandre Ballester en el record

pobler | 01 Juliol, 2011 16:19 | facebook.com

L’escriptor i cronista de sa Pobla morí ahir a 78 anys. El funeral serà avui a les 20 hores a l’església de Sant Antoni Abat i el Consistori declararà dia de dol. Deixa un extens llegat d’obres teatrals, però també novel·la i poesia


Adéu al mestre dramaturg Alexandre Ballester


L’escriptor i cronista de sa Pobla morí ahir a 78 anys. El funeral serà avui a les 20 hores a l’església de Sant Antoni Abat i el Consistori declararà dia de dol. Deixa un extens llegat d’obres teatrals, però també novel·la i poesia


F.M./M.N./M.S. | 01/07/2011 |


Sa Pobla queda un poc més orfe. El cronista de la vila i gran exponent de la dramatúrgia de les Balears, Alexandre Ballester Moragues, morí ahir a 78 anys, després d'una vida intensa dedicada a la història, a la saviesa popular, al teatre i a la defensa de les llibertats. La seva activitat no s'aturà ni quan estava més falló. dBalears publicà dimecres el seu article, que, puntual, remetia després d'haver-lo escrit a mà. El títol era L'alegria de la festa. Avui, dos dies després, molts en ploren la mort.

Novel·lista, poeta, però sobretot dramaturg, Alexandre Ballester va néixer a Gavà l'any 1933. A només un any, la família s'establí a sa Pobla, un poble que estimà i estudià fil per randa. Fins i tot, quan li arribà l'hora de la jubilació, l'any 1998, l'Ajuntament decidí que continuàs com a cronista oficial per la seva important tasca. I és que la curolla de Ballester no tingué aturall d'ençà que començà amb la seva primera obra dramàtica, Foc colgat, el 1967.

"És l'autor en català per excel·lència de la postguerra", comentava ahir el professor Joan Mas, qui afegia que "formà part d'una generació que impulsà un nou model de teatre". Com a llegat ens deixa més d'una vintena de textos, els darrers Un no-res d'enternitat, publicat l'any passat per Lleonard Muntaner, i el premi recull de teatre Josep Ametller per l'obra Com passen les tempestes, fa sols tres mesos.

Enguany també rebé diversos reconeixements i premis, com el que li atorgà l'Associació de teatres i auditoris públics el mes de maig, i el darrer Encontre d'escriptors de sa Pobla l'abril. Avui, a les 10 del matí, l'Ajuntament de la seva localitat curà a terme un ple extraordinari, en què declararà una jornada de dol. Al capvespre, a les 20 hores, en tindrà lloc el funeral a l'església de Sant Antoni Abat.

Enrere ens queda aquell Siau qui sou (1968), la primera obra que estrenà i que fou una de les més reconegudes amb altres títols, com Massa temps sense piano, que li valgué el premi Mallorca el 1968, i Jo i l'abstent, premi Ciutat de Palma el 1966. Ballester tingué només un parèntesi en la tajectòria dramatúrgica a principi dels setanta i arran dels canvis teatrals. Ara bé, emmudí només uns anys i tornà a reaparèixer en escena el 1983 amb L'única mort de Marta Cincinnati. Els aires teatrals havien canviat, però ell mantenia la seva coherència amb uns textos "de gran qualitat i valor", com destacava Joan Mas.

Ara bé, a més de dramaturg, Alexandre Ballester conreà altres gèneres com la novel·la amb Les nostres amagades servituds (premi Ciutat de Palma, 1965) i els poemaris Rèquiem per a nou pams de terra i Taula per a tots, entre d'altres. Entre la seva activitat intel·lectual, tampoc no poden quedar al marge els seus escrits envers la cultura, les tradicions i l'etnografia. Entre aquestes col·laboracions, s'hi troba la setmanal que feia a dBalears. Aquesta coherència en els escrits també la portà al terreny de les conviccions, atès que fou un clar defensor de la cultura i la llengua catalanes. "Sense memòria familiar no hi ha, ni hi pot haver, memòria històrica, ni dignitat de país. Per mi, país té, estrictament, el sentit històric i cultural, emocional de Mallorca, de Balears. De la nostra terra, d'un regne enmig de la mar", explicava l'any 2007 en un article a aquest diari. Parlava de la memòria del poble com pedra angular per poder bastir la nostra dignitat. Dins aquesta memòria col·lectiva ja figura el seu nom.

Diari de Balears


ALEXANDRE BALLESTER


Vet aquí dos trets essencials d'Alexandre Ballester: la lluita per la llibertat i contra la dictadura franquista, i el combat, situat al mateix nivell, per a una necessària renovació de l'anquilosat panorama teatral mallorquí dominat per la buidor, la grolleria i un dialectalisme barroer oposat, a vegades, a la unitat de la llengua. (Miquel López Crespí)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Alexandre Ballester (Gavà, Baix Llobregat, 1934) és un dels autors més guardonats del teatre català contemporani. L'any 1964 es va donar a conèixer guanyant el premi de teatre Ciutat de Palma, i des d'aleshores ha obtingut gairebé tots els premis de teatre: Carles Lemos (Foc colgat, 1966, peça que no es representaria fins el 1968 en el marc de l'off de Barcelona, i que -com recorda Joan-Anton Benach- va ser el millor muntatge del grup Bambalines); Josep M. de Segarra (Dins un gruix de vellut, 1967, estrenada pel Nou Grup de Teatre Universitari (NGTU) el 1970, dirigit per Frederic Roda); premi de teatre del diari Última Hora (Massa temps sense piano, 1968), premi de la sala Cova del Drac; Joan Santamaria; Born de Menorca; etc, etc. Cal no oblidar igualment la novel.la (Les nostres amagades servituds) que el fan flamant premi Ciutat de Palma 1965. Amb Jo i l'absent obtenia el Ciutat de Palma de teatre l'any 1966. L'any 1968 publica (Edit. Moll) Siau benvingut, La tragèdia del tres i no res i Massa temps sense piano. L'obra Un baül groc per a Nofre Taylor (1966) interessà també el NGTU, que l'estrenà el 1971. Record que ja fa uns anys, amb motiu d'una entrevista que li vaig fer per al diari Última Hora, 1-IV-1984 (aleshores, qui signa aquest article escrivia per a la secció "Cultura" que dirigia l'amic Antoni Serra), em sobtà el seu tarannà alegre, optimista, desimbolt, lluny de qualsevol mena de pessimisme. M'explicà la història d'alguna de les seves estrenes:

"A Ciutat, la companyia Artis (dirigida per Antoni Mus) estrenà "Siau benvinguts". El 1969 s'escenificà a sa Pobla Reis i no reis, que ha romàs inèdita. També s'han representat Dins un gruix de vellut i moltes d'altres. Normalment les meves obres tenen un bon acolliment a Catalunya Principat, València, Menorca, etc. Podem dir que m'han representat arreu dels Països Catalans".

Vet aquí dos trets essencials d'Alexandre Ballester: la lluita per la llibertat i contra la dictadura franquista, i el combat, situat al mateix nivell, per a una necessària renovació de l'anquilosat panorama teatral mallorquí dominat per la buidor, la grolleria i un dialectalisme barroer oposat, a vegades, a la unitat de la llengua. Alexandre Ballester supera en molt les simples experiències teatrals literàries d'homes de bona voluntat que, com Guillem Colom o el mateix Llorenç Moyà, proven de renovar l'estantís estany del teatre rekional. I serà Ballester qui donarà al nostre teatre la dignitat que les obres de Pere Capellà començaven a marcar als nous autors mallorquins.

Més endavant, ja en la dècada dels setanta, ens trobam davant noves obres cabdals en l'evolució del teatre mallorquí contemporani. Es tracta de Maria Magdalena o la Penedida gramatical (1971); Començament a punta de pesta (1972), que guanya el premi de les Lletres Catalanes Ignasi Iglésies a Tübingen (Alemanya); Cap cap pla cap al cap del replà (1972); i L'única mort de Marta Cincinatti, premi de teatre Born de Ciutadella 1983.

Recentment Alexandre Ballester, com té per costum "aquest home de teatre nat", ens sorprengué de nou (o ens deixàrem sorprendre els que el coneixem), i quan ningú s'ho esperava, una de les seves obres es representava -amb notable èxit- a l'Auditòrium de Ciutat de Mallorca el setze de maig de 1995. Es tracta de Les llàgrimes del vienès, i fou montada per la Companyia Teatral Miramar sota la direcció de Joan Calafat, amb Marilina Caldentey i Guillem Moll com a regidors. L'obra ha estat editada per Edicions 62 en la seva col.lecció de teatre El Galliner (núm. 145).


Sa Pobla i l'ofici d'escriptor: Miquel López Crespí


Per Alexandre Ballester, escriptor



Presentació de Els crepuscles més pàl·lids: D’esquerra a dreta: Maria Antònia Oliver París; Joan Comes, batle de sa Pobla, Miquel López Crespí; Sebastià Gallardo, tinent de batle de l’Ajuntament de sa Pobla i Alexandre Ballester, escriptor.


Sempre he pensat que, les relacions afectives, mai no han d'enterbolir el judici crític a l'hora de valorar l'obra literària d'un amic.

De Miquel López Crespí he llegit poemes, narracions curtes, textos teatrals, novelles, articles periodístics amb intermitent atenció.

Miquel López Crespí ha escrit i escriu amb la dedicació a escriure i la força que tenien, amb afany vitalista i comunicatiu, els escriptors de copiosa producció del segle passat i començament del present. Vull dir que, aquells autors romàntics, revolucionaris, idealistes, bohemis, havien la imperiositat d'expressar, en pàgines vibrants, el que sentien, el que pensaven i el que imaginaven, en el curt termini d'una vida marcada per una previsible i jovenívola mort.

Compte. Crec que la comparació és, a la vegada, justa i imperfecta. Justa per l'incansable ritme de producció de Miquel López Crespí. No conec altre autor actual tan prolífic com ell. I, és imperfecta perquè Miquel López Crespí no pateix, que jo sàpiga, cap simptomatologia patològica imminent ni, molt manco, porta una vida disbauxada al vell costum d'aquells escriptors "maldits" que cremaren la seva vida amb suïcida consciència. Ell, Miquel López Crespí, no té presses biològiques, com aquells altres, per escriure. És el doll incontenible d'idees i de sentiments que, gairebé "obliguen" Miquel López Crespí a escriure amb apassionada i perseverant dedicació.

Miquel López Crespí es un cas virtuós de la literatura. Pocs són els autors que, com ell, han envestit amb èxit evident, gèneres tan distints i tan significatius, en el rigor de la creativitat com el teatre, la novella i la poesia. I, haver assolit, com López Crespí, i no és broma, de dotzenes i dotzenes de premis literaris d'arreu de la geografia idiomàtica catalana i, amb les seves traduccions, a nombrosos països de l'estranger.

És, López Crespí, un monstre del treball quotidià de l'escriptura, un escriptor que ha deixat i deixarà petjada en la cultura catalana. Impacient i constant, infatigable enamorat de l'escriptura quan l'escriptura és, i ha d'ésser, expressió personal de les fantasies o dels testimoniatges.

He llegit i llegit pàgines de Miquel López Crespí i, com és normal, unes obres m'agraden més que altres (aquest és un problema que afecta a tots els autors). A més, hi ha el component receptiu del lector. La predisposició intellectual, emocional, al moment de la lectura. El condicionament apreciatiu de lectures anteriors del mateix autor. I, altres factors prou subjectius.

I, tal vegada, influeix en la meva personal apreciació de l'obra de Miquel López Crespí, el fet d'haver conegut, a sa Pobla estant, els pares i l'oncle d'en Miquel. Amb en Paulino, el pare d'en Miquel, per una relació comercial i amistosa, amb el meu pare, vaig tenir, malgrat les diferències d'edat entre en Paulino i jo, una senzilla i gratificant amistat i llargues converses. Per això crec que la significació política d'en Paulino, home sec com un quixot, sincer i emotiu, castigat pel règim franquista per haver defensat la llibertat, ell, en Paulino volent i sense voler, va influir en l'estructura ideològica, afectiva i temàtica d'un nen que, amb els anys, havia d'èsser l'escriptor Miquel López Crespí de dilatada, important i compromesa realització literària.

Sí. Anys i anys després, aquell nen amb pantalons curts, ulleres i mirada inquisitiva que, més d'una vegada jo vaig veure al taller de pintura del seu pare, es va transformar amb el fecund Miquel López Crespí que, ara, coneixem.

Hi ha més arrels ocultes i poderoses, en el cas vocacional de López Crespí. Per part de la seva mare, d'honorable família poblera, un oncle avi de López Crespí, el senyor Miquel Crespí "Verdera", fou batle de sa Pobla i polític destacat. Però tot això ja és història. Història familiar que, per a cada persona, és la més important, la que més li toca el viu i més la condiciona. La història de la família és la història que ens dóna un paper a l'actualitat.

Jo no més, o molt poc més, vull dir que, en tot autor interessant hi ha unes coordenades vivencials, una trama biogràfica que, en la intensitat de cada cas, el fan distint, diferent dels altres. El fan un autor únic. I, amb altres valoracions purament literàries, el fan un Miquel López Crespí que, rebel, càustic i dolç, mestre de la paraula, retreu les fuetades d'un passat immediat a molts dels seus arguments.

Del llibre de Miquel López Crespí Temps i gent de sa Pobla (Col·lecció Uialfàs, Sa Pobla, 2002)


Comentaris

  1. Hem perdut un gran escriptor

    Amb aquest comentari, vull expressar la meva tristor per la pèrdua d'un escriptor amb tanta vàlua com ho ha estat Alexandre Ballester.

    Vela | 01/07/2011, 21:45
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS