pobler | 12 Novembre, 2006 07:38
Comunicat de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (OSAN-Endavant).
Eleccions i nou Govern autonòmic al Principat de Catalunya.
Passats uns dies després de les eleccions, i un cop decidida la formació el nou govern, des d'Endavant (Organització Socialista d'Alliberament Nacional -OSAN) fem pública la nostra reflexió arran d'aquests esdeveniments.
Eleccions autonòmiques al Principat: baixa participació i un únic projecte polític d'opressió i negació
De partida, creiem que cal analitzar els fets més enllà d'una òptica que posi l'èmfasi en les eleccions i el sistema en si mateixos, en el curt termini i caient en possibles legitimacions de les eleccions autonòmiques. Es fa necessari intentar oferir una visió de més llarg termini, i saber veure les tendències que sembla que es poden estar movent i que poden condicionar les estructures polítiques, econòmiques i socials dels Països Catalans. Des d'aquesta perspectiva sempre hem considerat que les eleccions autonòmiques i l'autonomisme són un instrument de dominació de la nació catalana, que serveixen per a legitimar la divisió i ocupació imposada damunt nostre. És per això que la nostra primera reflexió vol situar aquestes eleccions en els que creiem que són els paràmetres correctes de fer-ho: en el marc de la Reforma espanyola i el sistema polític espanyol, un context que té per finalitat assegurar el lligam dels Països Catalans a Espanya i la submissió i dependència del nostre poble.
Alhora, creiem necessari de fer pública aquesta valoració, també, pel fet que hi ha elements nous que, al costat de certa confusió i desorientació en certs sectors socials catalans i al si de l'Esquerra Independentista, són necessaris d'analitzar. Ens referim bàsicament a la novetat que representa la irrupció parlamentària d'un nou partit espanyolista i l'aposta d'ERC, com a partit que es declara independentista, per reeditar el tripartit.
Un aspecte central per a entendre els esdeveniments que estan succeint i que succeiran en el futur immediat és la tendència imparable a la baixa en la participació electoral, que ha estat del 56'77%, la més baixa des de les primeres eleccions autonòmiques. Això suposa consolidar una tendència de llarga durada, que té en la seva base el creixent descrèdit de la classe política i el sistema polític autonòmic, i burgès en general. Malgrat que tots els partits amb representació parlamentària han declarat sentir-se 'preocupats' per la baixa participació, és evident que l'interès dels partits no és el de l'aprofundiment democràtic, d'avançar cap a la democràcia popular o 'participativa', sinó l'exercici del poder, l'ocupació de càrrecs i la utilització de les institucions per a influir sobre la vida socio-econòmica.
El resultat d'aquesta baixa participació ha estat la pèrdua de vots de tots els partits, a excepció d'ICV i de 'Ciutadans'. CiU ha perdut 95.914 vots i el PSC 241.687. Una de les pèrdues més espectaculars ha estat la d'ERC, que ha perdut un 24% de l'electorat. Aquesta dada no pot ser passada per alt a la lleugera. Aquesta xifra no s'ha de contextualitzar en la baixada general de la participació. Aquesta dada mostra clarament que una molt significativa part de la base electoral d'ERC ha optat per abstenir-se, fonamentalment motivat pel desencant arran de les pràctiques tacticistes, ideològicament febles i nacionalment oportunistes i claudicants, que han abocat aquest partit a un descrèdit que fins ara molta gent restringia a la resta dels cinc partits del Parlament principatí.
Una part important de la pèrdua de suport a ERC també ha estat vot que ha tornat a CiU. Així, ERC, almenys en la seva actual aposta tàctico-estratègica, ha tocat sostre electoral i està veient com bona part de la base social, sobretot la més sincerament sobiranista i d'esquerres, la comença a abandonar, per a anar a parar majoritàriament a l'abstenció. És el resultat de tres anys de presència a l'administració autonòmica amb una política erràtica (procés de decisió del vot al referèndum de l'Estatut) i un discurs polític desideologitzat i tebi o directament de dretes (apostant per fer polítiques econòmiques 'liberals' com ha declarat Carod-Rovira en més d'una ocasió).
Pel que fa al 'Partido de la Ciudadania', cal tenir clar que aquesta plataforma representa el vell espanyolisme i falangisme genocida que ara es presenta sota unes formes renovades, aparentment 'liberals'. 'Ciutadans' ha estat utilitzat i promogut pels sectors més ultres de la dreta per debilitar el PSC. Aquest 'partit' ha comptat amb un elevat suport mediàtic i econòmic i, per tant, no representa necessàriament una tendència social de creixement del sector polític que representa. Cal recordar que bàsicament encarna una sèrie de corrents abans organitzats al si del PSC i el PP.
Caldrà veure la influència política que poden tenir des de l'altaveu del Parlament autonòmic i tenir present, en darrer terme, que les decisions polítiques responsables de l'opressió dels Països Catalans venen de la mà de partits com CiU, PP i PSC, i de la col.laboració d'ERC, Bloc, UM i ICV. I això no ha canviat en aquestes eleccions.
En tot cas, des d'Endavant (OSAN) no entenem l'elecció de tres representants de 'Ciutadans' com una reacció a un suposat 'procés de sobirania' o de progressiva construcció nacional, com des de determinats sectors s'ha analitzat, ja que no hi ha tal procés: les mancances i les llacunes en el suposat procés són ben evidents, estructurals i de llarga durada, com ho evidencia la manca d'un moviment polític independentista. Aquest 'fenomen', en tot cas, sí que constitueix una reacció, no a un procés de sobirania en marxa, sinó a una frustració dels sectors espanyolistes més reaccionaris al fet que l'Estat espanyol no tanca el seu procés històric de modernització, el darrer intent del qual ha estat, a través de les reformes estatutàries, tancades en fals. Juntament amb un cert creixement del sentiment independentista, desigual al llarg del territori dels Països Catalans i, malauradament, poc estructurat políticament i poc fonamentat ideològicament, aquesta plataforma és una reacció, doncs, a la incapacitat de l'Estat espanyol d'acabar amb les 'revindicacions territorials', és a dir: acabar amb les nacions oprimides com a tals realitats nacionals, conscients de la seva pròpia existència.
En aquest sentit, molta gent, i amb raó, es pregunta per una alternativa electoral independentista i d'esquerres a les autonòmiques. Per a nosaltres això ha de venir de la mà de les Candidatures d'Unitat Popular i la seva experiència i consolidació a les municipals. La maduració de l'experiència electoral municipal, en darrer terme, serà la que ens permetrà poder acabar fent un salt cap a altres tipus de convocatòries, fent que cada passa nova que es faci representi un avenç per al moviment, mai un retrocés.
No hi ha 'segones oportunitats': un Govern de continuïtat
Malgrat els resultats que han ofert els tres anys de tripartit, malgrat l'incompliment del propi Pacte del Tinell en molts punts, es reedita el tripartit. Malgrat que ERC va veure com els altres dos socis feien fora qui havien designat com a 'conseller en cap', i que finalment en ple debat sobre l'Estatut eren expulsats del tripartit, malgrat que ICV-EUiA, responsables de participació ('Relacions Institucionals'), han estat responsables de la baixa participació en el referèndum de l'Estatut i en aquestes eleccions, i finalment malgrat les polítiques nefastes per a les classes populars a nivell econòmic i mediambiental, el tripartit sembla que es repeteix.
A més, el Govern autonòmic principatí continuarà lligat de mans i peus del Govern espanyol. En tot aquest esquema, doncs, sota l'argument del 'desenvolupament de l'Estatut', la reedició del Tripartit només es pot explicar per la necessitat de continuar alimentant la màquina, continuar obtenint les prebendes i sous que l'ocupació de càrrecs permet.
El repte de l'esquerra independentista continua, doncs, després de les eleccions autonòmiques, essent el mateix: articular la unitat popular per construir un moviment rupturista que lluiti per trencar amb les cadenes del capitalisme i dels estats espanyol i francès. I des d'Endavant ens comprometem a continuar treballant per construir aquesta alternativa.
Endavant (Organització Socialista d'Alliberament Nacional) Països Catalans, 9 de novembre de 2006
pobler | 10 Novembre, 2006 15:45
Lluís M. Xirinacs, l'històric lluitador per la República, la independència de Catalunya i el socialisme no burocràtic, en la presentació a Barcelona digué de l'obra de Miquel López Crespí: "Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals".
Miquel López Crespí: per la independència dels Països Catalans
Recomanaren el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc), tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble, Mateu Morro, historiador, antic secretari general del PSM i exconseller d'Agricultura del Govern Balear, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la militant de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social.
La prestigiosa revista independentista i socialista Lluita portaveu d'una de les més importants organitzacions independentistes d'esquerra dels Països Catalans [el Partit Socialista d'Alliberament Nacional -PSAN] recomana en el seu número 218 el llibre d'assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).
L'històric òrgan de l'independentisme dels Països Catalans recomana aquesta nova aportació a la història del segle XX de l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí mitjançant un article de Quim Gibert (que també havia sortit publicat a L'Estel). Cal recordar que en el Consell de Redacció d'aquesta important organització revolucionària hi són presents alguns dels homes i dones més prestigiosos del nacionalisme d'esquerres català ja que hi ha Josep Guia, Núria Cadenas, Miquel Alonso, Marc Candela, Pau Caparrós, Sergi Franch, Toni Gisbert, Màrius Martínez i Alicia Toledo.
Cal dir que l'assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig que comentam [29 de març de 2001], recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble, Mateu Morro, secretari general del PSM i conseller d'Agricultura del Govern Balear, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la militant de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social.
Lluís M. Xirinacs, l'històric lluitador per la República, la independència de Catalunya i el socialisme no burocràtic, en la presentació a Barcelona digué de l'obra de Miquel López Crespí: "Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.
'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya.
'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intellectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista collaborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos".
Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) també ha escrit:
"Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)'
'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.
'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.
'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.
'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia collectiva.
'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). [...]
'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders".
Revista L’Estel
pobler | 10 Novembre, 2006 10:20
Comunicat del Moviment de Defensa de la Terra.
Els seguidors de Boadella, Espada, de Carreras i companyia, ominipresents en els diferents fòrums de debat i mitjans de comunicació, han establert les seves bases en un discurs demagògic construït i finançat als barris benestants barcelonins i difós pels mèdia entre aquells sectors que, sovint de la mà del PSOE , han viscut al marge de qualsevol vestigi de catalanitat. La configuració i consolidació d’un partit “orangista” en defensa dels privilegis de l’alt funcionariat, els nous rics i la burgesia espanyolista és ja una realitat.
Sota la batuta d’un PSOE principatí lliure de tot vestigi de catalanisme i amb l’argument de l’amenaça “ciudadana”, aquest govern difícilment corregirà l’actual procés d’espanyolització política i mediàtica de la nostra societat.
Així doncs, en un panorama de previsible reforçament del pol espanyolista més bel·ligerant i de les polítiques al servei de la burgesia, cal preparar-se per al combat al voltant de tres eixos:
-La dinamització tant de la lluita de classes i d'alliberament de gènere com de les lluites populars en defensa del territori i els serveis públics.
-L’enfortiment de la lluita per la llengua, la cultura i la identitat nacional.
-El desplegament d’un veritable moviment per l’Autodeterminació.
Preparar-se per a una nova conjuntura: la lluita cos a cos.
En teoria, tot plegat no era sinó un guió pactat entre Mas i Zapatero pel qual es restituïa CiU al capdavant del govern autònom a canvi d’un suport estable dels convergents al govern del PSOE a Madrid. Aquest suport permetria que aquest partit aparegués davant l’opinió pública espanyola acompanyat d’uns socis més fàcils de digerir i més disposats a combregar amb un gir més liberal de les seves polítiques.
El guió, però, s’ha vist parcialment esgarrat per uns resultats electorals que posen al descobert les misèries i subproductes que ha engendrat l’establishment polític principatí en els darrers anys. Així, una CiU esbiaixada radicalment cap als postulats més dretans del liberalisme, la proposta de no ha assolit l’objectiu de poder liderar còmodament el proper govern principatí. D’altra banda, la previsible desfeta del PSOE ha afavorit ICV, que ha recollit part del vot maragallista desencisat amb l’operació Montilla i finalment. Finalment, els “Ciudadanos” han estat el vot útil de l’espanyolisme combatiu normalment camuflat durant anys dins la bossa de vots del PSOE i el PP.
Per tal de comprendre el nou arc parlamentari, cal tenir molt en compte dos fets fonamentals sense els quals és difícil copsar el perquè de la situació que ens envolta. Ens referim, òbviament, al 43% d’abstenció i als més de 60.000 vots en blanc. A banda de l’anomenada abstenció estructural, aquestes dades no són sinó el reflex de la profunda desil·lusió i el sentiment de frustració nacional col·lectiva que per a milers de catalanes i catalans han suposat tant l’enganyifa del procés de reforma estatutària com les polítiques erràtiques -quan no directament dretanes- del tripartit.
El teixit social català i popular i els anhels de sobirania de cada cop més sectors de la nostra societat s’han vist dràsticament traïts pels aparells d’uns partits sense cap més horitzó que el de la lluita pel càrrec, sense cap més projecte polític que el de la submissió als dictats de l’Estat i el capital.
I, és clar, en aquest clima els sectors més combatius de l’enemic es creixen, i qui juga amb foc, acaba cremant-se. Amb el suport dels grans grups econòmics i mediàtics de la dreta espanyola amb audiència significativa en determinats ambients de la nostra societat (COPE, El Mundo, Tele5, Antena3) i la connivència d’alguns mitjans de comunicació catalans que treballen dia a dia per l’espanyolització del país (El Periódico, La Vanguardia i TV3), el feixisme espanyol més descarnat ha obtingut representació parlamentària.
Seguint l’esquema clàssic d’un moviment nazi, els seguidors de Boadella, Espada, de Carreras i companyia, ominipresents en els diferents fòrums de debat i mitjans de comunicació, han establert les seves bases en un discurs demagògic construït i finançat als barris benestants barcelonins i difós pels mèdia entre aquells sectors que, sovint de la mà del PSOE , han viscut al marge de qualsevol vestigi de catalanitat. La configuració i consolidació d’un partit “orangista” en defensa dels privilegis de l’alt funcionariat, els nous rics i la burgesia espanyolista és ja una realitat.
Sota la batuta d’un PSOE principatí lliure de tot vestigi de catalanisme i amb l’argument de l’amenaça “ciudadana”, aquest govern difícilment corregirà l’actual procés d’espanyolització política i mediàtica de la nostra societat.
Així doncs, en un panorama de previsible reforçament del pol espanyolista més bel·ligerant i de les polítiques al servei de la burgesia, cal preparar-se per al combat al voltant de tres eixos:
-La dinamització tant de la lluita de classes i d'alliberament de gènere com de les lluites populars en defensa del territori i els serveis públics.
-L’enfortiment de la lluita per la llengua, la cultura i la identitat nacional.
-El desplegament d’un veritable moviment per l’Autodeterminació.
Pel que fa a la formació del nou govern, l’aposta s’encamina vers la reedició del pacte tripartit que assumeixi com a programa de govern bona part de les receptes liberals de la “competitivitat”. És a dir, molt previsiblement la desregulació social, la dualització (com passa ja amb l’ensenyament) i progressiva privatització dels serveis públics, la construcció d’infrastructures de destrucció massiva i la connivència amb el capital especulatiu seran els eixos del tan preconitzat “govern fort que torni el prestigi a Catalunya” o, parlant clar, que doni confiança als explotadors i sectors benestants.
I, evidentment, si realment volem fer creïble el nostre projecte i treure el nostre poble de la frustració i l’acotament, cal denunciar sense treva el paper de les forces reformistes i desplegar, sòlidament unit a les lluites populars, un referent polític unitari (mobilitzador, organitzatiu i institucional), per a la construcció del qual cal que el conjunt de l’Esquerra Independentista debati i consensuï en quina direcció cal caminar en els propers anys en els diferents àmbits de lluita.
[1] Vegeu l’article “De debò volem combatre el feixisme?”.
Web del Moviment de Defensa de la Terra (MDT)
pobler | 09 Novembre, 2006 17:57
La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)
Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)
Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).
Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.
Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.
Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).
A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.
pobler | 09 Novembre, 2006 07:03
Per Llorenç Buades (CGT).
Els dirigents d'Esquerra Unida són favorables tàcticament a una aliança electoral amb el PSM i ERC, sempre que els permeti conservar els seus espais institucionals, però el Bloc com a resultant ja no és acceptat d'igual manera. Hi ha gent liquidacionista d'Esquerra Unida que està per el Bloc amb totes les conseqüències, hi ha gent que vol un tipus de Bloc que permeti l'autonomia de cada formació dins el futur bloc, i també hi ha adversaris del Bloc que fins ara no donen senyals de vida en el camp mediàtic, però que hi són i no són pocs ni poques. (Llorenç Buades)
Sembla que la proposta de bloc bastit des de les cúpules ha ajudat a incrementar el camp de la gent crítica amb el bloc dins Esquerra Unida, que es veu exclosa de la possibilitat de decidir, i fins al punt que es ramenen els seients dels qui es pensava tenir-ho tot al seu favor. Hi ha cadires qüestionades dins Esquerra Unida per una bona part de la seva militància. (Llorenç Buades)
En resum, al dia de demà ens trobarem amb gent que no voldrà deixar de ser Esquerra Unida amb perfil propi, ni voldrà deixar de ser comunista amb perfil propi, i ens trobarem amb més formacions polítiques que les ara existents. (Llorenç Buades)
Quan les cases es construeixen pel terrat s'ensorren.
La proposta d'un Bloc que supera la política d'aliances puntuals derivades de les eleccions (cas dels Progressistes) és només una proposta del PSM, o més aviat de la meitat del PSM que es va imposar a una Entesa que ni volia ni vol cap acord electoral amb Esquerra Unida, i encara menys un bloc.
Des d'una perspectiva d'esquerra dins el PSM em consta que hi ha gent que està prou contenta de desfer-se dels centristes d'Entesa, i que consideren un encert una definició més esquerrana del PSM. Però la cúpula del partit no ha definit en el sentit que volen les bases, la seva política d'aliances al Principat, i el suport a CIU, un partit de dreta, no deixa de ser una incoherència d'una direcció del PSM que vol jugar totes les cartes.
D'altra banda hi ha militants que consideren que la proposta de Bloc de Barceló és una proposta per a guanyar EU-Verds, en un moment de crisi d'aquesta formació política en el seu referent estatal.
El creixement electoral d'Iniciativa i els seus satèl·lits, Verds i Euia, fortaleix les idees d'articular formacions d'aquest tipus per tal de sortir de la crisi d'Izquierda Unida. Aquest fet tacticista que té per mirall Iniciativa no és acceptat però per una bona part dels militants de l'organització, molt esquarterada en blocs molt diferents.
En el cas de Mallorca, sembla que a Esquerra Unida tot va bé, i que tothom accepta de bon grau anar de la mà dels seus líders cap a la integració en un Bloc amb el PSM. La realitat però és molt diferent al que es pensa.
Per a la direcció del PSM la tàctica electoral de Bloc i la formulació política de Bloc amb la liquidació del PSM dins aquest per tal d'assolir ua nova majoria que tengui complements com Esquerra Unida, Alternativa i Verds, es fonamenta en la seva hegemonia. El PSM creu que la seva aposta els farà guanyar espais i sumar EU ,Verds i Alternativa al seu carro. Si és per implantació social i militat no van gaire errats.
Però això mateix és el que preocupa a bona part d'Esquerra Unida.
Els dirigents d'Esquerra Unida són favorables tàcticament a una aliança electoral amb el PSM i ERC, sempre que els permeti conservar els seus espais institucionals, però el Bloc com a resultant ja no és acceptat d'igual manera. Hi ha gent liquidacionista d'Esquerra Unida que està per el Bloc amb totes les conseqüències, hi ha gent que vol un tipus de Bloc que permeti l'autonomia de cada formació dins el futur bloc, i també hi ha adversaris del Bloc que fins ara no donen senyals de vida en el camp mediàtic, però que hi són i no són pocs ni poques.
De tothom és conegut que serà difícil que els militants d'Esquerra Unida que no són de parla catalana es puguin sentir identificats amb el projecte de Bloc. Però seria també un error creure que aquest camp és residual i afecta a la gent de parla només castellana, perquè té altres variants: la gent que no és en absolut nacionalista,i especialment la gent que no vol renunciar a ser militant comunista, o que no creu al PSM prou d'esquerra per fets com el del suport a CIU. Sembla que la proposta de bloc bastit des de les cúpules ha ajudat a incrementar el camp de la gent crítica amb el bloc dins Esquerra Unida, que es veu exclosa de la possibilitat de decidir, i fins al punt que es ramenen els seients dels qui es pensava tenir-ho tot al seu favor. Hi ha cadires qüestionades dins Esquerra Unida per una bona part de la seva militància.
De tot això es conclou que la formació del Bloc, tal com s'ha configurat des dels sanedrins, no provoca més que esquerdes, i les esquerdes sorgeixen de la manca de formulació d'un projecte democràtic i participatiu des de les bases.
En resum, al dia de demà ens trobarem amb gent que no voldrà deixar de ser Esquerra Unida amb perfil propi, ni voldrà deixar de ser comunista amb perfil propi, i ens trobarem amb més formacions polítiques que les ara existents.
Per posar un exemple: aquells partits que s'exclouen en les candidatures als municipis no fan més que sembrar la llavor de l'atomització i de la negació d'un projecte comú en el futur.
Possiblement amb el temps hi haurà un bloc a partir de retalls de partits, però aquest fet no llevarà del mapa ni la marca Esquerra Unida, ni als comunistes, ni a la seva projecció futura, perquè hi ha gent d'Esquerra Unida que no comparteix el projecte de bloc i vol mantenir els espais propis, perquè saben que en el futur bloc la seva veu tedrtà molt poc pes.
Així són les coses: quan les cases es construeixen pel terrat s'ensorren.
pobler | 07 Novembre, 2006 19:08
Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)
Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada
Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.
Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas
(Bruguera, 1978).El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.
Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.
La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).
Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...
L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.
Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".
Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.
pobler | 04 Novembre, 2006 10:32
Carrillistes com Antoni M. Thomàs o Pep Vílchez, entre molts d'altres, signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. (Miquel López Crespí)
La República i els nous conversos
Els actes, les conferències que s'han fet enguany a sa Pobla en honor a la República Espanyola han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles veïns per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous.
Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".
Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà. L'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.
El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".
Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes del més ranci carrillisme antirepublicà, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana.
L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs o Pep Vílchez, entre molts d'altres, signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.
Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.
pobler | 03 Novembre, 2006 17:07
Pere Fullana, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Alexandre Ballester, Pere Bonnín, Mª Magdalena Brotons, Josep Cifre, Miquel Segura, Miquel Grimalt, Miquel Morey...
No volem que la memòria s’esvaeixi, ni tampoc que s’esbiaixi; per això pensam que cal donar lloc al fet que els qui l’han intentada recuperar ens mostrin el fruit del seu treball. A la vegada, també es pretén que les jornades siguin un estímul perquè totes aquelles persones amb inquietuds pel coneixement de la realitat i vida poblera, des de qualsevol perspectiva, les anotin amb rigor sobre paper.
I Jornades d’Estudis Locals– Sa Pobla (8-10 març 2007)
Les I Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla són una antiga reivindicació de la comunitat científica i acadèmica del nostre poble. En resposta, l’Obra Cultural Balear, juntament amb l’Ajuntament de sa Pobla i la Conselleria d’Educació i Cultura, a través de la Direcció General d’Innovació i Formació del Professorat i el CEP d’Inca, pretén organitzar aquest esdeveniment en benefici de la memòria històrica i actual de la vila de sa Pobla.
Aquestes I Jornades tenen sobretot un interès científic i la voluntat de crear un espai en el qual pugui sortir a la llum els estudis que molts poblers i no poblers han dedicat a la nostra vila i que a dia d’avui dormen reclosos en algun calaix físic o virtual a l’espera de morir d’oblit. No volem que la memòria s’esvaeixi, ni tampoc que s’esbiaixi; per això pensam que cal donar lloc al fet que els qui l’han intentada recuperar ens mostrin el fruit del seu treball. A la vegada, també es pretén que les jornades siguin un estímul perquè totes aquelles persones amb inquietuds pel coneixement de la realitat i vida poblera, des de qualsevol perspectiva, les anotin amb rigor sobre paper.
Queda clar, per tant, que un poble que no es coneix ell mateix no pot mirar amb garanties el futur; i és aquí on entren en joc aquestes I Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla.
OBJECTIUS
Afavorir el coneixement sobre els diversos àmbits de sa Pobla des d´una perspectiva científica.
Servir de punt de trobada i reunió per a les persones que han estudiat els diferents aspectes de sa Pobla.
Fomentar l’esperit crític, la inquietud per al coneixement i l’interès per entendre la història i actualitat poblera.
Ser punt de partida d´un projecte a llarg termini.
COMISSIÓ CIENTÍFICA
Alexandre Ballester, escriptor i cronista de la vila de sa Pobla.
Pere Bonnín, periodista i escriptor.
Miquel López Crespí, escriptor i investigador.
Sebastià Serra, catedràtic d’Història Contemporània de la UIB.
Mª Magdalena Brotons, professora d’Història de l’Art de la UIB.
Josep Cifre, cap d’estudis d’Enginyeria Tècnica Agrícola a la UIB.
Miquel Segura, escriptor.
Miquel Grimalt, professor titular d´universitat de Geografia Física a la UIB.
Miquel Morey, catedràtic d’Ecologia i professor emèrit de la UIB.
Antoni Serra, professor de Comercialització i Investigació de Mercats a la UIB.
ASSISTÈNCIA
Per assistir a les jornades com a oient, cal demanar la butlleta d’inscripció al fax 971862742 o al correu electrònic sapobla@ocbweb.org abans de dia 6 de març de 2007.
Els assistents rebran un certificat d’assistència i un crèdit del CEP. Així mateix també es preveu la dotació de crèdits de lliure configuració de la UIB.
Es preveu la realització d´una visita guiada pel poble, així com un dinar de germanor. L’assistència a les jornades i la visita són gratuïtes. Per assistir al dinar s’haurà d’abonar un preu simbòlic de 2 euros.
Les jornades se celebraran dijous 8 i divendres 9 de març a l’horabaixa, i dissabte 10 al matí. Sa Congregació, Rosari, 25, 07420-sa Pobla (Mallorca).
ORGANITZA
Obra Cultural Balear –Delegació sa Pobla.
Ajuntament de sa Pobla
Govern de les Illes Balears – Conselleria d’Educació i Cultura
CEP – Servei de Formació Permanent del Professorat – Centre de professorat d’Inca.
COL·LABORA
Institut d’Estudis Baleàrics (IEB)
Universitat de les Illes Balears (UIB)
pobler | 03 Novembre, 2006 10:15
Jaume Carbonero: els errors del Pacte de Progrés.
"Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta". (Miquel López Crespí)
Ningú no ha fet encara balanç dels motius de la derrota del Pacte de Progrés. Cap dirigent, alt responsable, director general ni periodista no ha analitzat amb profunditat cap dels greus errors comesos. Tampoc cap responsable de la derrota progressista va dimitir ni molt manco s'ha fet la més mínima autocrítica del que es va esdevenir per a perdre aquella gran oportunitat històrica que significà el Pacte de Progrés. Ho dic perquè aquests dies, organitzant els meus arxius, m'he trobat amb tota la documentació que l'any 2001 m'enviaren els amics eivissencs que lluitaven en defensa d'una eficient funcionària del Pacte, la directora de l'Institut Balear de l'Habitatge d'Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras que, de forma inexplicable, havia estat cessada injustament per Jaume Carbonero. Tot plegat m'ha fet pensar en els retalls dels diaris amb les fotografies de les manifestacions de suport a Margalida Lliteras que enviaren des d'Eivissa, les cartes al director que es varen publicar durant mesos, els documents de suport a Margalida Lliteras signats pel mateix president Antich i el diputat verd Joan Buades, sense oblidar les nombroses gestions fetes per Pilar Costa i Xisco Tarrés a favor de l'eficient funcionària cessada per Jaume Carbonero. També tenc davant meu les fotografies en què els veïns de Can Misses, Cas Serres i Santa Margarita li porten flors en suport per tot el que havia fet per ells.
Aleshores Jaume Carbonero era director general d'Habitatge i, malgrat que des de tots els sectors progressistes hom va provar de fer-li obrir els ulls quant a les greus conseqüències polítiques que tendria aquesta destitució no pensada ni raonada, mai no ens va escoltar. Ans al contrari, Jaume Carbonero s'entestava cada dia en el seu nefast error. Ens demanàvem com era possible tanta ceguesa política. No s'adonava el director general d'Habitatge que posava en perill la nostra experiència progressista, una experiència que, si fracassava, potser no es podria repetir en molts d'anys?
Qui signa aquest article va publicar nombroses advertències al respecte. Els veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margarita, Can Misses, eren al carrer demanant signatures per evitar l'error que significava la política equivocada de Jaume Carbonero. El 16 de juny del 2001 381 persones de totes les barriades eivissenques publicaven una carta de suport a Margalida Lliteras. Era un moment important per a la reflexió. La situació s'agreujava i, en les properes eleccions, el Pacte podria perdre centenars de vots a conseqüència de la gestió burocràtica del director general d'Habitatge. Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. Des de quina inconsciència hom jugava amb les esperances dels sectors progressistes del nostre poble posant en perill anys de lluita i mobilitzacions populars? Per quins motius no eren escoltats els sectors mobilitzats a favor de Margalida Lliteras? Per provar d'aturar el pas a la derrota electoral que ja hom podia intuir a conseqüència d'aquella absurda manca de sensibilitat política, un diputat advertí al president Antich i li envià una carta que deia textualment: "Com és possible, estimat Francesc, que gairebé quatre-centes persones usuàries, propietàries i adjudicatàries, estiguin unànimement donant suport a aquest equip (un equip humà amb plena dedicació que ha funcionat més que bé i ara sembla que serà despatxat manu militari el proper dilluns), que tu mateix, la presidenta del Consell pitiús i l'alcalde d'Eivissa signeu cartes en el mateix sentit i que aparentment acabi passant el que ningú progressista vol? Quin serà el cost ètic per al Pacte, això de castigar qui treballa bé i premiar les decisions preses des de la foscor burocràtica i la llunyania de les necessitats d'habitatge social de les Pitiüses? Te'n recordes que guanyar l'Alcaldia d'Eivissa va venir de vuitanta esquàlids vots i que aquestes quatre-centes persones viuen a vila? Ets intel·ligent i viu, president. Bé que ho sap en Matas i el PP. No he d'afegir res més a aquestes línies. Les conclusions sobre els riscos que corre el progressisme si dia 9 les coses a l'IBAVI d'aquí canvien a pitjor són molt òbvies".
Per donar suport a les gestions de Pilar Costa, Francesc Antich, Xisco Tarrés, Joan Buades i els centenars i centenars d'eivissencs que eren al carrer en defensa de Margalida Lliteras, l'any 2001 vaig publicar tres articles en la línia de provar de salvar el Pacte de Progrés. Els articles, publicats entre juliol i novembre de 2001, advertien, com feia tota aquesta gent, dels perills que per al futur del progressisme illenc significava l'actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero. Tot va ser inútil. Ni les advertències de Pilar Costa i Joan Buades, ni les mobilitzacions populars en defensa de Margalida Lliteras. Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària, va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder.
pobler | 02 Novembre, 2006 18:44
Estat d'excepció (Pagès Editors)
"...estudis i investigacions sobre la nova novel·la d’Amèrica Llatina, el nouveau roman francès, el futurisme rus, el surealisme, els escriptors “maleïts” francesos i anglesos, els situacionisme, les repercussions de Faulkner, James Joyce, Kafka i Rober Musil dins la literatura catalana i mundial. Estat d’excepció la narració de la lluita per la llibertat d’un poble, en aquest cas el nostre, només serveix a López Crespí per experimentar i portar a una nova síntesi creadora aquelles experiències literàries que hem anat indicant". (Salvador Rigo)
Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)
Sovint la literatura de Miquel López Crespí defuig el naturalisme tan freqüent en moltes de les obres dels nostres escriptors i s’endinsa envers una pràctica literària, un discurs hereu de les tradicions més rupturistes de la literatura mundial. No debades l’escriptor de sa Pobla, d’ençà que comença a escriure els seus articles de crítica literària en les pàgines dels diaris Última Hora i Diario de Mallorca a finals dels anys seixanta, ha assimilat el sistema d’escriptura dels seus mestres transformant-los, dialècticament, fins arribar a una nova síntesi superadora. Una lectura poc atenta d’Estat d’excepció, una visió superficial de la novel·la, podria dir que estam novament davant una obra clàssica, una obra que podria emmarcar-se dins les influències que l’autor deu al Tolstoi de Resurrecció, a Els Miserables de Victor Hugo o al Roig i Negre d’Sthendal. Però, com acabamt de dir, aquesta seria una lectura apressada de la narrativa experimental del nostre autor. No endebades, des de finals dels anys seixanta fins a mitjans dels setanta, des de les pàgines de cultura dels més diversos diaris de les Illes s'encarregà de fer arribar notícia al lector illenc els escriptors internacionals del moment. Parlam de tots aquells estudis i investigacions sobre la nova novel·la d’Amèrica Llatina, el nouveau roman francès, el futurisme rus, el surealisme, els escriptors “maleïts” francesos i anglesos, els situacionisme, les repercussions de Faulkner, James Joyce, Kafka i Rober Musil dins la literatura catalana i mundial. Estat d’excepció la narració de la lluita per la llibertat d’un poble, en aquest cas el nostre, només serveix a López Crespí per experimentar i portar a una nova síntesi creadora aquelles experiències literàries que hem anat indicant.
1) Estat d'excepció (Lleida, Pagès Editors, 2001)
pobler | 01 Novembre, 2006 08:04
Espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens haguessin trobat, l'escàndol hagués estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant totes les consignes de Falange que hi havia a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segells "Frente de Juventudes", les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. (Miquel López Crespí)
Sa Pobla 1959: primera acció de lluita contra el feixisme
A l'escola graduada on vaig aprendre de llegir i escriure -un centre que manà construir un oncle-avi meu que havia estat batle de sa Pobla en temps de la dictadura de Primo de Rivera, en Miquel Crespí-, ens feien formar als matins i, drets, braç en alt, fent la salutació romana, cantàvem estranys himnes imperials abans d'entrar a classe. Em repugnaven les guturals melodies franquistes amb acompanyament de tambor. No podia suportar, em feia fàstic alçar la mà. Fou pitjor quan, als deu anys, aprovat l'examen d'ingrés per a poder cursar el batxillerat, vaig anar a estudiar a l'Institut. Dèiem "Institut" a un vell magatzem de gra i altres productes agrícoles que, en la postguerra, havia servit de presó per als captius republicans. Jo no sabia que a les aules on estudiava, pocs anys enrere, hi va romandre presoner el meu pare. No m'ho va dir mentre vaig ser al centre! Ho vaig saber més endavant, per boca d'un oncle. Al magatzem de Can Garroví hi havien estat molts mesos els ex-combatents de la llibertat, els homes que havien provat de salvar els pobles de l'estat de la bèstia feixista i, ara, amb la pistola a l'esquena, eren obligats a picar pedra fent les carreteres militars que envoltaven la badia d'Alcúdia.
Record que no podia suportar les mentides -jo ja sabia que eren falsedats- de la "Formación del Espíritu Nacional". El professor de "política", com anomenàvem aquella monstruositat sense cap ni peus de la història oficial feixista, no era pobler. Cada matí, amb una moderna moto "Guzzi" -una meravella de la locomoció en un temps sense els moderns cotxes esportius del present-, arribava a l'Institut. Per les converses que sentia a casa, per les fotografies de la família, les velles revistes trobades al canterano, intuïa que els autèntics herois, els "bons", eren els republicans, l'exèrcit popular, les milícies antifeixistes en les quals, al costat de Durruti, Líster o Modesto, lluitaren el pare i els meus oncles.
Capvespres plujosos plens de citacions de Franco i José Antonio, els Reis Catòlics Isabel i Ferran, escoltant, sense poder-hi fer res, les "heroïcitats" dels defensors de El Alcázar de Toledo, la Gloriosa División Azul. Mirava per la finestra en un intent desesperat d'alliberar-me de l'eterna farsa que pugnava per dominar el meu esperit infantil. Rememorava tonades del camp, rondalles de la padrina. Qualsevol cosa em servia per no haver d'aprendre l'absurd diluvi de foc que no tenia res a veure amb la meva vida particular, amb la família ni amb el meu poble.
El ferm rebuig als homes de la Falange es consolidà després d'anar a un parell de campaments del "Frente de Juventudes". Era una obligació, de voler aprovar l'assignatura que ens donava el professor inquero. Per molt bones notes que haguessis obtingut, si no anaves al campament, suspès.
S'anomenava "Campamento de la Victoria". Les tendes de campanya ocupaven una bona extensió dels boscos de pins que hi havia anant a l'ermita de la Victòria. Allà, disfressats de joves falangistes, amb el jou i les fletxes al pit, accentuaven el rentat de cervell amb combinació amb un parell de clergues que cooperaven activament amb els comissaris feixistes. El primer que ens ensenyaren fou perseguir els xuetes. Record el capellà, amb camisa blava, a l'horabaixa, després d'haver dinat, repetint un per un -perquè els aprenguéssim de memòria- els cognoms dels qui -deia, furiós- havien ajudat a matar Nostre Senyor Jesucrist. Al poble, tenia molts amics que s'anomenaven Picó, Pomar o Segura. Mai els havia relacionat amb crim tan gran contra la humanitat! El mossèn i el professor de "Formación del Espíritu Nacional" assenyalaven, amenaçadors, els companys del campament que tenien la desgràcia de ser portadors de tals cognoms: "No te escondas entre los compañeros, Valls!"; "Eres un cobarde, Miró, de la `raza' tenías que ser!; "Aguiló... dime... ¿de dónde saca el dinero tu familia, si no trabajáis en el campo?". Allò era una follia. Els pobres al.lots no sabien on amagar-se. Tornaven vermells. Crec que mai he vist patir tant un infant. Era pitjor que si els haguessin pegat amb un fuet o amb un garrot fins a fer-los sang. A les nits, grups de companys fanatitzats per les autoritats del campament anaven de tenda en tenda i tiraven aigua damunt els pobres "xuetes", els pintaven la cara amb pasta de dents o carbó. Aquella inhumana unió entre la Falange i els capellans per a fer la vida impossible als meus amics del poble, els desgraciats que tenien la mala sort de portar els cognoms blasmats, acabà de consolidar el meu odi visceral per tot el que tingués a veure amb José Antonio, Franco, el jou i les fletxes, els "Gloriosos defensores del Alcázar" o el "Imperio Español de Isabel i Fernando".
A poc a poc vaig anar ordint la meva venjança. A sa Pobla, el "Frente de Juventudes" tenia un local, una casa que servia per a reunions i activitats diverses -organització de campionats esportius o de "cultura" falangista-. La primera casa que tingueren era darrere l'Ajuntament. Més endavant es canviaren de lloc i obriren -amb assistència de les primeres autoritats- un nou cau al carrer de l'Escola, prop d'on vivia la meva besàvia. Les parets de les distintes cambres estaven adornades amb els treballs que ens obligaven a fer a l'Institut. Murals amb la vida de Mola, Franco, Yagüe, José Antonio, Calvo Sotelo, Ramiro de Maeztu. Dibuixos amb els herois principals del Gran Imperi Espanyol "donde nunca se ponía el sol": els Reis Catòlics, Hernán Cortés, Pizarro, el rei Carles I, Felip II... El professor ens manava dibuixar el mapa del món amb l'obligació d'indicar la grandària i extensió del famós "Imperi". Les consignes falangistes, envoltades per angelets i guerrers, omplien cada una de les habitacions on, en teoria, els joves de sa Pobla havíem de passar les hores de lleure jugant al parxís, a escacs, o pintant i dibuixant tan engrescadores "aventures culturals".
Amb el meu amic de la infantesa, en Sebastià Bennàssar, de Can Pelí, un dia decidírem passar a l'acció. Un vespre, quan havien tancat i no hi havia ningú dintre, agafàrem la clau de la finestra on la deixaven -tots els al.lots en sabíem l'amagatall- i, decidits, hi entrarem sense obrir els llums. No era qüestió que ens trobassin!
Primer espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens haguessin trobat, l'escàndol hagués estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant totes les consignes de Falange que hi havia a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segells "Frente de Juventudes", les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. Feien una seca remor en caure a baix. Clac!, Clac!, Clac!. Podies contar, u, dos, tres, quatre, fins que els objectes ensopegaven amb l'aigua profunda del fons. Silenciosament tornàrem a tancar el pany de la porta, deixàrem la clau en el mateix lloc, a la finestra, i partírem.
A l'endemà, el professor de "Formación del Espíritu Nacional" vingué emmurriat. No va dir res. Durant un parell de setmanes ens va fer córrer fins a esgotar-nos. Per una temporada s'acabà el jugar al futbol a l'hora del "recreo". El director també ens mirava mentre entràvem a classe, intrigat, pensant qui podia haver estat el culpable de l'endemesa. Oficialment no digueren res. El falangista ens feia córrer, a tota la classe, amb ràbia, com si volgués matar-nos. Potser pensava que allò només podia ser obra dels de tercer o quart. I no s'errava! Suàvem, sota el càstig silenciós; però, per dintre, tant en Sebastià de Can Pelí com jo mateix érem immensament feliços. Era a finals de l'any 1959. Aquella fa ser la meva primera acció pràctica d'antifranquisme. La record com altres deuen recordar un "excel.lent" en les notes de fi de curs.
Durant molts mesos, en Sebastià i jo anàrem a classe amb la rialla als llavis. Intuíem que no servien de res les mentides oficials. No ens havien pogut doblegar, fer creure una falsa història curulla de mentides. Havíem vençut l'adoctrinament. I això era l'únic que ens importava. Per això l'alegria ens sortia pels ulls, com un raig inabastable de llum.
pobler | 31 Octubre, 2006 10:16
Dividir el moviment obrer en nombrosos sindicats de gestió, demonitzar les idees marxistes i acabar amb la memòria històrica d'amplis sectors del poble, enterrar sota tones de ciment armat les experiències consellistes dels treballadors, fer retrocedir el sentiment republicà, eren algunes de les tasques encomanades a les burocràcies sindicals i polítiques que s'estrenaven signant l'antipopular Pacte de la Moncloa. (Miquel López Crespí)
El teatre modern a Mallorca: memòria històrica de la transició
Amb la recent publicació de l'obra de teatre Carrer de Blanquerna es tanca, crec que definitivament, el cicle iniciat a mitjans dels vuitanta, quan vaig començar a escriure la trilogia conformada per aquest llibre i per Acte únic (Ciutat de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2000) i Els anys del desig més ardent (Ciutat de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2004). Les tres obres fan referència a la mal anomenada transició, en realitat una nova restauració, la restauració borbònica feta seguint els plans del general Franco. El pacte entre l'esquerra nominal i els franquistes reciclats va significar una convalidació "democràtica" de certs aspectes essencials del franquisme. N'he parlat extensament en el llibre No era això: memòria política de la transició, editat per Edicions El Jonc l'any 2001.
Recordem que els eixos bàsics del pacte de 1978 van ser garantir "la sagrada unidad de España", l'economia de mercat, és a dir, la propietat privada sobre els mitjans de producció, i la monarquia. L'acceptació, per part de la burgesia espanyola, a la qual havia anat tan bé amb el franquisme, de la legalització dels partits que acceptaven aquests punts, una vegada criminalitzada l'esquerra revolucionària, eren imprescindibles per aturar l'autoorganització popular de mitjans dels setanta. Es tractava d'aturar el procés d'empenta republicana, independentista i d'enfortiment de les experiències unitàries, consellistes i de democràcia directa, de les quals s'havia dotat el moviment obrer i popular. Era imprescindible per al capitalisme espanyol, primer neutralitzar i després destruir aquest tipus de lluites i d'organització per a poder iniciar una nova etapa política que li garantís la supervivència i perpetuació. La restauració de la monarquia, amb el suport total de l'esquerra nominal, només tenia aquest objectiu.
Per tal d'acabar amb el protagonisme del consellisme i les experiències d'unitat obrera i popular semblants a les de Gasteiz l'any 1976, per posar un exemple, era imprescindible la legalització i enlairament dels partits que acceptaven les regles del joc pactades. Enfortir un tipus de sindicalisme homologable a l'existent a l'Europa capitalista era un altre punt essencial del pacte. Només unes burocràcies sindicals legalitzades i amb tot el suport del règim, amb fortes subvencions econòmiques, podien portar endavant la tasca de depurar dels sindicats tots aquells elements d'esquerra que pugnaven per la defensa dels interessos del poble. Dividir el moviment obrer en nombrosos sindicats de gestió, demonitzar les idees marxistes i acabar amb la memòria històrica d'amplis sectors del poble, enterrar sota tones de ciment armat les experiències consellistes dels treballadors, fer retrocedir el sentiment republicà, eren algunes de les tasques encomanades a les burocràcies sindicals i polítiques que s'estrenaven signant l'antipopular Pacte de la Moncloa.
Una història prou sabuda, la traïda de la transició, i que ha estat tractada per nombrosos polítics i historiadors allunyats del poder. Una realitat històrica que, per cert, tan sols en els darrers anys ha començat a treure el nas.
Record que entre els primers que denunciaren tantes renúncies i abandonaments, a part dels partits revolucionaris que encara eren perseguits, criminalitzats de forma constant, hi hagué Gregorio Morán. En el llibre El precio de la transición (Barcelona, Editorial Planeta, 1991) es va atrevir a denunciar la mentida, els pactes secrets entre la pseudoesquerra i els hereus del "Movimiento". Gregorio Morán va tenir el valor d'escriure sense concessions, amb el bisturí de la seva esmolada memòria, explicant les misèries d'uns dirigents polítics que, com Felipe González o Santiago Carrillo, eren capaços de qualsevol cosa per a instal·lar-se a les institucions.
Aquest és el tèrbol panorama polític que condicionà la joventut militant dels protagonistes de l'obra Carrer de Blanquerna. Per cert, i ja que parlam d'aquesta obra, podríem explicar l'origen del títol al lector curiós. En temps del franquisme, com a moltes cases d'altres militants antifeixistes, hi hagué a casa meva, com podeu imaginar, moltes reunions polítiques. Vivia a un pis que feia cantonada entre el carrer d'Antoni Marquès Marquès de Ciutat de Mallorca i el carrer de Blanquerna. En un moment determinat, i per parlar solament d'un fet mínimament rellevant, tenguérem una reunió que decidí la fundació de la revista dels comunistes de les Illes (OEC). La revista dels consellistes illencs portà per títol Democràcia Proletària i, com he dit, es fundà en una reunió d'aquest pis que feia cantonada amb el carrer de Blanquerna. Doncs bé, en record de tots aquells anys de reunió i d'enfebrades esperances revolucionàries vaig posar el nom del carrer a l'obra de teatre. Passats els anys, són les mateixes persones que lluitaren per un món més just i solidari les que ara, esdevenguts personatges teatrals, es tornen a reunir en una casa del carrer de Blanquerna per a rememorar aquella època.
pobler | 29 Octubre, 2006 16:55
Els amors mallorquins d’en Mas.
Per Gabriel Bibiloni.
Pot estar content el senyor Mas de tanta amorositat mallorquina, per la dreta i per l’esquerra. No m’estranyaria que entre tanta compenetració i tant de companyonatge es produís una espècie d’efecte Axe, i el partit que ha fet que durant una vintena llarga d’anys el Principat hagi donat l’esquena a l’altra meitat de la nació catalana, el partit del som sis milions i som una nació –respecte a la qual a mi em consideren un estranger–, arribàs a creure que els milions els havien comptat malament i que la nació té molts més quilòmetres quadrats que no havien calculat. (Gabriel Bibiloni)
Ep, parlo d’amors polítics: que ningú no es confongui. La primera declaració amorosa sonada va ser del mateix Jaume Matas. I ja se sap que hi ha amors que maten. O almenys, si no maten, fan més mal que bé al triat com a beneficiari de l’estimera i el fan fugir escopetejat cap al notari, a certificar que no va de res ni en pensaments. Després vingué la declaració de Maria Antònia Munar, que ha decidit de participar a l’acte central de campanya del lider convergent, i a primera fila si pot ser. Més encara, a la premsa de l’illa es pot llegir que Unió Mallorquina ha decidit donar prioritat absoluta al suport a CIU, i qualcú especula que la previsible sociovergència podria fer un efecte mirall per a una idea de sociounió a Mallorca. Que la dreta balear desitgi el triomf de l’única dreta viable al Principat és d’estricta coherència, com ho és que ho faci la dreta espanyola, vist que els seus no tenen res a pelar a la indòmita província.
Però l’estimació també ha brostat per l’esquerra. I Pere Sampol, un polític de trajectòria brillant per qui els qui volem treure el país del fang sentim un respecte profund, no s’ha travat gens la llengua per a dir que “Mas és el millor president de Catalunya per a les Balears”. Resta el dubte de si és el millor president entre tots els probables presidents, que són dos, o entre tots els candidats que presenten les forces parlamentàries, cosa que suposaria una afirmació molt arriscada per part d’un polític d’esquerres i nacionalista. Coses de la trista situació del nacionalisme d’esquerres a l’illa i de la seva accidentada història recent.
La cosa certa és que les forces liderades pels tres polítics esmentats representen una part de l’electorat illenc gens menyspreable. Majoria absoluta, vaja. Pot estar content el senyor Mas de tanta amorositat mallorquina, per la dreta i per l’esquerra. No m’estranyaria que entre tanta compenetració i tant de companyonatge es produís una espècie d’efecte Axe, i el partit que ha fet que durant una vintena llarga d’anys el Principat hagi donat l’esquena a l’altra meitat de la nació catalana, el partit del som sis milions i som una nació –respecte a la qual a mi em consideren un estranger–, arribàs a creure que els milions els havien comptat malament i que la nació té molts més quilòmetres quadrats que no havien calculat. I no m’estranyaria que els nous probables estadants de la plaça de Sant Jaume es decidissin per una política basada en aquestes noves conviccions. Ja m’imagín una TV3 més desconeguda que el Cojo Manteca amb tricorni comportant-se com una televisió nacional dels Països Catalans. Fent coses com dedicar més de dos minuts a informar en els telenotícies de les eleccions balears o valencianes el dia que aquestes es produeixin.
Beneïda ingenuïtat.
El Bloc de Gabriel Bibiloni (29 Octubre 2006)
pobler | 28 Octubre, 2006 11:11
1976-78: el socialisme autogestionari del PSM i de l'OEC (i el d'altres partits com MCI, etc) era situat permanentment en la marginació com a qüestió propera al terrorisme (!). Era el càstig que servils i vividors del sistema ens donaven als que no havíem acceptat una Constitució que negava el dret a l'autodeterminació i a la construcció de la nostra nacionalitat (els Països Catalans). (Miquel López Crespí)
La transició i les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) (I)
Els anys 1976-78 es donà una forta campanya de criminalització de l'esquerra mallorquina. El socialisme autogestionari del PSM i de l'OEC (i el d'altres partits com MCI, etc) era situat permanentment en la marginació com a qüestió propera al terrorisme (!). Era el càstig que servils i vividors del sistema ens donaven als que no havíem acceptat una Constitució que negava el dret a l'autodeterminació i a la construcció de la nostra nacionalitat (els Països Catalans).
Només alguns periodistes amb fort sentit ètic s'atrevien -en comptades ocasions- a entrevistar algun membre dels nostres partits. S'ha de recordar que els comunistes (OEC, MCI, LCR, etc) no havíem estat legalitzats i per tant no poguérem participar en les famoses eleccions "democràtiques" del 15 de juny de 1977. Hi haguérem d'anar d'amagat, sota la falsa denominació d'Agrupacions d'Electors (per a qui li interessi la història d'aquelles mancances democràtiques diré que els comunistes de les Illes hi anàrem amagats sota les sigles de Front de Treballadors de les Illes). Per això en la premsa oficial d'aquells anys trobareu ben poques entrevistes amb els homes i les dones que, des de feia dècades, lluitaven contra el franquisme per aconseguir la llibertat del nostre poble. I molt manco notícia de les accions de les organitzacions juvenils (JEC) o dels moviments sociopolítics (Comissions Obreres Anticapitalistes, Plataformes Anticapitalistes d'estudiants o de Barris, per posar-ne algun exemple d'organitzacions molt actives). En aquests capítols parlarem una mica de les JEC, l'avantguarda juvenil mallorquina dels anys finals de la dictadura i inicials de la democràcia.
Un any després de la primera provatura electoral, el lector mallorquí encara ignorava quina havia estat l'aportació a la lluita per la llibertat de militants com Antònia Pons, Josep Capó, Margarida Chicano Sansó, Guillem Ramis, Salvador Rigo, Margalida Seguí, Joan Ensenyat, Monxo Clop, Àngels Roig, Antonio Muñoz, Mateu Ramis, Conxa Nadal, Josefina Valentí, Guillem Coll... (i desenes i desenes d'altres lluitadors anònims en defensa de les nostres llibertats nacionals i del socialisme). La periodista Assumpció Cortés, des de les pàgines del diari Última Hora, va fer tot el possible per rompre el mur de silenci que (any 1978!) encara criminalitzava els antifeixistes mallorquins. Per això és d'agrair les entrevistes que realitzava en un clar intent de fer justícia als qui, de veritat, eren els autèntics protagonistes de la transició lluny de la lluita per ocupar poltrones i xuclar bons sous del nou estat sorgit de la reforma del règim per tal de conservar el sistema de dominació capitalista. En aquesta línia, en la secció "Dona i política", dia 1 de maig de 1978, entrevistava l'encarregada del Comitè de Premsa i de l'organització de la dona dins de l'OEC, l'estudianta de Magisteri Josefina Valentí (que amb el temps esdevindria una de les màximes dirigents del trotsquisme illenc al costat de Ramon Molina, l'historiador que ara mateix dirigeix el Museu d'Art Contemporani de sa Pobla). Josefina Valentí parlava de la lluita dels comunistes de les Illes per aconseguir un autèntic Estatut d'Autonomia, de la lluita per la República. Un Estatut d'Autonomia que servís per aconseguir el màxim d'atribucions econòmiques a la nostra comunitat i que garantís l'oficialitat de la llengua catalana. Aleshores el nostre partit -i els mestres de l'organització en particular- donava suport a totes les accions en defensa d'una escola pública i gratuïta en català. Mata de joc era un exemple quant a la necessària normalització de la nostra llengua.
El 10 de juliol de 1978, la mateixa Assumpció Cortés entrevistava una de les responsables de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC), Conxa Nadal. Na Conxa explicava la problemàtica de la joventut mallorquina (tant estudiant com treballadora) i alguns dels objectius de la major organització juvenil de les Illes: les JEC.
Cal dir que en l'entrevista, Conxa Nadal (aleshores estudianta a Filosofia i Lletres) deixava ben clar la total i absoluta independència de les JEC. Més encara: criticava aquesta total independència en precisar els minsos contactes existents entre els joves comunistes i el partit "mare" (l'OEC, en aquest cas). Molt encertadament, Conxa comentava que: "De moment, les JEC no han rebut l'ajut necessari per part del partit. Entre altres coses, ha fallat la tasca de formació, ja que si en un començament hi havia la intenció de portar endavant aquesta tasca formativa, el cert és que just s'ha avançat per aquest camí".
De les Joventuts d'Esquerra Comunista, de l'OEC i de les Comissions i Plataformes Anticapitalistes en parlaren Antoni Marimon i Miquel Martín en el número 24 de Randa ("Política i cultura a les Balears, segles XIX-XX", pàgs. 126-131). Però avui tan sols tractarem de les JEC, una de les organitzacions juvenils revolucionàries mallorquines més importants del darrer temps de la dictadura. Diuen els historiadors abans esmentats: "L'OEC va tenir una organització juvenil força important, les Juventudes de Izquierda Comunista en las Islas, que aviat catalanitzaren el nom, Joventuts d'Esquerra Comunista. Celebren llur primera assemblea el 1976. La seva ideologia és la de l'OICE, però simplificada i, com ja hem dit, amb fortes dosis de nacionalisme: 'Som d'esquerres. I, a més, republicans i comunistes. Som joves revolucionaris [...], som nacionalistes', 'Estatut per les Illes!, Autonomia pel poble!, Llibertats nacionals i autogovern de les Illes!, Visca Mallorca lliure i socialista'".
Les JEC varen ser, sens dubte (juntament amb les joventuts carrillistes) una de les organitzacions juvenils amb més incidència social. En foren dirigents i militants actius destacades personalitats de la cultura i el món professional de les Illes com Antoni Mir (president de l'OCB), Francesc Gutíerrez, Caterina Mir, Conxa Nadal, el dirigent de Revolta i destacat sindicalista de CC.OO. Guillem Ramis, etc, etc. Malgrat aquesta notable influència, sempre tengué greus traves policíaques i burocràtiques per a donar-se a conèixer. El seu accentuat nacionalisme, republicanisme i provat anticapitalisme no era del gust dels promotors franquistes de la reforma del sistema (1976-77). Per això les constants prohibicions a les seves activitats, la confiscació de publicacions, l'assalt al local central (concretament el que sofriren l'OEC i les JEC el 13 d'abril de 1978). La premsa ressenyà en molt poques ocasions les seves activitats en favor de la llibertat del poble mallorquí. En els meus arxius hi ha dos retalls de data indeterminada. Un, potser de finals de 1977, informa d'una trobada (quasi secreta) de Caterina Mir i Francisco Gutíerrez amb el periodista (F.R.) que signa la informació. Caterina Mir hi parlava de l'esperit republicà i nacionalista de les JEC, dels esforços que, com a organització juvenil, portaven a terme per arribar als joves treballadors i estudiants, malgrat els entrebancs continus. L'altre document (3 de març de 1977) és del Diario de Mallorca (va signat per una coneguda periodista del temps de transició Beatriz Iraburu). La nota informa dels aldarulls produïts per la Policia Nacional en intentar prohibir l'Assemblea constitutiva. Es tractava de la constitució pública de les JEC que s´havia de celebrar en el Cine Iris de Palma, a les cinc de l'horabaixa. Davant el cine ja hi eren, puntuals, els més de cent representats de la joventut mallorquina. Va ser llavors que, inesperadament, s'hi presentaren tres jeeps curulls de "grisos" que, de mala manera, comminaren els joves a "disolverse". Com explica la periodista de Diario de Mallorca: "Los jóvenes [davant la prohibició governamental], en grupos, se dirigieron al seminario nuevo, con la intención de celebrar la asamblea en este lugar; cuando llegaron, la Policía ya estaba allí... Acabó imponiéndose la idea de celebrarla en otro lugar". Efectivament, malgrat la persecució de la Policia, la constitució de les JEC s'efectuà en un indret secret, desconegut per les forces repressives.
El 14 d'abril de 1978 fou molt conflictiu. Les accions desenvolupades aquell dia, especialment pels comunistes de les Illes (OEC, MCI, LCR) i pel PSM, en record de la república democràtica enfonsada pel feixisme i en defensa del dret d'autodeterminació, foren sonades. Fou una de les poques vegades en què les accions de l'esquerra revolucionària sortiren reflectides en la premsa oficial. La nit abans, emperò, les seus de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) i de l'OEC havien estat assaltades per grups d'"incontrolats" (és a dir, per militants de partits nazifeixistes teledirigits per la Brigada Social). (Miquel López Crespí)
Els joves comunistes mallorquins per la llibertat (i II)
Els joves comunistes illencs (JEC) publicaren diverses revistes a les Illes, entre les quals caldria destacar L'Espira i Puny clos (un butlletí intern de gran difusió).
El diari Última Hora (4 de març de 1977) deia, informant dels problemes de les JEC per a donar-se a conèixer: "Presentación clandestina de Joventuts d'Esquerra Comunista. El sábado por al tarde, en el cine Iris de la barriada del Vivero, estaba prevista la presentación del partido Joventuts d'Esquerra Comunista. Sin embargo, a la hora señalada se presentaron frente a dicha sala fuerzas de la Policía Armada que impidieron el acceso... No obstante, la presentación de Joventuts d'Esquerra Comunista se celebró en otro local, en donde se leyeron varias ponencias en las que se defendieron la necesidad de las libertades políticas, el impulso de la autoorganización de los trabajadores y la defensa del derecho de autodeterminación". No és estrany el silenci, la marginació, els problemes policíacs derivats dels intents de sortida a la llum pública de les nostres joventuts (problema que no tenien els grups juvenils que havien abandonat la lluita per la república, el socialisme i l'autodeterminació dels Països Catalans). En un altre retall de premsa de la mateixa època dels que hem comentat més amunt llegesc un titular que devia esgarrifar els oportunistes de tota mena que començaven a reproduir-se com a bolets a mesura que el sistema anava confirmant -oferint diners, publicitat gratuïta...- quins serien els gestors del nou règim sorgit de la reforma de la dictadura feixista de la burgesia. El titular deia (parlant de les JEC): "Somos contrarios al pacto entre clases" (clara referència a les maniobres d'unitat franquisme reciclat -el reformisme obrer del PSOE-PCE-i les burgesies basca i catalana). Dos dels màxims dirigents de les JEC (Caterina Mir i Francesc Gutíerrez) explicaven als lectors d'Última Hora "Catalina Mir y Francisco Gutíerrez señalaron la necesidad de una organización potente en busca de vías de solución a la problemática de los jóvenes, 'problemática muy acusada por el papel social del joven, en el trabajo, en la familia, en las escuelas... las alternativas existentes las contemplan desde una óptica únicamente juvenil, sin ligar esa problemática a la lucha del movimiento obrero, limitándose a la óptica de las libertades democráticas burguesas. En este sentido pensamos que limitarse a la democracia burguesa [oblidant la lluita pel dret a l'autodeterminació, pel socialisme entès com a poder dels treballadors] es ayudar a salir al capitalismo de la crisis en la que se halla inmerso". Al cap de poc d'aquestes declaracions dels nostres dirigents juvenils vendria la signatura dels famosos "Pactes de la Moncloa", on definitivament l'esquerra reformista es lliurà fermada de mans i peus a la burgesia espanyola i mundial).
El 14 d'abril de 1978 -de fa vint-i-sis anys- fou molt conflictiu. Les accions desenvolupades aquell dia, especialment pels comunistes de les Illes (OEC, MCI, LCR) i pel PSM, en record de la república democràtica enfonsada pel feixisme i en defensa del dret d'autodeterminació, foren sonades. Fou una de les poques vegades en què les accions de l'esquerra revolucionària sortiren reflectides en la premsa oficial. La nit abans, emperò, les seus de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) i de l'OEC havien estat assaltades per grups d'"incontrolats" (és a dir, per militants de partits nazifeixistes teledirigits per la Brigada Social). El diari Última Hora, en la darrera pàgina, publicava una petita informació de l'assalt i reproduïa una fotografia on es veia la porta i el pany de la nostra seu completament destruïts. El diari Baleares també publicava una noteta sota el títol de: "Asaltada la sede de la OEC", i deia: "En un comunicado dado a conocer por la Organització d'Esquerra se da cuenta que durante el día de ayer su sede central, sita en la plaza España 15-3º, fue víctima de un atentado al ser violentadas las cerraduras y registradas todas las dependencias y existencias del local". Les accions d'aquests "incontrolats" eren freqüents, a les darreries de la dictadura, a totes les capitals de l'Estat.
A Ciutat, Llibres Mallorca i el domicili particular de l'escriptor Josep M. Llompart sofriren les ires dels elements de la dreta feixista. A tot l'Estat espanyol, arreu dels Països Catalans, només entre el 23 de novembre de 1971 i el 13 de febrer de 1975 hi hagué desenes de llibreries, editorials, centres del llibre català, teatres, seus del moviment escolta, collegis progressistes, cinemes, etc, que reberen les visites i el foc "purificador" dels escamots dels criminals feixistes. La revista Oriflama (número 151, abril de 1975, pàg. 40-41) informava extensament al respecte. Foren atacades o sofriren destrosses a causa dels còctels molotov les llibreries Cinc d'Oros, Les Punxes, Pueblo, Viceversa, Porter, Athos, Edaf, Dau al Set, Tous, Tres i Quatre, etc., etc. Igualment hi hagué assalts i llançament de bombes contra l'oficina de premsa del Palau Episcopal i els collegis Gaudi, Fernando el Católico, Espronceda... així com contra les seus de les revistes Cuadernos para el Diálogo, Hermano Lobo, Matarratos, Diario de Mallorca... La relació es faria infinita!
A les Illes (i Mallorca concretament) sovintejaren aquestes accions dels "incontrolats". Qui sofrí diversos atacs -fins a veure fet malbé el seu cotxe- va ser Teresa Nieto, que a començaments de l'any 1977 regentava la copisteria Copystant. En aquesta copisteria, diversos partits d'esquerra (entre els quals l'OEC, les JEC, el mateix PCE) editaven les seves revistes clandestines, i això desencadenà l'odi de la Brigada Social i dels grups d'extrema dreta afins. El negoci de Teresa Nieto estava situat just davant l'antiga Delegación de Sindicatos (el Vertical), actual seu de CC.OO. L´Última Hora del 8 de gener de 1977 publicava una nota de Toni Torres (amb fotografia de Teresa Nieto i el seu cotxe fet malbé en un atac dels feixistes). La informació deia: "El coche de Teresa Nieto ameneció lleno de pintadas" y concretava: "El establecimiento de marras [Copystant] es objeto constante de pintadas. La primera la firmava el PENS, la segunda el GAS, la tercera ha sido en el coche. El coche de Teresa ha quedado lleno de siglas de partidos políticos. Y un adjetivo poco edificante para la dueña. En l'entrevista que li feia Toni Torres, Teresa Nieto es definia com a simpatitzant del moviment anarquista i, parlant de les agressions a què era sotmesa, explicava: "Nos dejan papelitos. Yo también dejé otro: que por favor nos volaran bien volada la imprenta porque tenemos una póliza de seguro de cuatro millones de pesetas. Era una forma de posar bona cara al mal temps. Un exemple del que era conviure amb el feixisme més agressiu en el mateix any en què s'havien de celebrar les primeres eleccions dites democràtiques.
pobler | 28 Octubre, 2006 06:05
La CGT reconeixem tímids avenços en matèries com sanitat o educació respecte a la gestió del govern anterior. Malgrat això, pel que fa a polítiques laborals, no ha realitzat cap canvi respecte als retrocessos realitzats per la dreta catalana quan va estar en el poder. En efecte, el canvi de missatge des de les primeres deslocalitzacions (boicot als productes) fins la claudicació en l’ERO de SEAT i el tancament de BRAUN són dues mostres de la incapacitat per solucionar els problemes dels treballadors i treballadores de Catalunya. Tot això, rubricat amb el lliurament de la Creu de Sant Jordi al president de SEAT, artífex dels acomiadaments de més de 1.000 treballadors entre SEAT i GEARBOX.
La CGT davant les eleccions catalanes
CGT de Catalunya
CGT de Catalunya Secretariat Permanent Comitè Confederal
El proper 1 de novembre els treballadors i treballadores de Catalunya han estat convocats a les urnes per elegir als representants al Parlament de Catalunya i al nou President de la Generalitat de Catalunya.
La CGT reconeixem tímids avenços en matèries com sanitat o educació respecte a la gestió del govern anterior. Malgrat això, pel que fa a polítiques laborals, no ha realitzat cap canvi respecte als retrocessos realitzats per la dreta catalana quan va estar en el poder. En efecte, el canvi de missatge des de les primeres deslocalitzacions (boicot als productes) fins la claudicació en l’ERO de SEAT i el tancament de BRAUN són dues mostres de la incapacitat per solucionar els problemes dels treballadors i treballadores de Catalunya. Tot això, rubricat amb el lliurament de la Creu de Sant Jordi al president de SEAT, artífex dels acomiadaments de més de 1.000 treballadors entre SEAT i GEARBOX. Ara ens demanen a la ciutadania, als treballadors/es de Catalunya, el vot, ara venen els missatges de confiança i les promeses que aviat quedaran condicionades, aparcades per un altre moment. Ara som el subjecte més important per aquells que vulguin dirigir les nostres condicions de vida en transport, sanitat, educació, impostos, lleis laborals, etc. ¿Per què s’obliden de nosaltres (tant la dreta com l’esquerra) quan tenim realment els problemes, i recolzen al capital privat i a les multinacionals perquè aquests continuïn creixent en beneficis?
La CGT som conscients que és important el programa i la seva política d’aquells que portin el rumb de Catalunya durant els propers quatre anys; que els 20 anys de governs de la dreta catalana han significat retrocessos pels treballadors i treballadores; però com que som escèptics amb el parlamentarisme polític, volem expressar la nostra oposició, com a sindicat de classe i independent dels partits polítics, a aquesta política autoritària i jeràrquica a tots els nivells, parlaments, centres de treball (comitè d’empresa), associacions, etc...
Fem una crida a la societat catalana a no confiar en la falsa democràcia d’aquells que ens posen les urnes avui i demà s’obliden dels seus compromisos programàtics. Una democràcia que encara no ha resolt de quina manera se’ls hi poden demanar explicacions CADA DIA a aquells que no compleixen amb els seus programes. No és una democràcia real que només ens quedi el pobre consol de no tornar a votar després de quatre anys.
La democràcia que considerem possible per a la CGT, està basada en l’acció participativa, en el treball, en el barri, en el carrer, en les associacions, per solucionar els problemes i eradicar les desigualtats que hi ha a la societat. Aquesta política plena d’escàndols urbanístics, de retrets i mentides airejats per la dreta i de la deixadesa dels ideals de l’esquerra per aquells que es presenten com a tal, no es mereixen el suport i la il·lusió dels treballadors i treballadores.
La CGT no confiem en els polítics que s’allunyen de les necessitats dels treballadors/es, no creiem en aquesta democràcia que ens crida cada quatre anys a votar, i després ens castiga afavorint als més poderosos. Per això la CGT fem una crida a la població catalana a no acceptar aquesta democràcia del vot cada quatre anys i a sumar-se amb nosaltres a treballar, dia a dia, per un món millor. UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE.
SALUT
Barcelona, 26 d’octubre de 2006
CGT de Catalunya Secretariat Permanent Comitè Confederal
pobler | 27 Octubre, 2006 11:15
1976-78: el socialisme autogestionari del PSM i de l'OEC (i el d'altres partits com MCI, etc) era situat permanentment en la marginació com a qüestió propera al terrorisme (!). Era el càstig que servils i vividors del sistema ens donaven als que no havíem acceptat una Constitució que negava el dret a l'autodeterminació i a la construcció de la nostra nacionalitat (els Països Catalans). (Miquel López Crespí)
La transició i les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) (I)
Els anys 1976-78 es donà una forta campanya de criminalització de l'esquerra mallorquina. El socialisme autogestionari del PSM i de l'OEC (i el d'altres partits com MCI, etc) era situat permanentment en la marginació com a qüestió propera al terrorisme (!). Era el càstig que servils i vividors del sistema ens donaven als que no havíem acceptat una Constitució que negava el dret a l'autodeterminació i a la construcció de la nostra nacionalitat (els Països Catalans).
Només alguns periodistes amb fort sentit ètic s'atrevien -en comptades ocasions- a entrevistar algun membre dels nostres partits. S'ha de recordar que els comunistes (OEC, MCI, LCR, etc) no havíem estat legalitzats i per tant no poguérem participar en les famoses eleccions "democràtiques" del 15 de juny de 1977. Hi haguérem d'anar d'amagat, sota la falsa denominació d'Agrupacions d'Electors (per a qui li interessi la història d'aquelles mancances democràtiques diré que els comunistes de les Illes hi anàrem amagats sota les sigles de Front de Treballadors de les Illes). Per això en la premsa oficial d'aquells anys trobareu ben poques entrevistes amb els homes i les dones que, des de feia dècades, lluitaven contra el franquisme per aconseguir la llibertat del nostre poble. I molt manco notícia de les accions de les organitzacions juvenils (JEC) o dels moviments sociopolítics (Comissions Obreres Anticapitalistes, Plataformes Anticapitalistes d'estudiants o de Barris, per posar-ne algun exemple d'organitzacions molt actives). En aquests capítols parlarem una mica de les JEC, l'avantguarda juvenil mallorquina dels anys finals de la dictadura i inicials de la democràcia.
Un any després de la primera provatura electoral, el lector mallorquí encara ignorava quina havia estat l'aportació a la lluita per la llibertat de militants com Antònia Pons, Josep Capó, Margarida Chicano Sansó, Guillem Ramis, Salvador Rigo, Margalida Seguí, Joan Ensenyat, Monxo Clop, Àngels Roig, Antonio Muñoz, Mateu Ramis, Conxa Nadal, Josefina Valentí, Guillem Coll... (i desenes i desenes d'altres lluitadors anònims en defensa de les nostres llibertats nacionals i del socialisme). La periodista Assumpció Cortés, des de les pàgines del diari Última Hora, va fer tot el possible per rompre el mur de silenci que (any 1978!) encara criminalitzava els antifeixistes mallorquins. Per això és d'agrair les entrevistes que realitzava en un clar intent de fer justícia als qui, de veritat, eren els autèntics protagonistes de la transició lluny de la lluita per ocupar poltrones i xuclar bons sous del nou estat sorgit de la reforma del règim per tal de conservar el sistema de dominació capitalista. En aquesta línia, en la secció "Dona i política", dia 1 de maig de 1978, entrevistava l'encarregada del Comitè de Premsa i de l'organització de la dona dins de l'OEC, l'estudianta de Magisteri Josefina Valentí (que amb el temps esdevindria una de les màximes dirigents del trotsquisme illenc al costat de Ramon Molina, l'historiador que ara mateix dirigeix el Museu d'Art Contemporani de sa Pobla). Josefina Valentí parlava de la lluita dels comunistes de les Illes per aconseguir un autèntic Estatut d'Autonomia, de la lluita per la República. Un Estatut d'Autonomia que servís per aconseguir el màxim d'atribucions econòmiques a la nostra comunitat i que garantís l'oficialitat de la llengua catalana. Aleshores el nostre partit -i els mestres de l'organització en particular- donava suport a totes les accions en defensa d'una escola pública i gratuïta en català. Mata de joc era un exemple quant a la necessària normalització de la nostra llengua.
El 10 de juliol de 1978, la mateixa Assumpció Cortés entrevistava una de les responsables de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC), Conxa Nadal. Na Conxa explicava la problemàtica de la joventut mallorquina (tant estudiant com treballadora) i alguns dels objectius de la major organització juvenil de les Illes: les JEC.
Cal dir que en l'entrevista, Conxa Nadal (aleshores estudianta a Filosofia i Lletres) deixava ben clar la total i absoluta independència de les JEC. Més encara: criticava aquesta total independència en precisar els minsos contactes existents entre els joves comunistes i el partit "mare" (l'OEC, en aquest cas). Molt encertadament, Conxa comentava que: "De moment, les JEC no han rebut l'ajut necessari per part del partit. Entre altres coses, ha fallat la tasca de formació, ja que si en un començament hi havia la intenció de portar endavant aquesta tasca formativa, el cert és que just s'ha avançat per aquest camí".
De les Joventuts d'Esquerra Comunista, de l'OEC i de les Comissions i Plataformes Anticapitalistes en parlaren Antoni Marimon i Miquel Martín en el número 24 de Randa ("Política i cultura a les Balears, segles XIX-XX", pàgs. 126-131). Però avui tan sols tractarem de les JEC, una de les organitzacions juvenils revolucionàries mallorquines més importants del darrer temps de la dictadura. Diuen els historiadors abans esmentats: "L'OEC va tenir una organització juvenil força important, les Juventudes de Izquierda Comunista en las Islas, que aviat catalanitzaren el nom, Joventuts d'Esquerra Comunista. Celebren llur primera assemblea el 1976. La seva ideologia és la de l'OICE, però simplificada i, com ja hem dit, amb fortes dosis de nacionalisme: 'Som d'esquerres. I, a més, republicans i comunistes. Som joves revolucionaris [...], som nacionalistes', 'Estatut per les Illes!, Autonomia pel poble!, Llibertats nacionals i autogovern de les Illes!, Visca Mallorca lliure i socialista'".
Les JEC varen ser, sens dubte (juntament amb les joventuts carrillistes) una de les organitzacions juvenils amb més incidència social. En foren dirigents i militants actius destacades personalitats de la cultura i el món professional de les Illes com Antoni Mir (president de l'OCB), Francesc Gutíerrez, Caterina Mir, Conxa Nadal, el dirigent de Revolta i destacat sindicalista de CC.OO. Guillem Ramis, etc, etc. Malgrat aquesta notable influència, sempre tengué greus traves policíaques i burocràtiques per a donar-se a conèixer. El seu accentuat nacionalisme, republicanisme i provat anticapitalisme no era del gust dels promotors franquistes de la reforma del sistema (1976-77). Per això les constants prohibicions a les seves activitats, la confiscació de publicacions, l'assalt al local central (concretament el que sofriren l'OEC i les JEC el 13 d'abril de 1978). La premsa ressenyà en molt poques ocasions les seves activitats en favor de la llibertat del poble mallorquí. En els meus arxius hi ha dos retalls de data indeterminada. Un, potser de finals de 1977, informa d'una trobada (quasi secreta) de Caterina Mir i Francisco Gutíerrez amb el periodista (F.R.) que signa la informació. Caterina Mir hi parlava de l'esperit republicà i nacionalista de les JEC, dels esforços que, com a organització juvenil, portaven a terme per arribar als joves treballadors i estudiants, malgrat els entrebancs continus. L'altre document (3 de març de 1977) és del Diario de Mallorca (va signat per una coneguda periodista del temps de transició Beatriz Iraburu). La nota informa dels aldarulls produïts per la Policia Nacional en intentar prohibir l'Assemblea constitutiva. Es tractava de la constitució pública de les JEC que s´havia de celebrar en el Cine Iris de Palma, a les cinc de l'horabaixa. Davant el cine ja hi eren, puntuals, els més de cent representats de la joventut mallorquina. Va ser llavors que, inesperadament, s'hi presentaren tres jeeps curulls de "grisos" que, de mala manera, comminaren els joves a "disolverse". Com explica la periodista de Diario de Mallorca: "Los jóvenes [davant la prohibició governamental], en grupos, se dirigieron al seminario nuevo, con la intención de celebrar la asamblea en este lugar; cuando llegaron, la Policía ya estaba allí... Acabó imponiéndose la idea de celebrarla en otro lugar". Efectivament, malgrat la persecució de la Policia, la constitució de les JEC s'efectuà en un indret secret, desconegut per les forces repressives.
pobler | 26 Octubre, 2006 19:00
La radionovel·la també va ser "mobilitzada" pel règim en la seva lluita contra el "comunisme" i la "conspiració maçònica universal". En aquells anys tot el que no era seguir les consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al "comunisme internacional" que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a "desprestigiar vilmente las grandes realizaciones del Caudillo". Radionovel·les polítiques, entre moltes d'altres, són Lo que no muere i El derecho de los hijos. La guerra freda i aquest anticomunisme militant es troba en algunes adaptacions de Mallorquí. Per exemple en
Mientras la tierra exista, d'Henry Troyat. Llamas de redención es una apasionada apologia dels "valors" religiosos del nacional-catolicisme. (Miquel López Crespí)
El franquisme i la ràdio en els anys cinquanta (i II)
La radionovel·la també va ser "mobilitzada" pel règim en la seva lluita contra el "comunisme" i la "conspiració maçònica universal". En aquells anys tot el que no era seguir les consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al "comunisme internacional" que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a "desprestigiar vilmente las grandes realizaciones del Caudillo". Radionovel·les polítiques, entre moltes d'altres, són Lo que no muere i El derecho de los hijos. La guerra freda i aquest anticomunisme militant es troba en algunes adaptacions de Mallorquí. Per exemple en
Mientras la tierra exista, d'Henry Troyat. Llamas de redención es una apasionada apologia dels "valors" religiosos del nacional-catolicisme.
De totes maneres l'èxit clamorós dels serials anà acompanyat d'un cert allunyament -relatiu, és clar- dels temes d'estricta propaganda política del règim. El serial més escoltat en aquells anys va ser Ama Rosa de Guillermo Sautier Casaseca i Rafael Barán. També destacaren per l'èxit d'audiència Nunca es tarde cuando amanece, de A. Oliveras Mestre; La bestia dormida, de Marisa Villardefrancos; La dama de verde, de Guillermo Sautier Casaseca i Luisa Alberca; Echa tu pan sobre las aguas, de Celia Alcántara; i El cielo está en el bajo, també de Sautir Casasseca i Rafael Barón.
Aquesta és l'"España oficial", en tot el que fa referència a la ràdio. Però, com hem dit al començament d'aquest article, l'ona curta ens permetia el coneixement i aprofundiment d'altres realitats. A finals dels anys cinquanta Ràdio Espanya Independent tenia programes exclusius dedicats a les diverses nacions oprimides per l'estat feixista espanyol. Per als habitants atemorits de la dictadura, allò sí que va ser un descobriment. De cop i volta descobríem totes les potencialitats culturals de les nacions oprimides. El nostre interès per la ràdio i les seves immenses possibilitats comunicatives se'ens obrí de sobte. En poc temps esdevindríem agosarats corresponsals d'aquesta emissora que, patrocinada pel PCE, emetia des de Bucarest fent creure que era una emissora "pirenaica", com deia en la seva presentació. Ho he deixat escrit en el llibre Temps i gents de sa Pobla, que acaba d'editar el Consell de Mallorca amb col·laboració amb l'Ajuntament de sa Pobla. Un fragment del capítol dedicat a la història dels corresponsals poblers parla precisament dels meus contactes amb la ràdio. Ho vaig explicar de viva veu als alumnes dels instituts del meu poble durant el II Encontre d'Escriptors Poblers.
Aquestes fragment que fa referència a la ràdio diu: "Enguany, aquest emotiu encontre entre escriptors -que ja comença a ser una arrelada tradició poblera- va estar dedicat als corresponsals de premsa. En el local d'Es Cavallets hi hagué un debat força interessant referent al paper del corresponsal i al llenguatge periodístic com a gènere literari. Els corresponsals i escriptors presents respongueren a les preguntes dels estudiants de l'Institut Can Peu Blanc. Jaume Gelabert, Margalida Socias, Jordi Soler, Joan Payeras, Miquel Segura, Miquel López Crespí, Ramon Beltran, Onofre Pons, Enric Segura, Sebastià Alorda, Jaume i Eugeni Triay, Pere Bonnín, Francesc Gost i Alexandre Ballester evocaren les seves vivències en l'exercici de l'activitat periodística.
'Evidentment, en temps de la dictadura, mancats de llibertat, sense poder explicar cap dels autèntics problemes del poble, era un vertader exercici d'intel·ligència portar endavant una corresponsalia. Com explicaren Miquel Segura, Pere Bonnín, el mateix Jaume Gelabert, es tractava de fer la crònica d'un poble, la història cultural, esportiva, sentimental, econòmica -i alguna vegada, luctuosa- de la nostra vila tenint cura de no provocar l'animadversió de les "forces vives" (ens referim, és clar, al batle, rector i capità de la guàrdia civil). Si complicat era provar de fer aquesta tasca en un diari del "Movimiento", molt més laberíntic i perillós era ser corresponsal de les emissores de l'oposició antifranquista. Els meus primers contactes amb Ràdio Espanya Independent, l'emissora de Santiago Carrillo que emetia des de Bucarest, començà un poc després de les famoses vagues d'Astúries, allà pels anys 1962-63. Joves com érem, col·laborant per ajudar a crear una consciència democràtica i antifeixista entre el nostre poble, ens sentíem herois de pel·lícula, deixebles dels grans corresponsals esquerrans que visitaren l'Estat espanyol en temps de la guerra. La nostra feina de periodistes clandestins consistia a saber informar breument i amb contundència de les accions del poble mallorquí contra la dictadura. Record ara mateix els articles sobre la vaga d'autobusos de la línia Son Serra-Palma que vaig enviar a l'emissora. Altres materials feien referència a la manca d'habitatges per a les classes populars, a les deficiències en equipaments sanitaris, al mal estat d'escoles i instituts, a l'abusiu cost de l'ensenyament superior per a fills dels treballadors, al problema de l'atur i de l'emigració forçosa... qualsevol mancança política, social o cultural ens era útil per a demostrar, amb els nostres primerencs escrits, la brutor de la dictadura que ens oprimia. Un dels principals problemes que tenia era aconseguir que la Policia Política (la temuda Brigada Social del règim) no pogués identificar l'autor de la crònica si la carta queia en poder seu. Nosaltres havíem d'enviar els treballs a adreces de París, Roma o Estocolm (normalment les seus del PC d'aquells països) que podien estar controlades. Aleshores fèiem moltes còpies amb paper de calcar. Imaginàvem que, si interceptaven la carta, no podrien identificar mai el model de màquina d'escriure, i molt manco el nom de l'autor de l'article.
'En acabar l'acte d'homenatge als escriptors i corresponsals poblers hi hagué un dinar de germanor a Can Quic, on el batle Jaume Font lliurà un diploma de reconeixement, començant pel més veterà, Jaume Gelabert, que l'any 1947 ja escrivia en el diari Baleares".
pobler | 26 Octubre, 2006 11:30
Són els anys de control falangista i nacional-catòlic amb els "partes", les xerrades religioso-polítiques d'aquell dogmàtic agent de la reacció més extremada, el Padre Venancio Marcos. Els espais de "diversió" van a càrrec de locutors del tipus Bobby Deglané i la seva famosa "Cabalgata fin de semana". Naixia igualment el famós "Carrusel deportivo", i Matías Prats esdevenia el "monstre" de la informació esportiva (curses de braus incloses!) (Miquel López Crespí)
.La ràdio en els anys cinquanta (I)
En un article anterior hem parlat de les emissores antifeixistes dels anys cinquanta. Però també existia el món "oficial" de la radiodifusió. A Mallorca, la primera emissora legal va ser EAJ-13 Ràdio Mallorca creada l'any 1932. A l'illa, Ràdio Mallorca va ser l´única emissora fins que, pel decenni dels cinquanta es crearen les de les joventuts falangistes: "Radio Juventud de Felanitx" i "Radio Juventud de Inca". Ràdio Popular, propietat de la Diòcesi de Mallorca, fou fundada l'any 1959. També hi havia altres emissores de la "Cadena Azul de Radiodifusión", la "CAR". A sa Pobla era molt escoltada "Radio Juventud", que emetia des d'Inca. La revista de sa Pobla "Vialfàs" publicava sovint els anuncis de "Radio Juventud". Com explia la GEM, aquesta emissora: "Emetia cròniques esportives, taurines, audicions de rondalles i, a més, tenia un grup de teatre propi". En foren directors Tomàs Cardeñas (1954) i Francesc Homar (1954-56).
El món de la ràdio "oficial" era format per un "imperi" radiofònic en mans de la dictadura de més de dues-centes emissores d'ona mitjana (la "normal") i que emetien en quaranta-una freqüències distintes. Amb els anys, ja ben entrats els cinquanta, diversos processos de fusions i control governamental deixaren un panorama radiofònic basat en dos gran eixos: la radiodifusió de titularitat estatal i la radiodifusió de titularitat no estatal, més algunes cadenes i emissores privades. Hi havia aleshores dotze emissores de Radio Nacional de España i set de Radio Peninsular. El que s'anomenava la radiodifusió no estatal era formada per les cadenes institucionals següents: la "Cadena Azul de Radiodifusión", amb trenta emissores; la "Cadena de Emisoras Sindicales", amb vint-i-set; la COPE, amb quaranta-cinc; i la "Red de Emisoras del Movimiento", amb setze. La "Compañía de Radiodifusión Intercontinental", amb sis emisssores, la "Sociedad Española de Radiodifusión", amb cinquanta-quatre, i "Radio España" de Madrid i Barcelona eren el reducte, igualment controlat políticament, del món de l'empresa privada.
Recentment "El País-Aguilar" ha editat el llibre de Pedro Barea La estirpe de Sautier: la época dorada de la radionovela española (1924-1964). És una acurada aproximació als orígens de la ràdio a l'estat espanyol i un estudi molt interessant del que s'ha anomenat l'"època daurada de la ràdio espanyola". Època que aniria des de la victòria feixista l'any 1939 fins a 1959. És una època "daurada" per als vencedors de la guerra civil, però no ho és ni per als derrotats ni per a la cultura. No en parlem del que aquesta "victòria" va significar per a les cultures nacionals de Catalunya, Galicia o Euskalherria. En aquest article només acceptam l'adjectiu "daurada" en el que fa referència a les possibilitats tècniques d'aquest mitjà informatiu. Recordem que cap a mitjans dels anys cinquanta són els nord-americans els que, poc després de la signatura del pacte de collaboració militar amb el règim espanyol, modernitzen tota l'estructura de la radiodifusió de l'estat. Les aportacions tècniques d'alemanys i italians (que tant havien fet per ajudar a la victòria de Franco) havien quedat endarrerides. Per això els ianquis envien un dels seus millors tècnics en la matèria. Es tracta de Robert Kieve, que amb material modern a la seva disposició, situa les possibilitats tècniques de la ràdio a l'alçada europea del moment. Per a la dictadura el control de la informació i de la cultura era un dels puntals bàsics de la seva dominació política. Tenir la gent "entretinguda" i desinformada era la tasca essencial dels censors franquistes. I així com ens els anys seixanta tots els esforços del franquisme anaren encaminats a controlar la naixent televisió, en els cinquanta les prioritats, tant de control com d'inversions, s'enfoquen vers la ràdio.
Són els anys de control falangista i nacional-catòlic amb els "partes", les xerrades religioso-polítiques d'aquell dogmàtic agent de la reacció més extremada, el Padre Venancio Marcos. Els espais de "diversió" van a càrrec de locutors del tipus Bobby Deglané i la seva famosa "Cabalgata fin de semana". Naixia igualment el famós "Carrusel deportivo", i Matías Prats esdevenia el "monstre" de la informació esportiva (curses de braus incloses!). Hi ha algunes activitats culturals tipus "Teatro del Aire" -a la SER- i "Teatro Invisible" -a Ràdio Nacional-. Activitats teatrals, al costat de les famoses radionovelles, que marcaran la consagració professional d'actor com Maruchi Fresno, Ana Mariscal, Ana María Noé, Juana Ginzo, Fernando Rey, Rafael Calvo, Mariano Asquerino, Luis Durán, Pepe Franco, Alfonso Muñoz... Són noms que perduren en la nostra memòria i la de tota aquella generació de modistes i obreres que, en poder, es passaven les horabaixes sentint els interminables serials de Luisa Alberca, Guillermo Sautier Casaseca i Pedro Pablo Ayuso. Les veus d'Amparo Reyes, Maribel Alonso, Manolo Bermúdez, Rafael Barón, Pedro Pablo Ayuso, marquen aquells d'anys de ràdio oficial franquista.
pobler | 25 Octubre, 2006 08:58
Especialistes en l’estudi de les possibilitats electorals dels partits que es presentaran properament a les eleccions afirmen que, per a les organitzacions “petites”, tipus EU, ERC o PSM, comença el calvari de fer tot el possible per a no caure dins l’abisme de la marginalitat política. (Miquel López Crespí)
Problemes electorals: sense ERC la coalició PSM-EU no funciona
Després de les declaracions d’ERC de començaments d’octubre, tot sembla indicar la dificultat de concretar una simple unitat electoral PSM-EU-ERC. Si finalment no s’arribàs a concretar la unitat electoral amb ERC, l’experiment iniciat per PSM-EU i que, no ho oblidem, ha costat als nacionalistes de Gabriel Barceló l’escissió del partit tan treballosament consolidat al cap de més de trenta anys de feina incansable, els resultats electorals podrien ser més esquifits del que estima la premsa. Recordem que la famosa i antidemocràtica Llei d’Hondt, en primar els partits majoritaris, deixa sempre els minoritaris a punt de l’extraparlamentarisme o quasi sense diputats. Seria molt possible que en el 2007 no bastàs aconseguir ser votat pel cinc per cent de l’electorat per a entrar a les institucions i gaudir dels privilegis econòmics i de prestigi que comporta participar en la gestió del règim. Especialistes en l’estudi de les possibilitats electorals dels partits que es presentaran properament a les eleccions afirmen que, per a les organitzacions “petites”, tipus EU, ERC o PSM, comença el calvari de fer tot el possible per a no caure dins l’abisme de la marginalitat política.
Que ERC no participi en la coalició dificultarà enormement aconseguir aquesta representació. No sé encara, si no es concretàs aquesta unió, per quins motius PSM i EU no han anat més vius i, vist i comprovat el que es pot perdre, no han fet tot el possible per anar concretant aquesta unitat electoral. Malgrat que molts analistes afirmin que el resultat de les eleccions europees no és prou representatiu, sí que convé recordar que en aqueixes eleccions ERC arribà prop dels vuit mil vots superant de molt Esquerra Unida..
Alguns diran que aquesta vegada ERC no obtindrà aquests vots i que anant en solitari potser el seu electoral quedarà situat en uns quatre o cinc mil vots. Així i tot, malgrat que ens moguéssim en una forquilla que vagi dels tres mil als cinc mil vots, podem comprovar que és una força prou considerable per a no menystenir els sobiranistes i fer tot el possible per a tenir-los ben al costat. No es pot jugar amb aquests vots; i tothom ha de saber, i les direccions d’EU i PSM els primers, que són precisament aquests vots els que poden decidir l’èxit o el fracàs de la coalició que aquests dies ha començat a funcionar.
Un altre problema prou important, cas de no fer la coalició amb ERC, fa referència a com queda, per al futur, l’espai del nacionalisme i el sobiranisme a les Illes. ERC dins la coalició hauria fornit la coartada perfecta per a poder dir a l’electorat nacionalista que es feia per a bastir un projecte independent de forces alienes a la nostra nació, forces d’obediència estatal, i que, en la coalició, la força unida dels nacionalistes era superior als estatistes.. Però si EU no romp públicament amb Llamazares i proclama la seva independència política i organitzativa... de quin futur bloc nacionalista parlam? D’aquell que, com a “Progressistes” serví per a consolidar el grup parlamentari espanyol d’Izquierda Unida per a, posteriorment, esdevenir un instrument emprat activament contra els drets nacionals del poble basc?
L’altre aspecte, i també tan important com els dos que hem esmentat, fa referència a les reserves econòmiques de la coalició. Es dóna la circumstància que, en aquests moments, pel nombre de diputats que ERC, tant al parlament de l’estat com en el Parlament de Catalunya, el partit de Carod Rovira i Joan Lladó està en molt més bona situació financera que PSM i EU.
Voldria que els polítics professionals que han estat organitzant aquesta coalició que, pel que hem pogut comprovar, neix coixa, no han tengut en compte els factors abans esmentats i que qualsevol persona mínimament interessada per la situació política de la nostra societat coneix a la perfecció. He de reconèixer sincerament que no ho entenc. I si, com tot sembla indicar, finalment no es consolida la coalició PSM-EU-ERC, aquests mateixos polítics professionals, sovint molt afeccionats a la lluita a mort per servar o conquerir sous i cadiretes, haurien de dir-nos per què no han fet també una guerra a mort per aconseguir la incorporació d’ERC a la campanya electoral. ¿És tan mal d’entendre que quatre o cinc mil vots poden ser decisius, que sense ERC es debilita la credibilitat política de la coalició i, una cosa summament important, sense els diners que poguessin aportar els independentistes també disminueixen les possibilitats electorals? Pensam que no cal ser cap mena de geni per poder arribar a entendre-ho.
(7-XI-07)
pobler | 24 Octubre, 2006 12:13
Comunistes, en la concepció marxista i leninista del terme, ho són aquells que lluiten per acabar amb les classes socials, amb la propietat privada dels mitjans de producció, amb la maquinària repressiva i administrativa de l'estat -abolició de l'estat- i pugnen per una lliure unió i autogestió de la riquesa dels treballadors. Així mateix, la consecució del poder per part de les classes populars és una condició essencial del comunisme. La qual cosa té poc o no res a veure amb l'acostumat cretinisme parlamentari -que diria Lenin- al qual ens tenen acostumats els aferrissats defensors del capitalisme, la monarquia i la "sagrada unidad de España que garantiza el Ejército" i que històricament han defensat i defensen des de la direcció del P"C"E. (Miquel López Crespí)
El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (i VI)
Mentre vaig fent recompte d'aquells fets, rellegit velles notícies polsoses que fan referència al Congrés o el mateix llibre de n'Antoni Serra, Gràcies, no volem flors m'adon d'un greu error comès per molta gent i que encara es fa en l'actualitat. I aquest creu error de metodologia és parlar del P"C"E com si fos un partit autènticament comunista, i qualificar els seguidors d'una simple corrent reformista del moviment obrer (el carrillistes) com a "comunistes".
Comunistes, en la concepció marxista i leninista del terme, ho són aquells que lluiten per acabar amb les classes socials, amb la propietat privada dels mitjans de producció, amb la maquinària repressiva i administrativa de l'estat -abolició de l'estat- i pugnen per una lliure unió i autogestió de la riquesa dels treballadors. Així mateix, la consecució del poder per part de les classes populars és una condició essencial del comunisme. La qual cosa té poc o no res a veure amb l'acostumat cretinisme parlamentari -que diria Lenin- al qual ens tenen acostumats els aferrissats defensors del capitalisme, la monarquia i la "sagrada unidad de España que garantiza el Ejército" i que històricament han defensat i defensen des de la direcció del P"C"E.
L'actitud de la "vella guàrdia" carrillista enfront el problema nacional, la indiferència -a no ser en moments puntuals i per qüestions purament tàctiques o de prestigi- ja havia produït moltes desercions al PCE. Fou molt sonat -sortí ben destacat a la premsa- l'abandonament de les fileres dels "euros" (a l'OEC, avorrits per tanta claudicació a la causa republicana i popular, simplement els anomenàvem reformistes), per part d'Antoni Tarabini, un ex-jesuita que els havia ajudat molt.
Un poc més endavant, n'Antoni Tarabini sorprendria tots els antifeixistes mallorquins amb la seva pràctica de voler donar la mà (davant Cort) als comandament de les forces repressives (policia nacional que fins aleshores ens havien apallissat i reprimit). Alguns amics provaven de justificar-lo dient que era cosa de la seva arrelada formació cristiana i jesuítica. Però nosaltres sabíem que mentre va ser militant carrillista va fer aquestes beneitures perquè -a part que ell ho volia fer- en Carrillo ho manava. Era la tàctica carrillista de reconciliació amb els sectors repressius i franquistes que anaven dirigent la reforma del règim i que tant d'ajut tendrien en el PCE.
Abans havia deixat igualment la militància dins el grup Bandera Roja (del qual formaven part Francesc Obrador i molts dels dirigents d'origen cristià del moviment obrer mallorquí). També un nombrós grup d'ex-militants d'aquest grup maoista i que havien treballat amb els carrillistes els abandonaren. La provada falta de sensibilitat nacionalista de la direcció dels "euros" illencs havia propiciat el naixement de diversos partits nacionalistes mallorquins, el PSI entre ells.
N'Antoni Serra, a Gràcies, no volem flors (pàg. 156) parla de la gran quantitat de militants provinents del PCE que ajudaren l'inicial PSI: "El PSI agrupà persones com Rita Lliteras, Maria Collado, Margalida Aguiló, Bartomeu Rosselló, Antoni Campins, Aina Sitges i un llarg, etcètera, algunes de les quals eren comunistes que havien deixat el partit".
Pel més d'abril de 1976 aquest nou partit d'esquerres i nacionalista ja era un realitat ben activa i operant. I molts dels seus militants de pobles, alliberats de la disciplina carrillista, ajudaren activament en la tasca antifeixista i de recuperació de la nostra identitat nacional impulsades pel Congrés de Cultura Catalana.
Més endavant, el PSI sofrí nombroses crisis i més d'una escissió. Molts dels homes i dones que ara l'enfortien, provinents del PCE i Bandera Roja, més endavant farien passes per a provar d'integrar-lo dins del PSOE (la qual cosa, per altra banda, no aconseguirien).
Cap al 25 d'abril de 1976 la Permanent del PSI estava formada per les següents persones: Celestí Alomar (Política Interior. Illes); Joan Josep Cano (Organització); Josep M. del Hoyo (Relacions exteriors. Illes); Enric Irueste (Propaganda i Informació); Àngel Muerza (Vocal); Josep Lluís Nogueras (Vocal); Maria Dolors Quetglas (Financiació); Bartomeu Rosselló (vocal); Sebastià Serra (Política Interior. Illes); Antoni Tarabini (Relacions exteriors. Illes).
Pel mateix temps, dirigents nacionalistes del País Valencià com Josep Lluís Blasco i Josep Guia treballen, juntament amb l'escriptor Antoni Serra, per anar consolidant el PSAN a les Illes. Cal recordar que n'Antoni Serra ja havia abandonat el PCE precisament per aquest motiu d'indiferència davant el fet nacional.
Però malgrat aquesta provada indiferència de la quasi inexistent socialdemocràcia (PSOE) o del carrillisme davant les engrescadores activitats del Congrés de Cultura Catalana, el cert és que aquest rutllava a tota màquina i durant els anys 76 i 77 portà endavant les més importants activitats culturals de retrobament de la nostra identitat fetes en tot el temps d'aquestes grises acaballes del franquisme més dur. Mai, en tot el temps que mancava per a les primeres eleccions controlades de la nova situació, cap fantasmal organització tipus Juntes o Assemblees democràtiques faria res de semblant.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
pobler | 24 Octubre, 2006 05:56
Miquel Payeras no s’equivoca gens ni mica en les seves apreciacions. I ho puc dir amb coneixement de causa perquè tenc molts d’amics escriptors i professors que han signat la plataforma d’independents i que ara, vist i comprovat que, més que per a unir, ha servit per a dividir el nacionalisme progressista i crear una greu escissió al PSM, partit al qual sempre havien votat, ara, repetesc, es penedeixen d’haver signat sense pensar en les possibles conseqüències del seu acte. (Miquel López Crespí)
Per la unitat del nacionalisme progressista
Miquel Payeras, un conegut periodista mallorquí, encertava l’altre dia quant a la possibilitat de trencament de la plataforma d´independents pro coalició PSM-ERC-EU. Deia el periodista: “També pel sector d’indepedents que donaven suport a la creació de la coalició hi podia haver moviments de tensió. Com se sap, aquests independents pressionaren fort ferm el PSM perquè es fes la coalició, donant sempre per fet que ERC s’hi incorporaria. Ara, amb ERC i, sobretot, si aquest partit amb els exrenovadors fessin una candidatura nacionalista, sobiranista i progressista a Palma, amb directa competència amb la del bloc, situaria l´inicial grup d´independents procoalicionistes front a un probable trencament...”.
Crec que Miquel Payeras no s’equivoca gens ni mica en les seves apreciacions. I ho puc dir amb coneixement de causa perquè tenc molts d’amics escriptors i professors que han signat la plataforma d’independents i que ara, vist i comprovat que, més que per a unir, ha servit per a dividir el nacionalisme progressista i crear una greu escissió al PSM, partit al qual sempre havien votat, ara, repetesc, es penedeixen d’haver signat sense pensar en les possibles conseqüències del seu acte.
És evident, com diu Payeras, que la majoria de gent que signà el manifest volia i vol la unitat electoral del nacionalisme progressista. I molts van més enllà de la simple unitat electoral de circumstancies: un sector prou important de signants el que voldria, fins i tot, és anar bastint els fonaments d´una nova força política que no tengués res a veure amb les renúncies i traïdes dels darrers trenta anys.
El problema, per als sectors del nacionalisme progressista que signaren el document, i m’ho ha dit molta gent, és que mai haurien pogut imaginar que aquella pressió ferotge feta als militants del PSM pocs dies abans del congrés que decidí anar amb EU, servís per a dinamitar el partit que sempre havien defensat i que, en lloc d´unir, dividir per sempre el nacionalisme progressista.
Sincerament jo crec que aquests amics meus pecaven d’ingenuïtat en no valorar les circumstàncies polítiques que hi eren presents en l’orquestrada pressió bastida al voltant del congrés del PSM que havia de decidir anar o no de bracet de Miquel Rosselló. Tot i que la gran majoria de signants, ningú no ho dubta, l´únic que volia era aconseguir la unitat de l’esquerra oficial per a fer front a la nefasta política d’especuladors i encimentadors de Mallorca, amb una mica de vivor haurien d’haver analitzat el que hi havia rere la ferotge pressió feta en uns moments prou delicats per al PSM quan, ho hem vist posteriorment, es decidia el seu futur. Amb la voluntat de ser unitaris, aquests amics no valoraren o no s’adonaren de les forces que hi havia rere aquesta pressió. Per a un petit sector, molt reduït evidentment, proper als plantejaments d’EU, el que s’amagava pura i simplement rere la propaganda oficial de la unitat, era l’aconseguir la supervivència d’EU com a grup, el mantenir la seva representació institucional. Parlam d’un sector que mai no ha estat nacionalista, un sector, el proper al carrillisme espanyol, que sempre ha combatut a mort el nacionalisme mallorquí per “petitburgès sense connexió amb la classe obrera”. Per a aquest grup, el PSM sempre havia estat un problema, un entrebanc a neutralitzar o eliminar, un “mal exemple” a anorrear, ja que, des de la transició, el PSM, amb la seva actitud ferma de conseqüència amb els principis de lluita pels drets nacionals i defensa de la nostra memòria històrica. Els membres d’aquest petit sector proper als excarrillistes eren –i són!- ben insensibles a la mort o al debilitament del nacionalisme progressista de les Illes.
El problema de la divisió del nacionalisme només es planteja per a aquells que el que volien, signant el document de la plataforma, era unir, mai contribuir a dividir el nacionalisme progressista de les Illes. Ara, una vegada consumada la divisió del PSM... qui anirà als pobles a cercar els vots que s’han perdut? Quins intel·lectuals o artistes dels que signaren el manifest aniran a Alaró, Vilafranca, Santa Eugènia, Sóller, Muro, Santa Margalida o Can Picafort, per dir solament uns noms, a recollir els vots per a les autonòmiques que ja s’han perdut definitivament?
Els meus amics penedits m’expliquen que mai s’haurien imaginat el que s’ha esdevingut, i molt manco que, pensant ajudar a bastir la unitat del nacionalisme progressista, el que han fet en la pràctica ha estat contribuir a aquest gran desastre per a Mallorca i per a les Illes que ha significat la ruptura del PSM.
Publicat en El Mundo-El Día de Balears (24-X-06)
pobler | 23 Octubre, 2006 06:21
Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys. (Miquel López Crespí)
Campanyes rebentistes contra els escriptors mallorquins
Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys.
En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, venuts als poders fàctics econòmics i mediàtics esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats.
Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...
El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.
Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.
(17-VIII-05)
pobler | 22 Octubre, 2006 16:59
"Feixisme i cultura són incompatibles. El feixisme és incompatible amb una cultura d'elevat esperit crític, amb profunda arrel popular, polèmica. Aquesta incompatibilitat el duu a aixafar i suprimir tota activitat cultural que estigui sintonitzada amb l'hora actual. ¿Pot, doncs, un Congrés de Cultura Catalana restar impassible davant una situació que nega de rel fins i tot la mateixa possibilitat de la cultura? (Miquel López Crespí)
El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (V)
Per la meva banda continuava amb les meves col.laboracions a Cort, donant suport les posicions autènticament antifeixistes de n'Antoni Serra i tota l'extensa xarxa d'ajudants -autèntics militants de l'antifranquisme polític i cultural- que l'escriptor anava muntant des del seu despatx al col.legi d'Arquitectes. En el núm. 742 de Cort (Pàg. 11) vaig escriure: "Feixisme i cultura són incompatibles. El feixisme és incompatible amb una cultura d'elevat esperit crític, amb profunda arrel popular, polèmica. Aquesta incompatibilitat el duu a aixafar i suprimir tota activitat cultural que estigui sintonitzada amb l'hora actual. ¿Pot, doncs, un Congrés de Cultura Catalana restar impassible davant una situació que nega de rel fins i tot la mateixa possibilitat de la cultura?
'No es tracta de cap problema ètic. El Congrés s'ha de definir clarament davant els problemes que té plantejats la nostra col.lectivitat. I, no ens enganem, per a tenir una cultura catalana normalitzada, al servei de les necessitats populars, necessitam sobretot d'una situació social lliure i emancipada, sense feixisme. Sense aquesta darrera condició no hi ha possibilitats d'anar bastint una cultura en constant expansió. El feixisme té rostres, mètodes, botxins, víctimes, colònies. En nom de la cultura popular catalana és necessari definir-se davant aquesta situació que nega possibilitats de desenvolupament i progrés.
'El Congrés ha de saber llegir, investigar, entendre els desitjos del poble, beure de les seves necessitats, de les seves contradiccions, fer seus els objectius de les forces històricament ascendents, deixar constància crítica de la realitat actual. 'Defugint tota actitud paternalista i suficient, treballant sobre les conclusions d'uns representants dinàmics de les classes populars, dinàmics i, en definitiva, representatius. Significaria l'intel.lectual retrobant la seva base i treballant-hi, tant en l'elaboració d'aquestes síntesis operatives per al futur, com en la determinació de la pròpia cultura, dels seus límits i, sobretot, dels seus compromisos i de la seva acció futura' (Trencavel, Lluc).
'Aquests objectius, aquest entroncament amb el poble, tan sols es poden aconseguir des d'una perspectiva clarament popular, democràtica i antifeixista. Si volem fer del Congrés una eina útil per a l'alliberament del nostre poble, un instrument efectiu en la construcció d'una autèntica cultura nacional al servei del poble, caldrà treballar i dirigir els esforços en aquest sentit i deixar de banda els 'reductes de savis' que ho saben tot i no saben res.
'Com deia un conegut home de teatre:
-Un dia vaig abandonar els reductes de la meva intimitat, les meves il.lusions subjectives i me'n vaig anar cap al meu poble, vora el meu poble per a saber d'ell...
I allà vaig veure uns quants rics, mentre d'altres no tenien res. Homes que vivien del treball d'altres homes. Homes que decidien sobre el futur de la majoria. Homes que jutjaven altres homes amb lleis dictades pels qui ho tenen tot... i això no em va agradar.
I, per tornar a donar al meu poble el seu rostre humà, la vida robada, la seva alegria, la seva esperança, el dret a disposar del seu futur, vaig pensar que era necessari transformar el meu país'".
En el número 316 (pàg. 5) de L'Estel de Mallorca (24 de maig de 1995), en Tomeu Martí Florit recordava -contestant les actituds feixistes de Gonzalo Torrente Ballester (negar-se a tornar els arxius de la Generalitat principatina i afirmar que "es un derecho de conquista") el que de veritat havia costat al Principat aquest famós "dret de conquesta" que invoca l'esmentat comentarista:
"-3.800 executats, entre ells el president Lluís Companys, elegit democràticament pel poble de Catalunya.
-40.000 processats en Consell de Guerra entre 1939 i 1945.
-150.000 exiliats.
-16.000 funcionaris cessats.
-1.000 mestres depurats.
-23 periòdics i més de 200 revistes en llengua catalana prohibits.
-L'edició de llibres en català reduïda a zero, quan s'havia arribat als 750 títols anuals.
-La llengua catalana relegada exclusivament a l'àmbit familiar, prohibida i sancionada a l'administració pública, a l'ensenyament i a qualsevol altra activitat oficial, inclosa la religiosa.
-La major part de les entitats culturals, polítiques, sindicals i cíviques clausurades; els seus patrimonis requisats o espoliats.
-La bandera de Catalunya prohibida, etc".
I era precisament contra aquesta herència de misèria i opressió que s'aixecava el Congrés de Cultura Catalana, primera passa important de recobrament de la nostra identitat nacional des de la guerra. Però hi havia molt poc nacionalisme -i jo diria que fins i tot molt poc antifranquisme- conseqüent en alguns dels partits que començaven a organitzar-se després de tants d'anys de silenci. Prova d'això que escric són les reflexions al respecte de l'amic i companys de lluites i esperances, l'escriptor Antoni Serra que, en el seu llibre Gràcies, no volem flors (pàg. 173), escriu: "He de dir que, personalment, la fredor i la indiferència dels socialistes de Felipe González i dels comunistes [quan l'escriptor Antoni Serra parla de "comunistes" va referència sempre als militants del partit de Santiago Carrillo] em preocupaven. En dues o tres ocasions, Victorí Planells, que havia estat militant al PSUC i que aleshores treballava políticament en el PCE, es va entrevistar amb mi. Una de les vegades va esser al cafè de Ca s'Andritxol i em va fer una crítica dura dels dirigents del PCE. Em va dir que tenien unes idees una mica peregrines sobre la qüestió nacional, però que a partir d'aquells moments hi hauria més relacions i més participació dels comunistes en el Congrés. 'Perfecte', vaig pensar, però, de fet, no hi va haver cap canvi. Qualcú em va dir, temps després, que en Victorí era un home d'intencions excel.lents..., però les intencions s'esmicolaven davant la burocràcia del partit".
Els atacs del carrillisme (PCE) i la socialdemocràcia en contra tant dels partits revolucionaris autènticament comunistes -els que no volien pactar cap 'reconciliació' amb el franquisme reciclat o amb la patronal- i del nacionalisme, continuaren sense aturar. Malgrat que, en les accions de la plaça Major de Ciutat que el Congrés realitzà per l'estiu del 76, tant PCE com PSOE enviaren comunicats d'adhesió, el cert és que per darrere no entenien -o no volien entendre- la batalla cultural antifeixista del Congrés i posaven travetes allà on podien.
A les pàgines 173-174 de Gràcies, no volem flors n'Antoni Serra explica: "La mediocritat intel.lectual -fòbica, naturalment- que produeix aquesta terra, segons com pot arribar a esser esfereïdora. I tant que sí. Mentrestant, a l'ombra del Congrés s'havia format l'Assemblea d'Intel.lectuals Catalans de les Illes, la qual participà per l'octubre del 76 en el Debat sobre els Països Catalans, que tengué lloc a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Em va tocar a mi redactar la comunicació i, com que no vaig poder assistir al debat, va esser llegida per en Sebastià Serra. Com era d'esperar, l'Assemblea d'Intel.lectuals i el manifest de constitució que aquesta redactà va esser contestada quasi immediatament a Ciutat. No és que sorprengués extraordinàriament la rèplica, però sí que cridà l'atenció que entre els signants hi hagués un nombre considerable -relativament, és clar- de professionals comunistes i socialistes".
Ignasi Ribas, aleshores destacat dirigent carrillista, també deixava constància de les seves contradiccions en un llibre d'entrevistes escrit per Llorenç Capellà. A Les ideologies polítiques a Mallorca (Editorial Moll 1975, pàgines 164-165) declarava: "Sols admet la fórmula de Països Catalans, com a concepte històric i cultural, perquè no suposa altra cosa que una postura d'avantguardes intel.lectuals desconnectada de la realitat popular". I afegia: "És evident que tenim un passat històric català, però li repetesc que no som partidari de la fórmula de Països Catalans, perquè al marge del fet cultural, tenim una realitat econòmica i social diferent".
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
pobler | 20 Octubre, 2006 16:34
Una obra escrita per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.
“El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. L’esforç fet, tant pels hereus del franquisme com per aquells que provinents de la cultura política de l’antifranquisme pactaren el procés de reforma, a l’hora de presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol s’allunya molt d´una realitat que es caracteritza per les renúncies, les imposicions i la frustració d´unes expectatives col·lectives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista”. (Edicions El Jonc)
De l’esperança al desencís: la transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)
El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. L’esforç fet, tant pels hereus del franquisme com per aquells que provinents de la cultura política de l’antifranquisme pactaren el procés de reforma, a l’hora de presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol s’allunya molt d´una realitat que es caracteritza per les renúncies, les imposicions i la frustració d´unes expectatives col·lectives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista.
Aquest llibre analitza el procés de transició política amb la voluntat d’allunyar-se de les visions oficialistes i d’aportar elements per assolir una història real de la transició. Així, en aquestes pàgines s’analitzen qüestions con l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del propi procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, aspectes tots aquests que ben sovint han estat obviats conscientment en l’explicació d’aquest període.
La idea d’aquest llibre sorgí a partir d´unes jornades organitzades pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) a la Universitat de Lleida en les que s’analitzaren des d´una òptica crítica els diversos elements que configuraren el procés de transició de la dictadura a l’actual democràcia parlamentària en l´àmbit dels Països Catalans. D’aquesta manera, els textos que configuren el llibre tracten, entre altres qüestions, el paper que desenvoluparen els diferents agents polítics i socials en el procés de transició, la qüestió dels Països Catalans, la naturalesa de la reforma i l´oposició que aquesta generà. Ens trobem, doncs, davant una obra en la que historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista aporten nous elements d’anàlisi sobre la transició, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per a transformar l’actual realitat dels Països Catalans hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions. (Edicions El Jonc)
pobler | 20 Octubre, 2006 12:58
Per Llorenç Buades.
L'altre bloc estarà format per ERC,Entesa, i gent independent, amb el lideratge d'ERC a Ciutat i d'Entesa al Consell. Pel que m'han dit aviat sortirà una llista de "suporters" en aquest sentit. Aspiren i diuen, que és possible passar el 5%. Així m'ho han dit i així ho dic. (Llorenç Buades)
Els dos blocs
Sembla que enlloc d'un bloc en tendrem dos i algunes esquerdes de caràcter local.
El que coneixem del pacte PSM-EU-Verds-Alternativa té el cap de llista de la candidatura a Ciutat que trontolla segons ràdio macuto. En sabreu les raons un dia d'aquests.Vox populi,vox dei.
L'altre bloc estarà format per ERC,Entesa, i gent independent, amb el lideratge d'ERC a Ciutat i d'Entesa al Consell. Pel que m'han dit aviat sortirà una llista de "suporters" en aquest sentit. Aspiren i diuen, que és possible passar el 5%. Així m'ho han dit i així ho dic.
Respecte de les esquerdes:
A Manacor, Esquerra Unida no entra en el pacte, i sembla que tots els altres sí. Entre ERC i PSM va bé la cosa, i en canvi els Verds no van d'EU.
Santa Maria, qüestions de ciment, inmundos i memòria històrica no permetran una candidatura unitària d'Esquerra Uida amb la gent d'en Morro, i tampoc crec que aquests la vulguin.
A Santa Eugènia i Vilafranca pinta Entesa en solitari.
A Felanitx l'acord té banyarriquers que el poden afectar: el sector proper a Càmara no vol el Bloc.
A Bunyola, la gent d'ERC no vol Entesa per raons de corresponsabilitat en el ciment.
A Santa Margalida i Muro sembla que hi ha acord Entesa-ERC, i a Capdepera ERC-EU.
Encara n'hi ha més d'esquerdes, però bé, amb això que m'han dit i transmet, crec que ja n'hi ha.
Salut i anarquia.
Llorenç Buades
Web Ixent
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |