Administrar

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (I)

pobler | 05 Setembre, 2020 15:25 | facebook.com

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (I) -


Ens perdíem per carrers plens de cases abandonades, sense teulada. Els casals en runes palesaven l´existència de velles nissagues, grans riqueses que el pas inexorable del temps esvaní, talment el sol del matí se’n porta la boirina que cobreix les serralades. D´on sorgí, a l´antigor, el poder que evidenciaven els escuts nobiliaris tallats en pedra viva, coberts de verdet, altius encara, dalt les entrades dels palaus sense portes? Quins foren els motius de la decadència? Mirava les esglésies fetes malbé pel vent i la pluja, les tempestes de neu que tot ho cobrien a l’hivern. Els convents en runes, els claustres deserts, sense rastre de portes a les cambres on resaren i es flagel·laren generacions de monges de clausura. El meu home m’ensenyava la història de cada poblet abandonat, em feia copsar la corprenedora bellesa, la importància dels bocins de pintures murals que es conservaven a les parets dels temples. Arreu, quasi irrecognoscibles, els bancs de fusta corcats, desfets per la inclemència dels anys, les bigues caigudes a terra, els sants de guix desfigurats per dècades de pluja caient sense aturar. Seguia les explicacions, del meu home. El veia feliç de trobar-se entre els seus després de la forçada absència. Dalt d’algun turó, les runes d´una ermita del segle XII o XIII, palesaven la importància del cristianisme i les ordes militars en la guerra contra els musulmans. (Miquel López Crespí)


De nit no hi havia llum a cap poble de la comarca. Fèiem de moliners i els pagesos dels voltants ens duien el blat a moldre. Els camperols pagaven la feina amb sacs de blat, amb sucre i, quan en tenien, amb mel. Fèiem uns grans torrons amb mel i sucre i els posàvem a refredar sobre muntanyes de neu: sempre recordaré aquella neu tan blanca, el fred que gelava. M´arraulia a prop del meu home i ell em donava calor agafant-me, ben fort, entre els braços. Sensació de joia i de felicitat absoluta. La vida, l´existència d´una persona cobra sentit si hom pot gaudir de moments semblants. Per rentar-te els matins, primer havies d'encendre foc i fondre l'aigua glaçada. No record d´on ni com aconseguíem el cafè. Eren temps de privacions. El meu home, reia, sense voler contestar-me quan li ho demanava. Què hauria pagat, on l´havia anat a cercar, a quins deutes s´hauria compromès per trobar-ne un paquet? De bon matí, el marit feia una bona cafetera i em portava el desdejuni al llit. Pa torrat al caliu, pernil, pastissos fets al forn del molí. Teníem dos cans i tres moixos que anaven a lloure per la casa i, en sentir la flaire de la pitança, deixondits, pegaven un bot damunt el llit i em disputaven les menges. Aleshores em quedava mirant per la finestra; tot era blanc, blanc a molts de quilòmetres al voltant. Quan feia sol arribava a fer mal als ulls. Com les façanes emblanquinades de les cases d´Alcanada, a Mallorca. El mateix esclat brillant de claror en la retina. De sobte, recordava els estius al xalet de l´oncle Miquel Crespí. Les ulleres de sol que em va regalar, enveja de les amigues de la meva edat. Ningú no portava aleshores ulleres de sol. Capricis de rics. En el molí vivíem bé malgrat que, arreu, tan sols veies dones endolades, dones amb l'home o el fill mort a qualsevol trinxera. Famílies on quasi tothom havia estat afusellat. Quina angoixa i profunda tristor en el rostre dels sobrevivents! Mai no havia vist tanta gent endolada! També hi havia exiliats patint a França, Mèxic, Rússia, qui sap! Nosaltres vivíem la lluna de mel i la nostra felicitat s´estroncava en adonar-nos dels nins magres que ens allargaven la mà demanant almoina, un bocí de pa.

Arreu, cares fosques, trets en la nit, llàgrimes en els veïns que ens contemplaven, desesperats.

Molts de guàrdies civils, patrulles militars -això sí que ho tenc ben present en la memòria- una munió de guàrdies civils i patrulles militars pels pobles sense jovent, curulls de velles silencioses, talment estàtues tallades en pedra viva, amb interrogants a la mirada, demanant en silenci pel fill tancat a la presó, pels familiars que eren a les muntanyes.

El teu pare s’ho mirava tot amb els ulls esglaiats. De cop i volta, ara ho comprenc, copsava la grandària de la derrota.

Potser va ser un error provar de reconstruir la vida que havia portat al poble, retrobar-se amb la família i els amics, tornar a posar en marxa el molí de farina. Malgrat haver viscut a fons la repressió, pens que encara no havia copsat a fons els canvis esdevenguts als pobles, la ruptura que significà la guerra. Res ja no era ni seria igual. Ho havies de viure, palpar, contemplar amb els ulls les arestes de l´infern. No el vaig voler desanimar perquè jo era la primera que volia marxar de Mallorca. Una fugida envers el desconegut? El cert era que desitjava deixar al darrere el que havia viscut fins aleshores. Estava cansada, avorrida de tanta hipocresia i mentides, de la feina de sol a sol, dels rosaris de les Filles de Maria, dels sermons del rector, dels deures i obligacions de les afiliades d’Acció Catòlica, de no poder anar a ballar a la Plaça, de considerar la rialla un pecat, de les llambregades valorant la possible herència, la capacitat de feina dels meus braços. En aparença, una al·lota de casa bona tenia el món obert al davant. No era veritat. Hagués tengut l´univers a l´abast si els pares m’haguessin fet estudiar una carrera, a Palma o Barcelona. Així sí que hauria pogut guaitar el que hi havia més enllà de la creu del terme. Algunes de les meves amigues, amb menys possibilitats que nosaltres, estudiaren a l’Institut, a Ciutat. Jo vaig haver de deixar els estudis de seguida. Saber llegir i escriure, fer quatre números, ja era massa per a una dona del meu temps. L’església i les monges tampoc no eren cap suport per a la dona mallorquina dels anys vint. Ans al contrari, els sacerdots, des de la trona, predicaven que les al·lotes només s’havien de preocupar de la llar. Anar a missa, cosir, planxar, tenir cura de l’espòs i els fills. La resta era pecaminós. El pecat! Qualsevol fet, per senzill que fos, podia portar-te a l´infern: somriure, cantar, passejar amb els joves coneguts, anar al teatre, nedar, córrer, olorar les flors, gaudir del paisatge... què era el que no era pecaminós, condemnat per l'església? Una dona havia de caminar sense alçar els ulls del terra, sense mirar mai els homes directament a la cara. A les festes, per Sant Jaume, podies anar a veure la banda de música de l´Ajuntament si hi anaves al costat dels pares, sempre sota la vigilància de la mare. Anar a lloure, riure els acudits dels al·lots que t´anaven al darrere, tan sols ho podien fer les jornaleres, les filles de casa pobra, les noies que mai no serien admeses com a membres d´Acció Catòlica o del selecte grup de les Filles de Maria.

Ell vivia en preocupació constant pels pares, pels germans. Patia, en no saber què seria de la família sense el suport que sempre els havia donat. Feia el possible perquè no m´adonàs del que sentia, de les seves contradiccions internes. Però no em podia enganyar. Notava que, per dins, el rosegava un desig d’ajudar els germans. Abans de la guerra, el molí fariner era un negoci relatiu. Donava per menjar, per fer algun petit estalvi. Una economia de supervivència. La família feia funcionar el molí talment com al meu poble els pagesos sostenen la casa: tothom fent feina, contribuint a portar els horts o el negoci amb energia i dedicació absoluta. Portar la terra requereix l’esforç de tothom. Des dels més joves als més vells. En cas contrari la finca no pot funcionar.

La feina, al molí, era ben igual.

Marxàrem sense saber l’exacta fondària dels canvis esdevenguts amb la derrota de la República. Des de Mallorca, el temps que durà la Guerra Mundial, durant els anys que romangué en el camp de treball, ho podia endevinar. Eren intuïcions. Arribaven notícies fragmentàries. Els presoners, mitjançant les informacions proporcionades per les noves remeses de condemnats, talment aquell que va ajuntant les peces d´un trencaclosques, anaven reconstruint el que s’esdevenia als seus pobles. Així i tot, era una lleugera aproximació del que passava de veritat. Quan algun estiu els germans anaven a veure’l al camp, li ho explicaven. Per això sabia quants amics havien mort en el front, eren a la presó o havien estat afusellats. Eren noves dels escapats a França, al Marroc. Li feien arribar noticies dels que preferiren tornar a agafar les armes i anar a les muntanyes. El maquis actuava intensament en aquella zona fronterera amb València. Ningú no desconeixia que hi havia forts enfrontaments entre els maquis i la Guàrdia Civil.

Els germans ens havien contat el que s’esdevenia al poble. Així i tot, malgrat les informacions de primera mà, des de l´illa no podíem saber com es vivia el dia a dia a Castella. Ha estat necessari el pas dels anys, que morís Franco i que alguns joves historiadors volguessin investigar el paper de la guerrilla a la postguerra, per copsar el que de veritat s´esdevengué, la càrrega de sofriment que comportà la desfeta republicana i la magnitud de la repressió. Ningú, encara que visqués en aquells indrets, podia saber el que de veritat s’esdevenia a les muntanyes.

Amb na Mònica, la mare, hi restaven els dos germans del meu home. El molí era als afores, just on començava la serralada que, poblada de pins i vells roures, pujava fins a tocar el cel. Mai no havia vist muntanyes tan altes! Les nostres, a Mallorca, fins i tot el Puig Major, semblaven turonets davant l’altura de les altíssimes formacions rocoses que tenia al meu davant. Univers de boscúries impenetrables, poblades solament per colles de carboners i llenyataires, que havien quedat quasi despoblades després de la guerra. Les terres havien estat col·lectivitzades per la CNT i la UGT. La cooperativa de carboners s’encarregava d’enviar carbó als habitants de Madrid assetjats per les tropes franquistes i, una bona part de les colles de joves llenyataires, eren a les milícies. Molts ja no tornaren i els pocs que sobrevisqueren a la guerra, foren afusellats en els quaranta.

En arribar poble i durant les primeres setmanes, tot foren descobriments. Un món nou, desconegut, talment un llibre obert, s´obria davant els meus ulls. Aquelles valls i serralades eren plens de pobles abandonats, de mil·lenàries esglésies en runes, de castells d’altes torres damunt d’increïbles altures, bastits en els llocs més inaccessible dels roquissars.

Lluna de mel en plena postguerra.

Provar de ser feliços quan la majoria plorava els morts.

Els absurds de la vida!

Una felicitat quasi perfecta si no hagués estat per la difícil situació que es vivia sota el signe d’una postguerra que semblava no finiria mai.

Ens perdíem per carrers plens de cases abandonades, sense teulada. Els casals en runes palesaven l´existència de velles nissagues, grans riqueses que el pas inexorable del temps esvaní, talment el sol del matí se’n porta la boirina que cobreix les serralades. D´on sorgí, a l´antigor, el poder que evidenciaven els escuts nobiliaris tallats en pedra viva, coberts de verdet, altius encara, dalt les entrades dels palaus sense portes? Quins foren els motius de la decadència? Mirava les esglésies fetes malbé pel vent i la pluja, les tempestes de neu que tot ho cobrien a l’hivern. Els convents en runes, els claustres deserts, sense rastre de portes a les cambres on resaren i es flagel·laren generacions de monges de clausura. El meu home m’ensenyava la història de cada poblet abandonat, em feia copsar la corprenedora bellesa, la importància dels bocins de pintures murals que es conservaven a les parets dels temples. Arreu, quasi irrecognoscibles, els bancs de fusta corcats, desfets per la inclemència dels anys, les bigues caigudes a terra, els sants de guix desfigurats per dècades de pluja caient sense aturar. Seguia les explicacions, del meu home. El veia feliç de trobar-se entre els seus després de la forçada absència. Dalt d’algun turó, les runes d´una ermita del segle XII o XIII, palesaven la importància del cristianisme i les ordes militars en la guerra contra els musulmans.

El meu home m’ho explicava, content d’haver pogut retrobar novament els amagatalls secrets de la infantesa, les terres que conegueren els primers jocs o les caminades, amb el seu pare, per anar a comprar carbó o portar carregaments de pedres, dels edificis senyorials en runes, per fer cases per als pagesos.

Se’n reia, sorneguer, del final que havien tengut els grans palaus, les lloses bellament cisellades de les tombes de ducs i marquesos.

-Davant la fam i la necessitat no hi ha art ni joia arquitectònica que valgui –em deia, palpant amb les mans els relleus finament treballats de les columnes del claustre abandonat, les estàtues cobertes de verdet de vells cementiris envaïts per les arrels i els arbres dels boscos.

Després d´un silenci atent, afegia, amb veu tranquil·la:

-Pensa que aquests homes havien viscut abandonats de la mà de Déu durant generacions i generacions. La picota enmig de la plaça els recordava quin havia estat el destí dels avantpassats, dels nostres avantpassats! Segles de treballar de sol a sol pels senyors, patint sota el domini de l’església, útils tan sols com a carn de canó per a les guerres de l’imperi, per anar a morir a Amèrica o a Flandes o, en cas d’expressar la més mínima protesta, engrillonats en una galera de per vida. I, els que romanien al poble, fent feina al camp, tenint cura dels ramats dels marquesos, portant el producte de l´esforç quotidià al pati del castell per rebre a canvi una petita almoina.

Des dels amplis finestrals sense vidres, sense portes, fitant el pla i les muntanyes des d’aquelles àmplies sales abandonades, continuava dient-me, submergit enmig de la munió d´esplendents records que el dominaven:

-Per què ens hauríem d’estranyar que no tenguessin cap mena de respecte per servar l’herència arquitectònica dels que consideraven els seus botxins? Durant dècades, les pedres dels palaus en runes, els blocs de granit i marbre dels castells i convents foren transportats amb carro fins a les planures on vivia el poble i serviren per anar bastint els humils habitatges de la pagesia. Sovint, professors de ciutat s’espantaven, en veure les làpides de marbre emprades per fer abeuradors per a les vaques, solls per als porcs. Potser era una forma instintiva de venjança. El treball realitzat per un antic familiar del moliner o del carboner ara, segles després, era útil als descendents per provar de sobreviure en el present.

Callava uns instant, i afegia:

-D´infant, amb la colla d´amics, en acabar l´escola, veníem fins a les esglésies en runes. En aquell temps encara podies trobar, pel terra, els tubs d´estany dels grans orgues destrossats. Els fèiem servir de trompetes d´una imaginària banda de música que interpretava desafinats concerts sense cap ni peus. Jugar d’amagatotis entre els tombes dels cementiris abandonats. Algun company, el més valent i eixerit, compareixia poc després amb la rentada calavera d´un mort ignot, qui sap si un antiquíssim familiar, els ossos del qual ara ens servien d´improvisada joguina. Quan més temps quedàvem entre les descurades tombes, més valents ens sentíem. Jocs per sentir-te home abans d´hora, malgrat la por viatjàs per dins i pugnàssim perquè ningú no se n’adonàs.

Imaginàvem les festes, la música antiga, les rialles de comtes i marquesos, poderosos, en els anys de màxim poder. I la picota enmig de les places plenes d’herba indicant el destí que esperava a qui gosàs oposar-se als desigs de qui manava. Un altiu univers que va desaparèixer, engolit per la voracitat dels anys. Què en restava de l´altiu poderiu basat en el treball dels pagesos i menestrals, en les expedicions contra els reialmes àrabs dels voltants? Algun porc senglar furgava amb el morro entre el fang dels grans salons senyorials que conegueren els àpats de la victòria sobre els sarraïns, les festes ofertes als reis de Castella o d’Aragó quan venien de cacera. Les serps niaven als racons de les llars ja per sempre apagades, sense caliu. Alguna vegada ensopegaven amb velles espases rovellades, inservibles canelobres que mai més no il·luminarien les alegries i misèries dels poderosos.

A vegades trobàvem algun pastor que coneixia l´home, que l´havia vist jugar, amb la colla d´amics per aquelles boscúries. Compartíem el pa i el formatge, asseguts a la gran pedra que sostenia la picota de la plaça abandonada, es passaven hores rememorant el passat, com era la vida abans de l’alçament militar. Sorgien novament els noms dels amics desapareguts, dels homes i dones que havien estat companys d´infantesa del meu home i que, a d’adolescents compartiren idees i esperances.

En parlar de l´Ateneu, de la venguda al poble de Federico García Lorca i els actors i actrius de La Barraca, baixaven la veu, mirant endavant i endarrere, com si, de sobte, pogués comparèixer la Guàrdia Civil.

A la tardor el temps era inestable i, setmanes abans de les grans nevades, el vent i els aiguats queien sense interrupció formant rius en els indrets menys inesperats. Es desbordaven rierols, els torrents que davallaven de les muntanyes fins a les fèrtils planures que albiràvem des de dalt de les murades d’algun castell de la serra.

En ploure, ens agafàvem de les mans i corríem a refugiar-nos on podíem. Alguna de les cases abandonades, portes obertes a tots els vents del món, encara conservava part de la teulada i ens permetia protegir-nos del ruixat.

La revista Iris de Menorca i el recull de narracions de Miquel López Crespí Parets de foc (El Tall Editorial)

pobler | 04 Setembre, 2020 23:09 | facebook.com

La revista Iris de Menorca i el recull de narracions de Miquel López Crespí Parets de foc (El Tall Editorial)


PARETS DE FOC, Per Eduard Riudavets Florit


Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents. (Eduard Riudavets Florit)


Estava convençut que no em decebria. Donava per fet que m’agradaria. He llegit, i ressenyat a aquesta secció, algunes de les obres de Miquel López Crespí i per tant conec, ni que sigui un xic, la seva obra literària. Estava segur, llavors, que gaudiria de la lectura de Parets de Foc, l’últim, per ara, dels seus llibres.

Allò que no m’esperava, ni de bon tros, és la sorpresa que m’he emportat. Un altre cop López Crespí va més enllà d’allò que es podia esperar i ens regala un excepcional recull de relats que no permeten restar indiferent, que forcen a obrir els ulls, que ens interpel•len directament i sense concessions. I potser allò que més sobta és saber que aquests relats –narracions, evocacions, vivències, reflexions, records – foren escrits els anys 70 i 80 del passat segle i, malgrat això, no poden ser més d’actualitat.

Si, al seu moment, aquests textos tenien la voluntat, brillantment assolida, de trencar amb els esquemes de la pansida narrativa naturalista que dominava el panorama literari d’aquells anys, i fer-ho des de l’experimentació rupturista, en llegir-los ara ens sentim absolutament identificats amb les idees que ens exposen. Avui, quan la conxorxa, que va fer possible la gran mentida sacralitzada de la transició, s’esqueixa per tots els costats, els relats de Parets de foc, ens posen davant els ulls les misèries del poder, l’ofegor eterna dels explotats, la necessitat d’una veritable –i no només cosmètica- ruptura amb el passat.

No penseu, però, que López Crespí exerceix d’àugur visionari, res d’això. Simplement la fèrria coherència de les seves idees, el rebuig a la claudicació, el manteniment, contra l’embat de tots els vents, de la seva visió rebel, han fet que el temps i els esdeveniments li donin la raó.

Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents.

Si més no, ara em permetreu una apreciació estrictament personal. Una història obscura, un relat on es barreja el present i al passat, m’ha fascinat. És una d’aquelles històries que arriben, esmolades i sense anestèsia, al més profund de les entranyes. No me n’he pogut estar de fer-vos-ho saber.

Cal cloure ja aquesta ressenya i no hi ha millor manera que amb unes paraules del mateix autor,

“Un vertader poeta, un narrador extraordinari, sorgeix de la fondària de les seves pròpies vivències personals, de l’assimilació d’una intransferible experiència: la realitat que l’envolta. Si vol defugir el seu propi món, la pluja de sentiments que l’alletaren des de la infància, segurament podrà escriure llibres d’èxit conjuntural, però mai una obra que perduri”.

Sense pretendre-ho, López Crespi es defineix a ell mateix en aquest paràgraf. Ell és el vertader poeta, el narrador extraordinari, i no tinc cap mena de dubte que la seva obra perdurarà.

Parets de foc, un llibre que cal llegir. Llegiu-lo, us ho recoman de tot cor.

Eduard Riudavets Florits (Revista Iris de Menorca, 4-9-2020)


Moviment obrer - Els hereus del POUM a les Illes

pobler | 04 Setembre, 2020 14:33 | facebook.com

1935 el Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista s'unifiquen en el POUM


El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) va ser fundat a Barcelona, en plena clandestinitat, el 29 de setembre de 1935, sobre la base de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i d'Esquerra Comunista. Entre els seus dirigents Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer i Saltor, Pere Bonet i Cuito, Enric Adroher, Julián Gorkin, Juan Andrade, Albert Masó i Salvador Clop.

En el moment de la seva fundació el POUM tenia uns 8.000 militants i prop de 40.000 simpatitzants, i comptava amb una organització juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica, que era ja bastant forta a Catalunya i el País Valencià, organització que anava a conèixer un ascens considerable alguns mesos després.

Es va convertir ràpidament el primer partit obrer de Catalunya. Després, amb relativa rapidesa, sobre la base de les posicions que ja tenia al País Valencià, Madrid, Astúries, Andalusia i Extremadura, es va anar estenent per tot l'Estat.

Prenent com pretext les Jornades de Maig de 1937, els consellers estrangers del PCE (Palmiro Togliatti, Stepanov, Ernő Gerő, Codovila, etc.) van començar per derrocar el govern de Francisco Largo Caballero, que s'havia oposat reiteradament a les seves exigències, i van obrir pas a la "fórmula de Negrín", que els oferia gairebé totes les garanties que Stalin reclamava per a prosseguir la seva "ajuda a la República Espanyola".

Eliminat Largo Caballero els objectius van ser la limitació dràstica de l'autonomia de Catalunya, la neutralització de la CNT i la destrucció del POUM, sota l'acusació de trotskisme.

De fet, Andreu Nin, un dels mes coneguts dirigents del POUM, va ser detingut per agents soviètics i assassinat prop de Madrid.

Contràriament al que han sostingut alguns historiadors, el POUM no va desaparèixer després del cop del 16 de juny de 1937. Al contrari, les organitzacions del POUM i de la Joventut Comunista Ibèrica es van mantenir en la clandestinitat fins a la fi de la guerra. La millor prova d'això són les seves publicacions, en particular La Batalla i Joventut Obrera, que es van publicar amb una regularitat sorprenent fins a maig de 1938, setmana després setmana, provocant la irritació pública dels dirigents del PCE, del PSUC i de les JSU.

Font: Wiquipèdia

Per saber-ne més:

Jordi Arquer: el marxisme nacional als anys trenta

marxist.org

Lectures recomanades: Cronologia del POUM: Primers anys de clandestinitat de Manel Alberich; El POUM durant la transició democràtica de Pelai Pagès (1998).

30 minuts - POUM: UNA VIDA PER LA UTOPIA

Fundación Andreu Nin

Web Llibertat.cat


Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).



Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou


1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.


"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los"

.



1977. Presidència del II Congrés estatal de la Organización de Izquierda Comunista (OIC). Posteriorment els militants de cada nació de l'estat mudaren les sigles del partit. En els Països Catalans es digué Organització d'Esquerra Comunista (OEC).

Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).

Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.


1977: militants de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i de la OIC en una de les primeres reunions legals del partit.

Per l'autonomia obrera i la democràcia directa


Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).

L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.

Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.

Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 – La guerra de Cuba - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs, Ajuntament de sa Pobla)

pobler | 03 Setembre, 2020 14:46 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 – La guerra de Cuba - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs, Ajuntament de sa Pobla)


--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.


Volia anar a veure Jaume Cladera. Record que era un dia de primavera, lluminós, amb un blau immaculat i esclatant que convidava a sortir del despatx. Vaig dir a na Catalina que em preparàs la sotana d’anar per sa marjal. No volia embrutar-me els baixos amb la pols del camí o amb algun dels bassiots imprevists que resten per les dreceres dels horts quan el pagès acaba de regar el seu bocí de terra.

Era una sotana amb mig pam manco de llargària que les que utilitz per estar per casa o trescar pel poble. Na Catalina la va retallar i tornar a cosir com pertoca. Una mica vella pels anys, però útil per a caminar per camp i muntanya.

Sé que en Jaume em va veure de ben lluny. Una sotana negra enmig de la planura, sota el sol primaveral, no es pot amagar.

M’esperava assegut al pedrís de davant la caseta. Havia començat a carregar la pipa de canya i fang i em guaitava seriós, fumant amb tota tranquil·litat sota l’emparrat.

--Bon dia tengui, don Joan! --va ser el primer que em digué--.

Li vaig estrènyer la mà que m’oferia cordialment.

Romanguérem uns minuts en silenci gaudint del paisatge.

Érem asseguts al banc de pedra. La calma que ens envoltava afavoria la reflexió, el gaudir de la companyia de la natura.

Jo també callava encisat per la meravella que veia, lluny de la foscor de les capelles de l’església. Sota l’emparrat, una suau brisa primaveral feia l’estada paradisíaca: la flaire dels camps regats a primera hora dulcificava l’ambient. La bonior propiciava el moment exacte d’una oració per donar gràcies a Déu per tanta bellesa oferta als ulls dels homes. Em sentia en pau, lluny de les meves nits d’insomni pensant en el destí dels homes, navegant pels vells pergamins que parlaven de temps difícils per als albopassins, de llunyanes guerres i execucions.

Ara entenia a la perfecció l’amor per la bellesa del paisatge que ompl els poemes de Miquel Costa i Llobera! Com sent el meu amic coral cada un dels racons de la nostra terra!

Les preguntes s’acumulaven una rere l’altra Però a Mallorca no tot ha estat calma i placidesa. A Miquel Costa i Llobera li basta veure un pi del seu Formentor, la calma de Cala Murta, per fer-ne un poema immortal sense demanar-se res més. No li agrada aprofundir en els aspectes tèrbols i sagnants de la nostra història. Però jo em deman sovint com devia ser el paisatge en temps de les Germanies, quan la pagesia es revoltà contra els seus senyors naturals. Es distingiria des d’aquí el fumeral de l’església de Pollença cremant amb els seus habitants dins? Se sentirien els trons de canons, el soroll dels arcabussos en la vana provatura agermanada de conquerir Alcúdia? Just a dues passes d’aquí, prop de Crestatx els seguidors de Joanot Colom foren derrotats per les tropes de l’emperador i més enllà, guaitant cap a Muro, prop del torrent, a la planura de Son Fornari, es lliurà la batalla que rompré per sempre la columna vertebral de les forces revoltades contra la llei i l’orde.

--Vol saber el que em va passar a Cuba? És per això que ha vengut a veure’m? --em digué de sobte, tranquil--.

No calia mentir. Era cert. M’interessava saber noves de la seva vida, els motius perquè havia decidit romandre a la caseta, lluny del brogit del poble. Altres soldats que havien anat amb ell no feren el mateix quan tornaren. A poc a poc s’integraren novament a la vida d’Albopàs, i si patiren pel que havien vist allà procuraven no fer-ho coneixedor. N’hi havia que fins i tot feien acudits sobre els combats lliurats amb els mambises, explicaven com era de difícil conquerir una cubana, fos blanca, negra o mulata. La majoria no volia saber-ne res dels espanyols i els miraven amb altiu posat de menyspreu.

--Sí –li vaig contestar--. No vas errat. He vengut especialment fins a l’hort per saber-ne la teva versió. He llegit sovint cròniques de la guerra, però parlar-ne seriosament amb algú que va ser testimoni dels fets que narren les revistes i els llibres, m’interessa molt. No t’ho puc negar.

Jaume Cladera va tornar a carregar la pipa i, mirant a la immensitat del paisatge, talment parlàs amb les ombres d’un món invisible, va començar a parlar.

--Sovint no sé com vaig poder tornar. Ningú pot imaginar-se l’infern si no ha estat a Cuba. Els frondosos boscos tropicals, els aiguamolls traïdors, les trampes amb punxes que ens paraven els separatistes, tot plegat unit a la calor sufocant, la humitat, els mosquits, les llargues marxes forçades i la fam em feien veure que havíem caigut en una trampa mortal. Sortir de les casernes de les ciutats, avançar per aquells camins enfangats esperant un atac d’un moment a l’altre, era viure dins un somni dantesc.

Aturà de parlar alhora que acaronava el seu ca, en Moreno, única companyia del nostre conegut. Diuen, els que l’anaven a visitar, que les converses més llargues les feia amb en Moreno. Sovint el trobaven enraonant amb l’animal, explicant-li coses de la seva vida o de la feina a l’hort. Inseparables, el ca el seguia arreu on anàs, dòcil, obeint cada una de les seves indicacions.

--Moreno, descansa aquí, al costat, a l’ombra –li digué alhora que continuà amb la història sense deixar de mirar les muntanyes en direcció a Pollença amb accentuat posat de nostàlgia i tristor als ulls--.

--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.

En Jaume fuma tranquil·lament, assaboreix les glopades del perniciós fum com aquell que gaudeix d’un plaer immens. La tossina l’interromp sovint. Sembla que abusa massa del tabac. Però Albopàs n’és un gran productor i l’exporta arreu d’Espanya. En Jaume en fa algunes anyades i sempre, després d’haver assecat les fulles al sol, en deixa un bon saquet pel propi consum i pels amics i coneguts que acudeixen a la caseta.

--Sí, és el tabac. No sé si un dia hi deixaré la pell. Ja sé que és un mal vici. Però no puc deixar de fumar. És superior a les meves forces! Ho he provat moltes vegades. Mai no ho he pogut aconseguir.

--Les instruccions que tenien els nostres oficials --continuà-- eren romandre al camp i anar en persecució dels sublevats. Però, què sabien aquells jovenets sortits de les acadèmies, el que era una lluita de guerrilles en territori desconegut? Alguns, com els soldats, morien de febres els primers dies; d’altres, els més covards, en constatar que allò no era una desfilada militar amb al·lotes que et tiren flors quan passen davant les tribunes, escrivien de seguida a qui coneguessin a recer del poder per a ser destinats a l’Havana o tornar a Espanya.

Ens enviaren a Aguitas, una remota posició perduda enmig de la selva, de difícil accés, ja que la major part de l’any estava envoltada pels mambises. Tan sols hi restaven setanta homes. Els altres havien mort a conseqüència de les febres, la fam i els atacs dels sublevats. Només hi restava un sergent manant aquelles desferres. Els oficials havien mort en el darrer combat. Altres havien desertat. Encara no sé com hi arribàrem! Havíem perdut quinze homes en el llarg viatge des de Matanzas. El perill no era solament l’atac directe, quan et trobaves enmig de la selva i atacaven, nus, salvatges, amb el matxet a la mà, cavalcant com a dimonis embogits, tallant els caps dels nostres soldats. El perill més evident t’esperava a la nit, mentre feies guàrdia rere els troncs que ens servien de defensa en aquella allunyada posició. Els mambises són també assenyats animals nocturns. Et vigilen des de la foscúria i la protecció que els ofereix la selva i, quan menys ho esperes, et llancen unes fletxetes enverinades mitjançant uns senzills tubs de canya. Encerten en el coll, a les mans, a les cames. En un moment ja has caigut a terra i mors enmig dels sofriments més esfereïdors.

En Moreno ens distreu per uns moments. Em mossega els baixos de la sotana i no hi ha forma de fer-li deixar la improvisada joguina. Pens si està gelós de l’atenció que em presta Jaume Cladera. Potser no vol que enraonem tant de temps. Segurament m’indica que marxi, que ja està bé de plàtica i que és hora de deixar tranquil l’amo. Finalment en Jaume aconsegueix que deixi de mossegar la sotana i, amb un gest imperatiu, el fa marxar a un racó des d’on mira amb mals ulls.

--Podríem estar parlant dies sencers –continua explicant-- i mai ningú que no hagi patit aquelles desgràcies podrà copsar el terror que ens dominava. Com resistir en aquelles condicions? Havíem pogut arribar al fortí per miracle. Qui sap si pensaven que era mes fàcil acabar amb nosaltres a força de fam i de por sense necessitat d’entrar en combat!

A la nit, els tambors no ens deixaven dormir; sonaven de forma implacable hora rere hora, sense descans. La selva s’omplia d'estranys càntics de significat indesxifrable per a nosaltres. Quins déus invocaven? No ho sabrem mai! La seva cultura no tenia res a veure amb l’espanyola, malgrat els anys de restar sota el domini de la corona.

Menjàvem pa amb cucs, restes del que quedava de les provisions enviades al destacament feia mesos. L’alt comandament instal·lat a l’Havana robava tot el que podia dels queviures. Hi hagué comandants que, mancats de cap moral, venien els fusells i les bales als nostres enemics! No parlem del menjar! Cues immenses de carros esperaven l’arribada dels vaixells enviats de Cadis i Cartagena, de Màlaga o Barcelona. Les capses amb llaunes de conserves, les bótes de vi desapareixien en minuts en direcció als magatzems secrets que tenien els especuladors. Res no feien les autoritats per aturar un desgavell que afectava igualment les medecines, l’alcohol per a+ les ferides, les benes... Amb la venda de tots aquests productes els oficials de Weyler vivien una vida de luxe, de luxúria. Abundaven els prostíbuls i els casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’Estat.

Nosaltres no existíem per a l’alt comandament. Carn de canó barata! Un número en un paper a l’hora de parlar de les baixes que havíem tengut aquell dia. Què menjàvem? Les galetes d’Inca s’havien podrit. Així i tot les bullíem per a fer una sopa de supervivència. Sabedors de les nostres mancances, els rebels, amagats a la selva, torraven porcs senglars, aus de ploma, i la flaire d’aquelles menges ens feia enfollir.

Maleíem el destí que patíem. Ens sabíem condemnats sense possibilitat de fugida. Envoltats, lluny de tot remei humà, els més creients resaven el rosari de forma continuada, alhora que els altres escopíem al terra a l’espera de qualsevol atac sobtat dels fantasmes de la selva.

En Moreno continuava fitant-me amb posat de pocs amics. Sembla que la nostra conversa li havia desbordat la paciència. S’aixecava del racó on estava condemnat i feia provatures d’atacar de nou. Però es contenia pel gest que cada estona feina Jaume Cladera.

--Què hi feíem en aquell país llunyà, quins interessos defensàvem en terra tan inhòspita? Eren les preguntes que ens rosegaven per dins mentre esperàvem la mort. Era fàcil imaginar el destí final dels espanyols a Cuba. Centenars de guarnicions solitàries, perdudes a l’interior de les selves, a les serralades, a les planures sembrades de canya i tabac. Tanmateix era impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats d’una metròpoli llunyana. Mancats de proveïments, sense saber quina tàctica emprar per derrotar l’enemic, l’agonia em què vivíem es perllongava durant mesos sense cap via de solució. Inútils els camps de concentració de Weyler, els presoners penjats a les places dels poblats, a les clarianes del bosc. Inefectiva l’arribada de noves reserves de carn de canó que es menjava la boscúria. Obscur reialme de serps i mosquits i dels cocodrils dels pantans que sovint havíem de travessar. Crits d’angoixa dia i nit. Morir sense extremunció. Univers del matxet que t’esperava a qualsevol entreforc de camí quan anaves a cercar aigua lluny del destacament.

La història s’allargà fins a mitjans horabaixa. Dinàrem d’un trempó sota l’emparrat, amb els ulls sempre vigilants d’en Moreno que, cansat de la conversa, finalment s’havia adormit damunt el sac que li servia de matalàs. Aquell dia vaig marxar de la caseta amb el cor encongit. Jaume Cladera no mentia. Notava que la seva història em produïa contradiccions. Em demanava què feia jo defensant les guerres de la monarquia des de la trona. Per quins motius no he parlat mai dels patiments dels soldats que morien a Filipines, el Rif, Cuba? Mentre des de la distància sentia els lladrucs del ca reflexionava sobre el meu paper en la vida. I si tenguessin raó les mares que no volien que els seus fills anassin a la guerra? I si els meus esforços per provar de salvar costums i tradicions només haguessin estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions?

Quan vaig tornar a casa moments abans del rosari de les set, el cor em bategava com no ho havia fet mai.


Per servar la memòria de Josep Melià

pobler | 02 Setembre, 2020 14:54 | facebook.com

La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art. (Miquel López Crespí)


Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia. (Miquel López Crespí)


La revolució Internet: contra els enemics dels escriptors mallorquins


Internet és una eina que ha ajudat i ajuda a la democratització de la cultura. Pel que fa a la literatura, als llocs web que tenen la majoria d'autors i que porten la més diversa informació, han servit per a rompre l'estricte control de determinats clans i elits culturals; el control abusiu d'aquells que, des del poder mediàtic i institucional, sentenciaven qui era el que podia existir en el món de la ploma i qui era el condemnat a desaparèixer. Un bon sistema, en definitiva, per a tallar l'herba sota els peus de tota mena de manipuladors del fet artístic i literari.

Un dels principals problemes que tenia l'autor de vena, l'escriptor que no acceptava els estrets i sectaris cànons del paranoucentisme i la postmodernitat dominants era el fer arribar a l'hipotètic públic lector la notícia referent a l'aparició d'una determinada obra. De fora estant, és difícil entendre el nivell de prepotència que contra l'autor i el creador en general s'ha exercit i s'exerceix encara. La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art.

Els anys posteriors a la restauració monàrquica ens demostraren fins a límits inimaginables el que era i el que significava el control del paranoucentisme sobre la literatura. El ferreny domini de les pàgines de cultura, dels suplements o les revistes culturals i, de rebot, de determinades institucions serví per a demonitzar aquell o aquella que no combregava amb el credo oficial de la reacció que ens aclaparava i, en determinats aspectes, ens aclapara encara. De cop i volta, el silenci sobre l'obra de Salvador Espriu, Manel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló o Josep M. Llompart es va fer evident amb tota la seva virulència. Durant un quart de segle, el comissariat que hem patit i patim ha maldat i malda per desertitzar la nostra cultura de les veus més punyents, autèntiques i discrepants. Conec alguns companys de dèries literàries que farts de tanta martingala i manipulació han deixat d'escriure. Supòs que és el que volen els malfactors: desfer-se de la competència literària i política; consolidar el reialme de la mediocritat i les màfies culturals. I, com en temps de la transició, quan s'enterraren sota tones de ciment armat les idees de ruptura, socialisme i republicanisme, els sicaris pugnen per bastir una literatura no conflictiva, suau i edulcorada que barri el pas a la subversió que l'art autèntic representa.

Però vet aquí que la revolució Internet tira pel terra els plans de control tan treballosament bastits. De cop i volta, la manipulació del suplement de cultura ja no basta. L'autor que vol fer arribar una informació, no solament a Catalunya, sinó a qualsevol persona de la resta del món, si ha tengut esment a arxivar les adreces adequades (premsa, mitjans de comunicació, sectors professionals, grups culturals, lectors en general...), en segons pot enviat la notícia de l'aparició del llibre, el poemari o l'obra de teatre a quatre o cinc mil persones. Ja no hi ha obres silenciades! Internet té més difusió que qualsevol revisteta o suplement per als amiguets.

Aquest fet, juntament amb l'existència dels llocs web d'autors, ajuda a fer bocins els plans del comissariat. Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia.

Tot ha mudat. L'autor arriba en un moment a cinc mil possibles lectors. Pot proporcionar informació de primera mà a lectors de tot el planeta. En un moment la notícia de l'aparició d'aquell llibre és a l'ordinador de milers d'interessats en el fet cultural. Per si mancava alguna cosa, els llocs web, les revistes alternatives, ofereixen un material inabastable que, per la seva solidesa i seriositat han ensorrat igualment les més ferotges campanyes rebentistes dels malfactors. Al lloc web o a la revista alternativa, el lector pot consultar les opinions contrastades de multitud d'especialistes en el fet literari. Internet ajuda, doncs, a dinamitzar de forma efectiva el nostre somort panorama cultural.

Miquel López Crespí


(26-V-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins.



Coberta del llibre de l'escriptor Miquel López Crespí que va ser segrestat pels sicaris del Trinunal de Orden Público franquista. Els feixistes sempre han perseguit, atacat i insultat els escriptors mallorquins d'esquerra.

Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys.


En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, venuts als poders fàctics econòmics i mediàtics esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats.


Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...


El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.


Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.


Miquel López Crespí


Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre [els excarrillistes i afins]? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context. (Miquel López Crespí)


1994: els atacs carrillistes (PCE) i sectors afins contra l´obra de Josep Melià i la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes.


Per servar la memòria de Josep Melià



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina


Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris podíem haver estat fent feina al servei del franquisme pólicíac (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".



Josep Melià anava a moltes de les presentacions d'obres de l'escriptor Miquel López Crespí. En la fotografia podem veure a Josep Melià mesos abans de morir fent costat a Miquel López Crespí.

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".

Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.

Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.

'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera bicolor de la monarquia, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.

'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.

'Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".

Nota de Miquel López Crespí. El pamflet contra el llibre de memòries antififeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i contra la tasca de Josep Melià va ser signat per Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Per a servar la memòria de Josep Melià


Quaranta anys del «primer llibre de notes», de Josep Melià


L'any 1967, va esser un any molt positiu per a la represa cultural mallorquina, en general, i per a Josep Melià, en particular. Entre d'altres elements de renovació, es poden destacar la posada en marxa a Palma dels cursos de filosofia i lletres dependents de la Universitat de Barcelona, les aules de teatre (1966-67) i novel·la (1967-68), que es realitzaven a la Casa Catalana de Palma, el II cicle de conferències impulsat per Damià Huguet a Campos, l'increment dels cursos de «mallorquí» a diverses escoles, col·legis i associacions culturals i la proliferació de textos en català, ja fossin articles a la premsa diària, fragments de programes de festes o llibres de prosa o de poesia.

En aquell context, l'aportació de Melià fou ben significativa. L'autor artanenc va publicar fins a quatre llibres al llarg del 1967. Sens dubte, Els mallorquins, fou el més important i el que va aconseguir un ressò més important. Els altres llibres eren Cap a una interpretació de la història de Mallorca, que ha estat reeditat recentment en la Biblioteca d'Escriptors Mallorquins (Consell de Mallorca/Diari de Balears); El Dret Civil de les Illes, un interessant estudi inclòs en el volum I de les Obres Completes de Josep Melià (2001) i Primer Llibre de Notes, un treball que ha passat més desapercebut, però que es mereix més d'una relectura.

Aquest llibre, constituïa el número 89 de la col·lecció Les Illes d'Or, de l'Editorial Moll i recollia un conjunt d'articles publicats, en català, en el Diario de Mallorca cap al 1966. En aquella època, Josep Melià residia a Madrid i compaginava la seva tasca de cap del Gabinet de Documentació del Ministeri de Treball amb les col·laboracions a la premsa i les classes a la Universitat de Madrid com a professor d'Hisenda Pública. Però abans de passar a comentar aquest deliciós llibret cal que ens aproximem un poc més al Melià d'aquells anys.

L'abril del 1967, el diari Baleares, a la secció «Se le acusa de...», que menava Tomeu Payeras, se'l descriu com «un hombre joven, tirando a gordo, bon vivant; es una especie de Cherterton de vía estrecha: paradójico, agresivo y conciliador a la vez». A continuació, en una peculiar entrevista, Payeras explica que «se le acusa de que en Madrid le acusan de que va vd. a ser elegido procurador en Cortes por Baleares». La contestació de Melià és ben transparent ja que reconeix que «en Madrid hay mucha gente que da mi elección por segura». A més, afirma estar en sintonia amb «buena parte de la clase política madrileña», si bé «como buen demócrata no creo en otra seguridad que aquella que va respaldada por el voto libre y espontáneo de la mayoría del censo electoral». Així, no és estrany que el primer article recollit en el Primer Llibre de Notes es tituli «La llibertat com a opció» i en ell, l'escriptor artanenc, es manifesti sense ambigüitats com un reformista radical que considera que «tenim a les nostres mans la possibilitat de construir el futur des de dintre». En conseqüència, criticava tant «els ultres del Règim que li neguen la possibilitat de posar-se al dia» com els «ultres de l'exili que tampoc no volen que el Règim evolucioni pel camí de la Llibertat». En un altre article, «Pessimisme i esperança», advoca per una «nova Espanya alegre i de falda curta del desenvolupament», si bé «hi ha molt, moltíssim per corregir, molt més del que suposen alguns politicastres» però la seva crítica és una «crítica esperançada» ja que «tots els disbarats d'avui són susceptibles d'una correcció futura».

D'altres articles, tenen una orientació més cultural i en ells, des de «la nostra comuna catalanitat», denuncià la manca d'Universitat a Mallorca, la castellanització de «les senyoretes bledes de casa bien», la manca de suport dels industrials, homes de negocis i comerciants a l'OCB, o la brutal persecució lingüística contra els catalanoparlants perpetrada aleshores per alguns col·legis religiosos. Així mateix també tracta un tema que encara és d'actualitat, la manca de finançament públic. Aquest era, segons Melià, un factor que diferenciava el creixement econòmic de Mallorca, a partir del 1950, del d'altres indrets de l'Estat on, «devora la iniciativa privada funciona l'ajuda pública i el finançament bancari».

La col·laboració de Melià amb el Diario de Mallorca es va interrompre, segons el seu propi testimoni, per les «pressions d'alguns dirigents de la societat mallorquina» i per «provincialismos asustadizos», que feien que no escandalitzàs a Madrid però si a Palma. D'aquest llibre se'n feren ressò, a més de la premsa de Palma, com a mínim, el Diario de Barcelona i el setmanari barceloní Tele-estel, que indicava que els articles de Melià eren llegits a «totes les terres catalanes, perquè revelaven una forma nova i valenta de plantejar els problemes». A més, sabem que el dia de la Festa del Llibre del 1967, Josep Melià Llompart afirmava que aquest llibre s'havia venut molt bé a Palma.

Ara, quaranta anys després, el Primer Llibre de Notes té un enorme valor testimonial i seria ben convenient reeditar-lo amb una bona introducció i les pertinents notes explicatives.

Antoni Marimon. Historiador

Diari de Balears (4-XII-07)

Sa Pobla, els seus escriptors i el cine

pobler | 01 Setembre, 2020 20:51 | facebook.com

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones. (Mateu Morro)


CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ


Per Mateu Morro, historiador


Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic.



El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.


El segle del cinema


El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.

Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials.


Evocació del cinema de poble


Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós “Salón Montaña” de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era l’any 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que s’esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el “Cine Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” que era el cinema a l’aire lliure i més tard el luxuriós “Montecarlo”), va ser d’uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. D’aquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.

Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del “Saló Montaña” o, després, del “Montecarlo” hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també me’n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons l’hora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota l’al.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades s’ho passava més bé amb l’aldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l’amo de Can Calent, s’Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, d’alta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.

En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, “hi hagué increïbles descobriments”: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l’or; les aventures d’Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l’òpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d’una relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.

És potser dins aquest panorama pobler on s’hi pot ubicar la figura de l’actor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera d’en Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en l’àmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica d’Alexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.


Una finestra al món en temps de tenebror


Però és a Ciutat on l’interès pel cinema d’en Miquel es realitzà plenament. Aleshores era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l’Avenidas, de la Sala Astoria i de l’Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys d’escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l’exèrcit republicà.

“La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina”. Sobretot el nostre autor dóna importància al “Cineclub Universitari” de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, s’hi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano d’Stern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d’Antonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls d’en Miquel López un mitjà d’expressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments d’anàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l’impuls revolucionari.

És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se n’adona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que l’expressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d’Astúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a l’exterior de l’estat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l’expressió artística.


El cinema de la dictadura


Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació d’un aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de “Jaime de Andrade”, és a dir del General Franco. És encara l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema d’exaltació feixista i de l’imperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i s’acosta el seu final, incapaç d’aturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una “espanyolada”. Era un cinema “que ens feia créixer en l’esclavatge enmig del més cruel embrutiment de l’esperit”. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.

Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no “estranyes” com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, “que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització”. No en parlem ja de Calle Mayor, l’obra més important de Bardem. S’ha de fer referència a revistes com “Nuestro Cine”, “Triunfo” o “Primer Acto” que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.


El cinema crític


Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat d’Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s’esdevengué el mes d’octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al “Montecarlo”, s’estrenà Las noches de Cabiria. “En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant”. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d’Otto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen l’especial relació d’en Miquel amb l’art i amb la política, és a dir amb el cinema.

Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de l’intel·lectual –fos aquest director de cinema o fos simple mestre d’escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a “Última Hora”, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser l’article “El compromiso político del escritor”. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de l’expressió artística. Podríem parlar, potser, d’una relació d’amor. De l’amor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes d’interès, en l’època del “Cineclub Universitari”, en el llibre de poemes “Temps moderns: homenatge al cinema”, en els viatges a l’estranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Pere Rosselló Bover i els poetes mallorquins: Miquel López Crespí

pobler | 31 Agost, 2020 15:12 | facebook.com

Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa. (Pere Rosselló Bover)


MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002).

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.

Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.

L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.

La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.

A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.

Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.

En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.

1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.

2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.

3 Ibidem, p. 8.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El tramvia em deixà davant l’estació de Sóller (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 30 Agost, 2020 20:52 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El tramvia em deixà davant l’estació de Sóller (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


En davallar del tramvia vaig veure el conegut panorama quotidià. Al bar de la cantonada, falangistes i militars feien guàrdia amb un canó dirigit a les portes de Can Mir. Temien una fugida massiva dels internats? Quines beneitures! Els detinguts eren envoltats de metralladores. Fins i tot dins del magatzem existia una passarel•la per on circulaven els soldats amb els fusells preparats per a disparar! (Miquel López Crespí)


L’oncle Joan m’aconsellà anar a cercar ajuda on fos. En Jaume Adrover, l’advocat que tant va fer pels detinguts del trenta-quatre i en defensa de les propostes d’Emili Darder... podria donar-nos suport?

Ho havíem de provar tot. No teníem on anar. Talment viure enmig del desert amenaçats per serps i escorpins.

Em sentia perduda, sense saber on aferrar-me. I el meu deure era semblar forta, que ningú veiés que defallia. La mare, la padrina, l’oncle, els detinguts... la família sencera depenia de la meva actitud.

Aniria fins a la fi del món per trobar una mà amiga. Portava a la butxaca el paper amb l’adreça que em donà l’oncle. El palpava per estar segura que no l’havia perdut. Caminava apressada en direcció a la casa del misser.

El tramvia em deixà davant l’estació de Sóller. El fred em gelava les orelles. Tremolava, malgrat que duia l’abric posat. Em dominaven els nervis. Talment avançar nua enmig d’un gran camp de batalla divisant la primera línia de l’enemic.

En el tramvia hi anàvem pocs passatgers. Immisericordes corrents d’aire batien els seients on romaníem arrufats i em travessaven l’abric i el jersei. Com fer un viatge a un univers desconegut. Tothom amb por en els ulls, sense parlar, anant a la feina o, qui sap, a provar de veure els familiars tancats a les presons. Era l’hora de fer cua davant el magatzem de Can Mir. Quantes vegades havia davallat al mateix indret, amb la senalla que portava la roba neta, el menjar que acabava de fer? Impossible dur-ne el compte! Ni els calendaris ni els rellotges servien per a mesurar els minuts i les hores de la tristor. Vivíem submergits en la pena més fonda. La vida dels sobrevivents, dels que encara podíem anar pel carrer, no tenia res a veure amb la de la gent que no coneixia la fuetada de la repressió. Ho notava en les mirades, en la forma que tenien de parlar. Caminaven, movien els braços, gesticulaven de forma diferent. Com si poguessin abraçar sense entrebancs les hores, l’alegria, la vida.

Era com si tenguéssim un sisè sentit. El dolor ens feia més sensibles, més receptius al que ens envoltava. Bastava una simple ullada a qui tenies al costat per a saber què pensava, quins problemes l’agitaven, les preocupacions que sentia. El posat de la persona, el seu esguard, ho deien tot. En el rostre: els signes del dolor més profund i la desesperació més refinada. Molts no podien dissimular els seus sentiments i ploraven plens de desconsol. Ploraven en el carrer, dins el tramvia, esperant a la cua de la presó. Com la mare, al poble. La mare era forta. No volia que jo copsàs la desesperança que la posseïa. Feia l’impossible per aconseguir que no em preocupàs. Però jo li notava els ulls vermells, la brillantor que indica la presència de les llàgrimes. Quan em veia intentava somriure per animar-me. La coneixia massa. No podia enganyar-me. M’abraçava al seu cos perquè sentís el meu cor ben al seu costat. Ens consolava aquesta calor dels cossos. Estàvem juntes una bona estona, sense dir res, sense moure’ns de l’entrada de la casa, gaudint d’uns moments de perfecta compenetració. Era una llarga conversació en silenci, sense pronunciar cap paraula. Bastava aquella aferrada per a comunicar-nos tot el que ens havíem de dir. El llenguatge dels gests, del cor, de la respiració! Jo sabia que després de l’abraçada no importava dir res. Només amb una lleu carícia sobre la meva pell, veient-me venir de lluny ja sabia com es trobaven el pare, na Isabel, n’Andreu.

Endevinar els sentiments! Com si m’hagués especialitzat en un nou ofici. Va ser un aprenentatge ràpid. De seguida, pel rostre de les persones, per la manera de caminar, vaig arribar a saber si la dona amb la senalleta que em trobava enmig del carrer anava a comprar al mercat o portava el menjar a un detingut de Can Mir. Imagín que elles també copsaven el meu patiment. La germanor del silenci! Un llenguatge sense paraules! Els falangistes no solament ens robaren la llibertat, l’alegria, els familiars que estimàvem. Ens volien muts. Talment ens haguéssim tallat la llengua. Però nosaltres havíem aconseguit rompre les seves barreres i establíem mil converses amb la mirada.

No anava errada. Algunes de les passatgeres anaven a fer cua davant l’antic magatzem de fustes. Eren dones que no coneixia. Possiblement en els darrers mesos hi havia hagut més detencions. Els que anàvem a portar roba i menjar no sempre érem els mateixos. Els contemplaves arraulits l’un al costat de l’altre, agermanats en una idèntica confraria del dolor mentre teníem els nostres a la presó. Però tot variava d’un dia a l’altre. Els presos podien ser enviats a un altre indret o, el que era pitjor, els podien posar en “llibertat”, la qual cosa volia dir que ja no restava cap bri d’esperança.

Si els escamots d’execució havien assassinat familiars tancats a Can Mir, al Fortí d’Illetes, al vaixell Jaume I, ja no tornàvem a veure l’esposa, la filla, la mare que feia cua enmig de carrer. Altres dones les substituïen. Eren les noves fornades d’esposes i mares dels detinguts. De bon començament et feien munió de preguntes: els horaris de portar el menjar, les possibilitats per a poder veure els presoners. Moltes encara no sabien res del que s’esdevenia allà dins i encara pensaven que el malson s’esvaniria i la vida tornaria a la normalitat.

L’esperança era sempre la mateixa. Les escoltava sense dir paraula. Entristir-les més informant del que de veritat passava rere les portes de la presó?

No m’hi veia amb forces.

Ja tendrien temps de conèixer la veritat.

Parlaven sense aturar, ansioses per veure confirmades les il•lusions a les quals s’aferraven amb totes les forces.

-El meu home no ha fet res –deien, esperant que poguessis confirmar la seva esperança-. Mai no va estar afiliat a cap partit d’esquerres ni sindicat. No ha participat en vagues ni manifestacions. Encara no sabem per quins motius l’han detingut. Possiblement és un error que se solucionarà ben aviat.

Les miraves en silenci, sense voler dir res. Per a consolar-les feies gests afirmatius amb el cap. Aleshores, amb aquell simple signe d’assentiment veies que es tranquil•litzaven i que el seu pit respirava més a poc a poc. El teu silenci proporcionava uns minuts d’incerta il•lusió, uns segons de fictícia tranquil•litat.

Tanmateix... què dir en circumstàncies tan adverses? Que de matinada els falangistes venien a cercar els homes acaramullats a Can Mir? Que quan els donaven la “llibertat” volia dir que anaven als murs dels cementiris, a les cunetes dels camins? Que el sacerdot que els esperava els volia fer besar la creu abans de portar-los a l’escorxador i si s’hi resistien els refregava el Crist pels llavis fins a destrossar la boca dels pobres desgraciats? Els obligaven a confessar-se a la força i pobre de qui no acceptàs aquelles humiliants condicions! Ningú no ignorava que els homes de Zayas gaudien torturant qui no era dòcil a les insinuacions del clergat. Aleshores, portats els reus davant els murs d’execució, no disparaven a matar. Malferien els presoners, els deixaven que es dessagnassin enmig de grans dolors. Escopien al rostre els ferits, que pregaven el tret de gràcia per deixar de patir.

Ningú no en feia cas. Els militars actuaven d’idèntica forma. No existia cap diferència entre els botxins que comandava Barrado i els soldats i oficials enviat des de Comandància.

No volia desenganyar ningú. Millor que visquessin dins la il•lusió. Qui sap! Sempre era possible el miracle. No tots eren portats a matar. Se sabia que algun dels habitants del tenebrós univers de les presons no havia estat assassinat. Els que eren portats davant els militars tenien alguna possibilitat de fugir de les bales. Els tribunals condemnaven a mort, però, a vegades, alguna de les sentències era commutada per la de vint o trenta anys de presó. Quina festa entre els familiars que podien assistir al judici! Dues dècades d’empresonament significaven salvar la vida! La gent s’aferrava a aquelles resolucions dels consells de guerra somniant en canvis sobtats, pensant que, vés a saber les voltes que dóna la història!, Franco podia ser derrotat. Si guanyava la República, els presoners sortirien de seguida dels seus indrets d’internament sense haver de complir la condemna.

Però aquell matí jo no anava a portar el menjar al pare i n’Andreu. Ho havia fet el dia anterior. Davallava a la parada de les estacions perquè volia anar a veure l’advocat Jaume Adrover. Era urgent trobar un ajut, algú que ens pogués orientar. Els dubtes i les incerteses no em deixaven viure. A qui podíem acudir a demanar una orientació?

En davallar del tramvia vaig veure el conegut panorama quotidià. Al bar de la cantonada, falangistes i militars feien guàrdia amb un canó dirigit a les portes de Can Mir. Temien una fugida massiva dels internats? Quines beneitures! Els detinguts eren envoltats de metralladores. Fins i tot dins del magatzem existia una passarel•la per on circulaven els soldats amb els fusells preparats per a disparar!

De manera instintiva vaig mirar la cua de dones que esperaven davant les portes del magatzem. Feien el mateix que jo quan hi anava. Cap diferència entre nosaltres. Totes preocupades pel destí de les persones que estimàvem.

Quantes converses esperant que els vigilants ens revisassin el menjar!

Nosaltres vivíem en unes altres coordenades del temps, en estranys llocs on provàvem de sobreviure a les endemeses dels malfactors. Les empleades passaven al nostre costat i ens feien una ullada, indiferents. Segur que fèiem llàstima. Alguna pagesa que anava a vendre fruita o verdures a la plaça Major s’apropava a la cua i ens donava un poc del que portava. Senyores molt estufades que sortien de missa giraven ostensiblement el cap, fent com si no ens haguessin vist. Lo més normal era la fredor més absoluta. Talment fóssim invisibles.

Tanmateix, ningú no podia fer res per alleujar el dolor que sentíem, profund, potent.

Queia una pluja fina que mullava la roba i ens deixava xops. Algunes de les dones que esperaven que s’obrissin les portes de la presó portaven paraigües; d’altres provaven de protegir-se amb sacs damunt el cap. Les que no tenien cap mena de protecció, romanien sota l’aigua, tremolant de fred. Res a l’abast on poder guarir-te del silenciós plugim que et penetrava fins al moll dels ossos. Moltes compareixien amb l’infant de pit, amb els nins que no podien deixar amb ningú. De rampellada vaig veure els rostres d’aquells al•lots morts de fam.

Com ho feien, per a poder alimentar els presos, si els senyors no volien donar feina als familiars dels rojos? Tanta gent a la qual robaren l’hort, la casa, el negoci! La misèria planant arreu, implacable. La necessitat matava igual que les bales dels botxins. Si un dia s’arribàs a poder escriure l’autèntica història dels nostres patiments i es publicassin els noms dels morts, hauríem d’anar més enllà de la recerca dels que caigueren davant els murs dels cementiris. La llista més llarga seria la dels que desaparegueren engolits per la tristor i la fam. Les malalties més inesperades arribaven com una plaga de llagostes sobre nombroses llars dels repressaliats. Ressonaven les campanes a l’horabaixa anunciant l’ofici de difunts. Ningú no ho comentava al bar o al mercat. Morien de tuberculosi, d’un sobtat atac al cor. Es deia en veu baixa, entre amics de confiança. Miraven a dreta i esquerra, desconfiats, quan parlaven de tantes desaparicions de gent que, fins abans del Moviment, romania sana, feliç, sense cap símptoma de malestar i debilitat. Ningú no ignorava que la madona de Son Caliu deixà de menjar el dia que li mataren l’espòs. També se sabia que madò Joana Cerverina anà al llit i no s’aixecà mai més quan li tancaren el fill. Els veïns hagueren d’anar a fer-se càrrec dels pobres animals que tenia al corral.

A nosaltres ens havien llevat la joieria, però encara podíem disposar de la casa on vivíem, de l’hort del torrent. Fins quan podia durar la situació? Ho incautarien tot? En Martí Cerol ens amenaçava sovint.

-Si no ens deies on s’ha amagat en Rafel tancarem la vostra padrina a la Misericòrdia i vosaltres anireu a la presó. La casa i l’hort aniran a parar al Moviment, a la llista de propietats que es queda l’Estat. O pensàveu que vos sortiria barat ensinistrar obrers i pagesos per implantar el comunisme a Mallorca? –deia, irat.

N’Apol•lònia em contava com aconseguia alguns queviures per portar al seu home.

-M’he pogut defensar un poc perquè no demanava diners per la feina –explicava-. He trobat algunes senyores que m’admeten de serventa pagant-me solament amb les restes dels dinars i sopars que llançaven als fems. El seu marit és un alt comandament de l’exèrcit. Roba el que vol a la caserna. Els seus cans mengen millor que qualsevol treballador. Hi ha dies que faig quinze hores, però em dóna tot el que els resta. Alguna vegada deixa els millors bocins de carn per als cans, però sempre hi ha restes de truites de patates, de pollastre, peix, pastissos, pa que no es mengen.

Sanglotava, nerviosa, recordant els anys de la República.

-Érem feliços. Just feia sis mesos que ens havíem casat. Teníem una ferreria i no ens podíem queixar de la clientela. No podia complir amb tots els encàrrecs! Crec que el denuncià l’apotecari de la barriada. El meu home li havia fet les barreres del xalet que manà construir a La Vileta. No em llevaran del cap que el denuncià per a no pagar les factures que ens devia!

Provava de consolar-la però era inútil. Totes sabíem el que succeïa de matinada, quan el director de la presó els manava formar i llegia la llista dels que, explicava, “sortien en llibertat”.

Amb el menjar, n’Apol•lònia tengué sort. No sempre donaven feina als familiars dels esquerrans. La majoria de senyores s’estimaven més veure patir la gent. Beates de missa diària, semblaven bèsties sense sentiments, talment un monstre malèfic els hagués arrabassat el cor. Vivien posseïdes per una ràbia contínua. Compensaven la por que sentiren en temps de la República fent patir els dèbils. Els trets que encara sentíem a les nits enervava la seva ànima miserable. Amb cada descàrrega, sospiraven, gaudint del plaer que els proporcionava la mort de tants innocents.


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Consell de guerra – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 29 Agost, 2020 15:58 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Consell de guerra – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Ara no érem res. Volien convertir-nos en deixalles humanes. Ningú no era fora de perill. L’oncle Joan romania en llibertat per pura casualitat. Com la mare i la padrina. Ben igual que jo mateixa. Amics de tota la vida deixaren de saludar-nos. Sabíem que alguns cosins llunyans, per quedar bé amb els falangistes, feien declaracions en contra nostra. Ens acusaven de crims inimaginables: participació en mítings, aferrades de cartells, repartició de revistes esquerranes... Què fer enmig del terror? Obscur reialme del punyal i la bala. Mataven el pare i el fill perquè eren del sindicat. Tampoc no tenien cap mirament a portar als murs del cementiri la dona, els germans. Si hi havia fills petits els portaven a la inclusa. Mitjançant notaris i advocats del Moviment, els donaven a senyorassos amb diners que no en podien tenir. (Miquel López Crespí)


A qui demanar ajuda per salvar el pare i n’Andreu, el meu company?

Ara no érem res. Volien convertir-nos en deixalles humanes. Ningú no era fora de perill. L’oncle Joan romania en llibertat per pura casualitat. Com la mare i la padrina. Ben igual que jo mateixa. Amics de tota la vida deixaren de saludar-nos. Sabíem que alguns cosins llunyans, per quedar bé amb els falangistes, feien declaracions en contra nostra. Ens acusaven de crims inimaginables: participació en mítings, aferrades de cartells, repartició de revistes esquerranes... Què fer enmig del terror? Obscur reialme del punyal i la bala. Mataven el pare i el fill perquè eren del sindicat. Tampoc no tenien cap mirament a portar als murs del cementiri la dona, els germans. Si hi havia fills petits els portaven a la inclusa. Mitjançant notaris i advocats del Moviment, els donaven a senyorassos amb diners que no en podien tenir.

Als pobres els ho prenien tot: la vida, la llibertat, l’esperança.

Les noves autoritats, els aprofitats amb aquella situació tèrbola, gaudien de les cases i vehicles que incautaven. No sempre eren per convertir-los en locals de Falange. Fer-se amb l’hort, el negoci d’un afusellat, era el més normal. Ningú no gosava dir res. Quants dels sicaris d’en Marí Cerol no lluïen, orgullosos i prepotents, els rellotges i els anells de la joieria del pare?

Ara, les falangistes, després de les classes sobre la vida de José Antonio i los mártires de la Cruzada, sortien al carrer, davant el negoci familiar convertit en cau de serps i, assegudes a les nostres cadires, posaven els peus damunt els coixins brodats per la padrina.

La vida era talment un cercle de ferro, implacable, pugnant per escanyar-nos.

Què faria el tribunal militar amb aquell caramull de declaracions falses? L’acusació oficial era que el pare i n’Andreu eren participants actius d’un alçament armat contra el Moviment.

Tot era mentida.

Els trets que hi hagué al poble foren a conseqüència de l’intent dels carrabiners de defensar la legalitat. Uns homes valents que s’oposaren a les instruccions de lliurar les armes als autèntics rebels. El món a l’inrevés! Els defensors del govern eren acusats de conspiració! Ho afirmaven els provocadors, els que s’havien aixecat violentament contra la voluntat popular expressada lliurement a les eleccions de febrer.

Per a nosaltres, els carrabiners eren els herois que resistiren l’endemesa del dinou de juliol. Però el pare no va participar en la lluita que es desenvolupà a la caserna. Era a la joieria, feinejant amb els encàrrecs que tenia pendents. En sentir els aldarulls, n’Andreu partí cap a l’Ajuntament amb altres joves militants socialistes i comunistes. No dubtaren ni un moment: sabien que el seu deure era donar suport a la República. A la Casa de la Vila mai no existí cap magatzem d’armes, com afirmaren posteriorment els militars. Tan sols els llibres i els cartells de l’exposició sobre la història de Mallorca que s’havia d’inaugurar el mateix dinou de juliol! Res més. Un material que, pocs dies després, cremaren a la plaça Major enmig de l’alegria d’en Martí Cerol i els assidus del Círculo Mercantil.

Per quins motius el pare estava inclòs en el procés dels carrabiners? El meu nuvi tampoc no participà en la lluita pel control de la caserna. Quin pecat cometé n’Andreu per a ser acusat d’instar a la “rebel•lió roja”? Podien condemnar a mort un home pel simple fet de marxar uns dies a amagar-se al bosc? Els homes que fugiren cap a les muntanyes tenien por. Els falangistes mataren dos amics nostres al carrer, davant de casa seva, sense que els importàs gaire sentir els crits desesperats de la mare i els infants.

Què esperaven que fes n’Andreu? Asseure’s fins que venguéssin a matar-lo? Fugir uns dies amb la camiona era una forma de provar de salvar la pell en moments de perill. Crec que no va pensar res més.

Però en el sumari redactat pels militars tot es mesclava i confonia. Es bastia novament, com en tants casos semblants, la teoria de la conspiració bolxevic. Les escoles de la República, els centres de salut eren, en l’enfebrada imaginació dels seguidors de José Antonio, trampes parades pel Front Popular per agrupar la gent i propagar les pernicioses idees del col•lectivisme.

Els senyors de les possessions, els rendistes perdien l’alè, el rostre els tornava blanc en imaginar que podrien acabar anant al camp o la fàbrica com els pagesos i jornalers. El Círculo Mercantil era un indret prou conegut de conspiració antirepublicana. Els desenfeinats, els rics, els que vivien envoltats per un nombrós exèrcit de criats i criades, es passaven el dia criticant cada una de les lleis a favor dels treballadors que aprovava el Front Popular. Les eleccions, la llibertat política i sindical, el dret de vaga i manifestació esdevenien les eines que la xurma empraria per a implantar el comunisme a Mallorca. Pensaven que l’esquerra senyalava les cases dels més dretans amb un signe que indicava que eren perillosos. Trobaves beates i senyorassos mirant el portal, les parets. Tenien por a esdevenir obrers amb l’obligació de guanyar-se la vida fent feina. Va ser quan començaren a fer les llistes. Hi hagué nombroses reunions a la rectoria, al bar del Círculo, a les possessions dels voltants. Venien emissaris de Palma, cotxes misteriosos a altes hores de la nit. Enyoraven el dictador Miguel Primo de Rivera, malgrat que el consideraven massa tebi, un home amb bones intencions però que no va saber reprimir com pertocava la subversió. Maldaven contra el separatisme. Consideraven els defensors de la cultura catalana iguals o pitjors que els socialistes. Bastava llegir el que deia l’escriptor Llorenç Villalonga en el recull d’articles Centro! Es recomanaven el llibre malgrat que no l’entenguessin gaire, acostumats a veure solament les fotografies de Brisas i altres revistes semblants. Pel cambrer del Círculo sabíem les discussions que tenien. La majoria de socis no sabien que els treballadors, i fins i tot el barber que els afaitava i tallava els cabells, eren dels nostres.

Ens feia gràcia aquella por malaltissa al treball. Malgrat els luxes i les rendes, vivien enmig d’una excitació contínua. L’arribada d’un company o companya per dictar una conferència els exaltava. Un recital poètic a l’Ateneu, un concert de cançons populars de l’Orfeu era com obrir les portes a l’ignot. Una poesia podria convertir-se en una bandera roja, un decret de la Reforma Agrària! Imaginaven les terres repartides, els jornalers menjant a la taula senyorial. I les dones? Què passaria amb les filles que anaven a estudiar a Palma? Es parlava de l’amor lliure, del divorci com una eina de la maçoneria per a acabar amb el matrimoni, amb la família catòlica i el cristianisme.

En Carles, un cambrer de divuit anys que era soci de l’Ateneu en secret, ens vengué a explicar que alguns clients del Círculo anaven a fer pràctiques amb pistoles i escopetes a la garriga.

D’on sorgia tanta por a la llibertat, a les noves possibilitats que l’ensenyament públic oferia a les classes populars?

Per què el pànic als llibres, a la possibilitat de pensar la vida des d’una nova perspectiva?

N’Andreu deia que el verí que poblava l’ambient era creat pel clergat.

Tot el que discutien al Círculo era el que sempre predicaren des de la trona. Recordava les explicacions del pare i el padrí Rafel sobre les guerres carlistes del segle XIX. Els atacs dels apostòlics contra els governs liberals... no eren semblants al que deien ara sacerdots i periodistes de dretes com els germans Villalonga? D’ençà del triomf de les idees igualitàries i laiques de la Revolució francesa... el clergat no havia fet sempre el mateix? Combatre la Il•lustració, portar a matar en Ferrer i Guàrdia, el fundador de l’Escola Moderna de Barcelona, fer costat als poderosos?

Aprofundint en la història ensopegaves amb la mateixa lluita a través dels segles. Vet aquí renaixent, poderoses, quan pensaves que el seu poder ja no era tan fort, les forces retardatàries, obscurantisme de les sotanes i els trabucs. De quantes maneres podia disfressar-se la Inquisició per a barrar el pas a la ciència, al progrés de la humanitat? El ¡Vivan las caenas! de la xurma borratxa amb els diners dels borbons ressonant, sinistre, per les places de tots els pobles i ciutats d’Espanya. Les forques, novament, com en temps de la repressió de les Germanies i els Comuners de Castella, alçant-se, tètriques, guanyadores sempre en el combat per fer retrocedir la història. Altra volta l’assalt al Call, les falses acusacions, les fogueres cremant els innocents?

Em preguntava si mai no podríem fer mudar el sentit de les nostres vides. La Caterina Tarongí del segle XX... perseguida i morta com la de mil sis-cents noranta-u? Els fulls dels calendaris, les hores dels rellotges romanien sempre aturats?

N’Andreu m’ho deia sovint, quan comentàvem El 93, de Víctor Hugo o Sin novedad en el frente, d’Enric M. Remarque.

-Mai no hem trobat la fórmula de desfer-nos dels fantasmes del passat! –explicava, amb un suau tremolor en la veu-. Ho hauríem d’aconseguir fos com fos! Qui sap! Potser els llibres, els mestres republicans... Si poguéssim formar una generació de mallorquins i mallorquines cultes seria possible foragitar la ignorància que plana des de fa segles sobre aquesta terra.

Em mirava als ulls, somrient.

-A vegades somnio i veig escoles noves i instituts plens d’alumnes! –deia, sense poder controlar l’emoció que el dominava.

Les paraules se li acumulaven, torrencials.

-Saps? –exclamà de sobte. Una nit vaig somniar que el govern de la República havia bastit una Universitat a Ciutat.

-T’imagines? –continuava, sense poder contenir els sentiments que li omplien el cor. Una universitat, amb al•lots i al•lotes estudiant medicina, filosofia, biologia, arquitectura... totes les carreres que ara es fan a Madrid i Barcelona!

L’estimava.

Cada dia m’encaptivava més la seva manera d’entendre els fets històrics, la forma que tenia d’explicar-nos la lluita dels pobles per la llibertat.

Érem a Can Picafort. Hi anàvem amb bicicleta. N’Andreu ajudava el seu pare, que estava acabant la construcció d’una casa d’estiueig per a un comerciant de Muro. Aquell horabaixa havia acabat prest la feina.

Vaig parlar amb les al•lotes que venien per l’Ateneu. Feia un dia preciós. Miràvem el sol resplendent, la bonior del dia. Pensàvem en la mar, en l’espetec de les ones llepant la sorra de les platges, la suau brisa marina...

Record que jo estava dreta davant el portal de la classe. M’escoltaven atentes. Les frases em sortien rodones: “No trobau que el millor professor és la natura, l’autèntica realitat que ens envolta? No passarà res si per un dia deixam els llibres damunt els pupitres! I si anam d’excursió a Can Picafort? Algú ha vist mai les runes de Son Bauló? Hi podríem anar!”.

El que no vaig dir és que enyorava el meu nuvi. Feia una setmana que era amb el pare i ja no podia estar una hora més sense veure’l. Em consumia per dins. No podia dormir.

Les amigues ho sabien. Se’n reien del que els estava dient, com si pensassin: “Són excuses per anar a veure n’Andreu!”. I era veritat. El meu interès no era tant les runes de Son Bauló, sinó estar una estona al costat del meu enamorat.

I, de sobte, el ruixat del cop militar. Els crits i rierols de sang enmig del carrer. La fumassa negra i espessa de les biblioteques cremant. El pare, na Isabel, els amics, amb les mans fermades, detinguts a l’Ajuntament, portats a les presons de Palma, desapareguts.

El primer mort és el que et deixa un senyal imborrable. Mataren el veterinari del poble a dues cantonades de casa nostra. El senyor Felip Bestreta era l’home que més estimava els animals. Es delia per tenir cura de les bèsties. Podies anar a cercar-lo a qualsevol hora del dia i de la nit. Sempre tenia l’ungüent, les herbes necessàries per guarir de malalties del cavall, la somera, la vaca dels veïns. I els nostres cans i moixos! De petita li havia portat a curar la cussa, na Perleta. Mai no ens va voler cobrar res.

Jeia estès damunt la pols del carrer. Ho recordaré mentre em resti un alè de vida. No li podia mirar el rostre. Un estol de mosques voltaven na Salvadora, la seva esposa, eren esglaiadors.

És una de les imatges que tenc enregistrades a la retina i que mai no em fuig del cap. La sang d’aquell juliol i les mosques damunt el cadàver del veterinari.

Els trets a la nit i els tribunals militars funcionant sense aturar.

Talment viure en tenebres. Però no ho vull fer coneixedor. La mare, na Isabel, el pare, n’Andreu no s’han d’adonar dels meus instants de debilitat. He de ser forta. Com fer-los creure que encara hi ha una possibilitat per a l’esperança?

Mir els papers que han arribat de Comandància.

La famosa “conspiració” de maçons i marxistes! Quines ximpleries de desenfeinats! A Alemanya, els nazis donaven la culpa de la subversió, de la derrota del país en temps de la Gran Guerra, a jueus i esquerrans. L’incendi del Reichtag serví molt bé als propòsits hitlerians. S’organitzà un procés monstruós contra els “bolxevics”. El Partit Comunista va ser prohibit, perseguits els seus membres. Els camps de concentració començaren a omplir-se de dissidents. A Mallorca passava el mateix. Amb la diferència que no parlaven tant de jueus i sí que implicaven a fons la maçoneria en la consolidació d’una hipotètica Espanya roja.

Anava llegint els deliris escrits contra el pare. Màxim responsable de La Societat, era un dels caps dels marxistes del poble, afirmaven. L’acusació implicava La Societat amb la construcció de l’escola pública. La documentació deia que el pare va deixar el camió de la cooperativa als picapedrers que bastien l’edifici. Hi estaven especificats els viatges fins a les pedreres de Santanyí. El xofer tampoc no se salvava d’haver “col•laborat amb els marxistes”. El jutge instructor considerava aquest fet com a decisiu per a la consolidación de la alianza entre los sectores izquierdistas del pueblo que querían implantar el colectivismo libertario en Mallorca. També implicaren el mestre d’obres que s’havia encarregat de la construcció del centre escolar. N’Andreu, pel simple fet d’haver marxat vers les pinedes d’Alcúdia, esdevenia el principal elemento agitador de los jóvenes de la comarca y cabecilla de las huelgas en el sector de la industria del mueble y del calzado de la zona de Inca.

Plorava de ràbia en llegir tantes mentides! A quin món vivien els nostres perseguidors? No ho podia entendre de cap de les maneres. Aleshores comprenia que, sense adonar-nos-en, els veïns d’un mateix carrer havíem viscut en dos universos oposats. Nosaltres, imaginant que un dia podrien entendre el que significava en progrés i benestar la millora en l’ensenyament i la salut, i ells, la dreta, atemorits, pensant que, en ser grans, els joves que anaven a escola, el jovent que marxava d’excursió, amb els socis de l’Ateneu, podrien decretar, des de l’ajuntament i les institucions democràtiques, l’expropiació forçosa de les grans propietats, la fi del poder de l’Església sobre les consciències.

Ara entenia aquelles mirades d’odi quan ens veien partir alegres i riallers amb les banderes desplegades, cantant cançons, fent bromes, saludant amb el puny tancat!

Alguns dels advocats propers a l’esquerra que coneixíem desaparegueren els primers dies del Moviment. L’oncle em recomanà anar a veure el misser Jaume Adrover, un conegut de la família de qui no sabíem noves des de feia mesos. Malgrat que el trobàssim no volia dir que pogués intervenir a favor nostre. Els processos eren en mans dels militars i no autoritzaven cap actuació en defensa dels acusats que no fos controlada pels jutges instructors i fiscals. Es tractava de confiar en algú que ens pogués assessorar, indicar-nos com fer-ho per a presentar testimonis que ens permetessin albirar alguna esperança. Potser somniàvem. Tantes persones feien com si no ens coneguessin! Però ens aferràvem amb força a la més petita possibilitat de salvar els detinguts. Il•lusió de folls? Amb el transcórrer dels mesos comprenguérem que la sang era més espessa del que mai no hauríem pogut imaginar.

Aquell matí em vaig aixecar prest. No sabia si trobaria Jaume Adrover a casa seva, al pis que tenia prop del Born. Un negre pressentiment em rondinava pel cap. L’advocat s’havia destacat moltíssim en la defensa de la República. Va fer feina a l’Ajuntament de Palma durant una llarga temporada. Es va convertir en la mà dreta del batle Emili Darder. Per les informacions que ens proporcionava el pare, que el coneixia des de l’Institut, sabíem que el seu coneixement de les lleis, del món obscur dels despatxos de la burocràcia provincial, serví molt a n’Emili Darder per a vèncer resistències i incomprensions. Sovint, les mesures avançades que volia portar endavant trobaven nombrosos entrebancs. La inèrcia institucional maldava per a paralitzar qualsevol mesura progressista. Ningú no sabia què passava ni d’on sorgien les travetes, però a vegades era quasi impossible poder començar la construcció d’una escola en aquella barriada, un ambulatori més enllà. Com si un misteriós fantasma rondàs per Cort i es dedicàs a emboirar la troca cada vegada que el batle volia portar endavant un projecte de millora per a la ciutat. Fins i tot la construcció de guarderies i biblioteques trobava problemes! Mans invisibles perdien papers essencials, plànols d’edificis; lleis absurdes de l’any de la pols deixaven en un calaix la resolució per a facilitar beques als més necessitats.

Rere els entrebancs que trobaven els plans de n’Emili Darder sempre existia una mà ben concreta, un responsable identificable si hi furgaves un poc. Un rector que imaginava que l’escola i els mestres enviats per la República posarien en qüestió l’ensenyament religiós, les escoles de monges i religiosos que, fins a l’any trenta-u havien monopolitzat l’ensenyament. El clergat movia cel i terra per aconseguir barrar el pas a qualsevol iniciativa que sortís dels consistoris republicans.

És aquí on intervenia la professionalitat d’en Jaume Adrover. Armat de paciència, investigant a fons el problema que impedia la construcció d’una guarderia o un ambulatori, sabia trobar l’oblidada llei que precisament anul•lava l’emprada per la dreta, pels funcionaris que provaven de ralentitzar el funcionament de l’Ajuntament. El nostre amic es va fer conegut pel seu suport actiu a les avançades propostes de n’Emili Darder. I, l’any trenta-quatre, després de la Revolució d’Astúries, esdevengué l’advocat que més feina va fer per treure de la presó els presos polítics. Signà nombrosos escrits demanant l’amnistia per als represaliats. Destacà com a brillant articulista desmuntant les ximpleries que en Llorenç Villalonga escrivia contra la cultura catalana. Durant un cert temps, la vivenda del misser era un indret tan visitat com la Casa del Poble: tot de mares i familiars dels esquerrans processats que anaven a demanar-li un consell, que volgués fer-se càrrec de la defensa dels fills, pares, germans i esposos tancats a la presó.

-En Jaume Adrover és un sant laic! –comentava el meu pare, ple d’admiració.

Després de la victòria del Front Popular patí un atemptat per part dels falangistes. En Zayas era partidari de l’acció directa, d’emprar les armes contra els republicans. Era hora foscant. Sembla que els agressors, els provocadors que el volien matar, coneixien els seus costums, l’indret on vivia. Aquell dia esperaren que sortís de l’Ajuntament. N’Emili Darder no tenia un horari fix. No era un batle de nou a dues del migdia. Vivia intensament els problemes de la ciutat i dedicava tot el seu temps a solucionar les necessitats dels ciutadans. En Jaume Adrover era del mateix tarannà. Homes que, com el pare i el padrí, estaven entestats a acabar amb segles d’ignorància, amb la misèria heretada de tantes dècades d’inferència vers els problemes que sacsejaven les classes més desvalgudes de la societat.

Els agressors esperaren que sortís de l’Ajuntament. Ja era molt tard. Els comerços del centre de Palma feia estona que havien tancat. En Jaume caminava tranquil•lament per la voravia del carrer Colom quan, inesperadament, una moto pilotada per dos homes amb la cara coberta per unes ulleres protectores li disparen dos trets a l’esquena. Sortosament les bales no impactaren en cap part vital del cos. Si li haguessin disparat al cap, hauria estat un home mort. Amb la velocitat i, segurament, amb els nervis, els assassins no pogueren afinar la punteria i només rebé un dels quatre projectils que li dispararen. Una bala que li va fer una ferida a la cuixa.

Alguns dels vianants que foren testimonis de l’atemptat el portaren de seguida a la Casa de Socors. La ferida cicatritzà en un parell de setmanes. Així i tot, la bala va tocar un dels nervis principals de la cama dreta i, malgrat que recuperà la capacitat de caminar, li restà una coixera prou accentuada.

Si abans de l’agressió era un misser prou conegut i estimat en els cercles esquerrans, ara esdevingué un mite entre els sectors socialistes i republicans.

El matí d’hivern del trenta-sis en què vaig anar a cercar en Jaume Adrover, gelava. L’oncle Joan em deixà els seus guants i una bufanda verda feta en una època pretèrita per la seva esposa. Caminava pensativa pels carrers, sense alçar la vista de l’empedrat. Em demanava si trobaria l’advocat a casa seva. Una vegada, quan era molt petita, vengué a una festa d’aniversari de La Societat. Crec que era l’any que vaig conèixer n’Aurora. El pare i na Isabel m’explicaren que en Jaume Adrover era un intel•lectual al servei del poble. Jo era tan jove que no sabia el significat de la paraula “intel•lectual” i, molt manco, el que volia dir “al servei del poble”.


El món cultural i polític de la Palma dels anys 70 en la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)

pobler | 29 Agost, 2020 15:09 | facebook.com

El món cultural i polític de la Palma dels anys 70 en la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) --


Per Jaume Obrador Soler, primer regidor del PSM a l´Ajuntament de Palma i expresident de Veïns Sense Fronteres -


En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània! (Jaume Obrador)


Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel·la Allò que el vent no s’endugué, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel·les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-me. Era lògicament el moment de demostrar-li l’amistat que fa tants d’anys que ens uneix.

Estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions... No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català i OICE en castellà) era aleshores un partit clandestí que intentava lluitar per una societat justa.

En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

L´autor de la novel·la ha deixat escrit l´ambient cultural d´aquella època en nombrosos articles. Record ara mateix la sèrie titulada “Contracultura i subversió en els anys 70”. Com diu Miquel López Crespi: “Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors `heretges´ com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Eren anys de descobriments intel·lectuals i d’apassionats debats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessaven Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que havíem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encerclava. M’interessaven els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marsall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estaven de moda. Comentàvem aquestes qüestions amb el col·laboradors de les pàgines de Cultura de Diario de Mallorca a Llibreria Logos o en els bars dels voltants on ens reuníem sovint per enllestir el contingut del suplement). En aquell temps, escrivint des d´una perspectiva marxista no dogmàtica, pensàvem que anàvem en camí de trobar respostes a problemes que Marx ja havia plantejat a La ideologia alemanya i Marcuse en la seva obra L’home unidimensional.

´Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de l’Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l’herència literària de rendistes i terratinents com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera o feixistes com els germans Villalonga, ens passàrem els anys de l’adolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i l’impressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade.

`La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi d’aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l’ambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel·lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel·lectual (València, Tres i Quatre, 1973)”.

He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri. El consultori, gràcies a les lluites populars, sindicals i professionals, amb el temps va anar evolucionant cap a un nou concepte de salut i dels serveis que l’estat de benestar hauria de garantir. Així es com aquells consultoris es convertiren en els actuals centres de salut.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a què anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris per millorar les condicions de vida de les capes populars i que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col·lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anèctota principal de la novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Per això decidírem fer una conferència de premsa. Era imprescindible explicar les línies fonamentals del partit. Fou, com diu en Miquel, el Comitè de Direcció del partit qui així ho decidí, i en Miquel (juntament amb Mateu Morro) romangué encarregat d’organitzar-la. No veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner a Burundi, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl·lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi...era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls...”.

Aleshores, l´autor d´Allò que el vent no s´endugué vivia també enmig d´una intensa activitat cultural. En Miquel havia guanyat els primers premis de narrativa i teatre, havia publicat a Turmeda dos llibres de narracions, col·laborava d´ençà finals dels seixanta en els suplements de cultura dels diaris Última Hora i Diario de Mallorca, publicava reportatges a la revista Cort, sense deixar d´escriure intensament a la nostra premsa clandestina.

Com ell mateix explica a “Contracultura i subversió”: “En aquells començaments dels anys setanta ens trobàvem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a la Llibreria Logos i anàvem a petar (?) la conversa a algun bar proper a la redacció de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Damià Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacció, si no els havia enviat per correu. Discutíem, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes utòpics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocràcies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a l’obra de Dominique Desanti Los socialistas utópicos (1973).

`Comentàvem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producció artística de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre l’art i l’economia d´una societat concreta. Núria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de György Lukács en els Quaderns 3 i 4 de València: El gran octubre de 1917 i la literatura contemporània (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en referència a la cultura grega, al Renaixement italià, al paper de Shakespeare en la història de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig fer a Londres l’any 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el títol Literatura y revolución: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ibérico de París. Aquesta obra, les reflexions de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel·lectuals en la construcció del socialisme. El concepte de bloc històric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel·lectuals en construcció de la superstructura ideològica, els conceptes d’Antonio Gramsci quant a la necessària revolució cultural per anar modificant el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consciències, ja hi són presents en els estudis del dirigent de l’Exèrcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra d’Or i els números de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revolució Cultural Proletària a la Xina”.

En Miquel diu en un capítol de la novel·la: “Estava decidit. Convocaríem una roda de premsa clandestina per provar de sortir en els diaris. El debat havia durat setmanes i ara, a la reunió definitiva, el comitè de direcció ho aprovà”.

Record les corregudes per canviar el lloc de la presentació perquè un periodista havia publicat, probablement sense cap mala intenció, l’indret on es faria la conferència de premsa. Miquel compta en tot detall què va passar i la decepció que tinguérem quan vàrem veure la poca premsa present. Record, com si fos ahir, que durant la roda de premsa un periodista ens va demanar si volíem que posàs els noms de les tres persones que havíem participat a la conferència de premsa. Un dels presents digué que sí, que era important que ens coneguessin, precisament en moments de tanta convulsió i maniobra política.

L’endemà els diaris publicaren els tres noms del suposat servei de premsa. A casa de Miquel es presentà la brigada social a les nou del matí. A mi no me pogueren trobar fins al vespre, atès que la meva companya, quan hi va anar la policia de bon matí, va dir que no em veia fins al vespre, perquè aleshores ensenyava a conduir cotxe i no aniria casa fins a les vuit.

Allò que el vent no s´endugué em va recordar fil per randa com va començar la història de què en Miquel m´hagués volgut fer un protagonista destacat.

Quan al vespre vaig arribar a casa, la meva companya m’advertí que la policia havia vengut al matí i que tornaria a presentar-s´hi ben aviat. No existien encara els mòbils per poder-me avisar. Efectivament, minut per minut, la policia toca el timbre de la porta i jo em poso en les seves mans. Em fan entrar dins un cotxe i cap al soterrani del Govern Civil. Allà em tanquen dins una cel·la on hi havia un gran nombre de persones, sobretot joves. Durant la nit sentíem tocar de tant en tant a la porta. Era per cridar alguna de les persones que estaven amb nosaltres. I els que quedaven ens contaven els sofriments que ens esperaven. Deien que amb barres de ferro et pegaven sobre els dits del peu per fer-te cantar. Aleshores jo tenia ben present el “Manual de seguretat per als militants de l’Organització d´Esquerra Comunista”.

Passàrem tota la nit a l’espera que ens cridassin. Això augmentava la pressió i l’angoixa. No ens cridaren fins al mati, i fou Miquel el primer a ser interrogat. L’interrogatori durà unes sis hores, que em resultaren interminables. Jo sospitava que l’intentaven fer cantar. Havíem inventat una persona que ens havia connectat: Cristòfol. Nosaltres ens havíem de mantenir en la coartada: no sabíem res de l’organització. El que fèiem era només passar comunicats, atès que figuràvem com a servei de premsa.

Quan Miquel tornà de l’interrogatori vaig constatar que anava d’un costat a l’altre, com si tengués dificultats per caminar. La por de la tortura em penetrà fins al moll dels ossos. D’immediat vaig pensar que l’havien apallissat fortament. Per això, quan la policia hagué tancat la porta de les cel·les, amb veu baixa per evitar que la policia ens sentís, vaig demanar a Miquel, que estava a una altra cel·la, com li havia anat, atès que pensava que l’havien malmenat. I ell, ben tranquil, em contestà que no hi havia hagut cap problema i que l’únic que havíem de fer era mantenir-nos ferms en la coartada del company que ens havia contactat, Cristòfol. Jo no m’ho acabava de creure, tal com havia vist que caminava Miquel. Però unes paraules seves em varen convèncer: li havien llevat les ulleres i, com que tenia una gran problema a la vista, no hi veia bé i, per això, caminava fent el gambirot.

Crec que la novel·la Allò que el vent no s´endugué és més que una excel·lent obra de creació literària, un document d´una època irrepetible. La història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. En Miquel sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva nova obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col·lectiva”. No cal dir que pens el mateix. Sense els seus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança.

Allò que el vent no s´endugué ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superstructura. Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme. Els protagonistes de la novel·la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant!

En Miquel em fa recordar les meves primeres detencions, l´estada comuna als soterranis de la Brigada Social, les cel·les de la presó de Palma. Amb la novel·la al davant, tot se´m torna a fer present. Com si aquelles detencions fossin d´ara mateix.

Record que em feren davallar per unes escales i vaig començar a veure instruments de tortura, tal com eren descrits en el citat manual de seguretat.

La presa de les empremtes només era l’inici. L’interrogatori va començar dins una sala on hi havia sis policies de la Brigada Social. Anaven canviant de posició, mentre em feien l’interrogatori. Les primeres paraules dels interrogadors foren com era possible que una persona que havia estat sacerdot i missioner hagués esdevengut comunista. Els canvis de posició dels policies m’ajudaven a relaxar-me i, a poc a poc, vaig anar controlant la situació. El problema esdevengué espinós quan començaren a demanar-me coses sobre la persona que ens havia contactat. Duia o no corbata? De quin color duia la camisa? Portava americana? Duia sabates o espardenyes? De quin color?...I per si no bastava, m’acusaren de ser la persona que havia contactat els altres membres del partit. I així durant unes sis hores, que em varen semblar una eternitat.

Quan hi havia algun acte terrorista o alguna acció en algun altre indret de l’estat que posàs en perill el règim, tot d’una ens cridaven i cap als soterranis de Govern civil. La primera vegada vàrem passar la nit sense estar abrigats i sense res que ens servís de coixí. Però les altres vegades, que foren bastantes, ja anàvem preparats amb un anorac per poder-hi posar el cap com a coixí.

Quan no ens ho esperàvem, després de la manifestació contra la carestia de vida, que es féu el 12 de novembre de 1976, va arribar una carta a cada un dels suposats membres del servei de premsa. La carta deia que el 23 de novembre havíem d’ingressar a la presó i que abans havíem de passar pels jutjats. Moltes companyes i companys volgueren acomiadar-se de nosaltres abans que ingressàssim a la presó. Ens feren una autèntica festa i només es sentien, a la sortida dels jutjats, les mamballetes dels nostres militants. Curiosament no ens engrillonaren.

El vehicle que ens portava a poc a poc s’anava apropant a la presó de Palma, on seríem reclosos. Tres dies quedàvem tancats dins les anomenades cel·les de càstig. Dintre hi havia un matalàs estret, prim i brut, sense cap llençol ni manta. També s’hi trobava un wàter del qual sortia una aixeta i era en el mateix lloc on havies de defecar i a la vegada beure. Per cert no hi havia paper higiènic i l’havies de comprar, si tenies diners per adquirir-lo. Cada un cert temps, i bastantes vegades diàriament, un funcionari de la presó obria un forat de la porta i estaves obligat a posar-te dempeus. Durant els dies que vaig passar dins la cel·la de càstig vaig aprofitar per escriure un diari. Record que un funcionari de la presó, quan s’havia ja decidit que seríem alliberats el 24 de desembre, m’amenaçà dient que, si m’atrevia a treure algun escrit quan sortís de la presó, ell estava disposat a xapar-me pel mig. No vaig fer cas de la l’amenaça i me vaig enginyar per treure el diari dels tres dies que havia passat dins la cel·la. El motiu era que el considerava molt important, per tal que, amb el pas del temps, no se m’oblidassin els detalls d’aquella situació tan angoixant.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel·la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel·la Allò que el vent no s´endugué són una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

L´autor de la novel·la que comentam m´ha dit que va aprofitar els dos anys inútils que el franquisme li va fer perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre li han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella, Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

El llibre m´ha fet recordar la manifestació que, una vegada per setmana, feien els nostres militants enfront de la presó, amenaçats per les metralletes dels vigilants. De manera especial record el dia que una joveneta de Son Cladera de només quinze anys, sobre les espatlles dels manifestants, s’atreví a escriure sobre les totxanes de la façana de la presó una frase molt significativa: LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS.

Un altre moment que mai podré oblidar és quan els companys polítics empresonats m’encarregaren llegir un llarg memoràndum en presència de la direcció de la presó. L’havíem preparat amb molta cura per explicar les nostres reivindicacions. Era impressionant veure com un simple pres es trobava davant tota la direcció de la presó: director, sots-director, capellà, infermer...Vaig llegir fil per randa el memoràndum i, quan vaig haver acabat, un dels dirigents s’atreví a increpar-me, dient: “Has oblidat que ets un delinqüent”. Només em mancava sentir aquestes paraules per saltar com un lleó. Quin podia ser el delicte de defensar la llibertat? “Vostè sap que estam a un moment de transició i que es preparen canvis polítics importants? Podria ser que els que avui estam a la presó per motius polítics, aviat siguem els responsables d’administrar la justícia”. El dirigent va quedar callat, sense paraula. A partir d’aquell moment ens concediren totes les nostres reivindicacions.

Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem, mentint...”. I avui, gràcies a llibres com Allò que el vent no s´endugué ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

Jaume Obrador (22-​​​08-2017)


Crònica sentimental dels Anys 70 - Tal com érem - (un petit tast de la novel·la Joc d´escacs, Llibres del Segle)

pobler | 27 Agost, 2020 15:00 | facebook.com

Crònica sentimental dels Anys 70 - Tal com érem - (un petit tast de la novel·la Joc d´escacs, Llibres del Segle)


Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes. (Miquel López Crespí)


A la presó no sentíem passar les hores.

Les manetes dels rellotges avançaven a una velocitat vertiginosa i, quan ens volíem adonar, eren prop de les dues o les tres de la matinada. Què era el que ens mantenia en tensió, arraulits al terra de la cel·la, com si ens haguessin donat opi, insensibles al fred d´aquell tèrbol hivern de reixes i soroll de panys que s´obren i tancaven? Escoltava amb atenció els companys, les diverses interpretacions que oferien de la història maoistes i trotskistes, els cristians anticapitalistes. En recordar les execucions de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig del 37, a Barcelona, no podia entendre que fos possible l'existència de gent d´esquerra entestada a assassinar els nostres.

Núvols grisos van tapant a poc a poc la claror de la lluna. Mir més enllà dels barrots. La Guàrdia Civil vigila, atenta, des de les torretes exteriors. Jaume Calafell ens fa un resum del darrer llibre que ha llegit, Memorias de un revolucionario, una obra de Víctor Serge que relata la vida, els patiments, les esperances de la generació de revolucionaris europeus dels anys vint i trenta. Res a veure amb la història oficial que va manar escriure Stalin per justificar els seus crims, plena de mentides infamants contra els homes i dones que havien portat a coll la lluita contra el tsarisme.

Des de la distància, arribava el soroll somort dels avions plens de turistes que aterraven a l´aeroport. Era quan els funcionaris ens feien callar i ens obligaven a un inesperat recompte. Drets davant els barrots de l´entrada a la galeria, començaven amb l´acustumada rutina: un, dos, tres, quatre... i així fins a onze. El passadís restava en penombra, il·luminat solament per unes dèbils bombetes i els raigs que provenien de les faroles del pati. Quan es feia de dia podíem divisar la carretera de Valldemossa, dos o tres carrers de Palma. Aleshores, l´únic entreteniment que teníem era veure com el tràfec anava disminuint a poc a poc, desapareixen els habitants del barri on estava situava la presó i Palma anava quedant en silenci, indiferent a la vida presonera existent sota els murs que ens encerclaven.

Després del darrer recompte era el moment de tornar als nostres enfonys i provar de descansar un poc. Qui disposàs d´una llanterna podia continuar llegint el que volgués, sempre que el funcionari de torn no el descobrís. Record que en aquella època tornava a submergir-me dins l´univers extraordinari de Rayuela, la famosa novel·la de Julio Cortázar. Llegia sota la manta provant de defugir el gris ambient que ens asfixiava. Perdre's pel París de La Maga era una forma meravellosa d´aconseguir la llibertat quasi absoluta!

Però no sempre restaves en condicions de viatjar, amb la imaginació, per les Tulleries i els Jardins de Luxemburg!

La nit feia comparèixer totes les pors amagades durant el dia. Era quan comprenies la immensa soledat dels homes i com la presència amiga dels companys, feia que el teu esperit resistís, que no notàs tant la ferida fonda de les hores. Per això, un dels càstigs més terribles de les presons és la reclusió dins cel·les d´aïllament. Amb unes setmanes poden arribar a anihilar la teva personalitat fins a límits inimaginables. No és necessari colpejar el presoner, acabar amb ell a força de pallisses i dutxes d´aigua freda. La destrucció d´una persona és fàcil d´aconseguir. Basta aïllar-la del seu entorn protector, impedir que pugui veure el cel, ni que sigui el que es divisa des del pati. Aleshores, el cervell funciona a una velocitat vertiginosa, tots els records s´acaramullen creant una bomba de precisió que, en explotar, et pot deixar boig, tocat de per vida.

Em preguntava com pogueren resistir tants d´anys tancats els presoners de la guerra i postguerra. De quina pasta especial eren conformats? El pare i l´oncle en parlaven, sovint, d´aquestes persones. Revolucionaris que després d´estar mesos sense poder veure ningú, patint el fred de Burgos, del penal de Sòria o qualsevol tètric indret semblant, sortien com el primer dia que havien entrat.

Altres, homes i dones que havien estat a primera línia de foc a les trinxeres, soldats que avançaren pit enlaire, sense por a les bales, enfrontant-se als requetès i falangistes, al cap d´unes setmanes de càstig ja estaven desfets.

Un temor sempre a l´aiguait i una pregunta volant per l´espesa atmosfera de la presó: podríem resistir si ens torturaven d´aquesta manera? Fins on arribaria la nostra capacitat de superar les endemeses de l´enemic? En quin moment seria impossible suportar la pressió de botxins i malfactors? Només en situacions difícils es pot saber la força del teu esperit. Defensar idees, enlairar la defensa dels grans principis de justícia i igualtat no és gaire complicat quan res no et pressiona, dorms suficientment i el teu cos no es vincla sota el pes de la son, la por i la fam. Eren qüestions a les quals donàvem voltes i més voltes en temps de la clandestinitat.


A l´estiu, uns mesos abans de la detenció, havia organitzat una excursió amb Joana. Volíem deixar per uns dies l´ambient carregat de Palma, respirar aire pur, aprofundir en el coneixement de la Serra de Tramuntana. Portàvem la tenda de campanya, motxilles amb menjar i queviures per a una setmana. Estar sols per uns dies! Defugir les obligacions de la feina, deixar d´escriure els articles per als diaris! No haver d´assistir a la multitud de reunions que ens obligava la nostra militància partidista!

Joana estava radiant. Feia anys que no tenia vacances i aquesta oportunitat la feia summament feliç. El seu rostre evidenciava una alegria resplendent i contagiosa. L´autobús ens deixaria a Deià. Després, la recerca de caminois, fonts amagades, refugis de muntanya, indrets on reposar amb calma, era qüestió nostra. Davallàrem fins a la cala i romanguérem uns dies sota els pins, avançat per la drecera dels pintors que portava fins a Llucalcari. Quin plaer viure sota l´imperi absolut de l´amor, sotmesos solament a la disciplina de les besades, estant hores infinites acaronant la pell suau de la persona que estimes!

La lluna, en el cel, brillant, il·luminant la mar... Si miraves fixament els paisatges que es divisaven des de les muntanyes que encerclaven el poble, podies veure petits velers creuant l´infinit de les aigües, algun vaixell en la distància, tot ple de lluminàries, curull d´invisibles turistes que ballaven prop de l´indret on el mar i el cel s´ajunten.

Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes.

Parlàvem del futur que teníem pel davant. Ens preguntàvem si el pla del franquisme per a reformar-se arribaria a bon port. Augmentaven els viatges de militars de confiança del Rei per a entrevistar-se amb Carrillo, a Bucarest, sota el patrocini del dictador Ceaucescu. Tanmateix, era difícil imaginar-se la capacitat de renúncies a les quals estaria disposada la pretesa oposició per tal de poder gaudir dels privilegis que comportaria la gestió del règim.

Era impossible creure que els dirigents que escoltàvem per Ràdio Espanya Independent quan érem uns adolescents serien capaços de tanta traïció! Qui podia pensar que desenes i desenes d´antics militants, de persones que havien lluitat contra el feixisme en la guerra civil i en la postguerra acceptarien, sense la més mínima protesta, totes les fal·làcies en defensa dels borbons de la direcció de llurs partits? Fins on havia arribat la destrucció de la consciència col·lectiva?

Ens miràvem sense pronunciar cap paraula, escoltant el silenci de la nit, perduts en la contemplació dels milions d´estrelles que brillaven en el cel, inassolibles.


De la novel·la de Miquel López Crespí Joc d´escacs (Llibres del Segle)


Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

pobler | 26 Agost, 2020 13:57 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot. (Miquel López Crespí)


Al cap d´uns dies ens arribà la notícia de la mort, a Inca, de Josep Ferrer. En Martí, el xofer de la camiona, ens ho comunicà de seguida que ho va saber. En Josep s´havia fet imprescindible a les tertúlies nocturnes, a les excursions pels voltants del santuari! Un home que hauria pogut escriure un munt de llibres d´història, la narració exacta de com eren els republicans dels anys trenta. A vegades em demanava com era possible que aquelles persones no haguessin escrit les seves memòries i d´altres, que passaven per autèntics escriptors, narraven fets que no valien dos rals. La vida de qualsevol persona del poble, la més insignificant, la que sembla no té res a explicar, és, sovint, més interessant que el relat de tants volums buits de vertadera saba vital.

Alguns autors es passen la vida tancats en el despatx, sense saber ni endevinar com és la vida que batega fora del seu estret univers. Rendistes de casa bona, gent que sempre ha tengut el plat damunt la taula sense necessitat d´aixecar-se de bon matí per anar a l´hort o, com en el passat, a una fàbrica. Si parlen d´amor o patiments és perquè han memoritzat les emocions humanes mitjançant la literatura, llegint a l´estudi, espipellant d´un autor a l´altre fins a xopar-se amb els sentiments expressats pels autors de totes les èpoques i contrades. Falsa literatura bastida amb idees copiades d´aquí i d´allà, refrit d´emocions que mai no han viscut. Descripció de vivències que mai no han tengut, amors inexistents, falsos patiments existencials.

M´agradaria escriure un dia la vida de Josep Ferrer, la del pare i la mare, la dels padrins. Per això volia ser escriptor; submergir-me en el món de les persones que he conegut, que he tengut al costat i de les quals sé que el que expliquen és autèntic.

La padrina va anar a parlar amb els capellans i pagà diverses misses per l´ànima del vell combatent. Ben segur que en Josep, descregut com tants dels republicans que cremaren esglésies en temps de la guerra civil, hauria dit que valdria més gastar els diners en bons àpats a la seva salut i la de tothom. Ens hauria renyat per un dispendi tan innecessari. En el fons deixava de patir, que era el que cercava de forma inconscient amb la insistència a fumar dia i nit malgrat la prohibició dels metges. Una mort cercada? Possiblement. El que més l´afectà va ser la marxa de la dona quan el negoci va fer fallida i, també, i de forma molt especial, l´insaciable interès dels fills per heretar el poc que restava de la riquesa del passat.

M´hauria agradat estar al seu costat a l´hora de la mort. Que hagués pogut marxar d´aquest món amb el consol d´una veu amiga a la vora. Segurament m´hauria dit: “Ara sabrem de debò si són veritat els sermons dels sacerdots sobre l´existència del cel i l´infern. A mi, de segur, em tocarà anar a veure Llucifer, el Satanàs que ens ha de tenir dins les olles d´oli bullent per a tota l´eternitat”. I hauria afegit: “No ho dubteu: si el cel i l´infern existeixen sereu els primers a assabentar-vos; us vendré a veure en somnis i així podreu saber el que existeix de debò. Si passats uns mesos no he comparegut és que era un conte de fades talment com ho he cregut sempre”.

Sabia que no tornaria. El padrí, incrèdul com en Josep, em comentava com s´havia conjurat amb els amics, els companys de truc de la taverna, els veïns de l´hort de Can Verdera. Un poc més joves que ell, la majoria havien mort. Tots els morts també havien fet idèntica promesa: en morir tornarien a explicar als companys dels jocs de cartes si el cel existia o no. El padrí m´ho contava modulant bé les paraules, una mica trist, enyorant els companys desapareguts: “Et penses que ningú ha tornat del més enllà? Cap ni un! Resten al cementiri, tapats pel marbre de les tombes, podrint-se com un ca abandonat enmig del camp”. I continuava, en veu baixa alhora que amb les tenalles, removia el caliu de la foganya: “Pot ser que hi hagi un Déu més enllà de les nostres percepcions i coneixements, algú que hagi creat de veritat el cel i la mar, els núvols i les estrelles. No ho sé. Però cal no creure mai en les invencions dels sacerdots. És un romanço del qual viuen i gaudeixen de la vida sense necessitat d´anar a llaurar de sol a sol. Sermons que només serveixen per a tenir-nos conformats aquí baix, a la terra. Volen que visquem en l´esperança que si no hi ha justícia en aquest món, la trobarem en el cel. I així passen els anys, els segles, sense que res canviï per al pobre, sempre sotmesos al poder implacable dels rics i militars”.

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot.

Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.

El repadrí Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes, de rondalles (com la majoria de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney, els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, ens explicaven a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors n´eren els protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les successives generacions que els han succeït no han tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevendria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates i mongetes, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del meu poble.

Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de l'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part de contribuir a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta --el paludisme!-- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al 1900 ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en els darrers anys s'han deixat perdre molts molins d'aigua i fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'Albufera?

Inclemència del temps que no deixa res dempeus? Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can Verdera i Ca Na Ximbona) a plegar les veles del molí. Encara hi he estat a temps que els padrins m'ensenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. I si la meva fos la darrera generació que veurà treballar els fusters de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro?

Tot es fa malbé.

La repadrina vivia prop de l´església. Jo hi tenia una cambra sempre preparada. Sovint demanava permís als pares i em deixaven anar-hi a dormir o a estar uns dies. Entrar al casalot del carrer de l´Escola era penetrar amb molta cura en un món diferent. Em trobava bé en aquell antic casal. Una vegada, investigant indicis que em permetessin saber més, a l´arc de l´entrada, tapat per dècades de capes de calç, hi vaig poder endevinar una data: 1668. Volia dir que l´edifici s´havia bastit en aquella època? Possiblement era anterior. Pens que la marca que vaig descobrir a l´arc podria correspondre a un temps de reformes, un any en el qual es feren importants modificacions al buc inicial de la construcció. A casa sempre havia existit la tradició de dir que la planta inicial era dels temps dels moros, molt abans de l´existència històrica de sa Pobla, fundada a l´època del rei Jaume II, enmig de les terres insalubres de l´Albufera.

D´on sortien aquestes suposicions? El padrí m´ensenyà el pou d´on trèiem l´aigua abundosa de què ens servíem. Efectivament, mirant amb atenció el coll de la cisterna podia veure com els murs existents corresponien a una sínia antiquíssima. Els experts que visitaren el pou quan el batle Miquel Crespí Pons governava el poble, uns arqueòlegs procedents de Barcelona, confirmaren sense cap mena de dubte que es tractava d´una sínia àrab, ja que era exactament igual a algunes que es conservaven en el camí que portava a la badia d´Alcúdia.

Aleshores es confirmaven les sospites de la família, que, sense tenir estudis, només per les pedres i el tipus de construcció, endevinaren l´època que es construí. Ara entenia a la perfecció per què la repadrina no recollia l´aigua quan plovia! No necessitava omplir la cisterna amb la pluja! Simplement tenia un corrent d´aigua subterrània, un riu!, sota els peus! A diferència de casa nostra, en el carrer de la Muntanya, on sí que disposaven d´una cisterna que s´omplia quan plovia, al casalot del carrer de l´Escola no hi havia aigua corrent. Tota la que es necessitava per al manteniment de la casa i els animals es treia a força de poals. Encara avui, en aquest hivern de pluja, vent i neu puc sentir (o és la meva imaginació?) el soroll del líquid element circulant sota els peus. Com la majoria de cases benestants de la pagesia, la repradina disposava de dues cuines. Una era la bona, la del menjador, enrajolada, moblada amb luxosos mobles dels anys deu, curulla d´inversemblats làmines amb idíl·lics paisatges i composicions plenes de fruites i animals de ploma. Menjador que mostrava, orgullosa, a les visites i on menjàvem i acollíem els convidats. L´altra, ben diferent, més de feina, era al corral, prop de les antigues piques de pedra on es rentava la roba i, els dies que feia bon temps, les dones planxaven la roba amb pretèrites planxes de ferro encalentides al foc o amb carbó dintre.

La cuina del corral era on hi havia el fogó de ferro, la llenya, els plats i les olles, les paelles i torradores. Malgrat l´emblanquinat de cada any, el fum s´ensenyoria de les parets i sempre vaig conèixer aquell indret amb un color grogós. Per molt que emblanquinassis, sempre sortia a relluir, fort i poderós, l´indestructible color producte del foc congriat durant generacions i generacions. Un món increïble, aquell racó de la casa, amb el forn de pedra al costat de l´entrada de la cuina, les grans piques, possiblement del segle XVII (o anteriors), enmig del corral, l´empedrat del patí fet amb còdols anats a cercar al torrent de sant Miquel, les parres protegint-nos del sol. Malgrat la bombeta elèctrica de pocs vats, sempre hi havia els llums d´oli penjats al costat de la foganya. De petit mirava amb extremada curiositat l´operació de posar-hi l´oli, el ble que ens hauria d´il·luminar de nit. /p>

Tot el que anava bastint la repadrina Francesca eren per a mi encateris, misteris indesxifrables, prodigis fets per una fada venguda de la fondària d´un fantàstic conte infantil. Feia rodar el petit molí de farina que tenien a la portassa amb la mà i en sortia una farina blanca mesclada amb segó. Al costat, amb un sedàs, separava la farina del segó i anava a la pastera de fusta de nord on feia el pa. Afegia un poc de llevat i ho tapava tot amb un pedaç blanc que ella mateixa havia cosit feia temps. Es deixava reposar i, quan hi tornàvem, la massa havia pujat fins assolir el punt convenient. Senyal que ja era apta per entrar en el procelós món del foc i el caliu. De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial que només les velles generacions sabien apreciar.

Guaitant podies veure les darreres flames, el caliu, roig encara, amb petites guspires sorgint dels bocins més grans de la llenya. El pa era situat a un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Moreno, la repadrina li havia fet uns talls al damunt per aconseguir que el calor penetràs a fons dins la pasta.

El pa ens durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer! Res de semblant al present, el pa industrial fet amb màquines. Ja no existeix cap forner que pasti amb les mans. Motors elèctrics, pales d´acer mogudes per motors per remoure la pasta fan tota la feina que la repadrina feia a mà.

Sovint les gallines, provinents del corral existent al costat de les païsses, compareixien a cercar recapte, insidioses amb les unes insaciables exigències de gra! El gall, eixerit, les seguia vigilant les seves evolucions. Dominant, les feia fugir quan la repadrina treia del sac unes grapades de blat de les índies i els feia menjar dins la mà. Com era que podia aguantar les picotades de l´aviram i a mi de seguida em feien mal? Un dia em vaig fixar força bé en les seves mans aspres i rugoses pels anys de conrear el camp. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent feina als horts. Les dones no eren les senyores que podies veure sempre al costat de la tauleta, rere les cortines amb randes dels finestrals, brodant o petant la conversa amb les amigues. Quan no hi havia res a fer sí que teníem visites i tertúlies parlant de la vida dels sants i el preu de l´anyada. A mitja tarda, xocolata Rosselló per a tothom. M´enviaven al forn del costat a comprar ensaïmades i pastissos.

La repadrina em mirava satisfeta alhora que les amigues d´aquell horabaixa reien veient els meus mostatxos de xocolata i el sucre de les ensaïmades adornant la meva boca. “Apa, ves de seguida a rentar-te la cara”, em deia, rieta. “No veus que així no pots tornar a casa teva?”.

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tot presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - La nit més llarga – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 25 Agost, 2020 15:50 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - La nit més llarga – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Feia temps que l’Església preparava el poble per a la masacre. L’esquerra, i no diguem els socialistes!, eren vists com el Mal que calia exterminar de rel. Quan la revista Sa Marjal enlairava la participació espanyola en la guerra del Marroc no contava que els joves eren enviats a la matança per a defensar els interessos de la companyia del Rif. Tampoc no explicava res dels grans beneficis que obtenia el rei Alfons XIII amb l’explotació del mineral del protectorat espanyol. Per què no deien des de la trona que la Setmana Tràgica no era producte d’una conspiració del pedagog Ferrer i Guàrdia? Per quins motius mai no estaven a favor de les manifestacions de mares en el port de Barcelona, les pobres dones que demanaven que els fills no anassin a morir a les planures i muntanyes del Marroc? Les revistes mostraven les fotografies dels soldats passats a degolla per les tribus àrabs que defensaven la seva independència. Els homes de les cabiles eren durs amb els ocupants que volien conquerir el seu territori. (Miquel López Crespí)


Un dia vaig trobar l’oncle Joan plorant. Tenia uns papers a les mans. En entrar a casa em mirà, esglaiat.

-Caterina –em digué, amb un fil de veu-. Processen al teu pare i n’Andreu. Els acusen de fer costat als carrabiners. Els impliquen en la resistència contra el Moviment.

No sabia què dir-li, què fer en aquelles circumstàncies.

El pare no havia participat en els fets de dia dinou de juliol. Va veure la camiona que marxava amb els socialistes i carrabiners i els saludà des de la distància. Coneixia la majoria dels que fugien cap a les pinedes d’Alcúdia. Mestres, dirigents sindicals, treballadors que havien fet front a l’Alçament. Era possible que el condemnassin pel simple fet de ser amic dels que s’amagaven de la repressió?

-Els poden demanar pena de mort –afegí, consirós-. En els papers hi ha els noms de quinze coneguts nostres. Tots els que marxaren cap a Alcúdia i els que consideren, com és el cas del teu pare i n’Andreu, que dieron su apoyo a la rebelión comunista. La “rebel•lió comunista”! Quines ximpleries! I amb aquestes acusacions sense fonament envien els homes a la mort!

Preocupada, vaig agafar els papers. Les lletres de l’escrit oficial, el segell militar, em copejaren el rostre talment una brutal fuetada. Aquest era el llenguatge que empraven per condemnar la gent? Ho llegia i no ho podia creure. Acusaven el pare d’haver estat el fundador i el promotor de les cooperatives de consum de la comarca. La Societat, la feinada de tants d’amics i amigues esdevenia el centro de conspiración anarquista y comunista des del cual quería instaurarse la dictadura proletaria tal como se hizo en Astúrias en el treinta y cuatro y en la Rusia soviética en el diecisiete.

Com era possible el que deien? El pare treballava desinteressadament en la direcció de La Societat. Considerava important fomentar l’associacionisme, l’esperit d’ajuda mútua, el suport solidari entre els treballadors. Que tenia a veure poder comprar oli i cafè barats, però de bona qualitat, amb la dictadura proletaria?

Res del que deia l’escrit no tenia sentit. Així i tot, munió de persones s’ho creien. Quant temps feia que l’Església predicava contra les idees de justícia i llibertat? Una vegada el pare em va donar un exemplar de la revista Sa Marjal, una publicació de començaments de segle feta a sa Pobla pel rector Parera i Sansó. Ho llegia i no ho podia creure. El representant del Vaticà es felicitava per l’afusellament del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia! El govern havia considerat el fundador de l’Escola Moderna com el principal instigador dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona i, després d’una farsa judicial, l’executaren malgrat les protestes que hi hagué arreu del món.

Feia temps que l’Església preparava el poble per a la masacre. L’esquerra, i no diguem els socialistes!, eren vists com el Mal que calia exterminar de rel. Quan la revista Sa Marjal enlairava la participació espanyola en la guerra del Marroc no contava que els joves eren enviats a la matança per a defensar els interessos de la companyia del Rif. Tampoc no explicava res dels grans beneficis que obtenia el rei Alfons XIII amb l’explotació del mineral del protectorat espanyol. Per què no deien des de la trona que la Setmana Tràgica no era producte d’una conspiració del pedagog Ferrer i Guàrdia? Per quins motius mai no estaven a favor de les manifestacions de mares en el port de Barcelona, les pobres dones que demanaven que els fills no anassin a morir a les planures i muntanyes del Marroc? Les revistes mostraven les fotografies dels soldats passats a degolla per les tribus àrabs que defensaven la seva independència. Els homes de les cabiles eren durs amb els ocupants que volien conquerir el seu territori.

Mai no es va sentir la més mínima protesta des de les rectories. Cap sacerdot no alçà la veu des de la trona demanat la pau, el retorn dels soldats. Els treballadors, els fills de la pagesia sempre havien de donar la vida en defensa dels interessos dels poderosos? Els fills de famílies riques es lliuraven de la guerra, de morir esventrats a qualsevol encontre amb els moros que encerclaven els fortins espanyols. El patiment era per als pobres. I els representants de Crist damunt la terra callaven. El bisbe beneïa les tropes que, talment com les ovelles portades a l’escorxador, sortien des del port de Palma, València o Alacant vers una mort segura. Sempre em vaig preguntar per què el clergat era tan insensible al dolor de la humanitat, per quins motius no feia res en concret contra la misèria que sacsejava les classes més desfavorides de la societat. Quina era l’explicació de tanta insensibilitat? Què els feia ser hieràtics, completament aliens al dolor? Com era possible que no tenguessin una paraula per a condemnar l’egoisme de les classes benestants i mai no trobassin un moment per criticar l’analfabetisme, la mort a les fàbriques i mines d’al•lots i al•lotes de deu i onze anys?

Quanta hipocresia!

Des de les trones de Mallorca s’incitava a fer fogueres amb els llibres de les biblioteques populars, a cremar els diaris i les publicacions que poguessin servir per obrir els ulls a la població. Ben igual que en temps de la Inquisició!

De joveneta el padrí Rafel em deia que qui crema llibres després cremarà homes.

Tornaven els hereus del Pare Garau?

M’adonava de la profunda putrefacció d’una dreta que no dubtava a emprar botxins contra els obrers i les persones de pensament obert. Com era possible que haguéssim oblidat el Sindicat del Crim organitzat per Severiano Martínez Anido a Barcelona, amb suport del clergat i la Corona? Que el rector Parera i Sansó saludàs l’execució d’un innocent i no s’immutàs per la mort a les planures del Marroc de milers i milers de joves de vint anys ens hauria d’haver fet reflexionar. N’Aurora Picornell tenia raó! I els amics de la Federació Comunista Catalano-Balear també!

Quan els companys el POUM venguéren a fer el míting al local de l’Ateneu, ens ho recordaren.

-Nosaltres som els primers defensors de la cultura, de la creació d’escoles i instituts. Sense ensenyament públic i gratuït, sense una formació integral, no hi ha socialisme, cap canvi és possible –ens explicaven, al local de La Societat-. Si no som cultes, qualsevol demagog ens pot enganyar. Ja no es tracta de confiar en déus ni tribuns, per molt bé que parlin des de les pàgines dels diaris i les cadires del Parlament. Ara es tracta de fer un poble conscient. Els avenços en el camp cultural s’han de combinar amb l’aprofundiment de l’organització. Només uns forts partits obrers i sindicats podran fer front als reaccionaris.

N’Aurora Picornell estava convençuda que la República no duraria gaire. Els rumors sobre reunions militars i conspiracions eren constants. Els nazis d’Alemanya i els feixistes italians encoratjaven els grups que volien acabar amb la llibertat.

Record unes paraules de n’Aurora que em quedaren enregistrades per sempre dins del cervell. Havíem acabat el míting en suport dels antifeixistes empresonats a Alemanya quan, asseguts a la sala de lectura de l’Ateneu, ens feia saber el seu pensament. La veig com si fos ara mateix. Tenia un posat cansat i trist.

-Per desgràcia, si avancen els plans dels colpistes ja no hi serem a temps de veure les generacions que haurien de sortir de les escoles i instituts bastits per la República. Alguns dels nous edificis s’han inaugurat fa poc i molts altres encara són en fase de construcció.

Escoltàvem en silenci. El sol s’havia post rere les muntanyes i la nit queia damunt nosaltres talment un estol d’aus de mal averany.

-El que no volen és la consolidació d’una joventut que s’hagi educat en la llibertat. Homes i dones lluny de sagristies i convents, que sàpiguen llegir i escriure, que gaudeixin de possibilitats d’estudiar el batxiller, de fer una carrera... –comentava, emocionada-. Tenen por a la saviesa, a la intel•ligència innata de les persones.

Na Isabel, la meva germana, no pogué deixar d’intervenir.

-Tens raó, Aurora –digué, situant-se al seu costat-. Saben que si podem aconseguir la consolidació d’aquesta generació culta, lliure de dogmes i supersticions, Mallorca i això que anomenen “Espanya”, mai no serà el mateix. La terra pot tremolar sota els peus dels que han estat senyors de vides i hisendes. La injustícia s’ha mantingut durant segles no solament per les fogueres de la Inquisició, sinó també, i molt especialment, a conseqüència de l’analfabetisme fomentat pels poderosos.

Quants d’anys fa d’ençà d’aquelles converses amb els amics de l’Ateneu? Només han passat uns mesos i sembla que pertanyen a una època pretèrita, llunyaníssima.

La memòria del passat, els records d’una existència anterior a l’angoixa actual esdevenen el meu tresor més preuat, el que em manté fermada a la vida. L’època de l’esperança. Els anys més feliços de la meva vida malgrat les contradiccions, les amenaces de tempesta que pronosticava n’Aurora Picornell.

L’oncle Joan em lliurà els papers enviats pel Tribunal Militar.


Encara era sota l’efecte de la notícia.

És evident que esperàvem qualsevol cosa. Qui podia estar segur de res en aquelles circumstàncies? Sabíem que érem al carrer per simple casualitat. Ningú no donava explicacions. Compareixia un grup de falangistes i, simplement, t’obligaven a deixar els teus i pujar al camió. De res no importaven els plors de les dones i els infants. Quan anaren a cercar el ferrer del nostre carrer, mestre Salvador Corriola, no el deixaren vestir. Dinava sense camisa. Era en ple estiu. No corria gens d’aire. Només portava una camiseta vella. Quan els sicaris d’en Martí Cerol entraren a la ferreria demanà si podia vestir-se.

-Allà on et portam no necessitaràs cap mena de roba –li contestaren, amb estudiada crueltat.

La dona, madò Antònia Molinera, es va acubar. Li digueren que no tornaria a veure mai més el seu home! Pocs dies després trobaren els pantalons i la camiseta de mestre Salvador en el cementiri de Palma.

Madò Antònia no es recuperà mai més de l’endemesa. Al cap d’un temps la trobaren penjada en un taronger del seu jardí.

Va ser una mort sonada. Fins al dia de la detenció de l’espòs havia estat una catòlica practicant. Mestre Salvador no anava mai a missa però ella era puntual. Cada diumenge compareixia amb els dos fills a l’ofici de les onze. Quan es va penjar de l’arbre, el rector no li volgué donar cristiana sepultura. L’enterraren a una fossa comuna existent a deu metres de la terra beneïda, un indret on una vegada enterraren una família protestant que morí de grip i una gitaneta vinguda amb un circ feia dècades. Heretges i suïcides anaven al mateix forat. Un bocí de terra que es mantenia brut, ple d’herba i sense emblanquinar. El fosser tenia ordres del batle i de la rectoria de no fer res en aquell racó maleït. A vegades, els més fanàtics, per fer-ne befa, hi llençaven moixos i cans morts.

Ningú no sap què s’esdevengué la nit abans d’enterrar madò Antònia. El cert és que l’endemà, quan hi portaren les despulles, no hi trobaren gens d’herba. Algú, de nit, degué segar i cremar les plantes salvatges. Les beates no ho podien creure. Hi hagué una gentada per acomiadar una dona que només havia fet favors als veïns.

-Els han posat un defensor militar. En Guillem Villalonga, el germà de l’escriptor Llorenç Villalonga –continuava l’oncle, nerviós-. La família més conservadora de Palma! En Llorenç Villalonga ha estat sempre l’ànima de la lluita contra l’esquerra. No recordes Centro, aquell recull d’articles on atacava la lluita en defensa de la cultura catalana i la República?

-Qui és en Guillem Villalonga? –li vaig demanar-. N’he sentit parlar a l’Ateneu. Però ara mateix no el podria situar amb precisió. També és falangista, com el seu germà Llorenç?

L’oncle feia memòria. Plegava lentament els papers enviats pel Tribunal Militar i, pensant en cada una de les paraules que em deia, provà de contestar les meves preguntes.

-Fa feina pels militars revoltats. Va ser un dels primers oficials, juntament amb el seu germà Miquel, que anà a la Comandància Militar de Palma a demanar un fusell per estar al costat de Franco i Mola.

L’oncle Joan s’aturà un moment de parlar i em mirà de fit a fit, summament preocupat.

-Què podem fer en aquestes circumstàncies? –mormolà amb un fil de veu.

No sabia què dir-li. D’ençà del dinou de juliol ens anaven engrunant lentament. A poc a poc ens barraven totes les sortides. Subsistíem per miracle. Els sacs que mans anònimes ens deixaven a la porta del jardí, les senalles que feia el padrí Rafel en el seu amagatall, les verdures de l’hort del torrent... I, el més important: el suport absolut de l’oncle, que es desvivia per ajudar-me. Ell no tengué fills. Viudo, tan sols pensava en nosaltres. Jo sempre havia dit que tenia dos pares: l’oncle Joan i el meu pare. No era capaç de fer-ne cap distinció. Els dos ens estimaven més que a la seva vida. I ara ho podia constatar novament. Quantes vegades no m’ho digué quan em veia trista, després de tornar de les presons.

-No pateixis, Caterina. Ja saps que tot el que tenc és vostre –em deia, procurant tranquil•litzar-me. Si he de vendre la casa, la vendré. Mirarem de cercar un bon advocat. Els diners que pugui tenir, tots els meus estalvis serviran per provar de sortir d’aquesta situació. Pots dir-li al meu germà que no faci més senalles. A partir d’ara t’aniré donant el que consideris necessari.

Sabia, sense necessitat que m’ho digués, que tot el que tenia l’oncle era per a la família. Mai no ho havia dubtat. Però el padrí s’entretenia allà dins fent les senalles que portàvem a vendre. No podia estar dia rere dia, setmana rere setmana, tancat, amagat en el seu petit enfony sense cap mena d’entreteniment. Què fer en aquell forat, sense saber mai quan podria sortir? La desesperança l’hauria pogut fer enfollir. Amb les senalles se sentia útil. Era una feina que li servia per acursar aquelles hores eternes de captiveri.

La notícia del procés no em venia de nou. Molt abans que arribàs la notificació del Tribunal Militar ja havia sentit rumors al respecte. Ho comentàrem amb la mare i l’oncle. Quan et detenien la perspectiva era clara: la mort o el processament. No podies imaginar res més.

Quines serien les acusacions?

Quina mena de falsedats emprarien per a condemnar dos innocents?

Dirien que n’Andreu pujà a la camiona que portà els carrabiners i els socialistes a les pinedes d’Alcúdia. Marxaren perquè en els primers moments de l’Alçament, tothom pensava que els revoltats serien derrotats en dos dies. Els amics que fugiren pensaven que, com va passar amb el cop d’estat del general Sanjurjo, en una setmana la República restabliria l’ordre. Ningú no era capaç d’imaginar una guerra de llarga durada! Els més pessimistes podien pensar en un judici contra els carrabiners que feren front a la revolta contra les autoritats legítimament constituïdes.

Quan n’Andreu va veure que els socialistes sortien del poble cantant “La Internacional” pujà al vehicle. Agitaven fusells i banderes. Com anar a una festa. Ell no visqué els fets de la caserna dels carrabiners. Marxava alegre, inconscient, pensant solament en la tornada. El retorn dels defensors de la República! El coneixia a fons. Feia uns anys que sortíem plegats. Cap jove de la meva edat no era conscient de la gravetat extrema de la situació malgrat les advertències de n’Aurora Picornell i els companys del POUM i la CNT. Qui podia creure que quatre eixelebrats es farien amb el poder i que una bona part de l’exèrcit espanyol s’afegiria a la rebel•lió? La nit del divuit de juliol hi hagué gent del poble a Palma. Companys del Partit Socialista, del PCE i de la CNT arribaren fins a la Casa del Poble per a saber què s’esdevenia amb les notícies que parlaven d’un possible aixecament militar. En Joan Patena i en Miquel Guixa anaren amunt i avall pels carrers de Palma amb els homes i dones dels sindicats que demanaven armes. N’Ignasi Ferretjans, n’Aurora Picornell i n’Emili Darder anaren a veure el governador Antonio Espina. Tot foren bones paraules per a tranquil•litzar la gent que amb quatre garrots volien defensar la legalitat.

El governador s’entrevistà amb els responsables de l’esquerra mallorquina i prometé que els militars no s’aixecarien contra el govern.

-Podeu anar a dormir tranquils. Avui he parlat amb Goded i m’ha promès de forma solemne, pel seu honor, que romandrà fidel a la República –digué als congregats davant l’edifici de governació.

La majoria d’antifeixistes que sortiren al carrer no confiaven tant en els militars com n’Espina. N’Aurora Picornell, que era dalt d’una de les lleones del Born, volia que les autoritats repartissin armes entre el poble. Però... on anar a cercar-les? Les quatre escopetes de caça dels mostradors de les armeries? Si l’exèrcit decidia sortir al carrer, de res servirien els garrots i les armes d’anar a caçar conills! Com fer front a les modernes metralladores de repetició, als canons que sortirien al carrer, apuntant els locals sindicals, les seus dels partits d’esquerra, la Casa del Poble? Record que en Joan Patena i en Miquel Guixa arribaren al poble a altes hores de la matinada. Ja érem a dormir, cansats d’esperar noves. Na Isabel llegí fins tard, però finalment la son guanyà la batalla. Jo romania desperta, amb el llum apagat. El pare i el padrí eren a la cuina, al costat del foc. Digueren a la mare i la padrina que anassin a dormir, que ells volien esperar els amics que eren a Palma a la recerca de notícies. El padrí pensava que aquesta vegada la sublevació podia ser més seriosa que la de Sanjurjo.

El pare volia que anàs a descansar.

-Demà ja et contaré el que ha passat –em digué-. Ara és molt tard. No té sentit que tots vetllem a la cuina com si estàssim en un velatori.

-El velatori de la mort de la llibertat –mormola el padrí, amb un somriure tristíssim.

Aquella nit del divuit de juliol va ser llarguíssima. No podia aclucar els ulls. Donava voltes i més voltes en el llit. Què dirien els amics que havien anat a Palma? Alguns joves de l’Ateneu, els més revolucionaris, pensaven que si hi havia una revolta militar, la resposta popular podria convertir-la en Revolució, l’espira que propiciàs un autèntic canvi social.

N’Andreu pensava el mateix. Vivíem enmig d’un bell somni utòpic. El poble, com en temps de la Revolució Francesa o Russa, fent front, amb el pit obert, als fusells de la reacció. Com en aquella pel•lícula d’Abel Gance que havíem vist a la Casa del Poble de Palma, Napoleó, un film on s’explicava la victòria dels jacobins i la instauració de la República. Ben igual que en l’obra mestra d’Eisenstein, Octubre, que uns amics del BOC ens portaren de Barcelona. El cine ens fornia d’un espectacular univers d’imatges on les revolucions funcionaven meticulosament, talment la maquinària d’un rellotge.

N’estàvem ben convençuts: la classe obrera esdevendria l’onada imparable que no deixaria res del passat. El futur ens pertanyia. Així ho explicaven els clàssics del pensament socialista i anarquista d’arreu del món.

Què sabíem del poder dels fusells i les metralladores?

Just ara, en el transcurs d’aquesta llarga nit del divuit de juliol, constatàvem l’evident fragilitat dels nostres somnis.

Em vaig aixecar de puntetes-puntetes. Escoltava amb l’orella aferrada a la porta de la cuina. Sentia la veu del pare, baixeta per a no despertar ningú de la família.

-No he volgut dir res a les nines –deia al padrí-. Coneguts nostres que han anat a escoltar alguns mítings d’Alfonso Zayas, el cap de Falange, m’han dit que aquesta vegada pot haver-hi molta sang.


Les pel·licules de la nostra vida (I)

pobler | 25 Agost, 2020 14:50 | facebook.com

Escric aquestes reflexions en referència a algunes pellícules que he tornat a veure recentment. Són films de les èpoques més diverses. Per exemple, he tornat veure la famosa pellícula Z de Costa-Gavras, El cuirassat Potemkim d'Eisenstein i Rojos de Warren Beatty, entre molts d'altres films. L'abundor actual d'ofertes de pellícules en DVD a dos euros, per exemple, fa que qualsevol persona amb un cert interès pel setè art tengui a abast i en propietat obres que abans, fa unes dècades, no tenia ni el més avançat dels cineclubs. Ara, quan ja ens apropam als seixanta anys, és un autèntic plaer (i a vegades una inesperada desillusió, per què no dir-ho?) poder analitzar, des de casa teva, i les vegades que vulguis, les obres clàssiques que conformaren la nostra joventut. Parl de pellícules com Ciutadà Kane (Wells), L'evangeli segons Mateu (Pasolini), La dolce vida (Fellini), L'aventura (Antonioni)... i un llarg etcètera. (Miquel López Crespí)


Les pel·lícules de la nostra vida (I)


A vegades el cinema comercial es vol convertir de forma voluntarista, amb jocs de màgia i prestidigitació, al cinema autènticament revolucionari, però no ho sol aconseguir. Dins aquesta història, per cada pellícula que aporta alguna cosa important a la cinematografia en podem trobar centenars que no passen de les bones intencions. En el cinema comercial són moltes les provatures fallides, els engendres, les mistificacions històriques, els projectes mai no portats a la pantalla per manca de finançament o, si s'arriben a realitzar, transformats, modificats i esdevinguts quelcom irreconeixeble a conseqüència de les pressions polítiques i econòmiques dels poders fàctics dels més diversos països. Hem parlat en diversos article dels seriosos entrebancs, tan seriosos que acabaren amb l'exili, que hagueren de patir directors com Charles Chaplin, així com hi hem parlat d'aquells pressionats de la forma més brutal que hom pot imaginar, cas d'Orson Welles i tants d'altres creadors. És evident que una cosa és veure cinema autènticament transformador del mateix mitjà cinematogràfic, pellícules que queden per a sempre més en la història del setè art, i d'altra molt diferent alguns dels subgèneres que passen per "revolucionaris". No es dóna cada dia el cas de la realització de films que de veritat ajudin a transformar la cinematografia i, de rebot, les consciències dels espectadors.

Parlant de la situació cinematogràfica, de les provatures de bastir un cinema independent europeu i nord-americà, Manuel Pérez Estremera en el pròleg a Problemas del nuevo cine (Alianza Editorial, Madrid, 1971), escrivia: "El poder del sistema burgués (aunque sólo sea a nivel de esquemas morales, vitales y culturales y sin entrar en el sentido mismo de su capacidad represiva directa) tampoco permite nada más allá de la existencia del autor en su lucha con ese sistema y con su propia capacidad (o incapacidad) creadora".

Escric aquestes reflexions en referència a algunes pellícules que he tornat a veure recentment. Són films de les èpoques més diverses. Per exemple, he tornat veure la famosa pellícula Z de Costa-Gavras, El cuirassat Potemkim d'Eisenstein i Rojos de Warren Beatty, entre molts d'altres films. L'abundor actual d'ofertes de pellícules en DVD a dos euros, per exemple, fa que qualsevol persona amb un cert interès pel setè art tengui a abast i en propietat obres que abans, fa unes dècades, no tenia ni el més avançat dels cineclubs. Ara, quan ja ens apropam als seixanta anys, és un autèntic plaer (i a vegades una inesperada desillusió, per què no dir-ho?) poder analitzar, des de casa teva, i les vegades que vulguis, les obres clàssiques que conformaren la nostra joventut. Parl de pellícules com Ciutadà Kane (Wells), L'evangeli segons Mateu (Pasolini), La dolce vida (Fellini), L'aventura (Antonioni)... i un llarg etcètera. Poder tornar a gaudir de tantes i tantes pellícules que, fa dècades, ajudaren a bastir la nostra sensibilitat m'ha recordat els debats que teníem a mitjans dels seixanta en el Cine Club Universitari de Palma i les lectures que, en aquell temps, ens serviren (i serveixen encara!) per a aprofundir en aquesta qüestió. Em referesc a un llibre, un autèntic "clàssic", que, amb el títol de Problemas del nuevo cine (Alianza Editorial, Madrid, 1971) recollia una selecció d'articles de Pio Baldelli, Galvano Della Volpe, Umberco Eco, José García Espinosa, Emilio Garroni, Christian Metz, Pier Paolo Pasolini, Glauber Rocha i Gianni Toti. Tenen especial relació amb el que comentam els articles de Giani Toti, "La obra y el sentido", de Pio Baldelli "El 'cine político' y el mito de las supersesctructuras", el de Julio García Espinosa "Cine y Revolución", i de Glauber Rocha "El 'Cinema Nôvo' y la aventura de la creación".


Ens demanàvem si era possible la creació d'un cinema revolucionari en el marc de la societat actual. ¿Quin significat tenien les provatures del cinema independent que es provava de bastir en els més diversos països? Oposats als festivals de Canes, Berlín o Venècia i fins i tot de Karlovy-Vary o Moscou... ¿es podria avançar en la consolidació de festivals d'"esquerra"? Enfront el cinema "oficial"... ¿on situar les experiències revolucionàries del nou cinema hongarès, polonès, brasiler, cubà o txec? Al costat de les primeres produccions de Glauber Rocha constatàvem el naixement d'un munt de films i documentals que, potser d'una forma voluntarista i utòpica, volíem considerar com a continuació de les avantguardes futuristes dels anys vint a l'URSS. El cinema d'Amèrica Llatina, concretament el del bolivià Sanjines, el brasiler Jabor, el mexicà Ripstein, els cubans Santiago Álvarez i Humberto Solas o el nord-americà Robert Kramer, semblaven anar per aquesta línia.

Julio García Espinosa, un dels puntals de la cinematografia cubana d'aleshores, era un documentalista experimentat; recordem La vivienda i Sexto Aniversario, i els posteriors, tots dels anys seixanta, Un año de libertad, Patria o Muerte y Cuba baila . García Espinosa escrivia, partint de la seva pràctica artistíca: "Un cineasta moderno, en el mismo momento en que se descubra sus grandes posibilidades como artista, también se descubre como militante, a todos los niveles de la vida. Se puede decir: no les basta liberar su arte; también tiene necesidad de liberar su vida. Rechaza totalmente toda anacrónica y cristalizada división del trabajo. Es en la práctica revolucionaria más directa donde se encuentra el punto central de toda su coherencia expresiva".

Avui dia, moltes d'aquestes qüestions semblen propostes de marcians i són fóra del debat (existeix cap mena de debat?) cinematogràfic. Però hem de recordar que estam en plena revolta del Maig del 68, de la guerra antiimperialista del poble de Vietnam; i la Gran Revolució Cultural Proletària de la Xina encara no ha mostrat els seus angles foscos. La revolució cubana i la creació de nombrosos organismes internacionals de lluita contra l'imperialisme feien pensar en la possibilitat d'un capgirament global del sistema de dominació mundial burgès. Els debats referents a la possible funció revolucionària de l'art i del cinema són, doncs, a l'ordre del dia i a ningú no estranyen. Ans al contrari, són el "debat" del moment. El més important, el que ompl els colloquis en els cineclubs de tot el món i les pàgines de les principals revistes de cinema, com poden ser a França Cahiers de cinéma, a l'estat espanyol Nuestro cine, a Itàlia Ombre rosse...

Al llarg de la meva vida m'he trobat amb multitud d'"especialistes" en cinema de cap ben quadrat entestats a considerar obres autènticament "revolucionàries" simples productes comercials carregats de bones intencions, però res més. "Crítics" que enlairaven Siete días de enero de Bardem però que no acabaven de veuere les aportacions autènticament rupturistes, en la forma i en el contingut, d'obres com La dolce vita (Fellini), Rocco y sus hermanos (Visconti), El séptimo sello (Bergman), El proceso (Wells) o Fresas salvajes (Bergman) o, no em parlem, d'aquell esclat de creativitat i revolta en tots els camps que significà, a mitjans dels anys seixanta, la irrupció del "nôvo cinema" brasiler sorgit al volant de dos històrics de la talla d'Álex Viany o Pereira dos Santos. Em referesc a dos "monstres" del moment, els autors de Deus e o diabo na terra do sol de Glauber Rocha i Vidas secas de Nelson Pereira. Avui, amb les sales d'exhibició totalment dominades per munió de subproductes reaccionaris ianquis, es fa difícil copsar el que significava, en plena dictadura feixista, poder contemplar, en una sala d'estrenes comercials "normal" de Palma o de Barcelona, pellícules com António das Mortes, de Rocha. Només si s'han viscut moments com aquests, tan diferents de les estrenes actuals de La pasión o Gladiador, per dir només els títols d'uns films, es pot entendre la vivor d'aquells debats damunt la funció dels cinema i de l'intellectual.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla (Albopàs) – Les casetes de sa Marjal – Records dels anys 10 i 20 (I) (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

pobler | 24 Agost, 2020 11:45 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Les casetes de sa Marjal – Records dels anys 10 i 20 (I) (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Normalment les casetes de camp d’Alpobàs no són per a viure-hi. El poble és a prop i, des de temps immemorials, els pagesos, en acabar la feina a posta de sol, tornen a casa amb el carro i el que necessiten de l’hort. A vegades els sacs de la collita; d’altres els llençols de palla per als animals, herba pels conills, alguns coves de figues pels porcs. No hi solen romandre a dormir a no ser que s’hagi de vigilar el safareig, comprovar si hi ha aigua abastament per regar a l’endemà. D’ençà que els motors van substituint a poc a poc els antics sistemes d’extracció, siguin aquests les veles del molí o l’antiga sínia àrab, hi ha pagesos que queden a dormir a la caseta vigilant que l’aigua no vessi. (Miquel López Crespí)


Normalment les casetes de camp d’Alpobàs no són per a viure-hi. El poble és a prop i, des de temps immemorials, els pagesos, en acabar la feina a posta de sol, tornen a casa amb el carro i el que necessiten de l’hort. A vegades els sacs de la collita; d’altres els llençols de palla per als animals, herba pels conills, alguns coves de figues pels porcs. No hi solen romandre a dormir a no ser que s’hagi de vigilar el safareig, comprovar si hi ha aigua abastament per regar a l’endemà. D’ençà que els motors van substituint a poc a poc els antics sistemes d’extracció, siguin aquests les veles del molí o l’antiga sínia àrab, hi ha pagesos que queden a dormir a la caseta vigilant que l’aigua no vessi.

Són casetes petites, la majoria aferrades al molí. Al costat, la figuera que dóna aixopluc als treballadors quan, a l’estiu, el sol cau inclement. Mai no trobareu cap casot sense la seva figuera o uns arbres fruiters que donin ombra als albopassins! Per això mateix conec la vida de Jaume Cladera de Can Eixut! Perquè, en les meves passejades per sa marjal, m’hi he aturat sovint a petar la conversa, intrigat per la seva forma de vida, per la reclusió a què s’ha sotmès de forma voluntària.

En aquests petits espais, llevat alguna excepció, no sol haver-hi cap llit per a descansar. Si de cas una rústica màrfega de palla per a pegar una becada mentre el pagès vigila que el safareig s’acabi d’omplir. Per la resta, ho he comprovat sovint amb els propis ulls, una simple foganya amb fogó de ferro o simplement amb tres pedres per a posar-hi l’olla a l’hora de dinar. A un prestatge de pedra del costat, en un petit rebost situat a un racó, un parell d’elements indispensables per a fer un arròs brut d’urgència o uns fideus: la capsa de mistos, un setrill amb oli, el saler, una petita saqueta amb arròs o fideus... poca cosa més. Damunt la rústica tauleta una espelma o un llum d’oli per si s’hi ha de romandre alguna nit o quan fa un aiguat i no pots tornar al poble.

Els propietaris i jornalers han començat la feina amb la sortida del sol. Cap a les dotze, la madona comença a preparar el dinar per a l’home i més d’una vegada per a la gent que han llogat. Altres madones, les que no poden deixar la casa del poble a causa dels vells de què+han de tenir cura, fills petits o alguna feina inajornable, opten per cuinar a la casa i, a peu, portar el menjar al marit. A migdia, diluviï a l’hivern o caigui un sol abrusador a l’estiu, podeu veure un enfilall d’albopassines amb la seva senalleta i l’olleta amb el dinar marxant cap als horts. Però el més normal és fer els dinars sota la figuera. Els que feinegen prop de l’albufera miren de pescar alguna anguila. Els fideus d’anguiles són a l’ordre del dia. Els pagesos cuinen amb qualsevol dels elements que tenen a mà: la trobada d’un eriçó, les rates d’albufera, els cargols que s’enfilen per les canaletes que porten l’aigua del safareig fins als solcs... tot serveix per fer alguns dels plats de la pagesia més saborosos que hom pot gaudir.

Les casetes dels horts eren fetes abans de pedra, la mateixa que recollien quan netejaven l’hort, però d’ençà fa dècades porten cantons de les pedreres de Muro; d’altres arriben amb els carros fins a Can Picafort i, ran de mar, tallen el material que necessiten. Amb un parell de carretades de marès és més que suficient per a bastir-ne una. Altres propietaris amplien un poc l’espai i alhora serveix per tenir-hi la païssa pels animals i un racó per a guardar-hi el carro. I, si de cas, s’hi instal·la un petit sostre per a la palla que consumeixen el cavall i la somera.

Jaume Cladera no ha modificat gaire el que va trobar fet pels seus pares i padrins. Simplement hi ha instal.lat un llit amb matalàs de llana, s’ha construït una cuina com pertoca, amb rentador de plats fet de pedra viva, ampliant la cisterna que li proporciona aigua fresca durant tot l’any. Amb el molí en marxa, mai hi manca l’aigua més pura que es pot beure a Mallorca. Però una bona part d’albopassins s’estimen molt més tenir una cisterna a l’abast, dins la caseta. Costums de la pagesia! No en volgueu saber-ne més!


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Robar una pipa de fang – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 23 Agost, 2020 21:55 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Robar una pipa de fang – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


La mare deixava per uns moments la vigilància de la finestra i ens feia una tassa de til•la. Feia temps que ja no podíem beure cafè. No ens queixaven. Ens conformàvem amb el que teníem. Podíem subsistir, lliurar el que ens era sobrer a les famílies més necessitades. No havíem perdut l’esperança en un nou desembarcament republicà, en la vinguda de tropes més ben preparades, amb tancs i artilleria, amb suport de l’aviació. Somniàvem en batalles definitives, en alguna inesperada sublevació popular. Érem com els nàufrags que s’aferren al primer que troben al costat. Surar damunt la tempesta. Aguantar les onades. Arribar amb l’esperit ferm fins al dia següent era el miracle que ens sorprenia constantment. (Miquel López Crespí)


-Com estan? Creus que aguantaran? –va ser el primer que em demanà el padrí. Volia saber noves del pare, de na Isabel i de n’Andreu.

Li vaig explicar que la situació era gairebé igual des de feia mesos. Moltes matinades anava davant Can Mir per veure el que passava. Sabíem que era el moment en què arribaven els camions que portaven a matar els detinguts. Amb algunes de les dones de Son Serra i Son Rapinya que tenien els homes i els fills tancats, caminàvem amunt i avall provant de saber el que feien amb els presoners. No ens podíem aturar a part ni banda. Havíem de fer com si anàssim a la feina. Tanmateix no enganyàvem ningú. No ignoraven que érem familiars i per això mateix ens insultaven des dels camions.

-No importa que vigileu amb tanta atenció –cridaven, en veure’ns-. No és cap secret el que fem. Avui portarem a fer el darrer viatge un munt de rojos d’allà dins –i assenyalaven el magatzem-. No en deixarem cap ni un de viu! És inútil que doneu voltes i més voltes per aquí. Podeu anar al cementiri d’aquí unes hores.

Era una forma eficaç de torturar-nos. D’aprofundir la ferida, de fer més intens el dolor. No totes les dones podien resistir la visió dels bolics de roba, prop de la fossa comuna. Jo hi anava sovint acompanyant amigues que no sabien res dels seus. Mai no he sentit tanta tristor en ma vida! Veure la roba tacada de sang, les pobres pertinences de jornalers i jornaleres mesclades sense cap mena de mirament. Mirant amb atenció podies distingir, sense temor a equivocar-te per la qualitat dels vestits, els pantalons i la jaqueta d’algun funcionari, de mestres i botiguers. Però el que més abundava eren les camises suades dels pagesos que havien anat a cercar a l’hort. Els apuntaven amb els fusells mentre llauraven i segaven el blat. Ningú no trobava mai res de valor que pogués portar el mort. Els falangistes ho robaven tot. La roba de tants innocents! Les persones d’una bona posició social podien portar una ploma, un rellotge, l’anell del casament. Mai ningú no trobava aquests objectes que, recuperats per la família, servirien com a record de l’ésser estimat. Els botxins agafaven qualsevol possible record de valor. Res no escapava a la seva voracitat! Un matí vaig trobar una dona de Porerres plorant davant el bolic del seu home.

-No han deixat ni la pipa de fang que va fer-se a començament de l’estiu -sanglotava la doneta.

No els bastava robar la vida. No era suficient. Rompien les ulleres dels detinguts per humiliar-los, per fer sentir el seu poder. Els agradava veure com caminaven a les palpentes, ensopegant a cada moment, caient al terra. Sentien un plaer immens en constatar l’extrema fragilitat dels desvalguts que portaven a les cunetes. A vegades, si el rellotge del presoner era barat, el trobaven fet miques dins les butxaques dels pantalons de la persona afusellada.

Robar una pipa de fang, feta amb canya del torrent!

Continuava demanant-me com era possible tanta maldat.

Qui era l’autèntic responsable de la matança, el redactor de les llistes, el cervell que ordenava el bestial diluvi de sang? La majoria dels sicaris eren extremadament joves. Alguns no havien fet els vint anys. Els podies veure al costat d’un responsable de més edat. Era el que sabia on anar a cercar la gent, quants en moririen a la matinada. Qui va congriar l’escenari del crim i ajudà a enervar els ànims? Tan sols els sermons des de la trona, la por dels grans propietaris i rendistes? Les proclames contra l’esquerra que escrivia en Llorenç Villalonga, el metge que portava orgullós l’uniforme de Falange i passejava amb en Zayas, en Mateu Palmer i en Francesc Barrado pel passeig del Born?

L’oncle Joan també cercava una explicació a la ràbia desfermada per tots els pobles i llogarets de l’illa.

-Qui té més culpa del que s’esdevé? –em deia-. Els joves que disparen contra els presoners indefensos o els que fan els sermons, és a dir, sacerdots i escriptors com els germans Villalonga? N’Alfonso Zayas, el cap dels falangistes, potser no vagi de matinada a prémer el gallet, però ningú no pot negar que és ell, el policia Francesc Barrado i els militars qui han organitzat aquesta dansa brutal on estam immersos.

El padrí Rafel escoltava en silenci. Potser pensava que no hauria de romandre amagat, que fóra preferible lliurar-se als homes d’en Martí Cerol per compartir la sort del pare i na Isabel.

El coneixia.

Podia endevinar cada una de les seves preocupacions.

Una forma d’alleugerir la pressió sobre la família seria la d’acabar els patiments de forma dràstica. Anar a l’Ajuntament, a la caserna de la Guàrdia Civil i dir: “No cerqueu més. Som aquí. Deixau en pau la meva esposa, els fills, les nétes. Acabau d’una vegada amb els registres, trucar a qualsevol hora de la nit.”

Provava de llevar-li aquestes idees del cap.

Nosaltres preferíem suportar qualsevol endemesa abans de consentir que es lliuràs als salvatges que sembraven el pànic arreu.

-Padrí, vàreu fer el que pertocava –li explicava-. Qui podia preveure el desenvolupament dels esdeveniments? Tothom pensà a amagar-se imaginant que la sublevació duraria dos dies, com la del general Sanjurjo. Els carrabiners, els socialistes de l’Ajuntament, n’Andreu, els amics de l’Ateneu marxaren vers les pinedes de la badia d’Alcúdia, cap a Alcanada, pensant que la flota de la República arribaria ben aviat a Mallorca. Qui podia imaginar que els militars es farien forts, que resistirien fins i tot a les forces del capità Bayo que desembarcaren a Portocristo?

Les meves paraules actuaven com un bàlsam miraculós sobre l’esperit del padrí Rafel. Em donava la mà per a confirmar, amb ajut del tacte, la meva presència, la realitat d’aquell instant. Talment volgués constatar el miracle de tenir la neteta a la vora, parlant en silenci davant la foganya.

La mare deixava per uns moments la vigilància de la finestra i ens feia una tassa de til•la. Feia temps que ja no podíem beure cafè. No ens queixaven. Ens conformàvem amb el que teníem. Podíem subsistir, lliurar el que ens era sobrer a les famílies més necessitades. No havíem perdut l’esperança en un nou desembarcament republicà, en la vinguda de tropes més ben preparades, amb tancs i artilleria, amb suport de l’aviació. Somniàvem en batalles definitives, en alguna inesperada sublevació popular. Érem com els nàufrags que s’aferren al primer que troben al costat. Surar damunt la tempesta. Aguantar les onades. Arribar amb l’esperit ferm fins al dia següent era el miracle que ens sorprenia constantment.

El padrí em mirava amb tot l’amor del món. Li veia els ulls brillants. No volia plorar al meu davant. Sempre havia estat un home fort, però els esdeveniments superaven les seves previsions. El que pareixia un de tants cops d’estat fracassats es convertia en una guerra que semblava allargar-se fins a l’infinit. Ens trobàvem en un laberint sense sortida, caminant cap a no se sap quina direcció.

-Has vist en Gabriel? Com està na Isabel? –demanava, ansiós.

-És difícil. L’únic que permeten es portar un petit matalàs als presoners, la roba neta, una mica de menjar. Si accepten que deixis a l’entrada alguns queviures, la camisa i el pantaló nets, és bon senyal. Significa que encara són vius, que no els han donat la “llibertat”. A Can Mir, a Can Sales, a Illetes, al castell de Bellver, donar la “llibertat” vol dir enviar-los a la mort. Cap dels “alliberats” no ha tornat mai a casa seva.

La cuina era en silenci. El foc de llenya de pi que cremava a la foganya bastia curioses figures sobre les parets. Talment les ombres que m’atemorien de petita, quan la padrina em contava rondalles, màgiques històries de bruixes i gegants.

-Un dia, quan els camions ja havien partit amb l’acostumada càrrega d’homes que serien executats en unes hores, un soldat de guàrdia em reconegué. Era en Miquel Tonió, un company de jocs infantils a la plaça del Mercat.

Mentre parlàvem, la mare romania al nostre costat, sempre vigilant, en tensió, preparada per si sentia el més mínim soroll pel carrer.

-En Miquel Tonió em va fer un senyal amb la mà –vaig continuar en veu baixa-. No sé d’on va treure un capot de soldat i, de cop i volta, jo ja no era una dona! S’exposà moltíssim amb aquella acció. Si els seus superiors ens haguessin descobert l’haurien tacant a la presó. Una acusació de col•laboració amb esquerrans podia portar-lo als fossats d’Illetes o a llargs anys de presidi. L’oferiment era temptador. No m’ho vaig pensar dues vegades. Volia veure el pare, saber com estava n’Andreu! Na Caterina Tarongí amb capot de l’exèrcit de Franco! Xino-xano, entràrem a l’interior de l’antic magatzem de fustes.

-Vine al meu costat. Com si fossis un altre soldat. Amb aquesta gorra damunt el cap els despistarem. Mai no podrien sospitar que ets una dona –em digué l’amic de la infantesa.

La sort ens acompanyà. Amb summa precaució avançàrem vers l’interior del tenebrós reialme del terror. Tot era en silenci. Només senties dèbils rumors. Una vegada llegits els noms dels que portaven a matar, les veus emmudien, els moviments dels cossos cessaven. Com si els detinguts volguessin fer-se fonedissos. Els sobrevivents, els que no havien estats cridats a pujar al camió provaven de dormir una hora més, fins que sonàs la campana de la sala gran. Dormien? No crec que ningú pogués tancar els ulls després de veure com amics i familiars eren enviats a l’escorxador. Ningú no ignorava que els noms que l’oficial de guàrdia pronunciava no eren per anar a casa, com deien, per enganyar els presos.

-Els pogueres veure? Com es troben? –demanava el padrí Rafel.

En Miquel em porta fins a un racó des del qual es divisava l’interior de la cuina. Des de la distància, vaig poder ullar el pare i n’Andreu que encenien el foc, preparant el beuratge del matí.

-Els donen un tassó d’aigua bruta amb un bocí de pa –em digué en Miquel Tonió. Però a aquestes hores sempre és d’agrair tenir un poc d’aigua calenta dins la panxa! No et creguis que als soldats ens donin res millor! Els oficials sí que tenen cafè i ensaïmades, tot el sucre que volen! Nosaltres, la tropa, ben igual que els presos. I és encara pitjor si no ho prenem. Com podríem resistir fins al migdia? Impossible!

Moments després, en comprovar que no hi havia cap superior a la vista, ens situàrem a un indret protegit de qualsevol mirada indiscreta. La fosca i l’amplada d’una columna em feien quasi invisible. Si hagués albirat qualsevol perill hauria pogut llançar el capot al terra i sortir per una porteta al carrer.

Estava emocionada. El cor em bategava, com un motor desfermat. Des de la distància vaig veure com en Miquel Tonió indicava al pare l’indret om em trobava. N’Andreu també em va veure. Per uns instants restaren com petrificats. Al pare li caigueren al terra els bocins de llenya que portava. N’Andreu es va fregar els ulls, talment veiés visions. Deixaren el que feien i varen fer unes passes per apropar-se al racó on romania amagada. Però en Miquel els va haver d’aturar. Els digué unes paraules a cau d’orella. Vaig veure que feien signes afirmatius amb el cap. No feren cap altra passa. Es quedaren mirant per la finestra de la cuina, sense creure que jo era a uns metres del seu costat. La situació era summament perillosa. El nostre bon amic es jugava anys de presó. No podia fer res més. No podíem prologar ni un minut més la trobada. Ens acomiadàrem amb una intensa mirada i gests de salutació tremolosos. Tots pensàvem el mateix. I si aquella era la darrera vegada que ens podíem veure?

No podia contenir les llàgrimes. El rostre seriós del pare m’indicava que no era hora de plorar. El seus ulls em deien que havia de ser forta, ajudar la mare i el padrí a resistir.

Havíem tengut sort. Els oficials dormien. Mancava encara una hora per a despertar els presoners. Els soldats de guàrdia miraven cap a un altre indret. No ens veieren quan em vaig llevar el capot i sortia per la porta del darrera de Can Mir.

El pare i n’Andreu eren vius! Sense poder aguantar la meva emoció vaig donar una abraçada al meu amic.

El padrí escoltava la història sense dir res, emocionat.

La mare plorava silenciosament.


La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor)

pobler | 23 Agost, 2020 12:32 | facebook.com

La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) - Pere Rossselló Bover – L´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover analitza el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla - Miquel López Crespí: Visions literàries de Sa Pobla (Sa Pobla: Ajuntament de Sa Pobla, 2018) «Col·lecció Uialfàs», 5. -


Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)


Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.

Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.

És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.

Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.

Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.

Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.

A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.

Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Viure en perill – (un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 21 Agost, 2020 22:16 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Viure en perill – (un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)


Les canonades dels vaixells de guerra republicans se sentien fins a Muro i sa Pobla. Mitja Mallorca podia seguir des de la distància el desenvolupament dels combats parant esment en l’espetec de l’artilleria de la flota. Els vidres de les cases de Sineu i Santa Margalida tremolaven. A Manacor s’olorava la pólvora. Ningú no estava segur de res. Es perdé la noció del temps. Talment les manetes dels rellotges s’haguessin aturat el dia que les milícies del capità Bayo desembarcaren a Son Amer. Falangistes i militars volien llevar-se el temor que els dominava, la incertesa del futur accelerant les execucions sumaríssimes. (Miquel López Crespí)


A mitjanit, després de comprovar que ningú no ens vigilava, el padrí sortí de l’amagatall. Extremàrem les precaucions. Vaig estar hores provant de veure-hi entre les ombres, atenta a qualsevol moviment que pogués distingir pels carrers. Deixàrem la porta de la cuina oberta per si sentíem sorolls sospitosos. Si venguéssin a escorcollar la casa, el padrí Rafel tendria temps de tornar a l’enfony i desaparèixer novament entre els feixos de llenya.

Quants mesos portava ocult? Quasi no ho recordava. Amb tantes preocupacions, anant i venint, de presó en presó, el temps es feia fonedís a una velocitat vertiginosa. Si m’aturava a pensar amb calma, de seguida em venien a la memòria els fets de juliol, la sublevació militar que trastocà la nostra existència. Em costava reconstruir la vida d’abans, l’alegria que regnava a casa abans dels tocs de corneta i les culatades dels fusells a la porta. Al juny el pare ens deia que tancaria la rellotgeria un mes i vendria amb nosaltres a estiuejar unes setmanes a Alcanada, a la caseta que, feia dècades, construí el padrí amb les seves pròpies mans.

La mare començava els preparatius de cada estiu. Comprovava si els vestits de bany i les faldes encara ens venien bé. En cas contrari, hauríem d’anar fins a les botigues de roba de la plaça Major per a comprar-ne de nova. Volia que les seves filles anassin ben mudades. No podia consentir que el vestit de bany hagués quedat petit i que algun dels amics hi trobàs forats, conseqüència de jugar entre les roques d’Alcanada, per la platja des Molinar.

Pensar com era la vida tan sols feia uns mesos era retrocedir a una llunyana època geològica. El sol s’havia amagat rere les muntanyes i amenaçava a no tornar a sortir mai més. Per què ara tot em semblava obscur, profundament tenebrós? Eren els plors de la mare, veure com empitjorava la padrina, saber que el pare, la germana i el nuvi patien dins la presó? O era tot plegat el que m’ofegava?

Feia fred.

L’estiu desaparegué com una exhalació. Des de la terrassa de casa nostra podíem distingir la serralada de Tramuntana amb els cims de les muntanyes coberts de neu.

La mare havia encès el foc a la cuina i en comparèixer el padrí anà a mirar per les retxilleres de la finestra del primer pis. Des d’aquella posició podria vigilar el carrer, estar atenta a qualsevol moviment que ens amenaçàs.

Els escamots d’en Martí Cerol podien comparèixer inesperadament. A vegades podies endevinar la seva presència pel soroll dels cotxes, els camions on portaven la gent a matar. Altres, arribaven silenciosos, provant de trobar-te desprevingut. Els veies sempre a l’aguait, ansiosos de tastar carn humana. Quantes vegades no comparegueren a l’hora més inesperada, amenaçant la mare, dient-li que ens tancarien a la presó si no deia on era el padrí? Fins quan podríem suportar el malestar constant, no saber què ens passaria? D’on trèiem la força necessària per a resistir un dia més aquell martiri?

Viure en perill constant sense saber mai què seria de la teva vida, què ens reservava el destí en les properes hores. Callar, mossegar-te la llengua davant les provocacions. Acostumar-se a suportar la maldat. Sentir, talment un animal ferit, com els cans són al teu davant a punt de llançar-se a la gargamella.

-Així podreu parlar amb més tranquil·litat –em digué la mare, alhora que apagava la dèbil bombeta elèctrica que ens il·luminava.

Encengué un llum d’oli. La cuina es poblà d’ombres, d’un exèrcit de fantasmes provinents d’un món estrany. Vaig parar esment en els lladrucs dels cans. El rellotge de l’església tocà les dues. Una hora tèrbola. Els falangistes ja havien begut conyac abastament i tenien, amb les mans fermades a l’esquena, els homes i dones que volien fer desaparèixer aquella nit. Carregant les cartutxeres, bevien les darreres copes. Esperaven a les cinc de la matinada per començar les descàrregues, els trets de gràcia al cap. Però no hi havia una hora exacta per a la mort. Tot depenia de l’humor de qui comandàs els sicaris. Uns escamots mataven de seguida; altres esperaven fins a primeres hores del matí. Els delia veure sortir el sol després de la matança. El botxí que manava l’escamot que afusellà n’Aurora Picornell i les roges del Molinar es vanava d’haver estat l’autor dels trets de gràcia. L’endemà de l’assassinat, quan obrien els cafès, es passejava orgullós amb els sostenidors plens de sang de n’Aurora com si fossin un preuat trofeu de caça.

-Ho veis? Són els sostenidors de la comunista Aurora Picornell –deia, agitant la peça de roba talment fos una bandera.

-Amb el llum d’oli i les finestres de la cuina tancades, ningú no pot saber que hi ha gent desperta a aquestes hores de la nit –digué la mare-. Totes les precaucions són poques. Se sap d’algunes persones que han estat denunciades pels veïns. Mai no saps d’on pot venir el perill. Hi ha mil ulls a l’aguait. En veure la més petita finestreta amb llum sospiten, vigilen el que s’esdevé i van a dir-ho a en Martí Cerol.

Quan el padrí em va veure em donà una forta abraçada. Estiguérem una bona estona sense dir res. Notava que el cor li bategava amb força malgrat que provàs de dissimular l’emoció. Feia setmanes que no ens vèiem. La darrera vegada que havia tornat a casa no pogué sortir de l’amagatall. Tota la nit hi hagué patrulles pel carrer i no era qüestió de cometre cap imprudència. Ens haguérem de conformar a dir-nos algunes paraules amb veu molt baixa.

Ara era diferent. Feia una bona estona que els falangistes eren de cacera. Anar a cercar els republicans amagats a la muntanya esdevenia un costum. Ja en quedaven pocs a les coves de la garriga i les casetes de camp. Tots els fugitius anaren caient l’un rere l’altre. En sentir tirs tothom sabia que algú havia caigut en mans dels botxins.

Terribles moments d’angoixa agitaven els cors dels que tenien familiars amagats. Qui podia ser el destinatari dels trets? L’havien mort de seguida o el feren patir hores i més hores, sotmès a tortures inimaginables? Com endevinar si era el fill o l’espòs, el pare o el padrí? On anar, a qui demanar per a confirmar sospites i pressentiments? Sortir a recórrer els camins dels voltants, sempre sota la pressió de la riallada i els jutipiris d’aquells esperits malignes? Començar la trista peregrinació pels cementiris de la comarca, cercar enmig dels munts de roba dels cossos llançats a la fossa comuna, els pantalons, la camisa que permeti confirmar que han assassinat els teus?

Escapar de la tortura i la mort era l’esperança dels que s’amagaren els primers dies del Moviment. Era mal de saber què era pitjor: si morir d’un tret o romandre mesos al bosc, perseguit dia i nit sense poder menjar com pertoca, impossibilitat de dormir amb una certa tranquil·litat. Alguns no podien resistir i es lliuraven als perseguidors. Altres davallaven al poble i anaven directament a l’Ajuntament, a la caserna de la Guàrdia Civil amb la il·lusòria esperança que no els fessin res. Amb la nostra família s’havien conformat provisionalment amb la detenció del pare i na Isabel. Durant un temps estaven segurs de trobar el padrí. L’agost del trenta-sis va ser un mes dur. El desembarcament de les tropes del capità Bayo al port de Manacor els enfurismà. Reberen ordres de Burgos. Tenien instruccions de no deixar viu cap esquerrà que s’hagués destacat un poc en temps de la República. Foren setmanes de por. Ara eren ells els posseïts pel pànic. Imaginaven que, si guanyaven els rojos, els podria passar el mateix que feien als detinguts. Per això les ganes esbojarrades de matar sense treva.

Les canonades dels vaixells de guerra republicans se sentien fins a Muro i sa Pobla. Mitja Mallorca podia seguir des de la distància el desenvolupament dels combats parant esment en l’espetec de l’artilleria de la flota. Els vidres de les cases de Sineu i Santa Margalida tremolaven. A Manacor s’olorava la pólvora. Ningú no estava segur de res. Es perdé la noció del temps. Talment les manetes dels rellotges s’haguessin aturat el dia que les milícies del capità Bayo desembarcaren a Son Amer. Falangistes i militars volien llevar-se el temor que els dominava, la incertesa del futur accelerant les execucions sumaríssimes.

Quan ens venien a cercar per anar a declarar a la caserna de la Guàrdia Civil mai no podíem preveure si tornaríem a casa. Anaven encegats. Quantes vegades no ens amenaçaren amb tallar-nos els cabells ran, amb portar-nos a Can Sales? Jo crec que finalment es degueren convèncer del que la mare els contava. Les dues sempre dèiem el mateix: ignoràvem on era el padrí. I afegíem que, possiblement, havia marxat a Menorca o a Alger, on hi teníem familiars.

Es mossegaven la llengua i callaven. Sabien ben cert que alguns dels que perseguien escaparen de la mort fugint en llaüt. Vigilaven els ports, les cales més petites. Però era impossible tenir-ho tot controlat. No tenien prou voluntaris per vigilar cada barqueta de Mallorca! Posaven uns quants guàrdies a la bocana del port i les cales. Endebades l’extremada vigilància. Els dies sense lluna o quan els núvols tapaven la dèbil claror de les estrelles, sorgien fantasmes des de les ombres que, desfermant la barca, remant en silenci, aconseguien sortir a la mar ampla. Menorca era al costat. Els perseguits s’arriscaven a fer el viatge vers el desconegut. El nord Àfrica o poder arribar a València i Barcelona eren l’esperança que movia muntanyes.

Sí, crec que al final, després de tants interrogatoris, acabaren per convèncer-se que el padrí ja no era a Mallorca. Però fins i tot pensant que era fóra de l’illa mai no deixaren de comparèixer d’improvís. Arribaven de sobte, sense avisar. Pujaven a les cambres del primer pis, copejaven les parets amb intenció de trobar-hi enfonys secrets, el ressò buit d’una cambra amagada. Tornaven al jardí, il·luminaven amb piles o amb llums de petroli el fons obscur del pou. No es fiaven de res. Una vegada feren davallar al pou un falangista fermat a la cadena del poal. Escodrinyaven on podia amagar-se un home. Palpaven les parets a la recerca de qualsevol possible obertura en les parets. Pujaven cansats, amb forta ràbia reflectida al rostre per no haver trobat ningú. Ens feien obrir la soll, enfonsaven la baioneta entre els feixos de llenya que protegien el racó on romania, silent, el padrí, quasi sense respirar.

Tenguérem sort. Fitoraven amb desgana les branques de pi. Els dominava la desesperança. Ho havien fet sovint i mai no hi trobaren res. Finalment marxaven pegant una portada, amenaçant com sempre.

-Tornarem. Això no acabarà així –deien, apuntant amb els fusells-. Si arribam a descobrir que ens heu enganyat, acabareu al cementiri de Porreres. Fa poc férem un escarment amb n’Aurora Picornell. Mallorca quedarà neta de marxistes i anarquistes, en podeu tenir la més completa seguretat! No ens costaria res fer-vos pujar al camió. Encara n’hi ha d’amagats.

Marxaven cantant el “Cara al sol” fent vives a Franco i José Antonio.

Nosaltres fèiem un alè. Ens agafàvem les mans i procuràvem recuperar la calma.

Per ara ens havíem salvat.

Miraculosament, cap detenció.

No havien trobat el padrí.

La padrina continuava resant a un racó del menjador.


Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VIII) - Les Germanies - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

pobler | 21 Agost, 2020 15:47 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VIII) - Les Germanies - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.


Avui hem anat en processó a inaugurar el marbre que commemorarà la desfeta dels agermanats a Son Fornari. He fet transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, l’autor de moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del nostre cementiri, en un carro curull de rams de flors i murta. La participació ha estat grandiosa, amb presència de les autoritats i banda de música municipal que ha interpretat l’himne d’Espanya i algunes composicions típicament mallorquines. Més de dues-centes persones ens han acompanyat fins a la finca on havíem de dir dues paraules i col·locar la placa a la caseta de camp del propietari de Son Fornari. Cal dir que el temps, com si el Senyor ens volgués ajudar, ens ha acompanyat, i malgrat que encara no ha arribat la tardor, uns núvols lleugers i una suau brisa marina provinent de la badia d’Alcúdia ens han fet la caminada agradable.

Els pagesos que feinejaven als horts s’aturaven un moment en veure la processó, es llevaven el capell i se senyaven en senyal de respecte. Possiblement la majoria dels albopassins que ens veien passar amb el carro endomassat i la peça de marbre no sabien que a les terres que conreaven amb tant d’amor i sacrificis hi havia hagut una de les batalles més importants de Mallorca en defensa de la llei i l’ordre. Una època de pertorbacions socials encapçalades per les incitacions criminals d’homes sense principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí, Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts d’altres malfactors. Els camperols són homes i dones de provada fe cristiana, però analfabets; mai han obert un llibre d’història, cap mestre els ha explicat l’autèntica història de la terra que trepitgen.

Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.

És fàcil imaginar la fúria i els avalots d’una tropa sense fre. El terror de les persones benestants, la commoció que representà tot plegat. Qui pogué abandonà Mallorca en barcasses de pescadors i navilis de comerciants. D’altres s’amagaren a les muntanyes. El més privilegiats pogueren arribar fins a Alcúdia, sempre fidel a l’emperador i al virrei Miquel de Gurrea. Sota les protectores murades de la ciutat es pogué resistir l’endemesa agermanada que l’any 1521 envoltà la vila amb més de sis mil homes, canons i ginys de guerra i destrucció.

Endebades totes les provatures dels desalmats per obrir una escletxa a les defenses de la població assetjada. Amb foc d’arcabussos i ballestes els defensors de la ciutat no deixaren entrar els agermanats. Qualsevol revoltat que es trobàs a la distància on arribaven les fletxes i els trets, queia irremeiablement mort. Les fosses protectores s’omplien de cadàvers dia i nit. Les aus rapinyaires feien l’àpat amb les despulles d’aquells que volgueren violentar la divina voluntat. Per evitar la pesta i altres malalties que poguessin propagar els cadàvers en descomposició, de nit sortien del recer segur d’Alcúdia valents que acaramullaven els morts agermanats i els calaven foc amb molta rama de pi ben sec i quitrà. Conten les cròniques que, en la fosca, les flames il·luminaven la nit i la pudor de carn cremada envaïa tot l’espai a l’abast d’encerclats i atacants. Alhora que el cel s’enrogia creant imatges fantàstiques en els núvols, dibuixant espectres a les murades, els nostres feien sonar tambors per fer ben patent la voluntat de resistència fins a la mort dels refugiats i defensors de l'heroica ciutat.


Inútils els encesos sermons d’alguns frares renegats animant la tropa en els successius assalts a les fortificacions. Homes i dones, rics i pobres, els refugiats a Alcúdia feien inútils tots els esforços dels sediciosos malgrat el valor demostrat per la xurma. Amb oli bullint eren rebutjats els que s’atrevien a pujar amb escales. Els infants dels nobles, en+estreta germanor amb els més pobres de la vila, s’encarregaven de portar-hi noves olles d’oli purificador. Les dones no donaven abastament a tenir cura dels ferits, proveir els defensors dels murs dels queviures necessaris. Aquelles valentes defensores, seguint l’exemple de les pageses que s’havien enfrontat, armes a la mà, contra els pirates turcs, eren al costat dels homes emprant llances i espases talment els soldats de l’emperador.

Tothom era conscient del perill que corrien si queien en mans de la turba. La lluita era a vida o mort.

Les masses, enceses pels discursos dels igualitaris, per la consigna “Pac qui deu”, només desitjaven sang.

Llegint les memòries de Magí Casesnoves, notari general del virrei Miquel de Gurrea, que estava refugiat a Alcúdia, podem copsar l’estat d’ànim d’aquella valenta gernació que resistia amb totes les seves forces la diabòlica endemesa. Estudiant aquestes pàgines escrites en temps del setge, enmig del desgavell terrorífic de les canonades, dels crits dels ferits, amb cases cremant i repic de campanes cridant al combat, ens podem adonar a la perfecció de com va ser d’heroica la nostra ciutat. Els assaltants, en veure com eren rebutjats els seus atacs, optaren per provar de batre el valor dels vilatans mitjançant la fam i la crueltat. Cap carro ni vaixell podia arribar a la vila. Els agermanats esperaven ansiosos que la necessitat forçàs la rendició. Estaven disposats a prometre qualsevol cosa perquè s’obrissin les portes. Traïdors com eren, era ben segur que no complirien cap dels punts acordats i, com es va esdevenir en altres indrets, una vegada penetrats a la vila. Pass arien a degolla la població. Per això mateix els refugiats mai no caigueren en la trampa i continuaren resistint sense la més mínima defallença.

Va ser llavors quan els caps de la Germania augmentaren el terror. Enviaren destacaments a les possessions i propietats dels nobles que hi romanien. Portaren davant les murades familiars, fills, dones, mares... No hi hagué pietat. Talment fossin els sarrains que sovint desembarcaven a les nostres costes, sense misericòrdia, davant les murades degollaven els pobres ostatges. Els assetjats s’havien juramentat a no rendir mai la fortalesa per res del món. Ploraven en silenci, serrant les dents, estrenyent encara més fort les armes, en veure la matança d’innocents.

Ningú mai no es va rendir malgrat veure la mare o els fills, el germà, morts cruelment a dues passes d’on eren.

Foren dies de sang regant els entreforcs dels camins.

Arreu patíbuls alçats.

Fins i tot eren penjats els criats dels nobles que havien quedat fora de la protecció de les murades. Botxins borratxos, a cara descoberta, alçant crists i banderes, feien jutipiris als valents resistents d’Alcúdia. Indiferents a les nombroses baixes que patien per la resistència dels defensors, continuaven pugnant per entrar a la població.

El notari Gabriel Gual de Son Forteza, que s’havia refugiat amb els familiars a la vila màrtir, explica al seu dietari els fets espaventosos de què va ser testimoni. A la pàgina trenta-dos del manuscrit que he pogut consultar als arxius d’Alcúdia narra la follia agermanada, la insistència a escalar les altes murades, els esforços enderrocar les diverses portes d’entrada a la vila. Pàgines que ens recorden l’Apocalipsi de sant Joan, les imatges de l’infern pintades pels artistes que decoren capelles i esglésies.

Com no recordar la incertesa d’aquells anys? Quin futur pot tenir un poble que no recorda el seu passat?

Han passat segles d’ençà la demoníaca endemesa, però encara avui moltes de les famílies perseguides per la salvatge revolta recorden prou bé la repressió patida sota el comandament dels malvats instigadors de la Germania. Destacaments a cavall, armats de llances i arcabussos, violentaven les propietats robant el que volien i destruint el que no podien emprar. S’alliberaven esclaus que tenien legítim propietari, es feien malbé les anyades. Tot el que no podia servir al manteniment de les tropes revoltades era cremat enmig de les eres. Grans foguerons amb llibres, mobles de qualitat, retrats de nobilíssims senyors i senyores, ducs, contes i marquesos perien fruit de les flames. Assalts brutals als casalots amb expropiació forçosa del blat, el vi, la roba de qualitat. Joiers en complicitat amb els agermanats anaven directament als canteranos a cercar les joies, que s’enviaven de seguida als capitosts. Diuen que Joanot Colom i Joan Crespí eren els que triaven els millors ornaments de plata i or que, sense cap mena de vergonya, repartien entre les seves famílies. S’enviaren saquets del preciat tresor als revoltats de València per a les revoltes d’aquell regne. Comparegueren per la llotja jueus d’Amsterdam, Gènova, Venècia i París per a comprar a baix preu alguns d’aquells collars, polseres, anells, botonades d’or. S’establí a la Llotja un mercat de mobles i teles precioses robades de casals i possessions. Palma esdevenia un centre important de pirateria. Enviats de les corts europees que de boqueta deien estar contra els agermanats enviaven emperò emissaris secrets, i nombrosos vaixells carregats de riqueses partien cap els palaus de les corts d’aquests cristians que s’aprofitaven del temps convuls en què vivia Mallorca.

Es desfermà la ira dels pobres contra els rics; l’enveja a qui tenia objectes de valor, bones terres, ramats d’ovelles, vaques i porcs s’accentuà fins a convertir-se en normal l’assalt només per a destruir. Els centenars d’ovelles que els Zaforteza tenien a Escorca foren mortes amb llances només per plaer d’arruïnar uns senyors de tanta anomenada. En d’altres possessions feien passar estols de cavalls damunt les plantacions de vinyes. Els cellers amb les collites de vi eren envaïts per la turba i després d’emborratxar-se obrien a destralades les bótes i feien córrer el vi pel terra. Els arbres fruiters eren arrencats de rel, anyades de blat i civada eren segades només per gust, sense pensar treure’n cap profit, només pel plaer de veure el patiment dels senyors.

Algunes de les criades de les possessions eren les més fermes defensores de la barbàrie. Mostraven als revoltats els amagatalls on es guardaven les joies. Obrien caixes i canteranos per mostrar la riquesa dels propietaris que, boges, deien que s’havia acumulat amb la seva suor i llàgrimes. Hi hagué nombrosos casos de judicis amb tribunals de borratxos i malànimes. Treien els pobres senyors a colzades, amb tot de crits i insults. Sense respecte per l’edat, sense consideració per si estaven malalts, els portaven a l’era i de manera forassenyada començaven a explicar imaginaris patiments. Es recordava les hores de treball de sol a sol, el magre menjar, les fuetades dels capatassos, la manca de dies de descans... Quan arribava la nit, encenien torxes per a continuar amb aquell espectacle lluciferí. Sense descans, hora rere hora, desfilaven els porquerets i la cuinera, el pastor de les ovelles, l’amo d’escapçar els arbres, l’encarregat de collir la mel de les abelles, els llauradors. Capteniment inexplicable d’aquells que ahir besaven la mà dels senyors, agraint tenir un sostre sota el cap, menjar cada dia, uns cèntims a final d’any, i ara expressaven queixes i patiments de què mai s’havien atrevit a parlar. L’estol de facinerosos presidia els actes, satisfet, bevent sense aturar les ampolles de vi bo servades als cellers.

Hom pot imaginar el patiment de les nobles persones sotmeses a semblant tortura. Hi hagué marquesos d’edat avançada, els Montaner en són un exemple, que, per tenir els fills joves refugiats a Alcúdia, patiren molt més que d’altres senyors. Es diu que quan, cansats per les hores de romandre drets enmig de l’era, queien al terra sense coneixement, les criades els llançaven poals d’aigua freda. Algunes es compixaren damunt seu rient i ballant talment fúries desfermades.

Sempre m’he demanat com és possible que la dolentia dels homes no tengui remei. De què serviren els patiments de nostre Senyor Jesucrist sí quinze segles després de la seva mort constates que el sacrifici ha estat inútil i el mal campa arreu més potent que mai? I les predicacions constants de l’Església Catòlica abans de la revolta... serviren per res? El poder omnímode de Satanàs és més fort i poderós que mai.

Cal no defallir mai en $l’aferrissat combat$ +el combat aferrissat+ contra la influència diabòlica entre els vilatans. Qui sap $que$ +què+ seria del món sense la mà protectora del catolicisme que, sense descans, pugna per mantenir l’esperança de la Humanitat en un futur més cristià, més apropiat a les ensenyances dels Evangelis.

M’atur un moment a cada hort i salut un a un aquests homes que creen amb l'esforç quotidià la riquesa del nostre poble. No em sap greu embrutar-me la mà de terra. Tot plegat em recorda els anys feliços de la meva infantesa manacorina quan, lliure com un ocell, sense cap mena de responsabilitat, em perdia pel mig de les altes torres del blat de les índies que s’alçaven, infinites, per damunt el meu cap. Aleshores l’aigua dels solcs per regar les plantes em semblava un riu. Els ametlers, albercoquers i figueres, un bosc, una selva grandiosa on podia jugar fins que queia cansat i satisfet damunt els feixos de blat tot just segats. Arreu, cançons de batre i flastomies del pagès que porta des de la sortida del sol ajupit sobre la terra. Xipollejar en el fang, sense por de les renyades que inexorablement em faria la mare. Tots els pagesos sabien de qui era fill! No tenia gens de por. Més d’una vegada els pares em cercaven, preocupats, pels horts, cercant notícies d’on havia anat. Invariadament, un pagès o una pagesa m’agafaven de la mà i em tornaven a l’indret on m’estiraven de les orelles, enfadats per no saber per què ho havia fet. Com explicar-los que em sentia lliure com un ocell avançant, sense rumb, per la terra xopa o, a l’estiu, per damunt el matoll del blat just acabat de segar? Una recerca primitiva i inconscient del poder de Déu? Aleshores ja considerava la natura, l’aigua, la terra, el cel, com a expressió claríssima del poder diví. Qui, sinó, podria haver creat tanta bellesa? Les serralades imponents que s’estenien enllà on alçàs la mirada, l’amplària infinita de la mar quan acompanyava el pare a cercar algues a Portocristo, a les cales de la comarca, em feien pensar en la mà creadora del Senyor.

Sortosament la processó avança prou lentament per sentir i olorar amb la seva plenitud la flaire de la terra just acabada de regar. I, quan la música de la banda s’atura uns moments, el grinyolar de les veles dels molins i el giravolt de les rodes de la sínia esdevenen música celestial a les meves oïdes, massa acostumades al silenci del despatx.

M’ha costat molt arribar fins aquest dia gloriós. El rector i algunes famílies benestants no volien que es fes memòria de la batalla en què l’emperador i la Santa Església Apostòlica Romana sortiren vencedors. Estranyat pel fet, els en vaig demanar expilacions, ja que no entenia per quin motiu s’oposaven a la col·locació de la placa.

` En una de les darreres reunions que tenguérem a casa dels molt honorables notaris i advocats d’Albopàs,+els senyors Marià Ximenis, Tomeu des Molí i Guillem Lluc, els vaig demanar directament quin mal hi havia a commemorar aquest fet històric a benefici de les noves generacions d’albopassins. Evidentment, persones de tan elevada categoria, amb carreres fetes a Madrid i Barcelona, no ignoraven res de l’alçament de pagesos i menestrals contra l’alta noblesa mallorquina i altres estaments ciutadans privilegiats. Com no recordar els tres infausts anys de domini de la xurma sobre Mallorca, els contactes dels revoltats amb les altres Illes i la Germania valenciana? Tots havien llegit i apreciat en el seu just valor les aportacions de Josep Maria Quadrado, Antoni Furió, Pere d’Alcàntara Penya i Joan Binimelis. Per què s’oposaven a la col·locació de la làpida?

Restaren pensatius durant uns instants. Després, el notari, el senyor Marià Ximenis, es va treure el tabac de la petaca i carregant lentament la pipa em digué:

--Joan, no creguis que no coneixem la importància de la història. Saps que ens hem passat molts d’horabaixes parlant de les qüestions més diverses al teu menjador o aquí mateix, a la notaria. Però hauries de reflexionar. Hi ha qüestions que val més no remoure. I més ara que liberals i maçons, seguint els dictats de la llegenda negra antiespanyola propagada d’ençà fa segles pels protestants, ressusciten amb més força que mai. Vivim un segle de fortes commocions socials. Les revoltes obreres i anticatòliques s’estenen arreu del món. No parlem dels lamentables fets de la Comuna de París, on va néixer el moviment ateu que s’ha escampat com una pluja mortífera. Aquí mateix hem parlat sovint de la rebel·lió del Marroc, dels fets ocorreguts recentment a Barcelona durant la Setmana Tràgica... Per això et demanam: a què treu cap voler recordar els luctuosos fets de les Germanies? Sí, ja ho sabem, es un esdeveniment important de la nostra terra, un fet remarcable en els llibres, sortosament vençuda per les forces de l’emperador Carles I. Pensam que no és gaire convenient recordar a la pagesia que hi hagué un dia que comandaren a Mallorca, que foren amos de vides i hisendes.

Es va deturar un moment per a encendre de nou la pipa. Aspirant de forma voluptuosa el fum, afegí:

--Deixa la pagesia en pau. Val més no omplir-los el cap amb cap mena de fantasies. Ja en tenen prou amb conrear la terra, amb aconseguir quatre cèntims per la feina tan dura que porten a terme. Nosaltres hem estudiat una carrera, tenim temes de sobra per a estudiar, per a discutir fins a altes hores de la nit del sexe dels àngels i de qualsevol esdeveniment que ens interessi. Però els pagesos, aparentment tranquils, bons cristians, que es lleven el capell quan passen al costat nostre en el fons són perillosos. Si han dominat l’illa una vegada... qui et diu que, en una altra conjuntura favorable, no ho podrien tornar a provar? Col·locar una placa de marbre recordant una època en la qual tengueren el valor i la decisió d’enfrontar-se armes a la mà contra el rei, no ens és gens convenient.

Era inútil provar de convèncer-los. No entenien que la meva intenció era precisament la d’evitar en el futur qualsevol idea d’alçament forà. Precisament recordar la derrota agermanada de Son Fornari em sembla la millor manera de prevenir les previsibles revoltes del dia de demà. Si manteníem la pagesia en la ignorància poden ser captats per les idees dissolvents dels demagogs, dels predicadors del paradís sobre la terra i altres ximpleries semblants.

Ni el rector, ni el notari, ni els advocats de les tertúlies saben preveure el futur. Pensen que estan en un altre segle. Temps enrere bastava la vigilància de la Santa Inquisició per a tenir el ramat controlat. Ara hem d’anar molt més enllà, ser summament intel·ligents, emprar totes les nostres eines per a+aturar precisament la propagació de mites i falses històries que un dia no gaire llunyà podrien ressuscitar els terribles fets que narren els llibres.

No els vaig convèncer. Però vaig poder inaugurar la placa enmig de càntics, música i gatzara.


De la novel·la El vicari d´Albopàs


Última Hora entrevista l´escriptor Miquel López Crespí - Una entrevista de la periodista Clara Ferrer

pobler | 20 Agost, 2020 14:45 | facebook.com

Última Hora entrevista l´escriptor Miquel López Crespí - Una entrevista de la periodista Clara Ferrer


López Crespí publica Parets de foc, el inicio de una trilogía “experimental”


En este primer libro el autor apuesta por “recuperar la literatura rupturista de los 70 i 80” – En estes tres volumenes, el escritor tratará temas como el sexo, la política y la religión. En el libro el escritor funde técnicas en un collage de teatro, prosa, poesía, misivas o dietarios. (Clara Ferrer)


Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) regresa al género de los relatos breves con Parets de foc (El Tall Editorial). Es la primera entrega de una trilogía (con la que el prolífico autor intenta “recuperar la narrativa experimental y rupturista de los 70 i 80”, y que se basa en dietarios y documentos encontrados de aquella época y escritos por él mismo. La mayoría de los cuentos són inéditos, mientras que otros responden a algunas antologías publicadas entre los años 70 y la actualidad.

“Junto a escritores como Llorenç Capellà, Antònia Vicens, Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver o Guillem Frontera empezabamos a escribir de manera diferente a lo que hacía la Escola Mallorquina, con autores como Costa i Llobera, Llorenç Riber o Maria Antònia Salvà”, explica.

“Nos parecía que tenía un formalismo técnico interesant, pero que era vacio de contenido. Estábamos influidos por las vanguardias europeas y españolas y pensábamos que Mallorca estaba atrasada, pues la narrativa mallorquina eclesiàstica no trataba temas que nos interesaban, como la sexualidad, la política, la crítica social o la religión”, apunta. “Se trataba de cuestionar la herencia recibida, con la misma fuerza con la misma fuerza que lo hacían grupos de artistas como Equip Crònica, el colectivo Criada i Art Pobra”, insiste.

Así, en los 17 cuentos de Parets de foc, cada uno de un estilo diferente, López Crespí funde técnicas y formatos, como un collage, teatro, prosa, poesía, casrtas, dietarios y conversaciones de viajes e incluso incluye una especie de decálogo para quien quiere dedicarse a la escritura (Per a qui vulgui dedicar-se al dur ofici d´escriptor).

Mientras, sigue indagando en sus recuerdos para “volver a dar vida a esa literatura rupturista”, pues hace ya más de diez años que no se presenta a ningún concurso literario. Con todo, ya son muchos los premios que ha conseguido en su dilatada carrera de cerca de 50 años, entre ellos el Ciutat de Palma (narrativa y teatro), el Joanot Martorell, el Joan Ballester o el Ciutat de Manacor. (UH, 18-8-2020)


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - L’Anticrist - (vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 19 Agost, 2020 14:47 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - L’Anticrist - (vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Les sessions d’espiritisme sovintejaven malgrat es fessin d’amagat. L’Església condemnava aquelles trobades secretes, però, malgrat els anatemes, nombroses persones continuaven creient en fantasmes, en la presència dels morts, que vigilaven contínuament des del cel. El pare deia bruixes a les mèdiums. Ho deia sense acritud. Era un home de vasta formació, coneixedor dels pensadors grecs i llatins. El seu materialisme humanista procedia de Demòcrit i Epicuri, els primers pensadors que s’enfrontaren, amb les eines de la raó, a la ficció d’uns déus creats per la fabulosa imaginació dels homes. No menystenia el poble. Podia entendre a la perfecció el patiment d’una mare que havia perdut un fill, la necessitat d’una al·lota de tornar a parlar amb algú molt estimat de la seva família. Va ser ell qui em recomanà llegir les traduccions dels filòsofs grecs de l’antiguitat. Aferrissat lector de Voltaire i els enciclopedistes francesos, mai no el vaig sentir que fes un atac frontal contra les dones que venien a consolar la gent amb les estranyes i fantasioses converses amb els esperits. Era extremadament permissiu en tot el que feia referència a les creences religioses de la humanitat. (Miquel López Crespí)


Una nit, abans de tornar a Palma, vaig poder parlar amb el padrí Rafel. Esperàrem que la padrina fos a dormir i, en previsió que es pogués despertar d’improvís, tancàrem la porta de la cuina. Si compareixia, el padrí tendria temps per amagar-se novament rere els feixos de llenya de la soll.

Havíem d’anar amb compte. Les mesures de precaució eren summament importants. Els falangistes romanien amb els ulls ben oberts, atents a qualsevol indici que els pogués ajudar en la recerca dels republicans. Se sabia que aturaven pel carrer els fills petits dels fugitius i, amb quatre moixonies, oferint-los llepolies, els demanaven on eren els seus familiars. Molt sovint, els pobres al·lotets queien dins el sinistre parany i, sense saber ben bé el que feien, descobrien als botxins els amagatalls secrets.

Era qüestió de romandre vigilants. La padrina començava a perdre el sentit de la realitat, enfollia dia rere dia. Parlava amb els morts. Mentre cosia dialogava amb els seus pares, els repadrins que jo no havia conegut, desapareguts en una llunyana època geològica dels calendaris.

Feia anys que desvariava. Quan jo era una nina ja anava a parlar amb les mèdiums que compareixien pel poble a fer reunions d’espiritisme. Algunes veïnes la venien a cercar. Anaven a casa de madò Coloma, la carnissera del carrer de la Muntanya. Madò Coloma era una dona que no creia que els silenciosos pobladors dels cementiris poguessin comunicar-se amb els vius a través de la veu de la mèdium però, curiosa, va assistir a més d’una trobada per aconseguir recuperar els objectes que perdia. Estava convençuda que Sant Antoni i Sant Miquel podien ajudar-la a trobar el bitllet de cent pessetes extraviat feia mesos, l’anell que li va caure en el jardí i desaparegué per sempre, misteriosament engolit per la terra i l’herbei. Madò Coloma creia en l’or i un bon compte corrent al banc, no en la vida perdurable en un altre món.

-Mai no he vist que tornàs cap de les amigues que han desaparegut –afirmava, sense deixar de trossejar la carn amb el tallant.

Així i tot, deixava que les bruixes palmesanes reunissin la parròquia a les golfes del seu negoci. Les sessions d’espiritisme sovintejaven malgrat es fessin d’amagat. L’Església condemnava aquelles trobades secretes, però, malgrat els anatemes, nombroses persones continuaven creient en fantasmes, en la presència dels morts, que vigilaven contínuament des del cel. El pare deia bruixes a les mèdiums. Ho deia sense acritud. Era un home de vasta formació, coneixedor dels pensadors grecs i llatins. El seu materialisme humanista procedia de Demòcrit i Epicuri, els primers pensadors que s’enfrontaren, amb les eines de la raó, a la ficció d’uns déus creats per la fabulosa imaginació dels homes. No menystenia el poble. Podia entendre a la perfecció el patiment d’una mare que havia perdut un fill, la necessitat d’una al·lota de tornar a parlar amb algú molt estimat de la seva família. Va ser ell qui em recomanà llegir les traduccions dels filòsofs grecs de l’antiguitat. Aferrissat lector de Voltaire i els enciclopedistes francesos, mai no el vaig sentir que fes un atac frontal contra les dones que venien a consolar la gent amb les estranyes i fantasioses converses amb els esperits. Era extremadament permissiu en tot el que feia referència a les creences religioses de la humanitat.

-Molts dels joves que ara critiquen les bruixes ho fan perquè no saben què és el patiment. Sovint, la bogeria arriba a través del dolor –em deia, sense deixar de feinejar amb els rellotges.

Jo li portava la contrària. Als setze anys no acceptava compromisos amb les supersticions. Per a la nostra colla, per als amics que ens reuníem a l’Ateneu, tan condemnables eren les mentides i la ignorància propagades des de la trona com les històries d’un altre món que fomentaven els espiritistes.

El pare m’escoltava, comprensiu.

-Hi ha una diferència essencial entre les fantasies que explica el clergat, els bruixots oficials que estudien a Roma, als seminaris de totes les ciutats del món, i les que sostenen les mèdiums que parlen amb els morts. No sabia què volia dir. Amb la mirada li demanava que m’ho explicàs amb deteniment. Quina diferència podia haver-hi entre les distintes formes de mantenir la gent sota la influència d’unes falses creences? Creure en els sants del calendari religiós, en la transmutació del vi en sang i el pa en la carn de Crist, sostenir que existeix una vida perdurable després de la mort no era gaire diferent a propagar la idea que els esperits poden tornar a la terra, comunicar-se amb els humans a través de la veu d’aquelles dones.

-Si t’hi fitxes bé, els que van a casa de madò Coloma posseeixen un grau més elevat de desesperació que els que van a missa i a les processons. És gent més fràgil, persones que no poden viure sense sentir a prop seu la presència dels que estimaven. No troben res on poder aferrar-se. Podrien arribar a enfollir totalment sense el consol de les bruixes. Saber que poden comunicar-se amb el fill mort, amb l’espòs, amb el familiar que desaparegué de sobte a causa d’una inesperada malaltia, per un accident, és el que dóna sentit a la seva existència. El mèdium és el cordó umbilical que els uneix amb el que més estimaven en aquest món. No poden resistir els embats de la dura realitat que ens encercla, sense la presència dels que desaparegueren. Aquest contacte fictici amb els seus ajuda a calmar un poc el dolor i la desesperació, la buidor d’una vida que per a ells ja no té sentit.

-És el mateix que fa l’Església catòlica amb la creença d’una vida eterna després de la mort! –m’atrevia a dir-li, pensant que el meu pare deixava massa de banda les idees volterianes que sempre el caracteritzaren. Somreia, en sentir les meves recomanacions.

-Deixes de banda un aspecte essencial del problema. Les espiritistes no tenen el poder del Vaticà –em comentava sorneguer. Només exerceixen la seva influència sobre quatre pobres persones necessitades d’amor, d’un suport emocional. Mai no tendran una sòlida burocràcia establerta com el catolicisme militant, ni milers de temples i seminaris escampats arreu per a consolidar la seva dominació sobre la terra. Ni tampoc governs, exèrcits, policies, universitats, milers de periodistes que els donin suport.

No m’acabava de convèncer. Però jo no volia insistir-hi més. El debat podria allargar-se fins a l’infinit.

N’Andreu m’ensenyà a trobar la punta a qualsevol afirmació. A l’Ateneu esmolàvem les idees al màxim. Ens passàvem hores i més hores parlant d’història, de filosofia, de política. Ens acostumàrem a no donar res per etern i indiscutible. Pugnàvem per trobar el que pogués haver-hi rere les afirmacions que semblaven immutables.

Estimava el pare, respectava les idees que tenia. Potser no estava d’acord amb tot el que deia, però sempre m’ajudà a avançar en el camí del coneixement. Jo sabia ben bé que no creia en els ritus i la parafernàlia del Vaticà. Però si havia d’anar a un funeral, a un bateig, mai no deixava de tenir una actitud respectuosa amb els creients que sí que estaven convençuts de l'existència d’àngels i dimonis, de dones que engendren déus mitjançant l’aparició d’un colom. Record que un dia em digué que els protestants eren més intel·ligents que els catòlics. “A les esglésies d’Alemanya no hi trobes déus de fusta corcats, sants de fang, dimonis amb banyes, àngels voladors ni altres fantasmes productes de la desfermada imaginació dels homes. La reforma luterana serví per apropar més els cristians a l’essència de la Bíblia. En un primer moment, els sectors més impulsius del protestantisme rebutjaren la presència de qualsevol mena de burocràcia religiosa. Il·lusos, pensaren que foragitant el corrupte clergat al servei del Papa, podrien aprofundir en la llibertat. Ningú no tendria poder per a interpretar la paraula de Déu. La relació amb el món de fantasia que proclamaven les Sagrades Escriptures seria lliure, personal. Evidentment, va ser un somni que durà poc. De seguida, sorgiren clergues de nou encuny, sectes, interpretacions que també feien servir la tortura i les fogueres per imposar un forma determinada de pensar i creure”.

Sense insistir gaire en el tema, parlava des d’una llunyana distància, fredament, sense cap mena de passió antireligiosa.

-A vegades la humanitat camina en cercle, sense poder sortir mai del racó on roman engrillonada. Talment fos una somera fermada eternament a la sínia, amb les cucales ben posades damunt els ulls. Alguna vegada, en una de les interminables voltes al pou, el pobre animal ha pogut albirar la claror. Un dia fins i tot arriba a copsar l’existència del sol. Durant uns breus moments, uns segons que a vegades poden semblar definitius, aquella bèstia esclava, colpejada per un propietari sense sentiments, pot constatar que existeix un univers enllà de la tenebror que sempre ha conegut. Ha estat un miratge. De seguida arriba novament la nit, la fosca més densa. És com si no haguéssim avançat gaire d’ençà dels egipcis, que adoraven escarabats, serps, vaques i cocodrils, els hipopòtams del Nil –deia, pensatiu.

A La Societat mai no el vaig sentir enraonar com ho feien els joves de la Lliga Laica.

-Anau ben errats si pensau que cremant els temples i prohibint l’ensenyament de la religió acabareu amb el poder del clergat, amb la necessitat que té la humanitat de creure en déus, salvadors i fantasmes – explicava de forma meticulosa i pacient.

Na Isabel i jo escoltàvem silenci. Ens seduïa la seva forma de narrar els fets més complicats, les idees que semblaven més males d’entendre.

-Marx té raó –continuava-. I vosaltres ho hauríeu de saber. Les religions no es poden suprimir per decret. Mentre la humanitat no sigui lliure i l’home es vegi dominat per poders econòmics i polítics que no pot controlar, per fenòmens inexplicables de la naturalesa, per la malaltia, per la por, existirà la necessitat d’aferrar-se a les creences més esotèriques, a estranys i curiosos valors, mites que imaginen reals i esdevenen el fonament damunt el qual basen la vida.


Era necessari vigilar amb summa atenció la padrina. No ens podíem permetre cap error, ja que podia fer el més imprevist.

Un matí, a primera hora, la mare no la trobà a casa. Preocupada, anà amunt i avall: no hi era per part ni banda. Es preguntava que devia haver succeït. Sortí al carrer sense saber què fer ni on anar. Solament pensava que havia d’evitar que en fes una de grossa, quelcom d’irreparable.

Sortosament, madò Miquela Feliu, una bona amiga de la família, li digué que era per davant la casa del rector, amb un rosari a la mà.

-Margalida, pots trobar la teva sogra agenollada davant l’entrada principal de l’església. Resa en veu alta i diu a tothom que està pregant per la salvació del rector. Explica que les armes que empren els falangistes han sortit de la sagristia. Si la senten els homes d’en Martí Cerol la poden tancar. Vés a saber el que pot passar! Les aigües del torrent baixen tèrboles i qualsevol motiu serveix per portar qui vulguin a la presó. Ho saps millor que jo perquè ho pateixes en pròpia carn.

Eren les cinc del matí. Els carros començaven a sortir cap a marjal. La mare pogué anar fins a la placeta de l’església i portar la padrina a casa abans que a l’Ajuntament i a la caserna de la Guàrdia Civil s’adonassin del que s’esdevenia. La padrina era caparruda. No volia marxar. Estava convençuda que els dimonis niaven dins el temple i que el rector substituïa els sants i les verges dels altars per representacions de Llucifer i altres monstres de l’infern.

La mare no sabia què fer. I si entrava dins la rectoria i feia algun desbarat irremeiable? Aleshores sí que la tancarien. No hi hauria ningú de la família que no estigués en perill. La nostra vida era en mans de les noves autoritats. Qualsevol excusa serviria per completar la inicial onada de detencions.

Feina complicada. La padrina, completament esperitada, cridava enmig de la placeta talment volgués despertar tot el poble.

-Ha arribat l’Anticrist predicat a l’Apocalipsi! És la fi del món –deia a la mare, provant de convèncer-la perquè se sumàs a les seves admonicions.

-No puc marxar a casa. He d’advertir els cristians que el Dimoni ha tornat a la terra i habita entre nosaltres. Els àngels del Mal són ara els sacerdots. Com és que ningú no ho vol veure? O és que han tornat cecs, muts i sords? He viscut enganyada durant la vida sencera! Sempre he cregut en el que deien des de la trona! Els sacerdots eren la veu de Crist, els propagadors de la Fe autèntica, de la bondat de l’Evangeli. Qui havia d’imaginar mai que el Mal covava per dins, que el Diable Major s’havia apoderat del Vaticà i el Papa i els bisbes eren dimonis amagats, els enviats de l’Anticrist.

La padrina s’aferrava a la mare, sanglotava, nerviosa i la mirava als ulls, interrogant.

-Margalida –deia, provant d’explicar el seu comportament-. Margalida, escolta, no creguis que he perdut l’enteniment. Em mires com si hagués enfollit i no és així Mai com ara he vist les coses tan clares. D’ençà que agafaren en Gabriel i la teva filla ho he entès a la perfecció. Perquè no ho voleu entendre? Teniu una bena als ulls! Tothom sap que les armes per matar els nostres fills han sortit de la rectoria... Per quins motius ningú no diu res? Quina metzina han repartit per tenir el poble conformat? No entenc el que passa! En el meu temps, quan jo era jove, si els homes i les dones haguessin sabut que els diabòlics habitants de l’Infern dominaven el temple de Jesús s’hauria organitzat un terrabastall. Els pagesos haurien alçat forques i ganivets!

Callava, mirava al seu voltant amb la mirada perduda vers qui sap quin ignot indret de la seva memòria. Després prosseguia, sense pensar que els vianants de primera hora del matí podien sentir les seves recomanacions.

-Ho sé sense cap mena de possibilitat d’equivocació –exclamava-. Són les monges franciscanes les que han pactat el que s’esdevé amb Llucifer. Vés a saber què han cobrat per a obrir les portes dels temples als exèrcits infernals. Viviu sense veure la realitat que ens envolta. L’altre dia em digueres que eren italians els avions que volaven per damunt nosaltres en direcció a Manacor. Però el Senyor m’ha fet veure que no són avions el que veiem. El que capten els nostres ulls és la disfressa de l’Àngel Caigut. Els poders de les tenebres dissimulen la seva presència convertint-se en qualsevol persona o objecte. Es transformen per a matar amb més eficàcia. I vosaltres, cecs, no ho veieu!

Sortosament, les quatre beates que anaven a missa primera no eren de les més fanàtiques, no pertanyien al grupet que cada dia compareixia a covar el seu odi i rancor contra l’esquerra al costat del rector. Na Catalina Gamundí, la cosidora que m’ensenyà a brodar quan jo era una nina de dotze anys, ajudà la meva mare a portar la padrina a casa.

Va ser una feina dificultosa. S’aferrava a les palmeres de la placeta de l’església, a les reixes dels jardins. Volia fugir. Amenaçava la mare amb el puny. Esdevenia esmunyedissa com una anguila de l’albufera.

Finalment pogueren agafar-la ben fort dels braços. Na Catalina era una pagesa capaç d’aixecar sacs de blat de cent quilos.

La portàrem a casa i li donaren un parell de tasses de valeriana. A poc a poc s’anà calmant i, cansada per l’esforç que havia fet, s’adormí al balancí de l’entrada.

Viure sempre en tensió.

Cada dia ens arribaven notícies sobre el descobriment de persones ocultes en els indrets més insospitats de la comarca. Els homes d’en Martí Cerol no deixaven racó sense escodrinyar. Anaren a totes les coves de la muntanya. Sortien cada dia a caçar homes i dones amb cans especialment ensinistrats. Els donaven a olorar la roba dels fugitius que prèviament havien anat a cercar a les cases dels republicans perseguits. Premiaven els cans amb llepolies. I no sempre portaven els detinguts a l’Ajuntament, a la caserna de la Guàrdia Civil. La mare em deia que continuaven sentint els trets a qualsevol hora del dia i la nit. Tot depenia de l’humor dels sicaris. A vegades mataven la gent en el mateix lloc on la trobaven, davant els fills, la dona, els pares. No els importaven les llàgrimes, la desesperació dels familiars. La vida d’un persona no valia un ral i mai ningú no sabia el que podria esdevenir-se. Algun dels detinguts pogué salvar-se per simple casualitat. Se sabia que dos guàrdies civils anaren a cercar en Josep Punset. Ja era dins el cotxe en direcció al cementiri quan un dels que comandava l’escamot el conegué. Eren amics de la penya de futbol. El va fer treure del vehicle i ningú no s’hi oposà.

-No vull que mateu aquest –digué als botxins. D’immediat, obeint aquelles ordres, li obriren la porta, el feren davallar i mai més no l’anaren a molestar.

La Mort, navegant victoriosa, rient del tètric joc d’atzar en el qual era la protagonista principal.

Talment una negra nuvolada s’hagués estès pel cel i no desaparegués. Qui hauria dit que era per a l’estiu, amb dies de sol llargs i de perpètua claror quan la matera navegava més a lloure? Per a nosaltres els dies eren foscos. Com si el dinou de juliol un eclipsi de lluna hagués fet desaparèixer per sempre l’astre rei, senyor del firmament. Vivíem amb les portes tancades, cap endins, sense gosar guaitar el carrer. De l’exterior només podien venir insults i persecucions. Els nostres ulls s’hagueren d’acostumar a veure-hi enmig de les tenebres. Ja érem unes altres persones. Sí, abans del cop militar la nostra vida era oberta i participàvem en munió d’activitats provant de canviar el món. Ara, sotmesos al silenci per la força dels fusells, sentint els trets en la distància, passàvem pena pels que patien a Can Mir, al vaixell Jaume I, al castell de Bellver.

Era així com se sentien els jueus del Call en temps de les cremadisses? L’univers que alletà Caterina Tarongí en el passat... era idèntic al que vivíem els Tarongí del present? Quina diferència essencial podia existir entre les persecucions de la Inquisició i el que patíem sota el poder de Falange Española Tradicionalista y de las JONS? Què és el canviava a través de les èpoques? La roba, les armes, els edificis on érem empresonats, l’indret de les execucions? Tampoc no hi havia tanta distància entre el bosc de Bellver i el cementiri de Ciutat! La gent acudia a contemplar com mataven amb idèntic esperit de festa. Cremar de viu en viu na Caterina i els altres torturats per la follia catòlica? Quina diferència es podia establir amb la mort de n’Emili Darder i els centenars de republicans torturats en aquell estiu sagnant? Els fanàtics de l’extermini... no aplaudien en el trenta-sis ben igual que en el segle XVII?

Quan vérem que la padrina dormia, vigilant que no hi hagués cap falangista pel carrer ni fent guàrdia a la cantonada, anàrem fins a la soll. El padrí ja s’havia adonat que jo era a la casa. Teníem un senyal convingut. Si la mare anava al pou del jardí i deixava caure el poal dues vegades dins la fondària de la cisterna, volia dir que era na Caterina. Si tancava amb força la porta de la cuina, s’entenia que l’enemic era a l’aguait. Aleshores el padrí deixava de feinejar amb les senalles, aguantava la respiració i restava a l’espera dels esdeveniments. Si era qualcú de la família, en no existir perill, anava separant a poc a poc els feixos de llenya que cobrien l’amagatall i em donava la mà.

-Quan sigui de nit i ningú dels veïns em pugui veure, sortiré per donar-te una aferrada –deia emocionat. Quatre o cinc feixos de llenya servien per protegir la vida del padrí! Altres amics no tengueren tanta sort. Quanta gent no descobriren els cans de caça a les coves de la muntanya! I els que s’havien amagat a les cisternes de les cases? Eren bons de trobar! No podien resistir massa temps dins un enfony ple d’humitat. Els feien sortir del fons del pou i els apallissaven sense cap mena de pietat.

-Rojos de merda! –exclamaven, sense pensar que potser hi havia infants petits al davant.

Em demanava si la padrina tendria raó, quan deia que era el Diable el que s’havia reencarnat en el rector, en el cor de la munió de fanàtics que aplaudien, satisfets, la desfilada de presoners vers Ciutat i les cunetes dels camins.


Sa Pobla en els anys 40 – Quan el rector no volia casar la meva mare amb un republicà - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 18 Agost, 2020 14:01 | facebook.com

Sa Pobla en els anys 40 – Quan el rector no volia casar la meva mare amb un republicà - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)


“El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi del món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentint les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar centenars de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sapigués? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?” (Miquel López Crespí)


Record les paraules de la mare com si fos ara mateix:

“Als meus pares no els agradava la relació amb el teu pare.

´No sabien com reaccionar davant un fet tan inesperat. Qui els hauria d’haver dit que una filla de Can Verdera sortiria amb un presoner republicà! Ell era un roig, un desgraciat que havia perdut la guerra, un home marcat, en definitiva, per la derrota. No era gens ben vist que vengués, ni que fos per uns moments, a veure’m a la marjal.

´El rector, que a l’inici del Movimiento denuncià un munt d’esquerrans als falangistes, em va cridar a la rectoria i, mirant-me de fit a fit, em parlà més d´una hora dient-me que no podia fer aquella malifeta a la família ni, molt manco, a les companyes d’Acció Catòlica. Jo era, em repetí un munt de vegades, l’hereva d´una de les nissagues més conegudes de la contrada. Un oncle meu havia estat batle del poble en temps de la dictadura de Primo de Rivera, alhora que era uns dels principals caps del partit del dictador, a Mallorca, la famosa Unión Patriótica.

´En nomenar l´oncle Miquel Crespí, el batle Verdera, un fort sotrac interior em sacsejà de cap a peus. El cor m’anava a mil, bategant amb força. I si el rector s’adonava que m’havia fet tremolar, que m’havia tocat les fibres més sensibles del record? Vaig procurar dissimular el que sentia, que el vell sacerdot no s’adonàs de la impressió que m’havia fet recordar l´oncle. Aquell nom anava lligat estretament als millors anys de la meva infantesa quan, als estius, juntament amb na Martina, la seva esposa, em portaven al Mal Pas, a la badia d’Alcúdia. En no haver pogut tenir fills, es delien per fer feliços i satisfer tot els capricis dels nebots. Jo era la més aviciada i sempre tenia un regal per a mi quan l´oncle tornava d’alguns dels viatges a Madrid, París o Barcelona. Sense que mai li ho hagués de demanar, em portava la pepa somniada, el quadern de dibuix comprat als grans magatzems de París i que ningú no tenia al poble. O aquella màquina de cosir tan petita, però autèntica, que servia per fer vestits de veritat i que durant mesos va ser objecte de la curiositat general, l’enveja de les amigues, l’enginy que jo només deixava a aquelles que jo estimava i apreciava de bon de veres.

‘Eren uns mesos en què jo regnava, com una princesa de conte de fades, per cambres i passadissos, el jardí, la platja, per les pinedes i el mollet dels pescadors que hi havia davant la casa. Martina m’aviciava encara més i es passava moltes hores del dia dins la cuina preparant menges exquisides, pastissos increïbles que em feien engreixar de tants que en menjava. Amb Joana, la criada murera, em feien vestits de seda, amb tot de randes i farbalans que lluïa a les festes de sant Jaume, quan en Lluís, el xofer de l´oncle, ens portava a tots fins al poble i ens deixava prop de la plaça, enmig de l´enveja i l´admiració dels veïns. Què sabia jo aleshores del que significava portar vestits de seda, polseres i arracades d´or en un poble on mancava el pa pels pobres i hi havia una munió d´al·lots i al·lotes que anaven descalços pels carrers? Quina vida més diferent de la dels pagesos, malgrat aquests fossin propietaris de terres i cases, com ho érem nosaltres. El pare i la mare eren al camp, feinejant com sempre. Jo encara era un infant. No m’havia fet tan imprescindible per portar els horts com ho seria anys endavant. Eren els darrers anys de llibertat, de no tenir responsabilitats, de jugar i riure, lluny de les preocupacions quotidianes. Dolços estius sota l’emparrat del xalet, anant amb barca amb l’oncle i la tieta, descobrint cales i coves amagades a les fondàries dels penya-segats de la serra de Tramuntana que queien des de les altures, verticalment dins la negra blavor de les aigües properes a Formentor. ‘El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi del món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentint les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar centenars de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sapigués? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?

‘No li vaig fer gens de cas. No li tenia cap mena de consideració. Un home capaç de denunciar i portar a la mort gent innocent només pel fet de tenir idees diferents no em mereixia respecte. Molta gent del poble sabia de les relacions que tenia amb les criades. Un viciós de cap a peus. I volia donar lliçons de bona conducta? Cap persona, emperò, no podia dir res. Tothom havia de callar, acotar el cap davant seu, besar-li la mà perquè ell, juntament amb el batle que havia posat Falange i el capità de la Guàrdia Civil, eren les màximes autoritats del poble. Bé ho sabien els familiars de les persones executades, denunciades pel rector.

‘-Tu ets massa jove –em digué el rector-- i no entens la difícil situació en què col·loques la família. Una cosa és que els presoners, per rehabilitar-se, per pagar el mal que han fet, treballin per a la comunitat; recorda que nosaltres mateixos li hem comanat la restauració dels quadres de la capella del Rosari. I una altra de ben diferent és que la gent del poble vegi que una al·lota de Can Verdera parla públicament amb un perillós anarquista.

‘Un perillós anarquista, un home que sabia pintar vaixells d´altives veles blanques partint de la badia d’Alcúdia cap a països ignots? I ho deia ell, que tenia sang a les mans, per les denúncies fetes als falangistes? Mai no havia sentit tan de fàstic en el meu interior.

‘En un determinat moment no em vaig poder contenir i, fitant-lo igualment als ulls per tal que s’adonàs que no tenia por de cap sacerdot, li vaig dir, sense gens ni mica de temor:

‘-Vostè sabrà què fa. Nosaltres no fem res de dolent. Parlam davant tothom i no anam d’amagat. Aquest home, per cert, un home al que vostè fa treballar per no res a l’església, és de les persones més honrades que he conegut mai i li jur que no serà el rector que em posi entrebancs per a veure’l. ‘El rector callà i no digué res més. Sabia bé --teníem una llunyana relació familiar-- que els homes i dones de Can Verdera no acotaven el cap així, per les bones. Eren massa segles d’exercir de pagesos benestants, de tenir relacions a Ciutat, contactes amb els governadors i posseir diners abastament per pagar missers, monges i sacerdots, perquè ara ell pogués fer valer la seva voluntat.

‘-No et puc impedir que parlis amb ell –-em respongué--; però almanco hauries de pensar en la teva família, en el disgust que els dónes.

‘Vaig sortir de la rectoria sense besar-li la mà que m’oferia de forma mecànica, talment com marcava el costum.

‘Mai més no he tornat a posar els peus en una església si no fos per assistir a algun casament o funeral”.


Tres poemaris de l´escriptor Miquel López Crespí analitzats per Jaume Vicens a dBalears: Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent, 2005) , El cant de la Sibil·la (Premi de Poesia Bru i Vidal al País Valencià) i Temps Moderns (homenatge al cinema) Premi de Poesia Miquel Martí Pol 2002.

pobler | 17 Agost, 2020 15:23 | facebook.com

Tres poemaris de l´escriptor Miquel López Crespí analitzats per Jaume Vicens a dBalears: Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent, 2005) , El cant de la Sibil·la (Premi de Poesia Bru i Vidal al País Valencià) i Temps Moderns (homenatge al cinema) Premi de Poesia Miquel Martí Pol 2002. –


Temps Moderns, per Jaume Vicens (dBalears)


Aquest mes de gener hem tengut l’ocasió de llegir tres dels darrers poemaris que ha escrit Miquel López Crespí, els de la primera dècada del nou segle. Els dos darrers, per ordre cronològic de publicació, són els titulats Calendaris de sal, llibre que va guanyar el premi de poesia Marià Manent del 2005, i el segon, titulat El cant de la Sibil·la, premi Bru i Vidal, ciutat de Sagunt, també l’any 2005. Quant a l’estil, al poemari Calendaris de sal, López fa una declaració de principis en el text titulat Deixar constància del resultat de la batalla. Hi escriu: «Ben cert que avui la poesia és massa hermètica / i es preocupa excessivament de la rima i molt poc / per l’apujada d’impostos, el preu dels queviures.» (Jaume Vicens)


Aquest mes de gener hem tengut l’ocasió de llegir tres dels darrers poemaris que ha escrit Miquel López Crespí, els de la primera dècada del nou segle. Els dos darrers, per ordre cronològic de publicació, són els titulats Calendaris de sal, llibre que va guanyar el premi de poesia Marià Manent del 2005, i el segon, titulat El cant de la Sibil·la, premi Bru i Vidal, ciutat de Sagunt, també l’any 2005. Quant a l’estil, al poemari Calendaris de sal, López fa una declaració de principis en el text titulat Deixar constància del resultat de la batalla. Hi escriu: «Ben cert que avui la poesia és massa hermètica / i es preocupa excessivament de la rima i molt poc / per l’apujada d’impostos, el preu dels queviures.»

Els versos que ara hem reproduït són representatius del sistema d’escriure poesia que té López, si més no el dels tres llibres que comentarem avui. Calendaris de sal és un poemari de caràcter intimista, per ventura amb més ambició temàtica d’abast general que El cant de la Sibil·la, però tots dos poemaris, efectivament, tenen aquesta inclinació intimista, de revisió nostàlgica, que també ens comunica la consciència de fracàs social i polític; emparat, però, per l’amor i la cura que tengueren els pares, una atenció que entrà en competència amb l’entorn social mediocre i un paisatge natural, el de Mallorca, que també conhortà el poeta: «...la veritat. Tan a prop sempre de la desesperança i el dubte.» Ens indiquen també això que deim, els títols de molts de poemes del llibre; Els nostres herois no han tengut monuments, Dissort, Calendaris de sal, poema que dóna títol al llibre, Carrerons sense sortida, Totes les absències o Ara ja sé que demà no hi haurà despertar.

Si un dia Miquel López publica la seva obra completa, crec que Calendaris de sal i El cant de la Sibil·la podrien formar part d’un sol relat. El cant de la Sibil·la és també un poemari intimista, però d’un caràcter més ortodox, reservat; la vida quotidiana de la família, la del veïnat, els episodis de la infància, el poeta els descriu d’una manera més ajustada a la nostàlgia. En aquest darrer poemari, una característica de la poesia de López també és fa més explícita; ens referim a la propensió que té a l’expressió hiperbòlica, sempre escrita amb bon gust perquè aconsegueix que no embafi; és com si el poeta hagués sabut agafar el to precís que ha de tenir l’exageració. Ho aconsegueix perquè l’encerta en la tria dels adjectius adequats, posats en el moment que toca, de tal manera que el to hiperbòlic li serveix per a guanyar èmfasi, gairebé sempre el subratllat d’una emoció íntima. Vocabulari a l’engròs. Una altra característica d’aquest llibre és el recurs del poeta a utilitzar els diferents matisos dels colors amb la intenció, naturalment, que els poemes guanyin plasticitat. Un exemple: «Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums encesos en els dits.» Versos d’un magnífic poema del llibre que comentam.

L’estil d’escriure de Miquel López sempre és fidel; vers de llarg recorregut, obert i adequat als temes que són de la seva predilecció; realisme social, poesia de l’experiència, en el seu cas política i de reivindicació del valor que ha de tenir la cultura, sempre al servei de la classe obrera. Ho posa ben de manifest en el seu poemari titulat Temps moderns (homenatge al cinema), premi de poesia Miquel Martí Pol de l’any 2002. És impossible separar el caràcter líric que té la poesia de López de la seva trajectòria personal. Podríem dir que els seus versos són l’únic complement literari possible a allò que ha estat la seva aportació assagística. La seva literatura ens ofereix un cert to arrogant, lligat al talant sempre crític de l’autor. Poesia incisiva, conceptista, allunyada de la musicalitat i de l’estètica excessivament harmoniosa; la que cerca, sobretot, la bella aportació artística. Poesia plena de caràcters objectivables amb una mirada immisericordiosa, cada vegada que ho paga. Poesia intel·ligible, naturalment, que té la virtut de saber aclimatar el llenguatge a les circumstàncies. López mai no força el llenguatge fins als límits imprecisos i ho hem de valorar perquè ho sap fer bé.

En el cas del poemari Temps moderns, el vocabulari l’adapta a les circumstàncies de l’art cinematogràfic, del qual el poeta n’és un apassionat seguidor. Art complementari que l’autor tampoc no deslliga de la significació realista. Res de trencadissa lingüística i, per tant, no hi trobam cap economia de paraules, en haver de descriure amb detall el cinema que per al poeta ha estat representatiu, essencial i permanent. Mitologia personal i paraules que no van a lloure; poesia també útil per a fer una original crítica cinematogràfica. López, en general, fuig del cripticisme; poesia antisofisticada, directa, que va per feina; basada en l’observació, poc imaginativa, sempre conscient, però, de les possibilitats que té la seva alternativa poètica: una ajustada proporció entre la finalitat i els mitjans. Realisme sòlid, per tant, pràctic si hom vol aconseguir plasmar la significació que va representar el cinema d’una època, principalment la dels anys 50 i 60 del segle XX; d’una època i dels artistes que la varen fer possible perquè gairebé tots són protagonistes del poemari.

Temps moderns és un llibre que prova que el cinema va ser la millor alternativa per fer front a la terrible mediocritat que representava el franquisme en aquells moments. Els viatges que va fer el poeta per veure pel·lícules prohibides i també ens regala una meravellosa descripció de les sales cinematogràfiques ja desaparegudes, el Teatre Líric, el Balear, el Born, el Salón Rialto, la Protectora i l’Actualidades. Només hi manca posar un poc d’esment al cine Progrés, al Modern i al cine Victòria, que eren les sales dels barris de Son Espanyolet i de Santa Catalina que un servidor visitava en temps del NODO. (Febrer del 2017)


Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - La cambra dels miracles - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

pobler | 16 Agost, 2020 15:11 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - La cambra dels miracles - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Nova Mallorca era més que una incipient organització antifranquista. Per a mi va representar conèixer amics autèntics, companys amb els quals podies compartir el que senties i, també, una nau per a provar de salvar-te de la grisor quotidiana que dominava el final dels cinquanta i començaments dels seixanta. El descobriment del cine, les trobades per anar a veure les estrenes que imaginàvem enriquidores per a la nostra formació cultural... Vist amb la distància que donen els anys ara, en ple segle XXI, és inimaginable pensar en les pel·lícules que, en els cines comercials, es podien veure. Vivíem enmig d´una censura ferrenya que analitzava qualsevol imatge i argument del que arribava a les nostres pantalles. Evidentment, els grans èxits del moment eren les “espanyolades”, el cine de producció “nacional” que envaïa totes les sales. Però al costat de les sèries de Sarita Montiel, Marisol, Antonio Molina, Pepe Blanco i Joselito, també trobàvem la projecció d´un Bergman, Buñuel, Kubrick, Bardem, Visconti, Chaplin, Passolini, Berlanga... (Miquel López Crespí)


No deix de pensar en la detenció del mes d´abril i com pot haver canviat la meva vida i la del grup. Podrà ressuscitar mai Nova Mallorca, les converses abans d´entrar a classe, les llargues discussions en el pati i la biblioteca? Possiblement, si un dia ens tornam a trobar, res no serà semblant. Només ha passat mig any d´ençà la detenció i ja pareix que els fets passaren fa segles. En tornar a Palma hauré de provar de reprendre novament contactes amb Pep Balaguer, Salvador Trias i Sebastià Terrades. La història del grup Nou Mallorca no hauria d´acabar així, dispersos arreu, lluny l´un de l´altre.

Nova Mallorca era més que una incipient organització antifranquista. Per a mi va representar conèixer amics autèntics, companys amb els quals podies compartir el que senties i, també, una nau per a provar de salvar-te de la grisor quotidiana que dominava el final dels cinquanta i començaments dels seixanta. El descobriment del cine, les trobades per anar a veure les estrenes que imaginàvem enriquidores per a la nostra formació cultural... Vist amb la distància que donen els anys ara, en ple segle XXI, és inimaginable pensar en les pel·lícules que, en els cines comercials, es podien veure. Vivíem enmig d´una censura ferrenya que analitzava qualsevol imatge i argument del que arribava a les nostres pantalles. Evidentment, els grans èxits del moment eren les “espanyolades”, el cine de producció “nacional” que envaïa totes les sales. Però al costat de les sèries de Sarita Montiel, Marisol, Antonio Molina, Pepe Blanco i Joselito, també trobàvem la projecció d´un Bergman, Buñuel, Kubrick, Bardem, Visconti, Chaplin, Passolini, Berlanga...

Encara ara no puc entendre com podies trobar totes aquestes pel·lícules en els cines de Palma! I, a l´hora del cinema estrictament comercial, ens delia anar a veure més d´una vegada obres com Espàrtac o Cromwell, autèntiques escoles de formació revolucionària per a uns adolescents de catorze anys! La rebel·lió dels esclaus de Roma en la pel·lícula de Kubrick, les victòries dels esclaus sobre les legions imperials, l´aspiració a bastir un món nou, sense l´opresió i esclavatge decretat pels senyors!

Per a nosaltres, l´exèrcit dels esclaus, les seves gestes, eren com rememorar les batalles en les quals participaren els pares en la guerra civil. Quantes vegades anàrem a veure Espàrtac? Ja no ho record. Però sempre era com contemplar-lo per primera vegada. La dignitat d´un home, de tots els seus companys, fent front a la injustícia d´una societat deshumanitzada.

Com podíem traduir La Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar sense pensar en el que havíem vist a la sala Augusta, el local on s´estrenà Espàrtac? El professor de llatí no es podia imaginar el que ens passava pel cap quan provàvem de trobar les paraules adients per enllestir la traducció. En el text de Juli Cèsar no vèiem, com ens explicava ell, la perfecció de l´estil, la bellesa de la llengua llatina, la descripció perfecta d´una batalla. Ben al contrari, nosaltres imaginàvem pobles en ruïnes, arrasats per les legions, homes penjats dels arbres, infants esventrats, ciutats calcigades fins als fonaments, dones violades. La bellesa literària de què feia elogis el professor era per a nosaltres buida xerrameca de botxins. No hi havia altres textos per a traduir? Podíem haver fet feina amb Ovidi, per exemple. Ens interessava l´Art d´amar, que trobàvem a les paradetes de la Rambla quan arribava el Ram. Velles edicions publicades a l´Argentina que, per a nosaltres, eren una ventada de bona literatura, de creativitat que ens ensenyava a conèixer a fons l´ànima de les persones, com era la vida en el passat, quines forces movien de debò la Humanitat.

Avui, mentre escric aquestes retxes, revisant carpetes antigues he trobat alguns papers que fan referència a aquella dèria pel cine: el carnet de soci del Cineclub Universitari de Ciutat, els primers números que vaig comprar de la revista Nuestro Cine... De cop i volta tot aquell món esvanit (els meus inicials contactes amb els grans directors del cinema mundial) m'ha tornat a la memòria.

El Cineclub Universitari va néixer l'any 1964 i en varen ser els màxims impulsors l'amic Antoni Figuera, Francesc Llinàs, Vicenç Santandreu, Emili Garcia i Joan Escarrer. Des de la fundació fins l'any 1968 es feren més de cinquanta sessions de cinefòrum i nombroses estrenes. Les sessions es feien els diumenges al matí a la Sala Rialto. Solien començar a les onze; a hores de dinar ja havíem vist la pel·lícula del dia i escoltat els comentaris que se solien fer en acabar la projecció. En Francesc Llinàs, tot presidint una tauleta a l'entrada de la Sala Rialto, era l'encarregat de fer els nous socis i d'informar aquell personal tan matiner de quines novetats es preparaven per a la setmana següent.

Cal pensar que en aquells anys de mitjans del seixanta, en plena tenebra franquista, amb temor que el "social" de torn donàs per acabat el col·loqui posterior a la projecció del film, anar al Cineclub Universitari no deixava de ser un petit --o gran, vés a saber!-- acte de resistència. Pens que en aquella època tot el que fos sortir del cercle de ferro de la "cultura" oficial del règim i, de rebot, del cinema que ens volien fer veure, era antifeixisme pur i dur. Què tenien a veure, per exemple, Eisenstein, Rosi, Forman, Resnais, Godard, Welles, Nemec, Patino o Varda amb les "espanyolades" que es projectaven en les pantalles comercials? No res, evidentment. Per això aquell Cineclub Universitari, els comentaris fets a l'entrada, moments abans de començar la projecció, amb Antoni Figuera o Paco Llinàs, no deixaven de tenir un contingut antifeixista ben evident.

Record igualment que mentre Antoni Figuera i Francesc Llinàs eren els capdavanters de la "moguda" cinematogràfica, en Jaume Adrover s'encarregà d'organitzar les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que es feien per les mateixes dates, primer a Gifré i Escoda, posteriorment en el teatret de la Casa Catalana i que finalment foren prohibides pel governador civil. Quant a mi, record que la Brigada Social ja m'havia detingut, juntament amb els companys de Nova Mallorca, per unes pintades en favor de l'Amnistia i en solidaritat amb les vagues dels miners asturians (les famoses vagues dels anys 1962-63).

Aleshores vivíem intensament l'esplendorosa victòria de la Revolució Cubana i el triomf del Front d'Alliberament Nacional d'Algèria. Era l'època de la descolonització i podíem imaginar un Tercer Món amb certs drets, fent valer la seva veu. Després ja se sap el que s'ha esdevingut: el poder dels míssils, els grans exèrcits imperialistes (dels EUA, de l'OTAN), els cops d'Estat organitzats per la CIA (Xile, Indonèsia, Argentina, Brasil, Grècia...) han frustrat els somnis d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.

Sense cap mena de dubte, aquest era el rerefons personal que hi havia quan em vaig fer soci i assidu assistent a les projeccions del Cineclub.

Sense el grup Nova Mallorca, sense les trobades per anar al cine, potser no hauria conegut mai tan a fons el que era el màgic món de la pantalla, el plaer de veure com s´apaga lentament la il·luminació de la sala i, oh miracle!, veus Charles Chaplin a la Quimera de l´Or, Anthony Perkins en El Procés, Marylin Monroe en Bus Stop...


Però ara són els meus primers dies de llibertat absoluta. En determinats moments del dia, la padrina em posa la mà damunt el front i es sorprèn de comprovar que no tenc gens ni mica de febre. La dona no ho pot creure. Em mira intrigada i, parlant per a ella mateix, exclama: “No ho entenc. Fa uns dies tenies trenta-nou graus i ara mateix no tens res”.

S´atura uns moments a reflexionar i afegeix: “No pot ser que en vint-i-quatre hores la Mare de Déu de Lluc hagi fet el miracle. Si et guareixes de veritat haurem d´anar pensant en fer una ofrena a la verge. Uns pulmons de plata emmarcats, per poder situar a la cambra de les relíquies”.

La cambra de les relíquies!

Sempre m´interessà contemplar aquesta mostra esbojarrada de fe popular. Li dic a la padrina que anem a veure-la. De petit no entenia gaire els motius de tan impressionant exposició d´exvots. Promeses que s´havien de complir si el cel responia les peticions de curació fetes a la Mare de Déu.

Travessam lentament el curt espai existent entre el bar i el portal d´entrada al santuari. Li don la mà per ajudar-la a pujar els escalons. Al davant nostre, les germanes Gelabert acceleren el pas en direcció a l´església; com si tenguessin por de contagiar-se de la tisi. Ens és ben igual! Nosaltres tampoc tenim cap desig d´establir conversa amb les restes d´un recent passat ple de sang.

Al poble, els botxins del trenta-sis, vius encara, són asseguts al casino mirant com els marjalers marxen cap al camp. Somriuen satisfets. La majoria han viscut endollats a les institucions, sense haver de vinclar l´espinada davant el solc. D´ençà la victòria, són els amos absoluts de la població. Rics, només parlen amb el comandant de la caserna de la Guàrdia Civil, el rector, el batle, quatre senyorots ben folrats.

Però, i la consciència? Tenen consciència del patiment que causaren? No parl solament dels morts. Em referesc als familiars que, a partir del moment de l´assassinat del pare, de l´home, del fill, hagueren de patir la burla i la marginació de falangistes i reaccionaris. Algú ha pensat mai en els morts per la fam, la malaltia, la pena? Potser arribaríem a una xifra igual o més alta que la dels afusellats davant els murs, a les cunetes dels pobles de Mallorca!

“Anem cap a la cambra de les ofrenes” –diu la padrina, accelerant el pas en direcció inversa de les germanes Gelabert. Cada vegada que les veig el cor em fa un sotrac! Record les jornaleres de Campanet que venien a treure patates a l´hort. Mentre feinejàvem m´explicaven les malifetes dels falangistes del poble. El grup de la Secció Femenina que elles comandaven, les més actives en la denúncia i repressió dels republicans, sempre sabia a quin indret de Mallorca hi hauria sang. El marqués de Zayas o el comissari Barrado els passava la informació? Mai no ho sabrem! Però les jornaleres m´explicaren que el dia que torturaren el metge republicà de Campanet elles hi eren a l´horabaixa, pasturant pel poble, desfilant amb el seu grupet de miserables. Se sentien les trompetes i els tambors, retronaven les parets de les cases i elles, al capdavant, ben eixerides, amb el braç fent la salutació romana, sense defallir, fins a l´església on s´havia de dir missa en honor de Franco, el Salvador d´Espanya.

Havíem perdut de vista les germanes Gelabert i ens apropàvem a la sala de les ofrenes. La padrina es deturà un moment i, agafant alè, afegí, senyant-se tres vegades: “Les al·lotes de Campanet sentiren tota la nit els gemecs i crits de misericòrdia del metge. Els falangistes no es conformaren amb matar-lo, pegar-li quatre tirs. Ben al contrari. El volien fer patir. S´estigueren fins a la matinada clavant-li punyalades, li tallaren les parts. El pobre cridava inútilment demanant auxili, suplicant que el matassin d´un vegada. No li feren cas. S´extingí lentament, torturat, enmig de les riallades dels botxins. Era inútil que cridàs demanant auxili! Qui podia fer res? La por dominava l´ànima dels que sentien els gemecs de dolor des de les cases veïnes, a la sortida del poble. Algú que hagués volgut fer alguna cosa hauria mort d´immediat, allà mateix, sense cap mena de consideració.

Érem davant la cambra dels exvots.

Les parets eren plenes de quadres mostrant els miracles realitzats per la Mare de Déu: vaixells que s´enfonsaven i, en el darrer moment, es salvaven els tripulants; cases cremant en les quals no va morir ningú mercès a la intervenció miraculosa de la Verge; centenars de peus de plata i or emmarcats en petits quadrets de totes les grandàries imaginàries; mans, ulls, orelles... Quantes curacions per dia? Incomptables! Si haguéssim de creure en tots els miracles fets per les verges d´esglésies i ermites de Mallorca no importaria l´existència d’apotecaries i metges a l´Illa! Bastarien unes oracions, uns rosaris, pagar unes misses al rector i qualsevol malaltia mortal solucionada.

El que m´intrigava era comprovar com les nostres verges eren molt més efectives que les de Fàtima o Lorda. Per no se sap quines estranyes circumstàncies, els malalts que anaven a França i Portugal mai tornaven guarits. Veia marxar contínues expedicions. Els al·lots acompanyàvem la processó que organitzava la parròquia. Alguna vegada l´escolania anava al costat, cantant salms fins l´estació. Quan al cap d´una o dues setmanes tornaven del viatge sempre els vèiem a les mateixes cadires de rodes amb què havien marxat, idèntiques lliteres. Els pares que havien acompanyat els impedits tornaven trists, sense veure mai realitzats els somnis de curació dels fills, de les persones estimades.

Aleshores... per quins motius la Verge de Lluc era capaç de guarir tanta gent? Per mi era un misteri sense cap mena d´explicació. Però la gent hi continuava portant cames de plata, un ull d´or ofert pel cec que havia recuperat la vista, el vestidet del baptisme per l´infant que ja donaven per mort i que, de sobte, plorava amb una força vital inesperada. Es parlava igualment de miracles encara més portentosos: el jove que ja jeia damunt el marbre del cementiri esperant que el portassin a la tomba i que ressuscitava en plena nit, tornant a peu a casa seva, completament sà. Abundaven els testimonis de sords que recuperaven l´oïda, de folls que recobraven l´enteniment, de tísics que es guarien en un no-res.

Al cap de poc de romandre al monestir hom s´adona de la màgia que s´hi respira. És la relativa soledat de l´indret el que crea unes condicions especials? Per quins motius els antics, els pobladors de la serra, molt abans dels romans, ja adoraven els seus déus per aquestes muntanyes? Quin misteri aferra les creences d´una societat a un indret determinat i no un altre? Què fa que sovint canviïn els déus, les estàtues de fusta i pedra que adoren, però no el lloc on hi ha situat el temple?

Els matins, després de berenar, partim de bon matí amb la padrina i fem el camí del Rosari. La padrina se´n porta el llibre d´oracions i la Muerte del buen cristiano. Dos llibres que mai no deixa de rellegir. A vegades porta el llibre d´exercicis espirituals d´Ignaci de Loiola. Diu que els jesuïtes són els qui realment porten el control de l´església. “Sempre han estat els més intel·ligents –comenta, mentre iniciam el camí que va dissenyar Gaudí. D´ençà la fundació de l´orde han tengut a l´abast tots els llibres del món. Han perseguit els heretges igualment que els dominics. Però a diferència d´altres ordes, han servat en lloc secret volums que han cremat públicament.

Gaudí! Què hi feia per Mallorca l´any 1913? La guia que estic llegint explica que el va fer demanar el bisbe Campins, l´eclesiàstic que, de petit, m´atemoria amb la seva impressionant presència de bronze.

Amb el bisbe Campins, l´escultor Gabriel Moragues, sota indicació de Gaudí, planificaren no solament el camí dels misteris del Rosari. També és obra seva la decoració de l´església que esdevé una explosió d´or i brillantor excepcional. Amb la decoració de Gaudí, el místic de la pedra, l´arquitecte que volia convertir Barcelona en la capital de la nova cristiandat, Lluc esdevé un miracle de llum i color enmig de les pedres de la serra de Tramuntana.


Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70

pobler | 15 Agost, 2020 22:13 | facebook.com

Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -


Oportuna narració de López Crespí –


“...a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir”. (Jaume Vices, dBalears)


No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, d’ençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a l’obra «Allò que el temps no s’endugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.

És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.

Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany —si hom ho vol fer amb dades contrastades— en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, l’escriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a l’homologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola —ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista— i la d’un PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes l’accés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal d’empassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real d’un exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons l’autor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.

Hi ha un capítol de la narració —no direm quin per no malbaratar les expectatives— que resumeix molt bé l’entramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, d’aquesta manera, serveixen d’enllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons l’autor i d’una manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve d’enrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar l’entrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de l’exèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.

Altres interpretacions d’interès que ens facilita l’obra «Allò que els temps no s’endugué», és la ingenuïtat del franquisme residual —el que varen representar Girón, Piñar o Tejero—, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i l’esquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual —de la mera reforma del règim que denuncia López— podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la d’abandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.

Un altre capítol ben interessant d’aquesta obra és el dedicat a la figura de l’escriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar l’escriptor el dia que presentà «Allò que el vent no se’n dugués», en el decurs d’un acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part d’aquest volum, que ha titulat «Joc d’escacs». (dBalears, 21-XI-2017)


«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 ... 289 290 291  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS